Connecta amb nosaltres

NBA

ESMAIXADA EN EXCLUSIVA: ENTREVISTA AMB MARC GASOL

Entrevista amb Marc Gasol. Passin i vegin.

Comparteix

ESMAIXADA EN EXCLUSIVA: ENTREVISTA AMB MARC GASOL

Un dels objectius que teníem quan vam obrir Esmaixada era brindar-vos un mitjà de comunicació de bàsquet, però, sobretot, gaudir. Nosaltres, els redactors. Créixer, tenir oportunitats i avançar cap al nostre objectiu. Amb el que pengem avui, l’entrevista amb Marc Gasol, es pot dir que ho hem aconseguit. O ho anem aconseguint, més ben dit.

Marc Gasol ens atén en exclusiva. Sense pressa, d’hora al matí i amb predisposició per parlar de tot. Ho posa molt fàcil. Des d’NBA fins a Girona passant pels JJOO i la selecció espanyola. Esperem que en gaudiu. Que sapigueu que la teniu disponible escrita, a Twitch i també en format podcast. Gràcies.

Hola i gràcies per atendre’ns, Marc

BLOC PERSONAL

Vivim uns moments molt difícils. Com ho porteu tu i la família?

Aprenent cada dia els nous límits, l’adaptació. Va començar com va començar, amb situacions molt tràgiques a l’NBA i en global, i la Covid-19 ha anat canviant el panorama i la manera de moure’s del món i tothom ha hagut d’adaptar-se a la realitat que ens toca viure. Hem anat avançant, la part de la bombolla va ser per tirar endavant i es va fer molt bé, no crec que hi hagués una altra manera de fer-ho, i penso que va ser un èxit total per la lliga. Això va ser fa dos mesos i ara tenim un nou repte en un nou equip d’una nova ciutat. Això va ràpid.

I tu que has estat a tots aquests llocs: es nota molt la diferència entre com es viu la pandèmia a Estats Units, a Canadà i a Catalunya? 

Són diferents punts i diferents moments. El que he vist -ara és molt fàcil fer l’opinió quan ha passat el temps- és que sembla que Canadà ho ha fet molt bé. No ja només com a govern, diguem, sinó també per la responsabilitat de la societat, que no busca l’escletxa per fer la trampa. A Estats Units hi ha gent que s’ho pren seriosament i gent que s’ho pren menys seriosament, sobretot els més joves són els que menys, cosa que també em va passar a Barcelona. A qui li afecta de forma més directa s’ho pren més seriosament, mentre que els afecta de manera més indirecta no tant. És com t’afecta a tu mateix i com t’afecta a altres persones. És un procés que hem de fer tots de creixement i maduració. Treballem pels altres.

PATREON

BLOC LAKERS

– Arribes als Los Angeles Lakers, vigents campions de l’NBA. La primera pregunta és prou òbvia: per què els tries a ells? 

És un equip que lluitarà per l’anell i que ja ve de guanyar-lo. Per mi la sensació de cada dia despertar-me amb l’opció o la intenció de lluitar per l’anell em dona molta benzina. Bé, millor energia, que estem al 2020; energia, i si és elèctrica millor. Per mi això és important, bàsic. Per fer el cercle més gran, és una franquícia històrica de la qual vaig formar part de manera anecdòtica fa molts anys i de la qual també en va formar part el Pau. Em sento familiar amb la ciutat per haver acompanyat el Pau.

Hi influeix el factor de compartir equip amb LeBron James?

Sens dubte. Jugar amb dos jugadors únics, amb qualitats i aptituds especials/irrepetibles. Tinc la sort que puc decidir amb llibertat i no posar la part econòmica a l’equació. Això em fa veure les coses molt més clares, fer el que un desitja i jugar pel que un vol. Em sento molt afortunat per poder-ho fer.

Ell ja ha comentat què en pensa sobre el DPOY que vas guanyar el 2013, però…i tu? Correctament adjudicat, no?

Mai millor dit, defensar la meva postura. Jo sempre penso que els premis individuals en el món de l’esport són molt subjectius. No crec massa en ells ni en sóc partidari. El que tinc clar és que, més que per mi, aquell premi era pels Grizzlies. Era per una manera de treballar en conjunt. Jo era important a l’esquema, però també Tony Allen hauria de ser a la conversa. El que importa ara és el DPOY del pròxim any, i té 35 anys, però un jugador com ell el pot guanyar sense cap problema si és el que troba a faltar.

Una de les coses que tots tenim ganes de veure a nivell narratiu és Pau Gasol tenint una retirada NBA que estigui a l’alçada de la seva carrera. Seria preciós que fos en una ciutat que l’adora i amb el seu germà, no?

Sí, però tampoc ens podem obsessionar. No pot ser que aquesta part del viatge no ens deixi veure tot el camí que ha fet. El principal, egoistament, com a germà, és que el Pau estigui sa. És prioritari. No només per jugar a bàsquet, per tot. Per caminar, per si vol jugar un dia a futbol, que pugui fer de tot sense preocupar-se per si es farà mal o no.

Entenc que el seu objectiu principal és ser a les Olimpíades de Tòquio, que és el que ha volgut sempre i el que ens ha transmès. Ha de veure quin és el camí que el pot portar allà per la via segura entenent els riscs que comporta. Fa temps que no competeix, aquest any ja veurem on i com competeix, i al final el cos necessita un procés d’adaptació a les càrregues de treball que el Pau haurà de fer al seu nivell. Que estigui sa, que sigui feliç i que gaudeixi molt de tot el que ha fet, que és increïble.

Anthony Davis, Montrezl Harrell, fins i tot LeBron James i tu. Arribes a uns Lakers que en temporada regular solen jugar molt temps amb AD de 4 i un 5 al seu costat. Ets diferent de McGee i Howard: menys vertical, treballes més lluny del cèrcol i molt més posicional. Què creus que pots aportar als Lakers?

Espai en atac, passada, tir exterior, que l’he desenvolupat al llarg dels anys i dona molt aire a jugadors com AD o LeBron, i quan ells no siguin a pista capacitat per generar per altres jugadors. Quan hi siguin tot girarà al seu voltant i seré més posicional, i quan no hi siguin veuré com puc donar més dinamisme. En defensa el que ha d’aportar un cinc: comunicació, seguretat, aportar físic al nivell que jo puc aportar-lo. Fora de la pista tranquil·litat, optimisme, perspectiva del que són els partits i zero excuses. Les excuses mai m’han servit de res, així que mai les faig servir.

I al vestidor hi ha molts guanyadors. De cara a lluitar pel segon anell tindreu moltes taules.

Atrauen jugadors i tenen l’ambició de seguir guanyant. Cadascú arriba per raons personals, pròpies i incomparables, però quan se’t presenta l’oportunitat l’has d’agafar. Jo necessito competir. Tenir la sensació de competir, no de guanyar l’anell, però sí de tenir-lo en ment.

I tela l’estiuet de Pelinka, eh: et firma per dues temporades i 5 milions, es fa amb Harrell per una excepció i treu Schroder a un preu molt raonable dels Thunder. És impossible no pensar en la incidència de LeBron James i Anthony Davis, i el mercat, a l’hora d’atreure jugadors, però al cercle NBA imagino que els despatxos de LAL transmeten una sensació de serietat que fa pocs anys no hi era, no?

Sí. A veure, l’exigència que ells mateixos es posen és molt alta. Pelinka té un bagatge i un passat del màxim nivell i sempre busca exigir-se el màxim possible. Això comporta que la propietat de l’equip l’acompanyi i que hi hagi jugadors com LeBron en el moment de la carrera que està també l’obliga a continuar així. No pots tirar temporades. I quan també hi ha Anthony Davis i jugadors així, encara és més clar per què l’objectiu i el que persegueix l’equip.

BLOC RAPTORS

Calderón, Garbajosa, Ibaka, Scariolo i tu. La relació entre el bàsquet nacional i els Toronto Raptors és molt estreta. Has notat, ja sigui a l’entorn, a la premsa local o fins i tot dins de la franquícia, un afecte o consideració especial cap als jugadors vinguts d’Espanya?

Toronto i Canadà són molt policulturals. Toronto és una ciutat amb moltes cultures representades. Això es nota a l’equip. És una ciutat que acull qualsevol persona vingui d’on vingui i et fa sentir com a casa.

Segueixen molt el bàsquet de la resta del món i al llarg dels últims 15 anys, com a referents del nostre esport, han estat molt al damunt del bàsquet espanyol. Estan molt atents també a la següent generació, als següents passos, perquè l’NBA destina cada vegada més esforços a entendre el bàsquet internacional.

Vas arribar a Toronto en una temporada especial. L’arribada de Kawhi Leonard per DeRozan perseguia un canvi cultural després de molts anys entrebancant-se amb la mateixa pedra. Masai Ujiri va fer un all in per un jugador que hi havia força possibilitats que hi fos “de préstec”. Se’n va deixant el primer anell de la història a la franquícia. Com és Kawhi Leonard a la pista? I al vestidor? Teníeu la sensació que era l’últim any de Kawhi allà?

No pensàvem més enllà d’aquell any. Aquesta sensació és la que jo seguia buscant i em porta a fitxar per LAL. Quan tens clar que l’únic objectiu és aquest (guanyar) la resta de l’equip i la franquícia només pensen en aportar per assolir l’objectiu. Després de 1o temporades i mitja a Memphis, vaig tenir molta sort d’iniciar una nova etapa de la meva vida en una franquícia com els Raptors i una ciutat com Canadà. La tipologia de jugadors, també. Teníem jugadors molt bons i molt complementaris a tota la rotació, amb moltes possibilitats. Vam jugar les finals sense OG Anunoby, que penso que és un jugador que marcarà una etapa als Raptors.

– Un denominador comú entre l’etapa anterior a l’anell dels Raptors i l’etapa de l’anell és Kyle Lowry. Des de fora es percep que els Raptors són un equip amb múltiples caps a la pista, però que qui talla el bacallà és ell. Com és com Kyle Lowry com a líder?

S’hi deixa la pell. Estudia molt bé l’esport, té molt clar què és com a jugador i què busca. Té uns principis molt bons, és especial i a la pista fa coses a un nivell molt alt. Només tinc paraules d’agraïment per ell i per com ha portat aquest procés de canvi, va ser una de les persones amb qui vaig parlar i m’ajudava a prendre les decisions.

– Una altra cosa que crida l’atenció dels Raptors és el model de desenvolupament de talents. Jugadors que arriben sent secundaris o residuals com Van Vleet o Terence Davis, fins i tot jugadors físicament interessants però inicialment molt verds com Siakam. FVV i Siakam són candidats a All Star i pertanyen a la zona noble salarial de la lliga. Quin és el mètode de desenvolupament de talent a Toronto?

Utilitzen molt bé l’equip de la G-League. Tenen clar el pla de treball, no es posen nerviosos, sempre volen guanyar i maximitzar el talent. Els jugadors sempre entenen que per jugar amb els Raptors han de fer certes coses per entrar a la pista. No es casen amb ningú. Per molt bo que sigui, per més nom que tingui, si el jugador no fa aquestes certes coses, no jugarà. Això és gràcies  a l’entrenador i l’staff tècnic. Tenen molt clar què busquen i t’ho fan saber cada dia. S’ha de donar molt crèdit a la paciència i a la metodologia. Com que al llarg dels darrers anys sempre han guanyat, han escollit en posicions baixes i han hagut de desenvolupar el talent. Arribar a l’NBA és un pas més de l’evolució del jugador.

Sobre el que comentes de no jugar si no aportes certes coses, recordo que la temporada passada Nick Nurse la va començar amb rotació de 7-8 jugadors.

Ell tenia clar que volia demostrar com s’ha de jugar, que no jugues per decret. Si vols jugar t’ho has de guanyar. Millor o pitjor, els que jugàvem les fèiem. El sentit d’equip és innegociable, i a l’NBA no és fàcil tenir 7-8 jugadors que ho facin cada dia i un entrenador que ho apliqui. Amb Nick (Nurse) he après moltes coses de gestió de partits i de moments.

I si parlem de talent ens has de respondre sobre Nick Nurse també. Entrenador amb influències internacionals, nou a la lliga i que des de la seva arribada imposa un estil i un caràcter. Se’l veu molt intervencionista i actiu des de fora, però segur que tu ens en pots donar més detalls. Com és Nick Nurse com a tècnic dins i fora de la pista?

La preparació de partits és excel·lent. Et diu exactament el que esperem i el que volem treure a l’altre equip. I també és capaç de dir-te què prepararem i en què serem forts deixant que puguin passar certes coses, perquè al final cap defensa ho fa tot perfecte i l’atac sempre té iniciativa. És molt segur de si mateix, té capacitat de canvi constant, no és tossut i és capaç d’evolucionar en funció de com va el partit. Els jugadors també. Ha estat molt enriquidora per mi aquesta temporada i mitja a Toronto.

BLOC BOMBOLLA

– Hi ha una cosa única que esperem que tardi molt en repetir-se, i és que la fase final de l’NBA es juga a la bombolla. Comencem per temes esportius i després anem una mica més enllà. Més enllà de la transcendència esportiva,en uns play off, s’assaboreix diferent un resultat, ja sigui victòria o derrota, amb públic que sense? 

Tothom ha jugat igual, en les mateixes condicions i sota les mateixes normes. Per mi té el mateix valor, la llàstima és que no hem pogut disfrutar tant. Recordo quan vam guanyar a San Francisco, la tornada a Toronto… veure aquesta unió i el valor que té per l’afició és molt especial pel jugador i em sap greu que alguns jugadors que han guanyat ara no ho hagin pogut viure. Però per mi, de valor, en té igual.

– Un dels aspectes més rellevants de passar tant temps tancats allà, sense família fins ben entrada la competició, sens dubte que va ser la salut mental. L’NBA té programes que treballen en això i els jugadors cada vegada en consciencien més. Es va cuidar bé aquest aspecte a Orlando?

Jo crec que sí. Van intentar estar-hi a sobre, però era una situació molt atípica. Intentaves solucionar els problemes a mesura que sortien. La prioritat era que no entrés el virus a la bombolla i s’expandís. El cas individual de cada jugador era difícil afrontar-lo en tan poc temps, però sí que hi havia eines: si tu volies podies parlar amb psicòlegs, coaches o qui fos. Moltes vegades, quan els necessites, tu no t’adones de que els necessites tant. No era una situació fàcil, crec que tots vam intentar fer el millor possible i a vegades va sortir bé i a vegades no, però tenir algú les 24 hores al damunt durant els dies que vam estar aïllats…no sé, crec que a la vida el que fem està molt bé com a professionals però hi ha un balanç necessari que en aquell moment no hi era. Els meus fills estaven a 7000 quilòmetres i per mi no ser amb ells, no estar a càrrec del seu benestar, no era ideal ni molt menys. No em feia sentir que estigués fent el que havia de fer en aquell moment.

Però també hi ha els casos dels entrenadors. Nosaltres, vulguem o no, tenim una compensació molt gran pel que fem, però terapeutes, assistent i altres que no la tenen estaven en la mateixa situació que nosaltres. Ben entrats els play off van permetre l’accés de famílies, però per mi no era lògic agafar la meva família, que estava en una situació més o menys estable a Barcelona, i portar-la de nou cap allà quan el món està vivint una pandèmia.

– Hem de parlar de la Vaga d’Orlando. Hi ha un moment que Milwaukee es planta i la resta de la lliga els segueix. És un moment únic a la història de l’esport. Us va xocar la iniciativa de Milwaukee o teníeu clar que era, segurament, la millor manera que teníeu de posicionar-vos?

Hi havia una frustració creixent en aquell moment perquè tot el moviment de BLM no estava avançant o tenint l’impacte que desitjàvem. Seguien passant coses, i segurament seguiran passant, fets i actes racistes que sumaven i posaven benzina a la flama de frustració que portàvem tota la família NBA que estàvem allà. Això va portar a un moment de germanor de tots els equips.

Milwaukee ho va liderar perquè va passar al seu estat i els altres equips els vam recolzar. Les formes i la comunicació són privades i queden allà, i són un procés del qual s’aprèn moltíssim. La forma de comunicació, com és el lideratge de l’NBA, com ens comuniquem els jugadors, tanta gent movent-nos pel bé d’altres persones.

– En aquesta mateixa línia, hi ha un moment que sona molt fort que els jugadors de Raptors i Celtics mediten abandonar la bombolla després d’un nou cas de brutalitat policial. Hi ha converses? Com és que acabeu decidint quedar-vos i disputar la sèrie? És possible jugar bé a bàsquet amb totes aquestes preocupacions?

Hi havia diverses opcions. Nosaltres ens asseiem amb l’altre equip i aquesta és una de les opcions. Però no és la que desitjàvem. Nosaltres volíem fer una protesta d’un primer partit i a partir d’allà reprendre amb un missatge més fort i des d’una millor posició.

Va ser de jugador a jugador, allà teníem molta força. Em va agradar molt la claredat dels jugadors entenent la repercussió que té cada decisió. Tu tens un prisma de visió, veus unes coses, i l’empatia que van tenir amb tothom s’ha de remarcar.

Una de les coses que més impacta és veure que al mateix temps que teniu al cap moltes coses feu una de les sèries més competitives que s’han vist en els darrers temps.

Sí. Ostres. No vam tenir l’encert en atac per fer mal a la seva defensa i ens vam quedar a un pas. Són coses de l’esport. Al final és impossible arribar tan lluny en l’esport sense un gen competitiu molt fort. Podem parlar d’unes coses fora de la pista i tenir un to, però a la pista és totalment diferent.

BLOC PIVOTS

– Ets un dels grans pivots que ha trepitjat l’NBA en els darrers anys i al llarg de la teva carrera has tingut diversos projectes que han crescut al teu voltant. Com a pivot convencional, com creus que afecta al bàsquet el sorgiment de projectes com el dels Houston Rockets de la temporada passada?

És la seva manera d’intentar guanyar. Cadascú pren les seves decisions intentant maximitzar el talent que té. Tu tens el fil, el sentit de què necessita el teu equip i com ho has de treure. Hi ha gent que fa servir aquestes estadístiques per decidir. Cap equip pren decisions pensant que seran dolentes per ells. Fins i tot els que ara recol·lecten draft picks tenen un pla d’acció pel qual pensen que al cap d’un temps tornaran a estar a dalt i tornar a créixer.

Això està molt bé perquè dins del format de negoci que és l’NBA, sempre es donen opcions i hi ha possibilitats d’estar a dalt. Hi ha casos com el dels Lakers, que passen uns anys dolents però històricament duren molt poc. I hi ha franquícies que els costa molt tornar a pujar. Per això s’ha de gaudir i intentar estar sempre a dalt de l’onada i mantenir-hi. Es gaudeix molt més a dalt que quan et cau tot a sobre.

– De la mateixa manera que parlàvem dels Rockets, si fem un cop d’ull als equips que van arribar a la recta final de l’NBA veiem que creixien al voltant de jugadors com Anthony Davis, Bam Adebayo o Nikola Jokic, entre d’altres. Són jugadors diferents però que comparteixen capacitat per operar lluny del cèrcol. Creus que comptar amb interiors d’aquestes característiques pot ser un element crucial per guanyar en el bàsquet actual?

El bàsquet ha evolucionat molt i tu has de ser capaç de fer diverses coses. Per mi, en el cas del Bam i de l’AD és la capacitat per defensar en moltes posicions. Quan en atac els equips posen dos jugadors en una acció és per generar un avantatge. Si tu canvies aquest avantatge normalment no existeix. Aquests jugadors que són capaços d’aguantar l’1 contra 1 normalment fan que la defensa guanyi. Si aconsegueixes tenir molts jugadors així i mentalitzats per defensar posicions diferents se’t facilita molt la feina.

Vogel és un entrenador defensiu, molt ferm i amb unes directrius clares, però té una capacitat d’adaptació molt gran, i això és genial. Em sembla molt bo. Té uns principis però pot adaptar-los al rival, i això parla molt bé de la seva capacitat.

BLOC GIRONA

– Aquesta temporada és la primera del Girona a LEB Or. És una temporada particular ja que només hi haurà un ascens a l’ACB, i qualsevol que segueixi la competició sap que el primer any sol ser de consolidació. Quin és l’objectiu del Girona per aquesta temporada?

Més que objectiu de victòries-derrotes és seguir evolucionant en la identitat de l’equip. No només s’estan adaptant a la categoria sinó que també s’estan adaptant a jugar entre ells. Prendre responsabilitat del que és jugar en aquest club. Em sorprèn a vegades la responsabilitat i pressió que senten per jugar al Bàsquet Girona. Jo intento que es relaxin. Vaig estar entrenant amb ells diverses setmanes abans de marxar cap a Los Angeles i veient i analitzant els partits i notava l’autopressió que es posen. Ho han de passar com a jugadors. Si senten aquesta pressió al Girona, quan facin el salt al següent nivell encara serà més gran. Estic molt content perquè els jugadors estan units i responsabilitzats. Els resultats no són els que desitgem però trobarem les solucions necessàries per seguir creixent i avançant.

– I a llarg termini?

Seguir creixent. Volem tornar algun any a ACB, però hem de ser capaços de gaudir d’on som. Mirem endavant i oblidem de gaudir d’allà on som. Fa 3 o 4 anys érem a EBA i ara som a LEB Or, jugant a Fontajau i competint. Hi ha molta feina feta. Hi ha molta gent que ha format part del projecte i que sense ells hauria estat impossible. El que estem fent ara mateix té molt valor. Seguir aprenent, seguir creixent i consolidant-nos com a club. La branca empresarial és important, la branca social és encara més important, i la branca esportiva la seguirem treballant perquè al final és el que la gent veu. Hi ha moltes coses per fer i gaudim cada dia. Som més de 1200 socis i sòcies i això per mi és primordial.

– Hi ha la possibilitat que, a mig termini, Girona tingui equip a LaLiga i a l’ACB. Seria una gesta increïble per una ciutat tan petita. Creus que pot portar la ciutat a un altre nivell?

Tant de bo tan el futbol com nosaltres siguem allà. Quan miro Girona no només miro la ciutat sinó que miro tot el territori gironí. Quan jugava allà venia gent de Figueres, de Besalú, de Platja d’Aro, de tots els punts, a gaudir dels partits. Vull que la gent vingui a Fontajau a passar les tardes de diumenge, i és el que intentem. Que gaudeixin de l’espectacle.

BLOC SELECCIÓ

– La selecció espanyola va certificar ahir la seva classificació per l’Eurobasket de 2022. Allà hi arribem, o què?

Visc el dia a dia, Artau, no et puc enganyar. He arribat a un punt que no miro més enllà del que tinc davant. És com un contracte 1+1+1+1. Quan acabes cada contracte has de mirar com ha anat i prendre decisions. No pots agafar compromisos més enllà del que tens davant. Li vaig dir al Sergio que segurament la meva temporada s’allargarà molt -si tot va bé- però que vull fer l’esforç de ser-hi. La meva voluntat és ser als JJOO de Tòquio, això no canvia. Però més enllà no et puc dir res.

També hem de tenir en compte que els jugadors joves han d’agafar aquestes experiències, que no es trobin de cop i volta amb tot el pes i la responsabilitat de portar la selecció. Juancho, Willy, Pierre, Àlex Abrines, Abalde, Alocén, molts jugadors que estan tirant la porta al terra i que els tocarà fer el pas en breu. Quan abans millor potser, eh.

– I evidentment també hem de parlar sobre els Jocs Olímpics. Seran el 2021 si tot va bé i, des de fora, es veuen com el comiat “oficial” de la generació que tantes alegries ha donat els últims anys. Comentava Scariolo fa uns dies que no li feia gràcia pensant en la cita que Ibaka i tu anéssiu a equips tan competitius. No sé què espera ell de la temporada, dels Raptors.

Ell no té l’exigència física que podem tenir nosaltres. Ell es posa el vestit, prepara el partit i ja està. Entenc la seva posició des del punt de vista de l’entrenador: no és ideal que dos dels teus jugadors arribin al juliol directament a un punt de la preparació o directament a l’Olímpiada. Però si alguna cosa hem après d’aquests mesos és que les coses venen com venen: no podem triar-ho tot i que hem d’esperar que surti el millor possible. Tant de bo arribi molt cansat a l’Olimpíada.

BLOC RANDOM

– Hi ha una frase teva que no recordo textualment que deia més o menys que no sabies com d’important era per tu guanyar fins que vas guanyar. Correspon a l’anell amb els Raptors. Després del Mundial i amb un any més al sarró, aquesta ambició es manté intacta?

Sí. No sabia la satisfacció que sentiria al guanyar fins que vaig guanyar l’anell. En aquell cas, quan portes 10 o 11 anys intentant arribar a aquell moment, el que em va aportar aquell moment ho vaig saber quan em va passar. No donava importància a guanyar sinó a preparar-me per guanyar, però al moment que va passar em va omplir moltíssim. Serà un record per sempre.

Les emocions són tan profundes que es crea un vincle per sempre. Dones el màxim i el que li passa al teu company et passa a tu. Aquesta sensació d’equip és especial.

I aquesta ambició s’ha contingut després de guanyar també el Mundial?

Vols jugar sempre per això. Té una mica d’adicció i vols mantenir aquesta voluntat/intenció diària d’anar a guanyar. Necessites que l’únic objectiu, l’única referència grupal, sigui el guanyar. Per mi era primordial i per això vaig poder escollir aquesta proposta (la dels Lakers).

I t’hem de preguntar també pels Grizzlies. Mercat petit, pensàvem que després de que marxéssiu tu i Conley vindrien temps difícils. La realitat, però, és que han trobat en Ja Morant un jugador franquícia i que tenen motius per estar molt il·lusionats. Com veus el projecte de Memphis? Tens component de fan dels Grizzlies?

Moltíssim. Pensa que jo era un fan dels Grizzlies abans de jugar-hi. Quan el Pau va anar cap allà jo veia tots els partits a la piràmide. Des dels 16 anys. Curiositats de la vida, 6 o 7 anys després formava part de l’equip.

Abans parlàvem de Pelinka. Penso que a Zach Kleiman se li ha de donar molt crèdit per la seva feina. Ja Morant, Dillon Brooks…Jaren Jackson és un jugador súper especial. Si les lesions el respecten pot ser un unicorn, que en diem. Fa coses que amb la talla que té no són normals. Triples, creació i finalització amb la mà esquerra, la joventut… és molt especial i tant de bo les lesions el respectin. Justise Winslow, també.

I al capdavant hi és Taylor Jenkins, que té una visió molt clara i és molt pròxim als jugadors. Tenen una cosa molt molt xula. Valanciunas els donarà molta seguretat al darrere, rebot, punts al pal baix. Brandon Clarke també m’agrada molt; és molt dinàmic i anota triples tot i la mecànica que té, que no és senzilla, cada vegada fa més coses. La mentalitat de l’equip és de treballar, passar-ho bé i guanyar. Qui no es fa fan d’això?

PER VEURE EL TEST ESMAIXADA, ANEU A TWITCH!

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a NBA

Tradueix »