Connecta amb nosaltres

NBA

Sobreviure al triple: la rebel·lió dels antisistema a l’NBA

Analitzem l’impacte del triple a l’NBA.

Comparteix

Sobreviure al triple: la rebel·lió dels antisistema a l’NBA

De precursors i anomalies

Ja fa unes quantes temporades que estem sent testimonis d’un ascens constant i imparable del llançament de tres punts a l’NBA. Un fenomen que podem rastrejar fins als mateixos orígens de la implementació de la famosa línia, durant els anys 80 del segle passat. Ara bé, no ha estat fins aquesta dècada que el triple s’ha convertit en l’absolut protagonista. Pel camí, equips i jugadors van obrir via, obrint noves formes d’entendre i concebre els sistemes ofensius i defensius. Equips com els Pacers de Reggie Miller, o els Suns de Nash es convertiren en precursors d’aquesta NBA. Però a nivell de jugadors també s’observava una nova tendència. Jugadors com Dell Curry, Jeff Hornacek, el propi Miller, Ray Allen o Pedja Stojakovic feien autèntiques exhibicions més enllà dels 6,25.

L’ascens i l’èxit esportiu actual d’equips com Warriors o Rockets no ha fet més que desencadenar un model fonamentat en el joc exterior. Fins i tot, eminències de les banquetes com Popovich s’han hagut de rendir i acceptar aquest ús compulsiu del tir exterior. Malgrat tot, en aquesta omnipresència del triple, encara observem jugadors i entrenadors que es resisteixen a cedir al triple. Aquestes anomalies, o si ho preferiu, antisistema, volen demostrar que no cal abusar del tir exterior per dominar el joc i per tant, la competició.

Els protagonistes d’aquest article són els últims supervivents d’un model suposadament “ineficient” i en progressiu desús. Jugadors i equips que es resisteixen a abusar del triple i viure per i per a ell. Ells son els últims antisistema de l’NBA.

DeRozan i els Spurs, la temprança en el triple és imperativa

L’exjugador dels Raptors i la franquícia texana són els nostres primers exemples de vida més enllà del triple. Els Spurs són el viu exemple de l’èxit en l’NBA moderna, com ho ressalten les seves 20 campanyes consecutives de postemporada. Popovich ha sabut implementar un sistema eficient i guanyador sense emprar de forma excessiva el llançament exterior. Els deixebles del sergent de ferro són els que menys tirs exteriors realitzen de l’NBA (25 tpp).

En contrast, si bé es cert que no es prodiguen en excés amb aquests llançaments, són els que presenten major encert (39%). Aquestes dades són sota el meu punt de vista, la mostra més clara d’eficiència. Mostrant que no per més triples llançats, s’aconsegueixen millors resultats. La clau es basa en “elaborar” les jugades, aconseguint les situacions idònies.

Enrolat als Spurs trobem a DeMar DeRozan, un d’aquests rebels antisistema de la lliga. L’ex de Raptors anota 21 punts per partit llançant poc menys que un triple per partit (0,6 intents). Al llarg de la seva carrera, DeRozan ha realitzat uns 1,6 intents de triple per partit. Uns números escadussers per a una suposada superestrella en aquesta època. Malgrat tot, tan el bon ritme dels Spurs, com la temporada de DeRozan, és una mostra palpable que es pot sobreviure sense ser uns especialistes del triple.

Imagen relacionada

Antetokoumpo, dominar sense el triple és possible

El grec és un altre dels grans exemples de jugador contracorrent. El jugador franquícia de Bucks és el màxim candidat a MVP sense prodigar-se en el triple. L’aler-Pivot sap perfectament que és una força de la naturalesa, i que la zona restringida és el seu vedat de caça. El triple, per sort encara continua sent una assignatura pendent pel jugador dels Bucks. El grec només llança 2,4 triples per partit, amb un encert per ara, dubtós (25%).

Resultado de imagen de ben simmons giannis antetokounmpo

Malgrat tot, les seves habilitats anotadores no es veuen gens compromeses. Antetokoumpo anota gairebé 28 punts per partit a partir de penetracions i molt pick and roll. Un jugador letal i difícilment neutralitzable  a camp obert o de fora cap a dins. Giannis és el segon jugador que menys tirs intenta entre els màxims anotadors de la lliga. Només Anthony Davis n’intenta menys. En aquest sentit, el seu entrenador ha sabut crear un sistema que el maximitza a ell i als seus companys.

El sistema dels Bucks es basa en una contradicció entre jugador franquícia i equip. La franquícia de Wisconsin és la segona en triples intentats de la competició (amb uns 38 tirs per partit). Uns números que es tradueixen en un 35% d’encert per, entre d’altres factors, a l’espai generat per Antetokoumpo. Per tant, Mike Budenholzer ha sabut gestionar perfectament les sinèrgies entre la plantilla, per retroalimentar l’equip i la seva estrella. Giannis aprofita els espais que li concedeixen les defenses obertes pels seus companys per castigar la zona, mentre que ells aprofiten el desequilibri per generar tirs alliberats.

Ben Simmons, el jugador QUASI perfecte

No podia fallar, el base del Sixers és un anomalia i, a la vegada, un enigma en la seva posició. Considerat una de les grans promeses joves de la competició, l’australià no acaba de confirmar aquella aura de jugador total que la primera temporada ens va deixar. Bona part de la culpa d’aquestes sensacions passa per un tir ortopèdic que ha de ser treballat urgentment. Simmons és un jugador capaç de dominar els partits sense necessitat aparent d’anotar més que ningú. En aquest sentit, els seus intangibles i comprensió dels joc són la seva carta de presentació. Un jugador capaç d’acumular estadístiques sense necessitat de ser el centre d’atenció.

Imagen relacionada

Malgrat tot, és innegable que el cas de Simmons és el més extrem de negació del triple. Un jugador que no ha anotat cap triple en dos anys a la NBA (sense pràcticament intentar-ho seriosament). El base dels Sixers, però, tampoc ha demostrat encara consistència en la mitja distància. Per tot plegat, és recorrent l’imatge dels rivals flotant al jugador en determinades situacions del partit. Una disjuntiva que ha estat especialment explotada per determinats equips de l’NBA i que estic segur que ha collat fort en l’orgull de l’australià.

En conseqüència, poc a poc hem vist un Simmons més ambiciós i combatiu en situacions de tir franc. No obstant, els progressos segueixen sent tímids i escadussers. En aquest sentit, Brett Brown ha sabut trobar una solució en forma de quintets que beneficiessin al seu base. L’arribada de jugadors com Reddick, Harris o Scott (en la segona meitat de la temporada) o Shamet, Covington, Bellineli, Ilyasova o Saric (temporada passada/primera meitat d’aquesta) ha pal·liat aquest problema.

LeBron com a referent

Igualment, Simmons té lloc en aquesta lliga, com va quedar demostrat en la ratxa final dels Sixers la temporada passada. Big Ben va demostrar ser plenament capaç de dominar si li donaven un equip a mida. En un cas comparable al d’Antetokoumpo actual, Simmons se sent més còmode rodejat d’amenaces exteriors que li obrin espais. De fet, tots dos entrenadors (Budenholzer i Brown) han sabut treure suc al concepte implementat pels Cavaliers de LeBron.  Ambdós han aconseguit adaptar-lo amb encert als seus equips. Amb tot, ambdós jugadors saben que han d’incorporar com a recurs, el tir exterior si volen arribar lluny a la postemporada, com LeBron va saber fer.

Resultado de imagen de ben simmons giannis antetokounmpo

Indiana Pacers, l’anomalia que es resisteix

Indiana Pacers és un dels equips que, com Spurs, ha sabut gestionar millor l’obsessió pel triple. Els homes de Nate Mcmillan pivoten el seu estil de joc en els llançaments de mitja distància. Uns llançaments en vies d’extinció per la resta de franquícies de la lliga per ser catalogats com “ineficients”.

Malgrat tot, els Pacers una temporada més han demostrat saber competir amb èxit en una confeència est ferotge per dalt. Lluitant durant gran part de la temporada en el top 3/top 5 d’una conferència més oberta que mai després de la marxa de LeBron a l’Oest. La pèrdua de la seva estrella Oladipo s’ha traduït en l’ascens de secundaris com Bogdanovic i Thad Young. Aquest han estat secundats per un conglomerat de secundaris liderats per Myles Turner. L’ofici i el creixement de jugadors com Collison, Sabonis o Evans (aquest últim lluny de les prestacions que s’esperaven) han estat també claus.

Respecte a l’estil de joc, és un sistema com hem dit molt treballat i disciplinat. Basat en pick and roll dels seus interiors (Turner en el quintet i Sabonis a la segona unitat). A partir d’aquestes jugades es busquen sobretot els tirs de mitja distància de Bogdanovic i Young amb avantatge. Per què s’incideix tan en la mitja distància? La resposta es deu als espais que es generen entre la pintura i la línia de 3, que són recurrentment “espais morts” i per tant, no generen una atenció defensiva adient. Així, els Pacers prefereixen assegurar uns tirs de mitja distància amb bons percentatges que jugar a especular a partir de la línia de 3.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »