Connecta amb nosaltres

BARÇA

Les promeses trencades del Palau

Repassem la carrera d’alguns dels joves que han passat pel Palau Blaugrana.

Comparteix

Les promeses trencades del Palau

En els últims mesos, tant la junta directiva com la direcció tècnica del Futbol Club Barcelona han estat al punt de mira de l’opinió pública. Hi han estat per un seguit de decisions difícils d’entendre, que costa de creure que siguin beneficioses per als interessos del club. Aquestes decisions, especialment les estrictament esportives, com la venda del davanter granollerí Carles Pérez a la Roma, han estat directament lligades al àmbit futbolístic del club. El culer, però, sol ser també seguidor de les seccions del club, especialment la de bàsquet (que és el que ens interessa més) i en els últims anys la gestió d’aquesta branca del club tampoc es pot definir com a excel·lent.

No entraré a valorar fitxatges de jugadors ni de staff tècnic. A més, penso que aquest no ha estat el problema. El problema, i de retruc, la solució és el famós model. Més ben dit, l’absència del mateix. El model consisteix en establir una sèrie de valors que els qui manen a can Barça han de tenir molt en compte quan fan la seva feina. El model, tal i com van explicar els responsables de la secció ara fa un parell d’anys, volia impulsar la incorporació de joves del planter a la plantilla del primer equip. De moment, haurem de seguir esperant.

És cert que la temporada passada va debutar Aleix Font amb el primer equip, també ho és que Marc Garcia va treure el cap una nit d’Eurolliga on va fer 7 de valoració en un tres i no res i també és cert que en absència de Tyrese Rice, Bartzokas va fer debutar Stefan Peno i inclús Pol Figueras. També podem afirmar que el paper dels jugadors que acabo d’anomenar va ser testimonial. I el més greu, des del meu punt de vista, és que a aquests joves haurien pogut tenir un paper de major protagonisme. La veritat és que, al llarg de l’última dècada, a Can Barça s’hi ha generat un volum de talent que no ha arribat a contribuir als èxits del primer equip.

 

ALEIX FONT

El barceloní juga, des del mes de novembre, a les files de l’Obradoiro de Santiago de Compostela. És el segon club ón ha militat aquesta temporada, després del Brose Bamberg alemany.

La carrera d’Aleix Font comença al JAC Sants fins que en edat infantil fitxa pel FC Barcelona. La seva trajectòria a can Barça va seguir una linea ascendent fins que a júnior vam poder veure una millora exponencial en el seu joc. Sempre havia destacat per la seva capacitat en el tir i per una tècnica individual excel·lent però la millora física dels últims anys l’ha permès erigir-se com a un dels candidats per a ser un dels abanderats del bàsquet nacional en la propera dècada.

En el moment de la seva explosió, en edat júnior, va rebre diverses ofertes de clubs ACB però va preferir seguir formant-se al Barça on jugava al segon equip a la sempre exigent lliga LEB Or i entrenava amb el primer equip amb el que va arribar a debutar la temporada passada al Palau contra el Manresa. En el seu debut, Font va anotar 7 punts en 6 minuts. Pesic podria haver-lo aprofitat per a donar descans als jugadors que acumulaven més minuts en arribar a l’últim tram de la temporada, però no ho va fer. La manca d’oportunitats al primer planter blaugrana va empènyer Font a marxar i el club va trobar en la cessió una solució feta a mida: Font jugaria cedit al Brose Baskets de Bamberg fins a final de temporada. Per desgràcia, el conjunt alemany va acabar sent una continuació de la situació en la que estava Font a Barcelona i, finalment, va acabar cedit de nou, ara a terres Gallegues. Allà hi ha disputat 15 partits, anotant 3 punts en 10 minuts per partit.

Aleix Font és un jugador d’aquells que ve de gust veure jugar. La seva mecànica de tir és molt depurada, exemplar per als més petits (i per als no tan petits), sap jugar sense pilota i és intel·ligent i intens tant en transició com en atac estàtic a l’hora de buscar l’anella. Ha de seguir desenvolupant les seves capacitats físiques per tal de ser un jugador veritablement desequilibrant i, sobre tot, per poder ser un defensor fiable al màxim nivell europeu. La temporada passada va ser guardonat amb l’MVP de la lliga LEB Or, una fita que tots els que estimem aquest esport sabem que és altament destacable i més per a un noi de 21 anys. La lliga LEB és una lliga molt menyspreada, una lliga plena de talent i d’un alt nivell físic que el gran públic desconeix. Font la va dominar sent molt jove i jugant en l’equip més jove de la categoria. Durant els últims 3 o 4 anys Aleix Font ha estat una dels noms més destacats també amb la selecció espanyola, que l’ha convocat tots cada estiu, excepte el del 2015.

El futur d’Aleix Font és força incert a hores d’ara i més si tenim en compte que encara té marge de millora. Al Obradoiro disposa d’un volum de minuts correcte i d’un entrenador molt adient per al jugador de Sants. Moncho Fernández és un autèntic mestre treient partit dels canoners com Font. Sempre és capaç de confeccionar plantilles amb noms desconeguts per a la majoria dels aficionats però competeix en defensa i és capaç de dissenyar sistemes que busquen la sortida dels llançadors amb espais, jugant amb ritme i amb un timing genials.

STEFAN PENO

L’estiu del 2011 Stefan Peno aterrava a Barcelona provinent del KK de Belgrad, la seva ciutat natal. El Barça el va incorporar en el seu segon any de cadet i, des del primer moment, va demostrar ser un jugador especial. Sempre ha destacat per les seves virtuts ofensives i per ser un base alt (1,94m). Aquesta envergadura li permet llegir el joc millor que als rivals més menuts que també tenen més dificultats per executar passades, especialment en situacions de joc amb espais reduïts com el bloqueig directe. Cal dir que Peno no és un anotador nat, però té un llançament exterior més que correcte i un bon domini de pilota, atributs que obliguen als seus defensors a suar de valent quan s’enfronten a ell.

En defensa cada cop aporta més, tot aprofitant la seva envergadura per a tapar espais de passada, negar portes enrere i pressionar el base rival en tot moment i a tota la pista. Peno és, com a bon balcànic, un jugador de caràcter. Dirigeix bé l’equip sense prendre grans riscs tot i tenir la capacitat d’adornar-se en situacions concretes, especialment en transició. En definitiva, podem afirmar que Stefan Peno pot ser un base més que interessant per als interessos blaugranes en els propers anys.

En acabar la seva etapa de formació, va seguir a Barcelona amb el filial de LEB Or. Allà hi va disputar dues temporades a les ordres d’Alfred Julbe, que ha l’havia convocat per a més de la meitat de partits a les dues temporades precedents, en les quals Peno encara era en edat júnior. En la seva última temporada a Barcelona, va treure el cap al primer equip del Barça en més d’una ocasió. Durant aquell curs, el vam arribar a veure enfrontar-se a Russell Westbrook en un amistós disputat al Palau Sant Jordi contra els Oklahoma City Thunder, donada la lesió de Tyrese Rice i els problemes físics que arrossegaven la resta de bases i escortes barcelonistes. El cert és que, tot i no tenir continuïtat al primer equip, Peno va demostrar en les diferents situacions en les que es va veure involucrat, el seu talent i el seu potencial.

ATOUMANE DIAGNE

És cert que el bàsquet sempre evoluciona i que, des que equips com els Rockets o els Warriors han demostrat al llarg del darrer lustre que els pivots estan en perill d’extinció. Bé, sent més concret, considero que el que està extingint-se és el concepte de cinc que tots coneixíem fa deu o quinze anys. El cert és que seguim veient jugadors que superen els 210cm, la qüestió és que el joc dels homes grans ha mutat considerablement. Estem parlant de jugadors alts que solen tenir un gran llançament des de la llarga distància i la capacitat de llençar la pilota al terra i atacar l’un contra un des de el bot si és necessari, especialment si el defensor és físicament més robust i menys àgil. D’altra banda, hi ha un perfil antagònic d’interior: el cinc atlètic, el que a l’altra banda de l’Atlàntic en diuen un rim runner. JaVale McGee n’és l’exemple perfecte. Un jugador que posa les seves capacitats físiques al servei de l’equip per completar les tasques d’intendència.

Doncs bé, aquest és el perfil de Diagné. El senegalès és una autèntica força de la natura. Atou, com l’anomenen els seus companys, anota 3,2 punts i captura 3,2 rebots per partit vestint el verd del CSP Limoges, equip de la primera divisió francesa que també ha disputat l’Eurocup aquesta temporada. Aquesta esta sent la primera temporada de Diagne a Limoges, on va marxar-hi cedit  de la mà d’Alfred Julbe. El barceloní va ser el seu mentor a can Barça i volia seguir tutelant-lo però la mala dinàmica de l’equip el va obligar a abandonar la disciplina del club al mes de desembre.

Veurem que depara el futur al jove jugador africà, ara bé, el potencial hi és. Costa determinar quin és el sostre donada la seva joventut. Amb tant sols 21 anys Diagné acumula tres temporades a LEB Or i el fet d’haver entrat en dinàmica del primer equip en diverses ocasions. Seria espectacular veure’l jugar amb major dinamisme i mobilitat i podria afegir un parell de moviments al pal baix per ampliar el seu repertori ofensiu. Veurem si diagné assoleix les expectatives, en tot cas, ja és un jugador sòlid que pot aportar molt a equips ACB. Gent com Osas Ehigiator (Montakit Fuenlabrada) avalen aquesta predicció.

ERIC VILA

De tots els jugadors que apareixen en aquest article, segurament el cas d’Eric Vila és el més interessant. A dia d’avui encara és el jugador més jove de la història del Barça en debutar amb el primer equip, record que ostenta des de el mes de desembre de 2014 quan amb 16 anys i 6 mesos va disputar poc menys d’un minut de joc del partit que enfrontava el Barça amb el Saragossa. En aquell moment Vila era júnior de primer any i ja feia ben be un parell de temporades que es parlava força d’ell. Molts pensàvem que, per fi, el Barça havia aconseguit formar un jugador que podria aportar al primer equip des de ben jove.

El futur de Vila, però, passava pels Estats Units. Despres de rebre nombroses ofertes per donar el salt al bàsquet professional amb tant sols 18 anys, Vila va optar per formar-se a Nord-America i va posar rumb a la Texas A&M University. Vila volia formar-se acadèmicament, tot mantenint la seva progressió basquetbolística, que apuntava a la millor lliga del món. El gironí, però va veure’s en la pitjor tessitura possible per a un jugador tan jove: no tenia minuts. I és que, francament, considero que per a un esportista d’aquesta edat hi ha dos llocs que són sinònim d’infern: el quiròfan i la banqueta. Per aquest ordre.

Després d’un primer any decebedor, va marxar a la Fresno State University despres que el entrenador que l’havia dut a Texas marxés a Western Kentucky (alma mater d’un tal Paul George, entre d’altres). Allà a priori disposaria de minuts i d’un staff tècnic que l’ajudaria a revifar. A California es va repetir la jugada: a final de temporada l’staff va canviar radicalment i Vila es trobava desemparat de nou. Despres de dues temporades amb poquissims minuts, va decidir marxar a la NJCAA (la lliga de junior colleges, universitats més petites i amb menys prestigi acadèmic). Allà va poder tornar a agafar ritme competitiu i aquest estiu ha tornat a la NCAA de la ma de la universtitat de Texas-El Paso.

Eric Vila és un aler alt, versàtil. En categories de formació l’hem vist dominar partits de manera clara, demostrant el seu talent. Tot i la seva alçada (209cm), és perfectament capaç de llençar de mitja i llarga distància, té recursos per atacar la cistella de cara i d’esquena i evidentment ajuda molt al rebot. El jugador de Girona està fent una temporada discreta, anotant 3,1pts en 17 minuts per partit, xifres que de ben segur pot millorar. La temporada vinent, que si no hi ha cap altre gir dramàtic en els aconteixements, serà a UTEP per segon any consecutiu. Serà l’última temporada en l’aventura americana de Vila i esperem veure un salt qualitatiu considerable. Serà interessant veure la seva situació l’estiu del 2021, quan segur que diversos clubs s’interesseran per ell.

RODIONS KURUCS

Si, jo també vaig al·lucinar la temporada passada quan vaig veure Kurucs sent titular als Brooklyn Nets quan mesos abans se li va tancar la porta del primer equip del Barça. Costa molt d’entendre que un jugador que va rendir a tan bon nivell com a rookie a l’NBA no hagués fet més soroll amb la samarreta blaugrana prèviament. Kurucs, per exemple, s’atrevia a adornar-se fent esmaixades espectaculars a LEB Or sent júnior i quan disputava algun minut amb el primer equip, no desentonava (especialment en l’apartat físic i tècnic, el tàctic es desenvolupa a mida que la PERSONA madura).

Si volem esbrinar quina mena de jugador és en Rodions Kurucs i quin potencial pot arribar a tenir, les seves xifres de rookie parlen per si soles. La realitat és que la temporada anterior, el de Riga ens va sorprendre tots des de la posició de quatre obert. Ara bé, ja he començat a introduir en el parèntesi anterior el problema de Kurucs: la manca de maduresa. Ser tan jove i gestionar tanta responsabilitat, diners i fama no és senzill i sovint veiem jugadors que cometen errors que acaben pagant caríssims. Aquesta temporada no estem veient el mateix nivell de l’ex del VEF Riga i no és pas una casualitat. Fa vora d’un any es va saber que va protagonitzar una cas de violència masclista pel que va ser sancionat i apartat dels focus mediàtics. Personalment lamento profundament aquest incident, en primer lloc, per la situació que la víctima va patir i, en segon lloc (i amb bastant diferència), perquè sembla que Kurucs s’afegeix a una llista d’esportistes que fan una gran temporada rookie i despres desapareixen, perdent-se en incidents senzillament lamentables (com és el cas del base dels Pacers, Tyreeke Evans). Espero, però, que la seva carrera NBA torni a seguir la linea que duia fa dotze mesos, probablement després d’un traspàs. Si no, no tinc cap mena de dubte que podrà tornar a l’Eurolliga per ser un jugador important.

MARC GARCIA

El primer cop que vaig sentir parlar de Marc García vaig entendre de seguida que era el millor llançador d’Espanya de la generació del 1996. Així em van descriure per primer cop aquest jugador. Una veritat com temple. Garcia va començar a formar-se al Vell Congost però en acabar la seva etapa cadet, el Barcelona se’l va endur del Bages. Garcia esdevingué llavors una de les majors promeses blaugranes i alternava el junior amb el segon equip (LEB Or) del Barça des que va arribar al Palau. Tot i debutar amb el primer equip, va ser a terres manresanes on va comptar amb més continuïtat per a encetar la seva etapa a la millor lliga estatal.

Mario HezonjaMarcus Eriksson Ludde Hakkanson Va completar els seus anys de formació entre el filial del Barça i el Manresa i, finalment, l’estiu del 2018 el Montakit Fuenlabrada va decidir donar-li la oportunitat que mereixia. Garcia es desvincula de la disciplina blaugrana i, després d’una bona primera temporada amb els madrilenys, disputant inclús la Basketball Champions League, segueix oferint cada dia un nivell més alt. De fet, dos dels millors partits del català aquest any han estat precisament contra els culers. Al Palau va fer un excel-lent partit on va enfilar-se fins als 18 punts i, seguidament, com a local, va endossar-li 28 punts als homes de Pesic en el dia que el tècnic serbi va fer-nos posar les mans al cap a tots quan en un temps mort va fer la pregunta de la temporada, aquell mític: who is 27? En 27 duia una ratxa sensacional i estava a punt de passar-li la ma per la cara als qui el van acompanyar a la porta.

MARIO HEZONJA

Ataca el Barça B. Hezonja espera la pilota a la cantonada dreta de la pista. En rebre-la fa una finta de tir, una finta de sortida oberta cap al centre i, seguidament, enfila la línia de fons i esmaixa amb una potència descomunal. Era el primer cop que el veia jugar en directe. Va ser fa gairebé vuit anys, en un Barça B- Força Lleida de LEB Or al Palau Blaugrana. Hezonja era junior.

Des d’aquell dia vaig tenir claríssim que teníem davant nostre un autèntic fora de sèrie. Un líder. Estava convençut que veure’l dominar el bàsquet europeu era imminent. Hezonja donava aquesta sensació de superioritat, de ser imparable. I ho feia amb una elegància sublim. El croat anotava 14,5 punts i capturava 3,4 rebots en 24 minuts i mig per partit. A més a més, es trobava en el top3 de jugadors de menys de 22 anys de la categoria de plata del bàsquet espanyol. Unes xifres molt destacables per a un jove de 17 anys que jugava a una lliga molt exigent i plena de jugadors amb molt d’ofici.

També se li veien certs aires de prepotència que, possiblement, van dificultar el seu pas al primer equip. Certament, costa trobar motius per justificar el volum de minuts i de protagonisme que un jugador del talent de Mario Hezonja va tenir al primer equip del FC Barcelona. Tot i que em baso en rumors i en opinions personals (inclosa, evidentment, la meva) considero que la relació amb el que llavors duia les regnes de la nau blaugrana, Xavi Pascual, va ser el factor que va condicionar l’etapa blaugrana de l’aler croat. A les dues temporades que va formar part de la primera plantilla. De fet, durant la primera d’aquestes dues temporades (la seva primera temporada com a sènior), alternava la disciplina del primer equip amb la del filial i tant sols va trepitjar el parquet de la màxima competició estatal en 20 ocasions. En aquells 20 partits, Hezonja va anotar 5,3 punts durant els 12 minuts que disputava per partit. Xifres un xic millors que les que va signar la temporada seguent, la 2014-15, tot i que va aparèixer en 41 ocasions amb la primera plantilla i encara amb Xavi Pascual a la banqueta.

No és pas un secret que Mario Hezonja era carn d’NBA pràcticament des del dia que va començar a botar la pilota taronja a un barri de Dubrovnik ara fa vora de 25 anys. Juntament amb l’aler-pivot dels Suns, Dario Saric, va convertir-se en una de les primeres estrelles del bàsquet formatiu europeu que es feia viral a YouTube. El Barça va pagar, segons diuen diverses fonts, vora de 350.000 euros per dur-lo a la Masia quan el jove aler tenia només 17 anys. Tot plegat deixava clar que el periple blaugrana de Mario Hezonja tenia una data de caducitat relativament propera. Tres anys després d’arribar a la capital catalana, els Orlando Magic triaven Mario Hezonja amb el cinquè pick del Draft de l’any 2015. La actual està sent possiblement la pitjor temporada del croat a l’NBA. Juga poc més de 16 minuts per partit, la segona pitjor marca des del seu any de rookie i està anotant menys que mai, 4,8 punts per partit. La carrera NBA d’Hezonja està, sens dubte, per sota de les seves capacitats. Hi duu cinc temporades i no ha assolit el nivell de joc que molts el veiem capaç d’exhibir ni ha sabut aconseguir un gran contracte (va signar un contracte de 3,6 milions per a dues temporades l’estiu passat amb els Portland Trail Blazers). Cal afegir que ja hem vist Hezonja formar part de tres franquícies diferents havent complert fa poc els 25 anys: els Magic, els Knicks i, actualment, els Blazers.

Veurem quin és el desenllaç de la temporada de l’NBA i posarem la mirada sobre tot en la temporada vinent, determinant per a l’ex-barcelonista. Diversos rumors apunten a un retorn de l’aler a Europa. Curiosament, Hezonja no té cap mirament a l’hora de donar suport al seu equip europeu preferit: el Panathinaikos. També sol esperonar i felicitar els seus ex-companys i mostra afecte a l’afició culé i a Catalunya en general. Tot són especulacions, però la idea de veure’l tornar és molt llaminera. De ben segur que si no troba oportunitats que el motivin als Estats Units, tindrà l’ocasió de tornar al vell continent per a formar part d’alguna de les millors plantilles de l’Eurolliga.

MARCUS ERIKSSON

Tot i que els Atlanta Hawks tenen els seus drets NBA i que els especialistes en el triple com ell estan molt ben valorats a la millor lliga del mon, Marcus Eriksson s’ha quedat a Europa per esdevenir un jugador referència. De moment, m’atreveixo a dir que és el jugador que està fent una carrera més sòlida al bàsquet professional dels que apareixen a aquest article.

Provinent d’una terra que no destaca per la seva producció de jugadors d’èlit, el suec Marcus Eriksson va arribar a Manresa l’any 2010 per jugar el seu segon any de júnior. La seva eclosió va ser immediata. Mesos després de convertir-se en jugador manresà, va erigir-se com a una de les màximes promeses del bàsquet europeu, destacant en totes les competicions. La prova: el guardó d’MVP del torneig júnior de L’Hospitalet l’any 2011. En finalitzar la temporada, el Barça va fer, un cop més, una inversió de futur. Així doncs, un any més tard, el suec canvia el Bages per Barcelona i disputa dues temporades amb el filial blaugrana. Un cop més, ens trobem amb un noi que destaca entre homes. En veure el grau de maduresa que havia adquirit, el Manresa va incorporar-lo en qualitat de cedit per jugar una temporada a ACB. La temporada 2013-14. Aquella temporada va ser capaç de donar un cop d’autoritat, sent el millor jugador jove de la competició i la punta de llança de l’atac manresà. En acabar el curs, el Barça va repescar-lo per a les tres properes temporades.

La sort va girar-se en contra del jove aler quan, el 6 d’octubre de 2014, es trenca el lligament creuat anterior i el menisc del seu genoll esquerre. La temporada seguent, no va rebre la confiança del tècnic de gavà, Xavi Pascual, que només li donava 9 minuts per partit. En el seu tercer any com a integrant del primer equip blaugrana, va augmentar una mica el temps en pista, passant de 9 a 12 minuts i va duplicar les seves xifres anotadores, anant de 3,3 a 6,6 punts per matx.

L’estiu del 2017, el suec posa rumb a Gran Canaria de la ma d’Aito García Reneses. Al conjunt insular és on hem pogut confirmar els bons pronòstics que es van fer respecte de l’aler. Durant l’etapa amb el conjunt pio-pio, Eriksson ha disputat tant l’Eurolliga com l’Eurocup, adquirint experiència i reconeixement a nivell continental. A nivell estadístic, podem constatar que les dues temporades que juga a les Canaries són gairebé calcades. Vora de 20 minuts i 12 punts, lluint un canell privilegiat amb el que convertia el 45% dels seus llançaments des de més enllà del 6,75.

L’escandinau milita actualment a les files de l’Alba de Berlin, de nou amb Aíto a la banqueta. Amb els de la capital germànica està disputant l’Eurolliga, on és un jugador referent al seu equip. A la màxima competició del bàsquet europeu de clubs duu una mitjana d’11,2 punts i 2 rebots per partit amb un sensacional 46,7% d’encert en triples. El suec, però, reparteix menys d’una assistència per partit (0,9). Pel que respecta el seu rendiment defensiu, cal seguir millorant. De fet, Eriksson ha encaixat sempre amb el perfil jugador sobrat de talent ofensiu i amb un rang de tir descomunal que fa aigües en defensa per culpa de la manca de capacitat atlètica. Serà força interessant seguir la seva evolució a terres germàniques. L’Alba és un equip ple de jugadors del seu perfil, com el lituà Rokas Giedraitis, un entorn propici per al seu desenvolupament. El que queda claríssim és que estem davant d’un jugador amb una gran capacitat per trencar  partits amb la seva amenaça des de la llarga distància, i això a dia d’avui és or.

LUDDE HAKANSON

Tot i arribar en edat cadet a can Barça, Ludde Hakkanson va estar entrenant amb equips de categoria superior durant tota la seva etapa barcelonista. El cert és que quan es detecta un jugador tan jove amb tant potencial físic, els grans clubs intenten incorporar-lo com si els hi anés la vida. Dit això, i sumant que Hakkanson és també un jugador de talent, és complicat determinar per què aquest senyor llueix el verd del Zielona Gora polonès en comptes de dirigir l’atac blaugrana. Havent-se consolidat en el bàsquet de formació i havent arribat a disputar inclús la temporada 14-15 al filial de LEB Plata amb nota (13,1pts, 2,4reb, 3,1ast), el pas al primer equip va ser un abisme. Aquella temporada va debutar tant a l’ACB com a l’Eurolliga amb el primer equip del barça. Les dues següents temporades va jugar al Baloncesto Sevilla i, posteriorment, al Montakit Fuelabrada. Ho va fer, però, cedit pel Futbol Club Barcelona. L’estiu del 2017 es desvincula del club i segueix un any més a Fuenlabrada. Un any més tard, segueix a la capital espanyola però marxa al Movistar Estudiantes. En aquests dos anys juga un paper secundàri, amb 15 minuts i 5,5 punts per partit. Aquest estiu Hakkanson abandona la península ibèrica per a convertirse en jugador del Zielona Gora polac.

A Polònia estem gaudint de la millor versió de Hakkanson com a professional: més de 27 minuts i 11,5 punts per partit amb un encert del 44,6% en tirs de camp i un 36% en triples. El jove base s’esta consolidant a una lliga molt dura, que compta amb el CSKA de Moscou o el Khimki. Com passa amb la majoria de bases de la seva edat, caldrà ser pacient per descobrir tot el seu potencial. De moment, reparteix gairebé sis assistències per encontre. I això, és molt destacable. El suec té un físic prodigiós per a la defensa de l’un contra un, per aguantar contactes en el pick and roll, llença de manera solvent, penetra i assisteix. És difícil ser més complert. Friso per veure’l jugar al màxim nivell europeu. Veurem si arriba l’oportunitat i, sobre tot, amb quin gran de maduresa l’afronta si es dona el cas.

ALTRES

En definitiva, podem dir que el problema del Barça no és la manca de talent generat. És sens dubte la gestió de les carreres de tot aquest seguit de jugadors que hem comentat. Aquests son els casos més flagrants de malbaratament de talent blaugrana. Cal afegir, per desgràcia, bastants noms més a la llista.

Podríem començar amb el de Xavi Rabaseda. No és una icona del bàsquet europeu, però és campió del món i duu una carrera sòlida a l’elit. L’aler de ripoll va haver de buscar oportunitats lluny de casa i ha trobat un lloc a Gran Canaria, on és una peça clau al vestidor. Allà és company del gironí Oriol Paulí, un aler de 26 anys que compta amb unes qualitats atlètiques considerables. Paulí va arribar fa sis anys a Gran Canaria i ha agafat un rol secundari però important per a l’equip, vorejant els 11 minuts de joc i anotant 4 punts per partit. No podem descuidar-nos, per exemple, d’Emir Sulejmanovic. El bosni juga a les ordres d’Alex Mumbrú al Bilbao Basket i està fent una temporada interessant després del seu pas del descendit Breogán. També va afincar-se a terres gallegues un pivot suec que va tenir uns anys prometedors a la masia: Nick Spires. Company d’Aleix Font a Obradoiro, encara ha de polir molt el seu joc per assegurar-se un lloc rellevant al màxim nivell europeu. Tampoc ens descuidem d’Alexandr Zhigulin, que a la seva etapa júnior destacava amb els seus dos metres i la seva polivalència. Actualment juga a l’Astana de la VTB league.

Queda clar que el principal destí dels jugadors formats al Barcelona són les lligues FEB. A la lliga EBA trobaríem una infinitat d’ex-barça, a LEB plata hi juga el filial i a LEB Or hi tenim diversos ex-alumnes que la factoria blaugrana ha produït els últims anys. Al Granada hi trobem el base Josep Pérez, que va debutar en un partit d’Eurolliga contra el Maccabi de Tel Aviv l’any 2012. Com la majoria dels que apareixen en aquest article, Pérez va passar pel filial fins que va desvincular-se del club. La carrera del de Llíria ha estat íntegrament a la LEB Or. Lleida, Huesca, Palència, El Prat i Granada han estat els equips ón ha jugat fins ara. D’ell se n’havia arribat a dir que seria el successor de Navarro, donada la seva alçada (1,85) i el seu joc basat en el talent i el tir de tres. Tot i tenir un estil similar, Pérez és un base capaç de dirigir, que ha guanyat maduresa i sobrietat en la direcció.

 

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a BARÇA

Tradueix »