Connecta amb nosaltres
Víctor Font

BARÇA

Entrevista amb Víctor Font: “volem tractar el bàsquet com si fos un club dins del Barça”

Parlem amb Víctor Font, futur candidat a la presidència blaugrana.

Comparteix

Entrevista amb Víctor Font: “volem tractar el bàsquet com si fos un club dins del Barça”

La candidatura “Sí al Futur” és una de les iniciatives més conegudes de l’entorn del Futbol Club Barcelona. Després de molts anys treballant i desenvolupant una idea de club, el projecte que lidera Víctor Font gaudeix d’exposició i suscita l’interès de diversos sectors. Amb tota l’amabilitat del món i una predisposició total a respondre’ns, Víctor Font i Toni Jané -un dels membres del projecte basquetbolístic- atenen Esmaixada.

Hola Víctor i Toni, gràcies per atendre’ns

Durant els darrers temps hem sabut diversos detalls molt interessants del projecte de candidatura sobre el futbol. La primera pregunta, doncs, és obligatòria: quines són les bases previstes pel bàsquet?

Víctor Font- La resposta és molt àmplia. El que nosaltres tenim molt clar és que l’estructura i projecte esportiu que tenim definit pel futbol s’ha de replicar en totes les seccions professionals i no professionals. Per cada secció, i pel bàsquet en particular, tenim un projecte que combina l’estructura organitzativa i la idea que volem impulsar.

Tot comença per definir clarament quin és l’estil que volem impulsar i, després, configurar i tenir l’estructura que fa temps que tenim en ment amb els millors professionals possibles, que són els que més i millor coneixen la idea. Hem d’assegurar-nos que hi ha consistència de dalt a baix.

Volem tractar el bàsquet com si fos un club dins del Futbol Club Barcelona. Que tingui el fonament i l’autonomia d’un club per si mateix.

L’estiu passat es va fer un cop de puny damunt la taula per portar Higgins, Mirotic i moltes altres estrelles. Com valores la temporada de l’equip blaugrana?

Víctor Font- Des del punt de vista dels resultats ha estat molt positiva. L’equip ha fet un salt qualitatiu i competitiu, especialment a Europa, que és on més patíem, però ens agradaria arribar als resultats d’una altra manera. Creiem que aquests resultats i aquesta competitivitat són més fruit d’un cop de talonari i d’un projecte creat a base de figures que d’un projecte sòlid i consistent amb fonaments que donin sostenibilitat als resultats positius en un període sostingut. A curt termini hem aconseguit tornar a tenir il·lusió en l’equip, però nosaltres ho volem plantejar d’una altra manera.

Et sembla que s’ha assolit un nivell òptim de joc i que es podria haver obtingut algun trofeu o que, en cas que es reemprengui la temporada, se’n podria guanyar algun?

Víctor Font- Sí. Amb aquest equip i aquesta plantilla s’aspira a tot. El problema que tens quan construeixes un projecte a cop de talonari és que si no guanyes les expectatives creades no es compleixen.

Si ens fixem en l’última plantilla del Barça de bàsquet que va guanyar l’Eurolliga, que és la de 2009-2010, hi ha una base de jugadors amb un vincle amb el club molt potent: Navarro, Sada, Trias, Roger Grimau i fins i tot noms com Basile, Lakovic o Fran Vázquez, que portaven diverses temporades al club i hi tenien arrelament. Això, tot i alguna excepció petita i amb menys noms, no ha tornat a passar des d’aleshores en cap campió d’Eurolliga. Ara, els equips que guanyen aposten per projectes a curt o a mig termini ja que el bàsquet europeu no ofereix tanta estabilitat contractual com l’NBA o altres esports. Què creieu que cal fer a Can Barça per poder tenir aquesta filosofia i ser competitius amb el grau d’excel·lència d’aquella generació?

Víctor Font- Nosaltres precisament creiem en un model que torni a aquestes arrels. Es pot ser més competitiu i de forma més sostenible si construeixes una base sòlida amb jugadors fidelitzats, que es quedaran a l’equip durant un període llarg de temps i que ens agradaria que, almenys un o dos, fossin de la pedrera. Després ho complementaríem amb especialistes que ens donin el plus de competitivitat per aspirar a guanyar l’Eurolliga cada any.

Estem convençuts que si tenim un projecte ben dissenyat, consistent, que miri cap al futur i inculqui el sentiment de pertinença, tindrem la capacitat per retenir els jugadors que vulguin fer el salt a l’NBA una mica més de temps. Un dels problemes que hem tingut en comparació amb altres equips és que la nostra capacitat de retenció ha estat ínfima, mentre que altres equips han pogut aprofitar aquest talent durant un major període de temps.

Toni Jané- La idea que tenim és muntar un club de bàsquet d’elit amb tot el que implica. Que hi hagi una connexió de dalt a baix, que es treballi la pedrera amb tots els mitjans possibles i, sobretot, millorar els jugadors i potenciar l’scouting per tenir els millors jugadors. Al Barça has de guanyar sempre i no de qualsevol manera. Al final, però, la finalitat de la formació en un club és que tota la feina que facis es visualitzi al primer equip. Hem d’intentar ser capaços de fer arribar jugadors de la pedrera al primer equip, ja que així serà molt més fàcil fidelitzar el seguiment del soci i afiançar un model de joc.

Per nosaltres treballar bé la pedrera, que segurament ara no s’està aplicant, és molt important per tenir una base de jugadors de la casa. Tot això ara segurament no està passant perquè el primer equip professional no té massa contacte amb el segon i els júniors o per com és el salt de cadet a júnior, que té poca continuitat, o perquè el segment del club que haurien de ser els equips petits tampoc existeix. La nostra idea és, a partir del concepte de muntar un club d’elit, anar treballant tot això.

Després d’aquestes dues preguntes i respostes, que tenen certa vinculació, tinc molt interès en saber què penseu que és el model Barça en bàsquet.

Toni Jané- No hauria de ser només el del bàsquet sinó el de totes les seccions. És un model que ja ha existit, especialment al futbol. Intentarem fer un projecte que tingui continuïtat a nivell de que arribin jugadors de la pedrera al primer equip, que no és fàcil, però ha de ser possible perquè amb els mitjans que té el Barça ja ha estat factible i hi ha equips d’Espanya que ho estan fent. No és fàcil, però ha d’haver-hi un punt mig entre el que ha passat els darrers anys i que arribin jugadors al primer equip.

Víctor Font- Penso en veu alta, però si hagués de definir trets característics del model aplicables a tots els esports, el denominador comú seria una idea i un estil de joc definits, el millor talent possible amb responsabilitat per prendre les decisions i implantar a la pràctica l’estil de joc sense interferències de polítics ni directius en la gestió esportiva. La gestió esportiva ha d’estar en mans dels que més en saben de la manera de fer i de l’estil. Confiança absoluta i assumpció de riscos a l’esport base per fer que la pedrera doni resultats i abasteixi un pilar de l’equip, que ajudarà a millorar el compromís i el coneixement del club, el vincle amb l’aficionat, etc. I recerca amb determinació de l’excel·lència per tenir competitivitat i aspirar a tots els títols cada any. I un element que està barrejat amb tots aquests: donar tanta importància al guanyar com al com es guanya. Tenir una manera de fer i ser consistents per aconseguir que l’afició tingui un vincle i un sentiment d’orgull per ser del Barça de bàsquet que vagi més enllà de la victòria. Totes les àrees segueixen el mateix patró.

Com és possible que una de les millors pedreres del bàsquet espanyol sigui incapaç de promocionar al primer equip jugadors del país i que estigui nutrit únicament per jugadors estrangers que, en molts casos, duren poc més d’un any al bàsquet professional? 

Toni Jané- És el que dèiem abans. Hem de ser capaços de detectar primer els talents del territori, que són més fàcils de fidelitzar. El bàsquet de nivell és complicat i el primer objectiu ha de ser fidelitzar els jugadors del territori, per això és important començar a treballar des de l’escola i aconseguir continuïtat amb equips preminis i minis. Hem de respectar els clubs de l’entorn i procurar tenir els millors jugadors aquí. Nosaltres donem molt valor a l’scouting i primer hem de tenir controlat el jugador del territori.

Avui en dia a vegades no és suficient i per complementar els equips dotant-los de competitivitat has de portar jugadors de fora. El món està globalitzat i si a fora hi trobes jugadors de qualitat els has de portar, tot i que els locals tinguin prioritat. Els últims jugadors de la pedrera que han arribat al primer equip o n’han tingut opcions són catalans: Aleix Font, Sergi Martínez. El nivell del bàsquet a Catalunya és molt alt, però penso que tampoc s’ha de renunciar a portar jugadors de fora. Tenim l’estructura de la secció de bàsquet molt avançada i hi té molta importància a l’scouting: donem prioritat al jugador del territori, sí, però també estem creant una xarxa de scouting internacional.

I els casos de jugadors com Ibou Dianko Badji o Ubal, que són dos dels jugadors amb més projecció NBA que hi ha a les categories inferiors del Barça, com els gestionaríeu sabent que hi ha la possibilitat d’una fuga a l’NBA abans d’arribar al primer equip?

Toni Jané- El model dels equips de LEB, que no està bé ni està malament, no és el nostre. Buscaríem cessions, faríem un equip a EBA i demostraríem amb fets als jugadors que apostem pels joves. És molt difícil i la competència del mercat americà és forta (NCAA, NBA), però hem de demostrar que apostem per ells i donar-los l’oportunitat de demostrar que poden triomfar al primer equip. Això no està passant.

Víctor Font- Sense que sigui exactament el mateix cas, podem establir certa analogia entre el que explica el Toni i la fuga de talent del futbol base, que com que tot s’ha mercantilitzat molt es diu que marxen per motius econòmics i per la influència dels diners que els representants posen damunt la taula als pares. Estem convençuts que molts joves que marxen, si tinguéssim la capacitat d’explicar de manera creïble un projecte il·lusionant, es voldrien quedar. Molts són culers i saben que si arriben al primer equip els diners hi seran. Al bàsquet passa el mateix: poder començar a jugar Eurolliga mentre s’acaba de formar, si realment es creu en el projecte, fa que les possibilitats de quedar-se un temps més augmentin.

Toni Jané- La idea és que el projecte se’l cregui tothom. L’entrenador del primer equip ha de creure’s que es pot ser valent i apostar per la gent jove. Els formats de competició acutals permeten que el primer equip jugui entre 80 i 90 partits per temporada i per tant hi ha molts partits, ja sigui a casa en lliga ACB o en doble jornada d’Eurolliga, que poden servir per donar oportunitats als joves.

Tothom ha d’acceptar el model i a vegades qui més costa que ho faci és el tècnic de torn del primer equip, perquè ha de guanyar. Si poses tots els mitjans disponibles per desenvolupar un model de pedrera i generes jugadors de nivell, tothom ha de comprar-lo. També cal recuperar una cosa que penso que s’ha perdut a l’esport professional: la valentia. A vegades falta valentia, voler assumir riscos. D’això ha de ser-ne partícep tota l’estructura del club; no pot ser que l’entrenador del primer equip assumeixi riscos i si perd el partit la gent li piqui el crostó ni que en el cas del bàsquet tothom estigui d’acord en assumir-los i la directiva no ho compri. El Barça té mitjans per formar jugadors d’alt nivell i la cultura d’assumir riscos i donar oportunitats ha de ser de tot el club.

Una cosa que s’ha criticat molt del Barça actual és la quantitat de càrrecs intermitjos. De fet es va dir que Jasikevicius no ha vingut perquè no li volien donar tot el poder. Ara mateix al Barça de bàsquet tenim a Joan Bladé, Albert Soler, Nacho Rodríguez, Juan Llaneza i l’entrenador. Quin és el vostre model de gestió de les seccions? Més senzill, amb més poder pels que entenen del joc, o similar a l’actual?

Víctor Font- Més consistent i coherent amb l’estructura de club, que és un dels canvis principals que volem fer. Començarem per la junta directiva, canviant qui i com pren les decisions i evitant l’intervencionisme de càrrecs polítics sense coneixement. Recolzament absolut a les persones a qui fas confiança amb una perspectiva de mig-llarg termini perquè, tot i que l’esport professional és molt resultadista, volem que els resultats es maximitzin en un període de 5-6 anys amb independència del curt termini. I una estructura més simplificada i amb menys persones.

Toni Jané- Les estructures han de ser simples. Ha de quedar clar qui fa què i ha d’haver-hi una estructura horitzontal clara, basada en la confiança en cadascú i ben delimitada. Així, si alguna cosa falla, sabràs qui has d’anar a buscar. Les estrcutures han de ser simples perquè funcionin bé. Sense interferències, que solen passar. Imagino que en les empresarials també, però a les estructures esportives és fonamental que tothom tingui clar què li toca fer i que la gent cregui que la feina es farà bé. Hi ha massa càrrecs i tampoc tenim massa clar qui fa cadascú. El nostre organigrama és senzill i creiem que pot anar bé.

Potser és molt aviat encara però el projecte és potent i ben posicionat per la presidència. En cas que els pugui dir: quins noms teniu en ment, si no és que ja hi heu arribat ja a algun preacord, pel bàsquet?

Víctor Font- Sí, molts. De fet, quasi tots estan triats. L’estructura no és teòrica, ja tenim compromisos establerts amb persones per posicions clau. Els projectes són més persones amb talent apropiat i adequat que idees, que al cap i a la fi són el que s’ha d’executar.

Per això entenem perfectament que hi ha projectes per governar el club que tal com es vesteixen veiem que no tenen cap sentit. La gent que avui diu que està començant a treballar i que es vol presentar a les eleccions va absolutament tard. Escollir les persones, convèncer-les, tenir-ne el compromís, parlar-los del projecte, treballar-hi i que hi hagi encaix és una tasca d’anys i anys. El Toni va començar a ajudar-nos fa dos anys i nosaltres portem treballant en això des del 2013. Són persones que tenen càrrec professional dins del món del bàsquet i que no podem anomenar públicament perquè crearíem un conflicte.

Més enllà de la consistència, volem treballar per portar un complement d’il·lusió. Creiem que amb les persones que portarem la il·lusió al Palau s’incrementarà més que el que Mirotic, Higgins o Delaney hagin pogut aportar aquest any.

Parlem de supòsits, que sempre és més complicat però vostè tindrà ja tindreu alguna idea al cap. 2021, el Barça acaba de guanyar l’Eurolliga i guanyeu les eleccions a l’estiu. Pesic es veu amb cor de seguir. Segueix?

Víctor Font- Aquest tipus de decisions dependran de l’estructura esportiva. Des de la part més conceptual et diré que, igual que en tots els esports, el que fa anys que preparem en aquest projecte és la consistència i l’encaix de les peces. És el que més garantia d’èxits ens donarà. Nosaltres no treballarem de forma pràctica, curtterminista, resultadista o basada en l’opinió pública sinó en base a un projecte sòlid i treballat.

Toni Jané- Tenim una idea de projecte que ha de potenciar la feina que es fa a la pedrera i que ha de generar gent jove de nivell, però és necessari que qui hi hagi a dalt se’ls cregui. A Pesic el Barça li ha d’agrair moltes coses de l’etapa anterior i de l’actual ja que ell va reactivar una secció que estava tocada, però no ens hem de guiar pel curtterminisme ja que la clau d’aquests projectes és fugir de l’immediatesa i pensar si, en base al seu perfil, la gent és adient per la idea que tenim.

Imaginem que el futur del bàsquet europeu passa per potenciar la competició continental, l’Eurolliga, amb més equips, partits i una venda dels drets televisius que permeti incrementar pressupostos i retallar el gap amb l’NBA. El Barça estaria disposat a abandonar l’ACB i les competicions nacionals per participar només en aquest nou model amb la fi de convertir el bàsquet europeu en un producte més similar a l’americà?

Víctor Font- Aquí tenim la mateixa resposta per tots els esports perquè, d’alguna manera, tots tenen la mateixa oportunitat i els mateixos riscos i implicacions. Nosaltres creiem molt en lligues europees potents, competitives i atractives per l’espectador. Penso que el bàsquet va per davant del futbol perquè l’Eurolliga és més atractiva i més completa que la Champions League i, per tant, la Champions League encara ha de fer més camí. Dit això, creiem que matar les lligues nacionals -l’ACB- és perjudicial per l’esport i per la competitivitat de l’esport, ja que hi hauria un gap massa gran entre l’Eurolliga i les lligues menors. Hi hauria massa diferencial, menys talent i menys pressupost.

Nosaltres estem a favor de potenciar i reforçar les lligues europees i d’assegurar-nos que a les lligues nacionals no estirem més el braç que la màniga. Menys equips, menys partits, més agilitat… una competició complementària.

Toni Jané- La lliga ACB li permet a un club d’elit com el Barça, que ha de focalitzar-se en l’Eurolliga, que és una competició molt dura, assumir riscos i ser valent. Et permet formar jugadors.

Un dels temes candents a l’ordre del dia blaugrana és el cas Malcolm Delaney. El jugador va negar-se a tornar amb els bitllets comprats, establint com a prioritat pel seu retorn una oferta de renovació, i el cas va acabar en acord per rescindir el contracte. Hauria fet el mateix la junta de Víctor Font si s’hagués trobat en aquesta situació?

Víctor Font- No tinc tots els detalls sobre com ha funcionat, però extrapolant el que veiem que passa des d’un punt de vista de gestió institucional amb segons quines estrelles em temo que la comunicació i el lideratge institucional, des d’un punt de vista de parlar i gestionar les expectatives del jugador, no ha estat l’òptim. Ell no ha vist les coses clares i ha tirat per la via del mig. Esportivament és una pèrdua.

Toni Jané- Com que no tenim tota la informació és complicat prendre partit. Ell va marxar, sembla ser que amb permís del club, i del que ha passat se n’ha parlat molt, però és difícil prendre partit. A nivell personal tinc la sensació que el jugador podria haver fet les coses millor. Pot ser que no hi hagi hagut la comunicació que hauria d’haver-hi hagut, però el jugador tenia la potestat de renovar el contracte. No tenim tota la informació, així que és difícil saber qui és més culpable. El club ha pres aquesta decisió i hem de mirar endavant.

Epi, Navarro, Barrufet, Dueñas, Masip, Borregan i entre tots aquests, Iñaki Urdangarín. Això no té relació amb el bàsquet però si amb els valors del club. Si guanyeu les eleccions, què passarà amb la samarreta de l’antic 7 del Barça d’handbol?

Víctor Font- La resposta, almenys per un projecte com el nostre, és facilíssima. Ho hem explicat per activa i per passiva: aquestes decisions no les ha de prendre una junta directiva perquè no és necessari tenir cap coneixement tècnic. L’han de prendre els propietaris del club, que som els socis. És com retirar samarretes, posar el nom a una instal·lació, canviar o no l’escut, etc.

La simbologia del club, que ens toca molt a tots i és totalment subjectiva, ha de dependre dels 145000 propietaris. A través de la tecnologia i del vot electrònic podríem consultar-ne el resultat de manera eficient, ràpida i tantes vegades com vulguem.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a BARÇA

Tradueix »