Connecta amb nosaltres

NBA

El somriure de Los Angeles

Los Angeles té arguments de sobres per il·lusionar-se.

Comparteix

El somriure de Los Angeles

No ens posem nerviosos. La temporada només ha fet que començar i queda molt camí per endavant. Un camí llarg, sinuós, ple d’obstacles, enemics i un esgotament físic més que previsible. Tot i això, tot i les precaucions més religioses que podria tenir qualsevol aficionat del Barça en un moment de pànic, l’equip de Los Angeles Lakers està provocant sensacions que molts aficionats a la millor lliga del món havien oblidat. Calfreds d’emoció, vibracions positives, somriures burletes a l’hora de veure repeticions de jugades i una esperança, una esperança projectada a través dels ulls del millor jugador de bàsquet del planeta: LeBron James.

Per començar, els Lakers han iniciat la temporada com un cohet, rodant una maquinària dirigida i dissenyada per la intel·ligència esportiva de LeBron. L’entrenador, Frank Vogel, segueix dibuixant un organigrama de titulars i segones línies que fan aplaudir amb les orelles a tots els analistes, la meitat dels quals no hauria pogut ni imaginar el rendiment de certs jugadors. La titularitat d’alguns jugadors, en aquest inici de temporada, és molt discutible però Vogel juga amb una gran distribució de temps durant tots els quarts. No ho véiem, a aquest bon nivell, des de Phil Jackson. És el cas de Dwight Howard, Alex Caruso i Quinn Cook, en especial el primer.

La segona joventut del pivot dels Lakers en la franquícia de Los Angeles està redimint la seva ànima. La seva aportació en bàsquet, una vàlua impresionant per convertir-se en un revulsiu en aixecar partits i en un gran perill dins la zona. Veure’l connectar amb Anthony Davis i LeBron, després de les penes i treballs amb les que va marxar de l’equip i ha anat arrossegant-se per altres franquícies, és una delícia. És una ajuda imprescindible, a l’hora de trencar línies sota cistella, permetre a LeBron campar a la seva bola per la zona interior i treure marcadors de Davis. El cas de Caruso és de llegenda, com un no draftejat enamora un públic, una plantilla i és absolutament funcional, a vegades imprescindible. Cook és un dels més infravalorats de l’NBA i un dels més estimats jugadors per a mi. Es mereix el triomf de la seva vàlua.

El nou duo de Hollywood espanta a tothom

Tres triple-doble consecutius de LeBron, una gesta que no s’aconseguia des de 1987 a l’equip. El responsable d’aquell record va ser Magic Johnson i els Lakers guanyarien l’anell contra els Celtics en unes Finals llegendàries. 40 punts i 20 rebots per part d’Anthony Davis, una segona gesta que no s’aconseguia des de 2003. L’autor d’aquells números va ser Shaquille O’Neal, que ja n’havia fet uns quants d’igual manera, qui va guanyar tres anells consecutius, tres MVP de les Finals i un MVP de la temporada regular. Uns precedents que fan salivar a qualsevol.

Les expectatives que rodejaven els Lakers i sobretot a Lebron eren molt altes. Partit a partit -sense fer cap referència a la fastigosa utilització de la frase pel Cholo Simeone- es va quallant un equip amb essència victoriosa. Davis ha arribat a l’equip com Shaq, per guanyar l’anell. LeBron, afincat a Hollywood i amb un projecte familiar, té 34 anys i no es pot permetre el luxe d’anar deixant passar temporades. Segurament superarà a Vince Carter en anys jugats a l’NBA, però no tindrà el cos d’un xaval. El retorn de Kyle Kuzma, l’alta efectivitat de jugadors com Danny Green o Kentavious Caldwell-Pope, a l’espera de Rajon Rondo i DeMarcus Cousins, a més de la funcionalitat de JaVale McGee, Troy Daniels i Avery Bradley, el projecte fa somriure els àngels.

Encara queden per millorar moltes coses: aspectes defensius com la protecció del perímetre, una falta flagrant en qualsevol equip que vulgui arribar lluny als Playoffs de l’Oest. Cal replantejar la dependència sobre LeBron a l’hora d’organitzar la gran majoria de jugades. No perquè el Rei sigui incapaç de fer-ho, sinó perquè la necessitat de tenir plans alternatius és un recurs que no es poden permetre de no tenir. En definitiva, els Lakers han començat per un molt bon camí. Les sensacions són bones, el fantasma dels Clippers queda lluny -a sobre també perden- i LeBron somriu. Somriu molt. I això, senyores i senyors, és molt important.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »