Connecta amb nosaltres

NBA

Estimat Tatum, és hora de reivindicar-se

Jayson Tatum té un repte: liderar els nous Celtics.

Comparteix

Estimat Tatum, és hora de reivindicar-se

Estimat Tatum, d’amors impossibles n’hi ha hagut incomptables casos al llarg dels anys, les dècades i els segles. Amors prohibits els quals han hagut de conviure amb rivalitats enceses, odis perjurats i perquè no dir-ho, postures irreconciliables. Ja ens ho varen ensenyar els amants de Verona: si tu t’agermanes sota l’estrella d’una casa (franquícia) no pots guardar simpatia per cap membre de la casa rival. Òbviament aquesta no és una narració amb tints tràgics, ni pretenc que així ho sigui, però permeteu-me la llicència d’explicar-vos el meu amor impossible.

Com et vaig conèixer, estimat Tatum

Et vaig conèixer de manera casual i fortuïta, Jayson Christoper Tatum. Amb aquella neutralitat tan sana i necessària en aquests temps d’excessiva efervescència i sobrereacció esportiva. Era el setembre de 2016, els Sixers acabaven de saber que Ben Simmons es perdia la temporada sencera per una lesió al metatarsià. Un cop acabada de pair la catarsi i maleir la nostra sort (per enèsima vegada), em vaig submergir a veure prospects del draft següent.

En aquell temps, aquelles revisions reglamentàries eren una obligació per tot seguidor dels Sixers. Immediatament dos noms em varen cridar l’atenció: Markelle Fultz i Jayson Tatum. El primer era un base elèctric amb un gallet entre les seves mans, mentre que el segon responia a l’arquetip de jugador Old School. Poc m’imaginava en aquell moment que havia trobat dos dels noms propis del draft 2017 de l’NBA.

Permeteu-me però, que abans us confessi que jo era més de Fultz que de Tatum. El jugador de Duke era una delícia de veure’l galopar amb aquella elegància quasi etèria, però Fultz era el tro, el talent en majúscules. Per sort, en aquell temps, ja sabia que un dels dos tenia totes les paperetes per acabar als Sixers.

Danny Ainge sempre guanya

El destí, a vegades tan cruel, em va mostrar que efectivament aquests noms estaven molt més lligats a Sixers del que pensava. La història ja és de sobres coneguda: un teòric win-win que es converteix en una enèssima jugada mestra per part de Danny Ainge. Els Celtics aconseguien un jugador que amb només 19 anys era capaç de portar els verds a les ECF. Un jugador que era capaç de sobreposar-se a una temporada regular discreta, per brillar com toca brillar, als Playoffs. Posant sal a una ferida que per molts és recent com és el cas Fultz.

Estrella de la lliga i reconeixement

Arribats a aquest punt, Tatum ja era considerat una estrella de ple dret dins la jerarquia tan difosa del terme en l’NBA actual. Un jugador que podia ser la peça angular d’un projecte si se li donaven galons i confiança. Diguem les coses pel seu nom: Tatum estava cridat a liderar els Celtics tard o d’hora. L’aler semblava assumir el repte amb maduresa aquest estiu: entrenava amb Drew Hanlen per expandir el seu joc. Una mostra inequívoca de compromís i ètica de treball que sembla que no va deixar massa content a un sector de la parròquia Celtic. Van sorgir certes veus autoritzades que deien que havia deixat de ser Pierce, per convertir-se en Bryant.

Tatum, la crisis dels Celtics

I es que la crisi identitària, de joc i de resultats de la present temporada t’ha afectat especialment estimat Tatum. La tornada de Gordon Hayward a les pistes després de la terrible lesió va ser una primera pedra de toc. Tatum, de cop, es va veure cohibit i relegat en un sistema que el limitava. L’omnipresència d’un base tan gravitacional com Irving el relegava a una situació de C&S que mai ha estat la seva principal virtut. Juntament amb Tatum, un Jaylen Brown erràtic i descentrat que també es desdibuixava. I es que en aquest tema, hi ha més culpables a la banqueta i als despatxos.

És cert que durant els primers compassos de la seva primera temporada el jugador va mostrar un superb nivell d’eficiència. Tatum es mostrava capaç de superar els seus hàndicaps, un tir de 3 punts inconsistent i una excessiva utilització de la mitja distancia (a contracorrent de la lliga recordem). Sobre això, calia sumar que no era ni de bon tros, un bon jugador sense pilota. Però, tornem a recordar un detall capital, Gordon Hayward no hi era. I sense ell, Tatum naturalment assumia més galons.

El trencaclosques de Brad Stevens

I aquí ha d’entrar Brad Stevens, un dels grans exponents de la cultura Celtics recent. Un entrenador jove, ambiciós i que sempre se li ha demanat paciència tot i les primeres batzegades als Playoffs. Stevens, fins aquest any un sinònim de superació, cada any millorava o optimitzava recursos. L’ex de Butler era a més un entrenador atent i sempre procurava mantenir un tracte inclusiu i proper amb cada jugador. Aquesta faceta de Stevens era el summum de la comuna Celtic. I amb la ruptura d’aquesta harmonia, els problemes començaren.

Durant la present temporada, dos peccata minuta han castigat Stevens. La primera, la pobra gestió dels egos generats en alguns jugadors per l’excels desplegament dels Playoffs passats. L’entrenador sempre ha sabut mantenir a ratlla aquest ego, aprofitant que quasi sempre, els Celtics arribaven a la postemporada sense el focus mediàtic. Però la marxa de LeBron James a l’Oest i les expectatives després d’una temporada excepcional, convidaven a pensar que aquest era l’any dels orgullosos verds. ¿Perquè, quin equip reunia més experiència i talent a l’Est que els Celtics? A priori, cap.

La predilecció, o millor dit, la ineficient gestió que Stevens va donar al retorn de Gordon Hayward va ser el seu segon error. No dubtaré mai del talent de Gordon Hayward, però les condicions físiques durant gran part de la temporada no eren les adequades, ni de bon tros.

Estimat Tatum, assumeix el repte

Per això, estimat Tatum, que vas liderar uns Celtics a una conferència, has hagut de patir el famós efecte “boomerang”. Perquè els aficionats dels verds et van sobredimensionar, fins a tal punt que es van crear unes expectatives que després no han acompanyat. Segueixes sent una estrella? Sí, sens dubte, però cal molta de paciència i l’entorn adequat. Entorn que aquesta temporada no ha existit, i que espero, i sobretot, desitjo, existeixi la temporada que vinent.

Recorda, estimat Tatum, recorda un cop més la lliçó que la teva mare et va ensenyar quan la teva mestra va dubtar de la teva ambició. El treball sincer i franc, la teva passió i sobretot, el teu esperit competitiu és la teva millor arma. No afrontis el repte, assumeix el repte i crida, un cop més, que has vingut a l’NBA a triomfar. Perquè tens la maduresa i el talent per fer-ho.

Poc més em queda per dir. Pels Celtics la propera temporada és una oportunitat d’or de tornar als orígens, una sort de moderació per una de les aficions més orgulloses i a la vegada més exigents de l’NBA. Ja han descobert que cal mantenir els peus a terra i que construir castells a l’aire té els seus riscos. Comença una nova era a Boston, comença l’era de Tatum, o dels Jays, que els anomenen ells. Tingues coratge i segueix treballant estimat Tatum, perquè tot i la rivalitat, tens un aficionat dels Sixers que et desitja els millors èxits esportius.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »