Connecta amb nosaltres

PERFILS NCAA

Els 5 bases més prometedors de l’NCAA 2019/2020

Els bases d’aquesta NCAA són un dels grans plats forts de la fornada.

Comparteix

Els 5 bases més prometedors de l’NCAA 2019/2020

L‘NCAA és una competició que es reinventa any a any. Després de l’adéu d’un jugador generacional que marcarà un abans i un després (havent obert nous debats i tot) com Zion Williamson -i el seu company Barrett-, les universitats seguiran desenvolupant talent i trobant maneres de vendre el producte. La fornada de talent universitari de la temporada vinent és difícil de definir: el nivell és aparentment una mica més baix que el dels seus predecessors i ja de per si és molt difícil calibrar la dimensió de les promeses abans de veure-les en acció.

A esmaixada.cat , però, hem volgut anticipar-nos a l’inici de la temporada i parlar sobre els jugadors que gaudeixen de millor cartell a hores d’ara. No parlarem de perfils europeus (que, per cert, m’agraden moltíssim els que sortiran d’aquesta generació) perquè més endavant tindran un article exclusiu centrat en ells. A continuació teniu un llistat amb breu introducció de cada perfil sobre els cinc bases més prometedors que farem bé de conèixer ben aviat.

Criteri:

  • No europeus
  • Freshman o sophomore

 Cole Anthony

Cole Anthony és una de les millors promeses d’aquesta generació. És el jugador més atractiu dels North Carolina Tar Heels i il·lusiona moltíssim a l’afició d’una universitat que va haver de treballar-s’ho molt per convèncer-lo d’acabar acceptant accedir a la seva disciplina. Després de l’èxit amb Coby White, el pròxim repte del contrastat tècnic universitari Roy Williams serà convertir Cole Anthony en un dels grans candidats a obtenir una plaça alta al draft.

Cole Anthony és un base amb clara tendència anotadora. La seva millor versió neix quan té la pilota a les mans i se li otorga llicència per desequilibrar. Té vocació natural per atacar la cistella i es genera els espais gràcies a un canvi de ritme (que haurà de treballar encara) molt prometedor i a un domini del seu cos sorprenent a aquestes alçades. En la finalització, a més, Cole Anthony té un molt bon ventall de possibilitats i un alt grau d’efectivitat.

Per altra banda, Cole Anthony té capacitat per generar-se els seus propis llançaments a partir del bot. Té rang de tir (té highlights amb stepbacks i triples llunyans espectaculars) i una mecànica esperançadora després de bot, però a dia d’avui té un compte pendent lògic i raonable: la consistència. A part de la consistència, hi ba un altre aspecte que ha de polir: el tir després de recepció. Si aprèn a agilitzar el catch and shoot (la mecànica varia del catch and shoot al tir després de dribiling), la seva amenaça augmentarà exponencialment.

Cole Anthony pot jugar de dos perquè, a dia d’avui, no és un creador a l’ús. Se centra molt més en la generació autòtrofa (anotar) que en àmbits com nutrir de passades els companys. Tampoc té la vocació per trobar els companys en 2vs2 que tenia Coby White, així que serà feina de Williams i companyia ajudar-lo a automatitzar els mecanismes propis del base. Cole Anthony, doncs, és millor amb la pilota a les mans que sense i anotant que assistint. 

 Nico Mannion

Nico Mannion és un base d’arrels europees que jugarà a Arizona la temporada que ve. És un jugador que ha viscut en un segon pla dins dels bases per la irrupció mediàtica de Cole Anthony però que, cenyint-nos exclusivament al terme jugador de bàsquet, és una de les promeses més fermes de la fornada.

Un dels grans punts forts de Nico Mannion és que entra a la universitat amb molt bons fonaments (i amb una integració cultural a la regió d’Arizona interessant). Té la capacitat distributiva una mica més desenvolupada que Cole Anthony i domina especialment un registre molt útil: l’assistència després de divisió. Mannion, sense tenir la punta d’explosivitat marcada que sí que té Cole Anthony, sap generar-se el context ideal per tenir avantatge en les penetracions ja sigui per trobar el llançador lliure o per finalitzar -va acabar executant molt bé les finalitzacions amb contacte-. També és un bon conductor en transició.

Per altra banda, Mannion també sap jugar el 2vs2 amb el pivot, però a vegades fa la sensació que li falta acabar de creure’s el moviment del bloquejador ja que desaprofita distàncies i no s’aïlla del rival amb la freqüència que podria fer-ho.

Finalment, de Nico Mannion cal destacar-ne el llançament. A aquestes alçades, el base d’Arizona té una mecànica molt consistent i ràpida ja sigui després de bot o en recepció. Tot i que el seu rol off the ball és residual pels equips on ha jugat, Sean Miller farà bé de voler explotar-ne el tir després de recpeció per millorar les prestacions col·lectives (Mannion pot ser el generador d’un equip dinàmic). I així, de pas, Mannion podrà començar a potenciar la interpretació d’espais, que és vital en el bàsquet d’avui en dia.

Tre Jones

Tre Jones va ser el base d’un dels equips universitaris més especials que hem vist mai (Duke de la temporada passada) i, per això, va haver de sacrificar-se i passar a una posició discreta. Va perdre el seu any freshman per tal de dinamitzar l’esquema de joc d’un equip que ja tenia els generadors en altres llocs i amb altres reptes (RJ Barrett i Zion Williamson i, força més desplaçat, Cam Reddish).

Aquest any, pel bé de la seva condició de jugador amb projecció, Tre Jones haurà de prendre més responsabilitats. El context de Duke serà diferent: hi ha menys noms (bé, hi són Carey, Hurt, Cassius Stanley i Wendell Moore) i una mica més d’inquietud per tenir un estil definit (tot i que ja sabem que les temporades d’universitats com aquesta tenen un grau alt de dependència en el desenvolupament dels freshman).

Tre Jones tindrà un triple objectiu aquesta temporada: augmentar substancialment el seu percentatge d’encert en triples, tenir molt més pes en el plantejament en estàtic del seu equip i guanyar-se una bona posició en l’escala jeràrquica. Si aconsegueix tot això, segurament podrà recuperar el terreny perdut la temporada passada i tindrà opcions d’assegurar-se un lloc a la primera ronda (cal tenir en compte, quan parlem d’Europa ho veurem encara més clarament, que aquesta és una fornada de bases).

 

 Ashton Hagans

Ashton Hagans va jugar a Kentucky la temporada passada i va demostrar el que podíem imaginar-nos abans de començar l’any: que és un jugador fet per jugar en un sistema físic i vertical com el de Calipari i que en defensa és un gos de presa, però que té unes mancances evidents en atac estàtic. I aquesta, precisament, va ser la raó per la qual Kentucky estava condemnada a la mort l’any passat.

Hagans necessitarà diverses coses per presentar candidatura a ser un dels noms marcats en vermell aquesta temporada. El primer factor que haurà de millorar exponencialment serà el tir exterior en tots els seus àmbits: volum, encert i mecànica. Un exterior, i més encara quan ha de tenir pes amb la pilota a les mans, ha de tendir a no perjudicar el repartiment d’espais del seu equip.

Una altra cosa que haurà de corregir serà la pausa. És un jugador que s’accelera en atac i en defensa -quan en certes fases passa a dependre molt de les mans-, i això haurà de treballar-ho en l’etapa universitària si no vol patir al bàsquet professional. Ashton Hagans té molt bons fonaments en tot allò relacionat amb el cos a cos ofensiu i defensiu, però li falta acabar d’ajustar/polir els aspectes més relacionats amb la reflexió.

 

 Andrew Nembhard

Andrew Nembhard té condicions per ser un molt bon jugador de bàsquet i ja l’hem vist en entorns professionals com el d’aquest Mundial de la Xina, però encara ha d’acabar de madurar. La temporada passada, precisament, aquest va ser el principal handicap del base dels Florida Gators.

Nembhard és pura energia. És un base amb tendència a buscar sempre l’atac ràpid, que necessita alçar el cap i trobar companys davant seu i que, a més a més, ha naturalitzat dins dels seus sistemes la tendència a facilitar el rebot al base (a ell) en alguns moments del partit. Això permet que els equips s’adaptin al seu ritme, però també l’indueix a precipitar-se. Quan ell juga, el sistema col·lectiu té una alta dependència de les seves decisions.

Seguint el fil del que li vam veure amb la selecció canadenca, Nembhard és un jugador intens en defensa i amb tendència a ser resolutiu en atac ja sigui amb passades concloents o amb llançament (la penetració és un punt fort). Aquesta temporada, a part de la presa de decisions (implícita en la maduresa), haurà de polir la mecànica del llançament exterior i la capacitat per generar-se tirs a partir del dribling. Aquest, la consistència en el tir exterior, és el seu gran compte pendent en l’atac estàtic.

És possible que es converteixi en un dels grans defensors exteriors de la categoria si tot va bé, ja que la versatilitat que té gràcies a unes condicions físiques interessantíssimes i la intensistat que porta integrada a cadascuna de les seves accions li permeten poder emparellar-se amb qualsevol exterior al perímetre i truncar molts atacs rivals ja sigui amb intercepcions o amb hiperactivitat en qualsevol línia.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a PERFILS NCAA

Tradueix »