Connecta amb nosaltres

NBA

Carmelo Anthony i l’amenaça de la nova era

Talentós com pocs, Melo només necessita una oportunitat per tornar a la grandesa.

Comparteix

Carmelo Anthony i l’amenaça de la nova era

Carmelo Anthony s’ha convertit en un dels serials del últims mesos. Normal. Jugador històric, membre d’un dels millors drafts que han existit (2003) i sense jugar des de fa ja gairebé un any. Fa poc en vam parlar a la web. Que si Melo mereix una última oportunitat, que si ha de tenir un farewell tour com el que van tenir Dirk i Wade l’última temporada, quins equips podrien concedir-li aquest últim honor, etc.

La veritat és que no m’amago, jo soc fan de Carmelo Anthony, però crec que parlo per més d’un quan considero que debatre sobre si mereix aquest últim ball -així ho va titular Wade sobre el seu adeu- és enfocar erròniament el tema, equivocar-se, equivocar-se molt. No hem d’oblidar que estem parlant de Carmelo Anthony, no hem d’oblidar què ha fet, qui és, que encara té 35 anys i que si Melo no té lloc a l’NBA actual, potser aquesta ja no és amb tanta diferència la millor lliga del món.

Un dany col·lateral

Així ho han acabat reconeixent des dels Rockets, o és el nom que li van posar al seu acomiadament. Carmelo va arribar a Houston com a tercera pota d’un Big3, amb il·lusió i despertant-la també a la ciutat texana, però la unió va ser més curta del que ens pensàvem. 10 partits va jugar l’aler amb la samarreta vermella, deu partits que van ser “suficients” per arribar a la conclusió de que no encaixava. Trist, injust i rematadament fals (opinió personal). El de Brooklyn va ser el cap de turc -per nouvingut i perquè ja ho havia estat a Oklahoma- per explicar el mal inici d’un equip que havia arribat a les finals de conferència l’any anterior.

A Carmelo el volien de 4 obert, posició que va ocupar en els seus dos millors anys -personalment parlant- a Nova York i és cert que el jugador només va ser capaç de rendir a estones. Irregular, especialment en el llançament, li va costar trobar-se còmode. Però d’aquí a desprendre’s d’ell passats deu jocs hi ha un tros molt gran. Al cap i a la fi, el seu rol era sortint des de la banqueta i en els tres partits que com a suplent va superar la trentena de minuts -Gordon, Odom, Harden o Ginobili han guanyat el premi a millor sisè home jugant més de 30 minuts per nit- va anotar 22, 28 i 17, guanyant-ne dos d’ells. Analitzant fredament, no són números tan nefastos, però li van servir per ben poc.

Al final, dels deu partits que Melo va jugar, els Rockets només van ser capaços de guanyar quatre. Pobre balanç per un equip que l’any anterior n’havia guanyat 65, rècord absolut de la franquícia i es van acabar prenent mesures. L’aler llavors va ser apartat indefinidament després d’una molt mala nit a Oklahoma precisament amb l’excusa de que no s’adaptava a la defensa de l’equip. Cert o realment no el volien perquè el seu estil és contracultural amb el joc del Rockets i D’Antoni? Els companys de Bleacher Report en la seva sèrie parodia Game of Zones li van dedicar un capítol a aquesta infructífera unió. Comèdia cert, però també crec que il·lustradora del problema real: Melo no entrava dins del model estadístic i de joc de Morey, D’Antoni i Harden, és a dir dels Rockets, el Moreyball.

Un parell de dades reveladores per il·lustrar que ni Melo era un problema per la defensa de l’equip, ni un problema en general. Dies previs a l’últim partit del novaiorquès es va donar a conèixer la noticia de que els Rockets tornaven a contractar l’assistent defensiu Jeff Bzdelik, que havia arribat amb D’Antoni l’any 2014 i que després de ser clau en la millora dels Rockets, va decidir jubilar-se l’estiu de 2018. En l’etapa Melo, els Rockets eren una de les pitjors defenses de la lliga (Top10 pitjors) i comptaven amb un balanç de 4-6. Un mes després d’apartar-lo de l’equip, a dia 8 de desembre, el balanç era d’11 victòries i 14 derrotes. Carmelo portava 30 dies fora de l’equip, Bzdelik acabava de tornar (es va incorporar a temps complet a finals de novembre) i l’equip seguia sent un caos. Era Melo el culpable? No s’adaptava a la defensa o realment la defensa no existia perquè no estava treballada? Tampoc ho sabrem, la poca paciència que van tenir amb ell ens va privar de veure als Rockets més apassionants de l’última dècada (per sort aquest any tornen a prometre molt) i qui sap, si ens ha privat d’alguna cosa més.

Un dels millors de la dècada

És important prendre consciència del que l’NBA, per culpa dels Rockets o de tots els equips en general -jo vaig més en aquesta línia-, li està fent a un jugador com Carmelo Anthony. Merescut o no, al novembre farà un any que no juga un dels millors jugadors de l’última dècada, o així el van catalogar els experts d’NBA.com al integrar-lo en el segon millor quintet d’aquest últims deu anys. Un sacrilegi difícil d’entendre i explicar, doncs podrem estar més o menys d’acord, però és innegable que almenys, entre els 20 millors d’aquest període sí que hi està.

Carmelo Anthony entre els integrants del Segon Cinc de la dècada – NBA.com

Anthony va arribar a l’NBA l’any 2003 de la mà dels Nuggets (pick 3 del seu draft) i ja des del primer moment es va fer important a la lliga. Els de Denver venien d’una temporada horrorosa quan el van draftejar (17-65) i tan bon punt Melo va aterrar a Colorado, la dinàmica de l’equip va canviar completament. Set playoffs de forma consecutiva amb ell però sis derrotes a primera ronda, les crítiques el van acompanyar, i més quan Wade (campió al 2006) o Lebron, companys de draft, donaven la sensació d’haver arribat un pas més enllà.

Tant per l’etapa nugget com per les temporades a Nova York de les que ja tocarà parlar, a Carmelo sempre -o amb el pas dels anys millor dit- se la titllat de perdedor i mal líder. Etiqueta dolorosa i, sota el meu judici, injusta i errònia. Per començar, Anthony és dels pocs jugadors -ja no diguem estrelles- amb el títol universitari a la butxaca. Va ser campió amb Syracuse, sent un Freshman (jugador de 1r any) i guanyant el premi a millor jugador de la final. A més, va arribar a l’NBA i va ser un dels pilars fonamentals per canviar la dinàmica d’una franquícia que portava 8 anys sense disputar les eliminatòries pel títol. Els Wolves de Garnett, els Spurs campions o els Lakers de Kobe es van creuar en el seu camí en els set anys i mig que va estar a Colorado, una trajectòria difícil i que més enllà de Clippers i Jazz (2006 i 2010), no va estar marcada pel fracàs sinó per la mala sort i desfetes contra equips superiors. Tres vegades han arribat a finals de Conferència els Nuggets des de que estan a l’NBA, 1978, 1985 i 2009, Carmelo els va guiar a una d’elles.

A Nova York la carrera no va ser tan brillant a nivell d’equip, però perquè la franquícia més famosa -amb permís de Lakers- i mítica de la història viu sotmesa en una gran crisi des de que James Dolan n’és el propietari. Carmelo mai va estar rodejat dels elements necessaris per lluitar pel campionat, de totes maneres, va ser un raig d’esperança i, indubtablement, el millor jugador que ha passat per la ciutat en el segle XXI. Des del 2000 els Knicks només han entrat a playoffs cinc vegades i tres d’elles, de forma successiva, van ser arran del traspàs per Carmelo Anthony. Natural de Brooklyn i identificat amb la ciutat, ell va portar la primera victòria dels Knicks en uns playoffs en més de 10 anys, i va ser clau per guanyar una eliminatòria (vs. Celtics 2013) quan no s’havia aconseguit des de la temporada 99-00. El Madison tenia una estrella.

Carmelo Anthony en la seva etapa a Nova York – ESPN

Triple campió olímpic i bronze l’any 2004. Bronze mundialista també l’any 2006 i integrant del cinc ideal. Deu vegades All Star, sis cops en algun dels equips All-NBA de la temporada i màxim anotador de l’NBA l’any 2013 amb 28.7 punts per partit. Carmelo Anthony amb 24 punts, 6.5 rebots i 3 assistències per partit al llarg de la seva carrera és un dels millors jugadors de la història d’aquest esport, probablement en el top50 sense gaires problemes. Capaç d’anotar en qualsevol posició i davant tot tipus de defenses, varis jugadors han reconegut al llarg de la seva carrera la dificultat que tenien per defensar Melo gràcies a la seva versatilitat i velocitat d’execució.

Avui, ja amb 35 anys, és obvi que no tindrà el mateix nivell físic que imposava durant els seus inicis, però la classe i qualitat segueixen estan dins seu, són part del seu talent natural, i una arma potencialment molt valuosa en la parcel·la ofensiva de qualsevol sistema. S’ha parlat sovint del seu declivi, cert, però fins i tot en declivi el jugador va ser capaç d’anotar més de 20 punts consistentment a Nova York i ja amb Porzingis de company, o per sobre del 16 de mitjana sent la 3a opció ofensiva dels Thunder.

Amb aquest números i encara amb una edat raonable, les comparacions que el posen per sota de Carter -aquest a la seva edat ja estava anotant 10, 11 o 12 per partit i amb percentatges també irregulars- o demanen que s’adapti a un rol més limitat no em serveixen. Melo ha demostrat que, pel seu talent, pot ser un perfecte complement per a un duo d’estrelles i no està amb el nivell per jugar menys de trenta minuts per nit. Vist així, quin podria ser el problema? Per què ningú el contracta i li dona el rol que es mereix? Potser l’explicació no és ell sinó el fet de que la “nova NBA” el podria estar matant.

Talent o “productivitat”

Aquesta és probablement una pregunta que es fa sovint un General Manager o un entrenador a l’hora de fitxar o repartir els minuts. Fins i tot la premsa, quan ha de decidir quins equips o jugadors val més la pena vendre i de quins és millor no parlar, té també sovint aquesta dicotomia. Jo penso que els mitjans han col·laborat molt en aquesta baixada als inferns de Carmelo Antony, creant un corrent d’opinió al voltant de l’aler que no crec que s’ajusti realment a la seva figura. Però així és l’esport d’elit, i més per les estrelles, un dia vas camí de ser recordat per sempre, i al següent ja t’aconsellen que et retiris.

En aquest últim lustre el bàsquet ha canviat dràsticament i a una velocitat supersònica. El triple, no tinc cap dubte que gràcies a la figura de Stephen Curry i els Warriors, ha pres una importància cabdal en els esquemes de tots els equips NBA menys un, els Spurs de Pops que sempre estan en un altre nivell. Això últim, sense gaire importància en aquest article però sempre va bé i m’agrada reivindicar la figura d’aquest home i equip llegendaris. El que vull dir és, que amb l’augment del tir exterior i amb l’excusa de que val més punts, la mitja distància ha desaparegut a l’NBA, eliminant també una de les millors armes ofensives de Melo, el pull-up jumper de mitja distància. És també cert que aquesta mitja distància ha anat decreixent de forma gradual i no completa en la majoria d’equips, com també ho és que ha estat eliminada de forma dràstica en uns Rockets on ningú tira a cinc metres de la cistella. Problema d’encaix ofensiu per Melo?

Carmelo durant la seva curta estada a Houston -Daewoo Kang/Flickr

Aquesta cultura, “iniciada” (no és del tot així però els farem els precursors) pels Warriors de forma natural, i vull donar especial importància al fet de que ha evolucionat de forma natural, ha estat portada artificialment a l’extrem per equips com Houston Rockets o, recentment, Milwaukee Bucks. Equips que, per sobre del talent, premien la productivitat i encaix dins del sistema. Al cap i a la fi acaben sent estils molt diferents al de Warriors -no pretenc comparar això-, però amb el mateix rerefons: Un tir de 3 val més que un de 2.

Aquesta màxima és la que mana en l’estadística avançada de Morey (el GM de Houston per si a aquestes alçades no ho tenim clar) i és la que sospito que va acabar amb la carrera de Melo a Rockets. Els de Houston són un equip replet d’especialistes on, el màxim exponent del que vindria a ser un generador de joc, James Harden, dirigeix tot l’atac creant la major part de les opcions ofensives del seu equip (Chris Paul ajudava, ara Westbrook ho farà encara més). Els tirs són finalitzacions properes a l’anella (alt percentatge) de Harden, Paul, Capela i la resta d’interiors, o triples dels múltiples especialistes (PJ Tucker). L’ordinador de Morey ho avala argumentant -si es que una màquina argumenta- que la diferencia percentual entre triples i mid-range shots queda de sobres compensada amb el fet de que els primers valen 1.5 vegades més. Error d’anàlisi sota el meu punt de vista doncs considero que és preferible buscar el millor tir (alt percentatge) que no pas buscar el tir que dona més punts. Diferents concepcions del bàsquet, totes vàlides, i que donarien per un altre article.

Tornant al protagonista de la nostra reflexió, Carmelo Anthony acabava sent l’aneguet lleig dins d’aquest ecosistema. Perdoneu-me l’analogia amb el conte infantil d’Andersen, però al final Carmelo era un potencial cigne (per talent), lligat de mans i peus en un sistema tan estricte que ens impedia veure les seves múltiples virtuts.

Si jo hagués d’escollir ho tindria molt clar avui i probablement sempre: Talent. Els Warriors, per exemple, són un equip que ha sorgit del talent, i per això parlava d’una evolució natural cap al triple. Curry o Klay Thompson són jugadors de tirar 10 triples per nit, no perquè ho digui el sistema o l’estadística, ho fan perquè són així. Kevin Durant va arribar a Golden State sent un jugador completament diferent a tot el que havien tingut, prova d’això és que amb ell els Warriors juguen d’una altra manera. O el mateix Cousins l’estiu passat, jugador contracultural si ens posem puristes. Però aquestes unions sempre han funcionat (Cousins sa ha funcionat) perquè els Warriors no estan regits per cap sistema, ho estan pel seu talent. Talent que òbviament Kerr conjunta i gestiona perquè funcioni correctament, però que cal deixar lliure perquè brilli com ho porta fent ja uns anys. Són els millors i ens ho passem bé amb ells perquè no segueixen cap ordre establert, cap lògica, són imprevisibles, simplement la conjunció de talent més gran que hem pogut gaudir mai.

Quan parlava d’una evolució artificial dels Rockets (màxims exponents però no únics), em referia a que per arribar al mateix o similar, han agafat el camí oposat. Encadenats a un sistema rígid, qualsevol moviment dels Rockets avui va més lligat a la pregunta: Serà productiu en el nostre sistema? que al fet de buscar talent. Ha de quedar clar que no és un menyspreu a una plantilla i jugadors que han arribat molt lluny, però crec que no enganyo a ningú dient que ni Tucker, ni Shumpert, ni Green, ni Danuel House tenen el talent que Melo acumula. Simplement els primers tenen fit dins del sistema i a Carmelo, dins de l’estructura ofensiva, no se li va trobar. Ara bé, que després de deu partits es rendissin, em demostra poca paciència i predisposició a trobar-li.

Crec, doncs, és que no hem de viure enganyats per les aparences. Els Warriors són un equip guanyador pel talent que tenen. Que tiren de fora, les fiquen i guanyen? Evidentment, però perquè la seva naturalesa és aquesta. Altres, que han imitat la tendència de forma artificial, què han guanyat? De moment absolutament res. Rockets o Bucks, equips que han tingut el millor rècord NBA les dues últimes temporades van acabar caient a playoffs contra equips amb més talent, més registres, més complets i més lliures. Equips que han evolucionat, que han fet cas a l’estadística també, però on la qualitat de la plantilla i les diferents variants que aquesta pot donar predominen per sobre de tot. Davant una defensa especial, moments calents d’un partit, els playoffs o unes finals, el talent guanyarà a qualsevol pissarra o Excel. O no és capaç Stephen Curry de trencar qualsevol esquema? Que li preguntin als Rockets.

Per això mateix penso que Melo segueix tenint lloc a la lliga, per això mateix crec que mereix una oportunitat. És un jugador diferent, un jugador que tot i tenir 35 anys no perdrà la qualitat, sí el físic, però no les virtuts tècniques. Si els Warriors van fitxar Kevin Durant, un jugador amb unes condicions diferents al tàndem Curry-Klay, per sumar nous registres i ser més invencibles, per què no ha de voler qualsevol equip amb unes certes aspiracions de present firmar Carmelo Anthony per un mínim? No estic posant Melo a l’alçada de Durant ni de bon tros, però crec que és important no deixar-nos emportar pel relat dels últims mesos i començar a valorar Carmelo Anthony pel que realment és. En un esport on el que acaba triomfant és el talent, qui no voldria a la seva plantilla un futur Hall of Famer amb tantes coses per aportar encara?

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »