En tan sols 5 anys, la Penya ha passat d’estar a la vora del precipici -fins i tot a punt de desaparèixer- a somiar en guanyar un títol continental. El conjunt badaloní va salvar la categoria ‘in extremis’ al 2018 i, ara, suma ja dues semifinals consecutives a la Lliga Endesa i ha estat a les portes de poder aixecar l’Eurocup. Però com afirma el mateix president del club, Juanan Morales,  “No ens volem quedar aquí”.

Una evolució indiscutible que va agafada de la mà de Carles Duran. L’entrenador badaloní va agafar les rendes de l’equip en el seu pitjor moment i ha aconseguit un objectiu que llavors semblava realment complicat: fer tornar la il·lusió a l’afició verd-i-negre. Una feina excel·lent que malauradament encara no s’ha transformat en l’arribada d’un títol, quelcom molt anhelat a la ciutat. Però arribats a aquest punt i amb l’objectiu evident de voler mirar més enllà, és Carles Duran l’entrenador que necessita la Penya per seguir creixent? Ho analitzem.

Un entrenador de la casa

Sense cap mena de dubte, un dels aspectes que més agrada a l’aficionat verd-i-negre de Carles Duran és que és un entrenador de la casa. El badaloní s’ha format durant més de 15 anys a la cantera de la Penya, passant per categories inferiors i pel CB Prat, sent ajudant de mítics com Aíto García Reneses, Sito Alonso o Pepu Hernández i, ara, amb 5 temporades  i més de 200 partits a les banquetes del primer equip, va camí de convertir-se en un dels històrics del club.

Duran és un entrenador que coneix la Penya a la perfecció. Però, sobre tot, una persona que creu i aposta per la filosofia del club. A més, tot i que porta anys vinculat amb el Joventut, sempre ha estat i serà un aficionat més. Una passió i un sentiment que es fan notar sobre la pista i que sap transmetre a la perfecció cap als seus jugadors. De fet, un dels trets que ha caracteritzat les plantilles verd-i-negres durant les últimes temporades ha estat la cohesió gran de grup, fent del vestuari pràcticament una família. Mèrit total i absolut del tècnic, que ha demostrat ser un gran gestor en aquest sentit.

La Penya, cada temporada millor amb Carles Duran a la banqueta

Però més enllà de ser un entrenador amb ADN verd-i-negre, el cert és que Carles Duran ha fet créixer el Joventut de forma evident des de la seva arribada a les banquetes. En 5 temporades, la Penya ha passat d’estar al límit de baixar a LEB Or i de la seva desaparició a arribar a dues semifinals consecutives a l’ACB i tenir l’opció de guanyar l’Eurocup. Una evolució que ha seguit el seu procés pas a pas, però que ha estat sempre constant. De fet, Duran ha aconseguit quelcom realment complicat: millorar el rendiment cada temporada.

Els bons resultats i el joc de l’equip han fet tornar la il·lusió a Badalona, on el bàsquet forma part de la cultura de la ciutat. I no és per menys després de la campanya que acaben de firmar els verd-i-negres. Després de firmar uns grans Playoffs l’any passat, la Penya va començar la temporada disputant de nou la Supercopa, tot i que els primers compassos no van ser del tots senzills, marcats per la lesió d’un William Howard que pràcticament no va arribar a debutar.

Però el millor encara estava per arribar. Sense cap dubte, un dels moments més destacats del 2023 ha estat la Copa del Rei, que tornava a Badalona 38 anys després. Un esdeveniment que va multiplicar la il·lusió de l’afició, que va veure com el seu equip eliminava al Baskonia als quarts de final. Però finalment el Tenerife va acabar amb el somni de la Penya, que es quedava a les portes de disputar la final a casa. Una derrota que en el seu moment va ser molt dolorosa.

Un guió molt semblant al que després es va viure a l’Eurocup, un dels màxims objectius del club. Després d’una bona fase regular, l’equip es classificava com a segon de cara a un Playoffs que la temporada anterior havien deixat un regust molt amarg. Però els verd-i-negres van afrontar-los amb caràcter, passant per sobre dels London Lions i l’Hapoel de Tel Aviv. Només quedava una última pedra per poder jugar la final a Badalona, però de nou les illes Canàries van ser sinònim de decepció. En un partit a tot o res a Gran Canària, els de Carles Duran queien contra l’Herbalife, de nou amb Jaka Lakovic com el botxí del Joventut.

La decepció després de l’eliminació a Europa va calar. Però encara quedava una última bala: la Lliga Endesa. I l’equip va complir clarament per sobre de les expectatives, firmant de nou uns Playoffs per aplaudir. Contra tot pronòstic, el Joventut va eliminar al Baskonia (segon classificat) en tan sols dos partits. Un cop d’autoritat que va portar la firma de Kyle Guy, que protagonitzava dues actuacions individuals espectaculars amb 36 i 22 punts per tornar un any després a unes semifinals de l’ACB. L’embranzida anímica de la Penya va portar a l’equip a guanyar el primer partir de la sèrie contra el Madrid. Una victòria al WiZink Center que va fer somiar de nou a l’afició, tot i que els blancs van reaccionar amb autoritat, imposant-se en els tres següents i fent tocar de peus a terra als badalonins.

Una derrota que posava el punt i final a un curs de notable, amb el mèrit d’arribar a tres semifinals en una mateixa temporada (Copa del Rei, Eurocup i ACB) i de millorar un cop més el rendiment de la campanya anterior. De moment, el títols encara no han arribat, però l’equip va ben encaminat. I la prova és que cada vegada hi són més a prop. Ara només falta un pas més per tocar la glòria i aconseguir un títol que Badalona espera amb ànsia.

La creu: dues patacades doloroses a l’Eurocup

Com bé dèiem, l’Eurocup és sense cap mena de dubte el gran objectiu del Joventut. Una competició que el club va guanyar per última vegada el 2008, llavors sota el nom d’ULEB Cup. I el cert és que la Penya ja porta un parell de temporades postulant-se com un dels favorits. Un cartell merescut que ha fet créixer els ànims d’una afició que, per contra, s’ha emportat dues decepcions importants. I totes tenen un denominador comú: Jaka Lakovic.

El tècnic eslovè ha vençut clarament la batalla tàctica a Carles Duran per partida doble, en dues derrotes en competició europea que han estat realment doloroses. Sobretot la de la temporada 2021-22, quan l’equip va quedar en primera posició a la fase de grups però va caure davant el Ratiopharm Ulm als vuitens de final. Un revés que caure com un gerro d’aigua freda a l’Olímpic, que es va quedar absolutament glaçat.

La Penya ha millorat clarament el rendiment aquesta temporada, però l’entrenador badaloní segueix sense trobar l’antídot davant de Lakovic. Amb una plantilla d’un nivell molt similar a la de l’Herbalife Gran Canaria, els verd-i-negres no han estat capaços de guanyar en cap dels tres duels on s’han creuat amb els illencs aquest curs. Un rival que, tot i guanyar la segona competició europea, ha renunciat a la seva plaça a Eurolliga per tornar a disputar l’Eurocup. Algunes cares canviaran, però Duran haurà de prendre nota dels errors comesos en el passat si l’equip es vol alçar finalment amb aquesta competició. Amb el canvi de format de cara a la temporada 2023-24 el marge d’error serà més ampli, ja que les semifinals i la final no seran a partit únic, sinó al millor de tres jocs.

Com ha jugat la Penya aquesta temporada?

Per respondre la pregunta plantejada en aquest article és important fixar-se com ha jugat el Joventut aquesta temporada. I el primer a destacar és que, amb la continuïtat de gran part del bloc i també del cos tècnic, l’equip ha seguit una línia de joc molt semblant a la de cursos anteriors. Anys enrere, els verd-i-negres s’havien caracteritzat per ser un equip amb un ritme alt de joc, una circulació de pilota molt fluïda i al que li agrada córrer. Però l’arribada d’un pilar fonamental com és Ante Tomic va fer canviar radicalment l’estil.

En aquest cas, la Penya s’ha caracteritzat per jugar a un ritme molt més pausat, sent un equip molt més metòdic. De fet, els de Carles Duran han estat un dels equips més lents de tota l’ACB, amb una mitjana de 73 possessions cada 40 minuts. Un registre que els situa només per sobre de Tenerife, Breogán i Barça, però que està molt lluny de les 79’3 possessions per partit del Baxi Manresa, que és l’equip amb un ritme més elevat de la lliga.

Però el fet que el Joventut hagi estat un equip ordenat que no opta per córrer massa ha estat beneficiós en certs aspectes. En primer lloc, amb el rebot (tant defensiu com ofensiu), que ha estat un dels punts més destacables de l’equip al llarg d’aquesta temporada. Amb 37 captures per partit en el rebot defensiu i un percentatge 73’1%, la Penya ha estat el segon millor equip de la lliga. Uns registres que també han estat molt positius en el rebot ofensiu, amb una mitjana de 10’8 captures i un índex del 31% (el tercer millor de la Lliga Endesa).

D’altra banda, els verd-i-negres han estat un equip que ha buscat atacar constantment a prop del cèrcol, explotant les diferents virtuts d’alguns dels seus referents ofensius com Ante Tomic, Joel Parra i Brodziansky (en aquest cas amb situacions al pal baix) o també d’Andrés Feliz, que és un gran penetrador. En canvi, aquest sistema de joc no ha beneficiat tant a jugadors com Kyle Guy, que més enllà dels Playoffs ha tingut un rendiment força intermitent.

D’aquesta manera, el gran volum de tirs del Joventut s’ha concentrat a prop de la zona, amb percentatges força destacables. Però més enllà d’aquest aspecte, el fet de comptar amb bons passadors interiors -sobretot en el cas de Tomic-, també ha permès que l’equip pugui obrir el camp davant de defenses més tancades. I en aquest sentit, si ens fixem en les cartes de tir de l’equip, els cert és que ens presenten un parell de curiositats força destacades.

En primer lloc, el més visible de tot és que els de Carles Duran pràcticament no han fet ús del llançament de mitja distància. La major part de tirs de la Penya s’han concentrat a prop del cèrcol, sobretot en la zona esquerra de la pista, on Tomic s’hi sent més a gust. En canvi, a l’hora de buscar llançaments exteriors, el volum s’ha concentrat més en la zona dreta de la pista, amb un ús força residual d’un triple frontal amb el que han tingut un percentatge força bo.

Carles Duran, amb contracte fins el 2025

Una vegada exposats tots els arguments i de fer un petit repàs a com ha jugat el Joventut de Badalona aquesta temporada, ha arribat el moment de donar resposta a la pregunta plantejada. És evident que amb Carles Duran a la banqueta, l’equip ha millorat notablement any rere any. Els verd-i-negres porten dues temporades arribant a les semifinals de l’ACB i cada vegada són més a prop d’assolir l’objectiu a l’Eurocup. Però, com bé hem dit, la Penya necessita un pas més. En aquest sentit, tot i que l’equip ha fet un bon paper, el cert és que en els moment més importants alguna cosa ha fallat. I més enllà dels jugadors, el cos tècnic també ha d’assumir la seva part de culpa.

Dit això, és evident que el futur de l’entrenador badaloní passa per les banquetes de l’Olímpic. Tot i l’eliminació a quarts en la Copa del Rei del 2022, el club va donar un vot de confiança a Duran, que va renovar fins el 2025. Un fet que demostra la confiança de la directiva amb el tècnic, que per ara té el seu lloc força assegurat. Veurem si el temps acaba donant la raó a aquest crèdit que li han donat, però és evident que l’objectiu prioritari de la Penya i la il·lusió de tots els seus aficionats és veure els verd-i-negres aixecar un títol de nou.