El Draft de 2022 ja s’apropa. Fa un temps vam publicar el perfil de Shaedon Sharpe, el millor projecte de jugador exterior de la generació, i avui és torn per centrar-nos en un altre nom que segur que gaudirà d’un paper principal a la cerimònia. El protagonista de l’anàlisi d’aquest article és AJ Griffin, un jugador que és portada del catàleg de tiradors d’aquesta classe i que hem pogut gaudir a l’NCAA en el darrer any de Mike Kryzewski al capdavant de Duke. AJ Griffin és un jugador que ha de servir per introduir matisos en l’avaluació de la capacitat de tir.

NOM	AJ Griffin
EDAT	18 anys
ALÇADA	1.98 metres
PES	101 quilos
ENVERGADURA	2’13 metres
UNIVERSITAT	Duke
POSICIÓ	SG/SF
VENTALL DE DRAFT	TOP 7

Abans de començar l’article convé que fem un parell d’apreciacions sobre el jugador. Més aviat són dues advertències de caràcter preventiu. La primera és que, si sou puristes de la mecànica de llançament i obsessos de detalls com el posicionament de les cames, la transferència d’energia, la col·locació del braç de suport o la projecció dels braços, feu-vos un favor i deixeu de llegir. AJ Griffin trenca esquemes. El segon és que, si encara no coneixeu els percentatges d’AJ Griffin com a tirador, us espereu a que surtin publicats al text per saber-los. Entendre el seu perfil és un exercici doblement divertit si sou pacients fins llavors. AJ Griffin és un jugador que trenca esquemes, i per aquesta raó l’espectre de percepcions respecte de les seves possibilitats és molt ampli. Ah, i una tercera recomanació: fugiu de qualsevol pàgina que us suggereixi una comparació entre ell i Jimmy Butler. Consell d’amic.

Context de l’any universitari d’AJ Griffin

La temporada d’AJ Griffin a Duke és estranya. Ha acabat sent un jugador clau per a entendre l’èxit dels de Mike Kryzewski en l’última temporada de l’històric tècnic al capdavant de la universitat, però no ha estat de la forma prevista quan el van reclutar. Després d’un temps condicionat pel seu estat físic -que és clau per a entendre certes coses d’aquest article-, Griffin va fer-se un lloc a la rotació principal gràcies al llançament. En un equip que girava al voltant de Paolo Banchero i que tenia entre els complements principals jugadors com Mark Williams o Trevor Keels, que hi hagués un jugador capaç d’assumir un alt grau de productivitat des d’un paper secundari, que oxigenés la pista i s’adaptés al sentit de la circulació de pilota era fonamental. AJ Griffin ha estat això a Duke, i ha respost bé exercint el rol, però no era el que podíem esperar uns mesos abans d’un jugador que es perfilava, en l’estadi previ a fer el salt a l’NCAA, com un aler dotat per generar sobre bot. De totes maneres, és ideal perquè ja ens permet veure com podria funcionar en un rol que és extrapolable a l’NBA. Sense tenir el volum ni l’ascendència que tenen la majoria de jugadors que són TOP 10 de la seva classe en el reclutament, doncs, AJ Griffin ha passat amb nota la prova de l’any freshman.

El que sí que ha conservat AJ Griffin respecte de l’etapa anterior és el que el converteix en un jugador especial: la capacitat per anotar tirs complexos. AJ és un d’aquells jugadors que rebenta el concepte de mala selecció de tir i ens recorda que, una vegada més, el bàsquet no és una quadrícula i les opcions que escullen els jugadors depenen exclusivament de les seves característiques i no de com les preconcebem. Aquesta sol ser una virtut que separa els molt bons jugadors de les estrelles…quan tenen una capacitat de creació de superioritats clara. La té AJ Griffin? Ho intentarem descobrir. En qualsevol cas, anotar et facilita les coses a la millor lliga del món.

Com és el tir d’AJ Griffin?

El millor de la classe. Partint d’aquesta base, doncs, és un tir que no s’ha de canviar. Dit això, sí que és molt interessant centrar-nos en la construcció que té perquè ens serveix per a poder projectar possibles tendències de la seva carrera, aplicació a la lliga i les limitacions que per ara no ens permeten veure’l com alguna cosa més. I sí, el tema principal -el que ens interessa, ja que tot i algun petit defecte en l’ús de la mà de suport i potser en l’angle del colze de la mà de llançament el punt del qual deriven els interrogants sobre ell els trobem a les cames- no és altra que l’amplada de la base en el llançament.

El que denota aquesta amplada de la base és, sobretot, que és un jugador té com a virtut nuclear la força. Després, quan entrem en les connotacions negatives que té aquesta condició de les cames en el seu joc, veurem els entrebancs que presenta, però ara és el moment de buscar-li un sentit per a l’execució. I la raó a la qual trobo més coherència és que és una manera de reforçar la consistència del tronc inferior pel tir. La transferència d’energia en el tir d’AJ Griffin és poc natural. És un tir que transcorre en 2 moviments i que depèn especialment dels braços. Habitualment els entrenadors de tecnificació et diuen que, com tot en bàsquet, la clau del tir també és a les cames. És curiós que un jugador amb la complexió de tronc superior de Griffin tingui els problemes de fortalesa que té ell a les cames, i probablement es deuen a un subdesenvolupament com a conseqüència de la inactivitat entre 2020 i finals de 2021. De fet, d’ençà de les lesions -amb la pandèmia pel mig- al genoll que van fer que es perdés gairebé dos anys de joc, tenim un canvi en l’obertura de la base del llançament. Fem un cop d’ull a com era en la seva època al High School, Stepinac. Aquest lapse temporal és clau per a entendre el tipus de jugador que és avui i per què ha canviat d’arquetip d’aler en la seva adaptació a l’NCAA.

Més enllà de la fiabilitat en els percentatges, AJ Griffin és un tirador molt versàtil. Duke 21/22 tenia un model de joc que simplificava molt el joc. Girava al voltant de l’atenció que generés Paolo Banchero i exigia als jugadors com Wendell Moore, Matthew Hurt o el nostre protagonista que, sobretot, estiguessin atents per a rebre i executar interpretant circulacions de pilota molt bàsiques. Per aquesta raó la major part dels tirs de Griffin han estat en spot up, però la realitat és que les xifres són bones en tots els àmbits, independentment del volum. Feu un cop d’ull a les xifres:

Modalitat	Possessions	Punts x poss	Percentil
Spot up	120	1.225	94
Catch and shoot puntejat	62	1.54	89
Catch and shoot no puntejat	43	1.24	93
Tirs off screen	20	1.75	99
Global a mitja pista	220	1.25	99
Mà a mà	8	1.25	NO qualifica

La taula reflecteix essencialment, amb l’ajuda inestimable dels percentils que el situen a la cúspide dels canoners, que AJ Griffin excel·leix en tota modalitat de tir. En mà a mà no qualifica perquè no té prou possessions destinades a aquest tipus de jugada (segons Synergy són 8, que equival al 3.1% del seu total de jugades) i en tir sortint de bloqueig en té 20, que equivalen al 7.7% del seu repertori.

La mecànica d’AJ Griffin és, a priori, més associable a jugadors acostumats a llançar sobre bot que a especialistes a peu parat. Això és clau a l’hora d’analitzar el seu processament de les situacions de tir, ja que en moltes ocasions veiem que acaba llançant sobre un bot i pas lateral perquè simplement no té el temps de quadrar-se i agafar el balanç necessari per a elevar-se just després de rebre. És una elecció que no té sentit criticar perquè té eficàcia provada i perquè la pot traslladar perfectament a l’NBA, però ens porta a una nova dimensió interessant del seu joc, que és la creació de llançaments sobre bot. El Griffin de High School era un jugador que estava acostumat a conviure amb un volum molt elevat de llançaments d’aquestes característiques perquè era un generador primari, però el de Duke, des d’una funció molt més adaptada al sistema, ha demostrat que en certa mesura la capacitat per generar-se triples roman intacta dins seu. És una virtut que es concilia molt fàcilment amb el que comentàvem al principi de la capacitat per anotar tirs complexos. Amb Duke aquesta temporada, també segons Synergy, ha anotat un total de 1.13 punts per possessió en els 64 tirs després de bot que ha llançat. Aquesta dada el situa al percentil 95 de la competició, que és bàsicament una barbaritat. Aïllant del debat si serà capaç d’atacar l’anella amb més freqüència que fins ara i també fins a quin punt utilitzarà la mitja distància, aquesta capacitat per fer-se espai a la línia de tres punts amb un bot li permetrà sumar punts. Gràcies a l’alçada del punt d’alliberament del tir, qüestions com l’espai que es creï o com de depurat sigui el domini de pilota passen a un segon pla. A aquestes alçades la qüestió principal amb AJ Griffin és que, la franquícia que l’esculli, ha de buscar formes de tecnificar-lo per tal que es converteixi en un jugador de primer nivell atacant el closeout, ja que amb la gravetat que generarà la seva facilitat per anotar triples pot convertir-se en una amenaça letal. Que recuperi aquells esbossos de High School d’aler generador amb tints heliocèntrics és una línia de desenvolupament excessivament improbable com perquè cap franquícia hi aposti.

AJ Griffin i els angles

Ens posem de ple en l’escenari més conflictiu de l’article. Mentre que és prou clar que la bona predisposició d’AJ Griffin per adaptar-se a un paper d’executor és el fonament principal de la seva candidatura a elecció TOP 7 del Draft, l’altra cara de la moneda és com es pot desenvolupar, si és que es pot, tot el que ha deixat de banda respecte de la seva naturalesa anterior.

El tema del tronc inferior que hem desenvolupat en l’apartat anterior s’extrapola de manera inquietant a altres àmbits del seu joc. AJ Griffin ja no respon a l’arquetip de l’aler generador primari, però de cara a les possibilitats d’anotació amb pilota que vagi guanyant de cara al futur -fins i tot per a una eventual adaptació a un paper de generador puntual per als companys- és clau que se sobreposi a alguns dels condicionants que l’afecten negativament a dia d’avui. Rere aquesta amplada de la base, la força del tir en el tronc superior i la teoria comentada a la secció anterior ens trobem amb un jugador amb problemes d’agilitat gestual, tendència a fer recorreguts excessius en la sortida dels bloqueigs o el mà a mà i, en general, mala comprensió dels angles. Normalment associem la interpretació dels angles als jugadors que conviuen amb una dieta alta de bloqueig directe, però també és clau per a jugadors com ell que es projecten com a tiradors i que, per integrar-se als esquemes del tècnic, seran utilitzats també en sortides de bloqueig indirecte i situacions de mà a mà. També és traslladable a com atacaria la rotació defensiva, ja que la capacitat per atacar sobre bot a partir de la recepció és fonamental per a portar al següent nivell els jugadors que viuen de les lectures reactives. Que Duke l’hagi fet servir principalment per a l’spot up en el context d’un atac amb poca activitat dels jugadors sense pilota fa que, d’alguna manera, les mancances de Griffin en aquest àmbit passin a un segon pla en la seva avaluació. Si al volum reduït li sumem que les xifres de productivitat són bones, encara es camuflen més. Per això hem de centrar-nos en el procés en lloc d’en el resultat.

Aquí ho veiem clarament. Ignorem que la jugada acaba en cistella. Trobem una situació de mà a mà en la qual AJ Griffin, en lloc d’optimitzar els passos per trobar una línia recta, utilitza massa passos i perd l’angle. En bàsquet la distància més ràpida entre dos punts també és una línia recta, i tota la curvatura que donis als moviments suposarà major lentitud. És un factor que, després de veure hores de partits d’AJ, vinculo a la manca de flexibilitat i capacitat pel canvi de ritme en espais reduïts -sobretot- de l’aler, i penso que a dia d’avui és el factor que més el pot perjudicar quan faci el salt a la lliga. Qui opti per ell al Draft, per tal d’ajudar-lo a desplegar tot el potencial que té, necessitarà ensenyar-lo a interpretar les direccions de nou. És la diferència entre ser un tirador estacionari i un jugador capaç de produir a partir del dinamisme i és una via molt clara per a que pugui aportar un punt de generació als companys a partir de passades en mà a mà i staggers, que seran les dues situacions de moviment a les quals farà front amb més freqüència. La sort que té AJ Griffin, en aquest sentit, és que com que el seu rang de llançament és insultantment ampli tampoc necessita agafar els angles bé, ja que pot anotar el triple des de distàncies molt llunyanes.

En la jugada també veiem que finalitza anotant a l’àrea restringida. De nou, hem de separar la capacitat per absorbir contactes del tronc superior d’AJ Griffin i la dificultat que té per guanyar espais a través dels passos. Aquesta temporada ha anotat més del 70% dels seus tirs a l’àrea restringida, xifra que és una bestialitat i va en la línia de la seva eficiència, però si ens fixem en la distribució de llançaments veiem que han suposat tot just el 15% dels seus llançaments. A això li hem de sumar que el seu FTRate (l’assiduïtat amb la qual visita la línia de tir lliure) és de tot just el 17.9%, Per poc que millori en l’agilitat gestual i la conducció -a més de la corresponent i necessària feina de gimnàs-, tenint en compte que és un tirador amb potencial generacional, aquestes xifres haurien d’augmentar a l’NBA, ja que l’amenaça de tir és la millor manera de portar la iniciativa contra les rotacions defensives i li permetrà sumar tenir situacions de penetració i desajust simples. El gran repte en l’atac a les rotacions defensives es troba en que, com comentàvem abans, per la seva capacitat d’anotar llançaments difícils no té problemes per renunciar al llançament a peu parat i aconseguir un tir mitjançant el sidestep o el jab step, que són dos moviments que té automatitzats i que la base del llançament que actualment té toleren. Com que l’NBA exigeix un processament mental infinitament més ràpid que l’NCAA, el terme mig entre aquestes opcions sorgirà de manera orgànica en el cas d’AJ Griffin.

Si aquestes dues coses (el llançament i la capacitar per arribar a l’anella atacant la rotació defensiva) es plasmen bé a l’NBA, AJ Griffin trobarà una via per a desenvolupar la generació secundària. Serà capaç de generar per la seva simple recepció desajusts de la defensa col·lectiva rival i captarà l’atenció de les ajudes, amb la qual cosa disposarà de línies de passada nítides. A l’NBA, al final, tot neix del llançament. El repte amb Griffin és maximitzar tot el que ofereix en situacions simplificades. La capacitat que té per treure passades que generen avantatges tan bon punt divideix és clara; el tema és que sigui capaç de dividir més i millor i que traslladi les seves eines físiques al que requereix la conducció a l’NBA.

Finalment…què passa quan AJ Griffin agafa una direcció en línia recta? Doncs bé: intentem reflectir-ho de la manera més simple possible. Tres arxius:

Un vídeo.

Una gràfica.

El subconscient:

Tot dit, no? (Gràcies, Francesc -gràfic-).

El cas Michael Porter Jr.

És estrany posar Michael Porter Jr. aquí, però ho faig per dues raons. La primera és perquè és una debilitat personal a les pistes, així que sempre que pugui el sumaré a qualsevol debat sobre temes que m’il·lusionin. La segona és que em serveix perfectament per a obrir una nova línia d’interpretació que em sembla que pot ser molt útil per a entendre la motivació principal d’una aposta per AJ Griffin.

Abans de res, refresquem una idea. Quina és la virtut més important per a un jugador de l’NBA?

Penseu-ho bé.

Efectivament.

El tir.

Michael Porter Jr. és un jugador que difícilment arribarà al que esperàvem d’ell abans que les lesions a l’esquena i el peu fessin acte de presència. Aquestes lesions han impedit que sigui un jugador capaç de generar sobre bot amb assiduïtat -cosa que, en certa mesura, queda amagada ara perquè no és el que li demanarà un sistema en el qual mani un generador del perfil de Nikola Jokic ni per a ell ni per als companys-i segurament seran les que faran que sigui un jugador un punt unidimensional en la quantitat de rangs d’anotació que arribi a atacar. Es fa difícil veure’l com un jugador que pugui posar pressió a l’anella sobre bot sense partir d’atacs contra rotació defensiva i per altra banda també és complicat veure’l com un jugador que pugui atacar l’àrea restringida sense sortides de bloqueig indirectes o tota mena de disposicions col·lectives. En definitiva, aquestes lesions són el factor que farà que, probablement, MPJ sigui tota la seva carrera un anotador de sistema.

Però el tir val diners, molts diners. I Denver, més enllà de la precipitació que innegablement implica disposar d’una finestra com la de Jokic per guanyar l’anell, ho sap molt bé, amb la qual cosa van fer els ulls grossos amb l’estat físic de Porter Jr. -amb els matisos dels variables per lesions- i van donar una extensió màxima a l’aler, que en les dues temporades que ha disputat a l’NBA ha anotat sempre més del 40% dels triples que ha llançat, i a la segona va triplicar el volum de la primera (a més, també va pujar el percentatge en dues unitats). La raó per la qual Michael Porter Jr. té el valor que té a la lliga i un candidat a guanyar l’anell en els pròxims 3-5 anys li va donar els diners que li va donar és molt simple: tot i que no té la capacitat de crear-se espais dels creadors de tirs d’elit, és l’anotador dependent del sistema que necessita menys del sistema -això és molt estrany però espero que s’entengui- de la lliga. És, de fet, des del meu punt de vista, l’aler amb més facilitat per anotar tirs complexos de la lliga després de Kevin Durant i els trams d’inspiració divina de Jayson Tatum -i bé, el DeRozan 21/22 també forma part d’aquesta conversa-. Un d’aquells jugadors que contribueixen a rebentar una mica més encara el concepte de selecció de tir, que com hem comentat línies abans hauria de desaparèixer de l’argot basquetbolístic.

AJ Griffin, amb una mica de sort, no patirà tots els problemes als quals ha hagut de fer front Michael Porter Jr.. De totes maneres, aquestes virtuts que hem descrit han de fer que els dubtes sobre el seu estat físic, que en aquest cas fan més referència a si li impediran assolir el seu màxim potencial que no pas al que en el seu dia generava preocupació sobre Michael Porter Jr., que era directament si podria arribar a ser professional del bàsquet, no tinguin prou pes com per a -a partir del moment que el Tier 1 de la classe estigui fora de mercat- renunciar a un jugador que, en una classe que no té abundància de jugadors que vegis com pedres angulars de projectes guanyadors, compta amb la virtut més significativa del bàsquet. Quatre anys després d’aquell Draft, ja tenim resposta sobre el valor del tir per damunt de la resta de condicionants. AJ Griffin és un dels projectes de tirador més prometedors que ha vist mai l’NCAA, i cap sistema ofensiu de cap franquícia de l’NBA pot renunciar-hi. El sòl d’AJ Griffin és una garantia, i el sostre és un jugador que condicionaria enormement el plantejament del rival.