Connecta amb nosaltres

FIBA

Sergio Scariolo i el triomf del treball en silenci

Setena medalla per un Scariolo que segueix fent història

Comparteix

Sergio Scariolo i el triomf del treball en silenci

Brescia, Itàlia, 1 d’abril de 1961. Aquest va ser el dia escollit perquè un nen italià de nom Sergio Scariolo vingués al món. Poc més de 58 anys després, i sota la seva batuta, la selecció espanyola de bàsquet va repetir l’èxit de Japó 2006 i es va proclamar campiona del món per segona vegada. Un èxit que converteix Espanya en una de les millors seleccions de tots el temps. Una setmana després, toca parlar i retre homenatge a l’home que ho ha fet possible.

La victòria a Pequín és el triomf del sacrifici, el coratge, el cor, l’equip. El triomf a una manera de treballar la base i a una metodologia que no només ha reportat èxits a la selecció masculina (20 anys obtenint medalles) sinó també a l’equip femení i a totes les categories inferiors. La victòria davant una Argentina pràcticament calcada en valors i esperits a Espanya, és una mostra de que hi bàsquet més enllà de la generació dels Júniors d’Or (no en quedava ni un en aquest equip) i, per sobre de tot, és el reconeixement merescut i el colofó a un cos tècnic i un entrenador del qual només ens podem fer una pregunta ja: El millor entrenador FIBA que ha existit mai?

Tècnic precoç

La carrera de Sergio Scariolo com a entrenador va començar de molt jove a Itàlia. Primer en categories inferiors i després com a assistent a l’equip de la seva ciutat natal. Més tard va passar per Pesaro i la Federació Italiana de Bàsquet. Va ser a la ciutat italiana, on amb encara 29 anys, va aconseguir el seu primer gran èxit, el campionat de la Lliga Italiana. Coetani al gran Ettore Messina, va competir amb ell als anys 90. Quan Messina va agafar les regnes de l’equip nacional (1993), va ser precisament Scariolo l’encarregat de substituir-lo a Bolonya.

El talent -perquè sí, el talent no és exclusiu als jugadors- treball i la gran tasca que va desenvolupar a Itàlia li van valdre per anar-se fent un nom dins del món del bàsquet. Pocs entrenadors poden dir que han guanyat una lliga, encara menys poden dir que ho han fet amb 29 anys. Scariolo va ser nomenat tècnic italià de l’any al 1994 i l’any 1997, després de despuntar al país transalpí, va firmar per Baskonia (mític TAU Cerámica en aquells anys).

Enlloc com a Espanya

Primer al Tau, després al Madrid i finalment a l’Unicaja, Sergio Scariolo ha acabat entrenant clubs a Espanya durant 12 temporades, més que a cap altre país. Un parell de lligues (Madrid i Unicaja), un parell de Copes i un llegat que va més enllà dels èxits esportius. Scariolo va fer d’Espanya la seva casa i hi va formar una família amb Blanca Ares, exjugadora de la selecció nacional.

Scariolo amb Unicaja, equip amb el que va guanyar una Lliga (2006) i una Copa (2005) – Flickr

Quan després dels Jocs de Pequín 2008 va substituir Aíto al capdavant del combinat nacional, Sergio Scariolo va rebre varies crítiques pels seus orígens italians. Ell, pacífic, tranquil, metòdic i treballador les ha acabat callant amb feina, feina i més feina. Sacrifici que li ha donat resultats i que ha fet oblidar als més crítics -i, amb tots els respectes, ignorants- d’on venia, convidant-los a tots a gaudir dels seus èxits.

Vist així no és d’estranyar que en una selecció que només ha tingut dos tècnics estrangers en tota la seva història, Scariolo fos un d’ells. Tampoc sobta veure que Scariolo és l’únic que ha tornat al càrrec per realitzar una segona etapa com encara menys ho fa veure que és el segon que més anys s’hi ha estat i el que més medalles ha guanyat. Scariolo va trobar a Espanya una estabilitat, una llar i la Federació sempre va confiar en ell. Una unió simbiòtica que li ha donat a Espanya un segon títol mundial i els millors anys de bàsquet que s’han vist mai en aquest país. Avui és venerat com un més, i tota crítica que se li va poder fer fa més de 10 anys ha donat pas a elogis de tot tipus. Merescuts, sempre, per un home que en silenci, s’ha convertit en el tècnic més gran que ha tingut la selecció espanyola en tots el temps.

La recepta de l’èxit

Des de que Scariolo va agafar la selecció l’any 2008, Espanya ha participat entre Copes del Món, Eurobaskets i Jocs Olímpics, en vuit grans tornejos sota les seves ordres (’13 i ’14 Orenga era entrenador). D’aquests vuit campionats, només en un (Mundial ’10), la selecció no ha aconseguit medalla. Quatre ors (Eurobasket ’09, ’11 i ’15 i Mundial ’19), una plata (JJ.OO ’12) i dos bronzes (JJ.OO ’16 i Eurobasket ’17). Un total de set medalles que el converteixen en l’entrenador més llorejat de la selecció espanyola.

Un èxit sense precedents i difícil d’explicar per la seva magnitud, però òbviament impossible d’entendre sense una generació de jugadors irrepetible. Gasol, Navarro, Reyes (membres de la famosa generació dels Júnior d’Or) però també Rudy, Calderón, Marc Gasol, Ricky, Llull o Claver han estat la columna vertebral d’aquesta inoblidable màquina de guanyar en la que s’ha convertit la selecció espanyola. Jugadors descomunalment talentosos, però, sobretot, amb una ètica de treball molt per sobre de la mitja.

Aquest potser ha estat el gran mèrit de Sergio Scariolo, que els jugadors creguessin en ell, tasca de suma dificultat entre els entrenadors. Ha aconseguit que campions NBA com Pau i Marc, jugadors històrics de l’Eurolliga o que ho acabaran sent com Navarro, Rudy i Llull i altres amb status d’estrella FIBA i bones carreres NBA com Calderón o Ricky acabin guanyant per l’esforç i hores de treball que hi posen darrere més que pel talent que tots som conscients que tenen. Aquest Mundial és el gran exemple.

Scariolo donant ordres des de la banqueta de la selecció – Baloncesto FEB/Flickr

Espanya va arribar a la Xina fora del grup de favorites. Estats Units i Sèrbia semblaven una passa per sobre i Austràlia, per tot el que havia demostrat en la preparació, França, per l’enorme barreja de talent i físic que portaven, o Grècia, per tenir a Giannis Antetokounmpo, semblaven estar una mica per davant també. Però el talent no ho és tot en l’esport i tant Scariolo com els jugadors tenien molt clar que calia fer per guanyar. Treballar més que ningú, preparar cada partit segons el moment del campionat, amagar cartes al principi per treure-les quan calgués i guanyar des de la defensa, la tàctica i la mentalitat competitiva que tant caracteritza a aquest grup i a la que ningú més s’apropa.

Al finalitzar el torneig, i ja amb l’or penjat al coll, corria per les xarxes socials un vídeo on Ricky Rubio, parafrasejant a Kevin Durant, explicava: “El treball guanya al talent quan el talent no treballa suficient”. Ningú dubta que Ricky, Marc i aquest grup de jugadors era un dels més talentosos -sense talent no es guanya-, però una vegada finalitzat el torneig, crec que tots coincidirem en que Espanya ha estat la millor preparant cada partit, la millor preparant el torneig, la selecció més coral, treballada i la que ha donat veritable sensació de ser L’EQUIP del torneig, en majúscules.  Anul·lant a cada rival a partir de 2a Fase, títol merescut.

Mestre tàctic

Perquè si alguna cosa ha caracteritzat a aquesta selecció ha estat la capacitat per mutar i adaptar-se al rival per tal de frenar-lo. Així s’ha forjat aquest or mundial i també bona part de les medalles amb Scariolo. Conscient de les baixes, el seleccionador va formar una plantilla versàtil, equilibrada i de caire defensiu. Així s’expliquen les eleccions de Beirán i Rabaseda en el lloc de Jaime Fernández. Han acabat sent testimonials, però responien perfectament al tipus d’alers que Sergio Scariolo volia per envoltar una ofensiva que amb Ricky, Juancho, Marc, Llull i moments puntuals de Willy en tenia suficient.

L’equip de Scariolo ha anat demostrant durant el torneig que la seva capacitat d’adaptació per tal d’anul·lar al rival era superior a la de qualsevol altre selecció. Contra Itàlia, partit a vida o mort, van ser capaços d’obligar a botar i pensar a Belinelli -únic jugador amb instruccions per saltar-li a les fintes- i van limitar la participació del millor italià, Gallinari. Van deixar els italians a 60 punts i van avançar a Quarts de Final.

Contra Sèrbia, candidata a l’or segons els experts, Scariolo va sorprendre amb quatre alternatives defensives durant els primers 20 minuts. Alternatives, exitoses, que van acabar repetint-se a la segona part. Defensa individual. Zona 2-1-2 amb Rudy tancant la pintura per evitar la recepció i distribució de pilota de Jokic des del tir lliure. Una zona 2-3 amb capacitat a alternar cap a la 3-2 segons la situació de la pilota al camp i la Box-and-One sobre Bogdanovic que tant va sorprendre als serbis. Ni la defensa mixta ni les altres van servir per aturar Bogdan, autor de 26 punts, 10 rebots i 6 assistències, però van incomodar als serbis, els va fer variar el pla de partit, va desesperar a varis d’ells i va limitar l’ofensiva balcànica a només un jugador, el dels Sacramento Kings. Això és el que ha estat Espanya, un equip que des de la defensa ha manat sobre el rival, limitant les seves fortaleses i portant sempre la iniciativa en el joc (a partir del partit contra Sèrbia).

La final va ser una mostra més, l’última, d’aquest geni tàctic que és Scariolo. Oriola, que venia d’un paper gairebé testimonial a la semifinal, i que era un dels jugadors menys utilitzats de la selecció, va sortir de titular amb la clara missió d’anul·lar Luis Scola. El pivot argentí havia estat un malson pels rivals durant tot el torneig i, amb 39 anys, seguia sent el far de la selecció sud-americana. Havia pogut amb els físics interiors nigerians a 1a Fase, amb les torres sèrbies a Quarts de Final, i venia de destrossar França a semifinals i de retruc al millor defensor de l’NBA, Rudy Gobert (28 punts).

Amb Oriola sobre Scola -Espanya va ser l’única que va plantejar alguna cosa especial contra el pivot argentí- Claver sobre Deck, i el desgast que Ricky, Llull i Ribas li van provocar a Campazzo i Laprovittola, l’equip de Scariolo va marcar la pauta durant tot el partit. Els espanyols portaven el ritme, establien el llistó de la intensitat i la defensa i van dominar amb mà de ferro els 40 minuts per acabar fent-se amb un nou títol de campions del món. Un campionat immaculat, de menys a més, sorprenent i dominant còmodament en una final històrica. Tot gràcies a aquest geni de Brescia, que no només ha començat a encarregar-se del relleu generacional amb els Hernangómez, sinó que ho ha fet guanyant. Guanyant perquè sap sempre treure les virtuts dels seus i minimitzar les dels rivals, perquè confia i creu en cada un dels homes que entrena i, el més important, ha aconseguit que aquests també creguin i l’escoltin a ell. Un mestre Sergio Scariolo, el millor entrenador FIBA de la història?

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a FIBA

Tradueix »