Connecta amb nosaltres

BARÇA

REMEMORANT: Pete Mickeal (capítol primer)

Inaugurem la secció REMEMORANT amb un vell conegut blaugrana: Pete Mickeal.

Comparteix

REMEMORANT: Pete Mickeal (capítol primer)

En època de confinament pel COVID-19 i sense partits en joc, sempre va bé fer un cop d’ull al passat i recordar les grans figures de l’esport que tant trobem a faltar. Avui és el torn de Pete Mickeal, un dels històrics del bàsquet espanyol ja que és un dels millors americans de la història del Barça i un jugador amb gran petjada a Baskonia. També conegu amb el malnom de “the fisherman”, Mickeal neix a Illinois l’any 1978. 1,99 d’alçada i en posició de 3, Mickeal és un d’aquells jugadors de qui l’afició mai se n’oblidarà.

Mai ha estat un anotador pur, ni algú que fés 20 punts per partit (la seva mitjana de punts a la seva trajectòria ronda els 12-13 més o menys), però era d’aquells jugadors que t’aixequen de la cadira, que encenia el Palau amb una facilitat especial després d’un 2+1 i una de les seves típiques cistelles al pal baix. Podríem dir que jugadors com Pete Mickeal estan en extinció: la figura del 3 potent físicament que jugui al pal baix amb freqüència està desapareixent del bàsquet, doncs molts coaches fan servir aquest perfil per defensar i rarament es donen situacions on l’aler ataca al pal baix més enllà de Will Clyburn o DeShaun Thomas (aquest està fent més de 4 que de 3).

Cronològicament ens situem a l’any 2007 on Baskonia (en aquells temps TAU Ceràmica) el fitxa del Breogan, on firma uns números sensacionals: 19 punts i 7 rebots de mitjana sent un dels millors alers de l’ACB. Recordem que Mickeal cau en un equip amb llegendes com Prigioni, Teletovic, Spliter o Igor Rakocevic, un dels grans anotadors contemporanis de la lliga. Allà s’hi està dues temporades, fent grans números sempre per sobre dels 10 punts per partit i aconseguint el títol del 2008 on ell va ser l’MVP d’aquella final.

Arribats a l’estiu del 2009, el Barça de Xavi Pascual necessita un cop d’efecte i la seva direcció tècnica firma grans noms com Ricky Rubio, Erazem Lorbek i Terence Morris. A part d’aquests arriba el mencionat Pete Mickeal, en aquesta connexió que el Barça sempre ha tingut per fitxar els jugadors que han destacat a Baskonia a causa del superior múscul financer dels blaugrana. I és que aquell any és el més especial pels culers ja que s’aconsegueix l’ansiada segona Eurolliga en una F4 on l’equip de Xavi Pascual es mostra superior a l’Olympiakos a la final com en poques cites d’aquesta magnitud. L’aler d’Illinois anota 14 punts i és un dels destacats, però el seu paper fonamental és al primer quart on anota 10 punts seguits sortint amb una verticalitat bestial a atacar la cistella dels grecs.

Si ens posem a analitzar el jugador en sí, Pete era un jugador amb un ampli ventall de recursos. Capaç d’alternar pal baix amb pal mitjà, tenia una gran finalització amb les dues mans i un gest molt característic fent el seu revers per finalitzar prop de cistella. A més, una innata habilitat per trobar els 2+1. Bon defensor gràcies a la seva potència física, jugador important a l’hora de sortir en transició al córrer excel·lentment la pista. Mai ha estat un gran tirador però sí una amenaça real des del triple a bola doblada, tot i que en moltes ocasions era més propens a tallar per línia de fons o moure’s cap a dins en lloc d’esperar i castigar espais a la línia de tres.

Però el factor diferencial del nostre protagonista no era ni el tir, ni la defensa ni la capacitat de rebotejar. Era el factor anímic. Pete Mickeal és un perfil de jugador que tot equip necessita. En moments importants sempre es creixia, a més ell sempre ha assenyalat que els partits amb pressió li encantaven. Sumat a la seva gran personalitat, era el jugador idoni per les grans ocasions. Pavelló ple com un ou, gent saltant i cridant, bola a l’aire i primera cistella del partit de Mickeal esmaixant a la cara de Rudy Fernández. Això va succeir en unes finals ACB, 2011 en concret. Altres moments emblemàtics són al primer partit d’una sèrie de Play off a l’Eurolliga del Barça contra el Madrid de Messina, en un partit igualadíssim al Palau i el “pescador” anota 2 triples seguits al final, assenyalant-se l’escut mentre es dirigia a l’afició i feia entrar en erupció al Palau de les grans ocasions.

Aquesta gran personalitat l’ha fet tenir enfrontaments amb tot tipus de jugadors: el duel contra Josh Childress a la F4 va ser duríssim, a les finals del 2012 va tenir diverses picabaralles amb l’aleshores madridista Carlos Suárez, etc. I tots tenim al cap aquell partit amb els Lakers al Sant Jordi. Mentre Ron Artest s’empenyava en treure’l de partit, Mickeal entrava en un continu 1vs1 amb l’etern Kobe Bryant. Aquesta era la magnitud del jugador.

Però no tot són alegries a la carrera de Pete Mickeal. Al 2013 se li diagnostica un trombe pulmonar que indirectament acabaria amb la seva carrera, doncs el faria estar aturat molts mesos i desvincular-se del Barça. Va tornar a jugar amb el Múrcia però mai va arribar a ser el mateix. Personalment recordo aquell moment com un dels més durs com a aficionat del Barça, una roda de premsa on un dels teus ídols anuncia que per una malaltia no pot seguir defensant la teva samarreta.

A nivell històric Pete no tindrà la samarreta retirada al Palau ja que no arriba a l’esgraó de Navarro Epi i les llegendes privilegiades que mereixen i la tenen però sense dubte forma part del grup que es troba just per sota de la piràmide històrica de jugadors del Barça amb altres noms com Basile, Ante Tomic o Sarunas Jasikevicius, entre d’altres.

Per acabar amb el tribut, tant de bo més jugadors actuals tinguessin l’aura de Mickeal. En Sergi Llull hi veig reflexat de certa manera l’esperit del nord americà (Llull ha estat la bandera de l’equip mentre Pete mai ha estat l’estrella del Barça, són casos diferents). A tots els equips els cal aquell membre que agafi responsabilitat en les nits calentes, on la pilota crema i els nervis són a flor de pell, que faci els crits de ràbia a l’anotar un tir important o un simple contraatac, jugadors que juguen amb el factor afició. I Pete ho era, i tant que ho era. I quina sort d’haver-lo viscut a casa, al Palau Blaugrana.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a BARÇA

Tradueix »