Amb la plantilla ja completada, us portem una anàlisi extensa i detallada de com es preveu la temporada 2022/23 per al Baxi Manresa. Al llarg de l’article intentem incidir en tots els temes rellevants: parlem de tots els fitxatges, de l’encaix del nou grup amb Pedro Martínez, així com aquelles qüestions que més puguin il·lusionar i que més dubtes puguin generar.
Enmig de tot el contingut també hi trobareu diversos enllaços a articles en què mirem d’aprofundir en cadascun dels fitxatges.
Esperem que ho gaudiu!
La nova plantilla
Com ja és tradició a la capital del Bages, el Manresa ha repetit novament un mercat de fitxatges molt mogut. Després de l’èxit viscut la darrera temporada tant en competicions domèstiques com europees, 7 han estat les peces que han abandonat el club. La majoria d’ells han fet salts molt importants en les seves carreres. Destaquen per sobre de tot: Chima Moneke (Sacramento Kings), Ismael Bako (Virtus), Joe Thomasson (Zenit) i Yankuba Sima (Reyer Venezia).
D’altra banda, Luke Maye disputarà la propera campanya a Granada i es desconeix a dia d’avui el destí de Sylvain Francisco. Rafa Martínez finalment, va deixar de ser jugador en actiu després d’anunciar la seva retirada del bàsquet professional.
Trobar el relleu natural d’aquests jugadors no era especialment fàcil aquest estiu. Tot i això, la feina als despatxos ha estat brillant i el Manresa ha tornat a agrupar un seguit de jugadors que s’adaptaran i encaixaran a la perfecció amb el què busca Pedro Martínez en els seus equips.
Els primers moviments van anar dirigits a lligar la continuïtat d’alguns jugadors. Juampi Vaulet i Brancou Papi Badio seguiran formant part del club fins a 2024. La continuïtat de l’argentí no deixa de ser un moviment lògic i coherent. Vaulet és un jugador excel·lent en el joc de transicions i té un rol molt restringit que entén i compleix. Pedro Martínez hi té molta confiança dipositada i així es denota en el minutatge que va rebre el jugador (especialment molt notori en el tram final de temporada un cop va entrar en dinàmica). La seva renovació ha estat un moviment excel·lent. De Badio en vull parlar extensament més endavant.
Quant a noves incorporacions, el primer nom que va sortir és el de Giordano Bortolani. L’italià arriba al Bages en qualitat de cedit per l’Olimpia Milan després d’una temporada brillant (els seus números a la BCL són espectaculars). La teoria ens diu que Giordano arriba per cobrir la vacant de Joe Thomasson, però, a la pràctica, els dos jugadors són substancialment diferents.
L’altra relleu que arriba per a tancar la rotació exterior és Jerrick Harding. L’americà és un combo elèctric molt solvent des de la mitja distància (especialment quan ataca la seva mà bona) i amb una tendència a penetrar tot i les seves petites dimensions. Arriba per substituir a Sylvain Francisco i firma per a dues temporades.
El Manresa necessitarà que tant Bortolani com Harding estiguin fins en atac per a poder igualar els registres ofensius de la passada temporada, sobretot tenint en compte que el joc interior ha fet un pas enrere en aquest aspecte.
I és que Babatunde Olumuyiwa i Marcus Lee seran els recanvis d’Ismael Bako i Yankuba Sima. Els dos nous pivots manresans es tracten de dos jugadors amb perfils molt similars entre ells, capaços de treballar molt bé sota la cistella i afrontar l’alt ritme de joc que exigeix Pedro Martínez, però amb un rang de tir molt limitat i amb incapacitat per generar des del pal baix.
Aquests darrers dies, després que el mateix entrenador de Badalona i el propi jugador juguessin amb nosaltres per Twitter, el Baxi Manresa també va afegir a Justin Hamilton en la rotació interior en la posició de cinc.
Finalment, toca parlar d’un dels jugadors que més expectació ha generat. Malauradament, igual que Bortolani, ell també arriba en qualitat de cedit. Parlo es clar, de Tyson Pérez. El dominicà nacionalitzat espanyol disputarà els seus primers minuts a Manresa després d’un any i mig d’inactivitat per culpa d’una dura lesió. Arriba per cobrir la baixa de Moneke i, com totes les peces anteriorment comentades, encaixa a la perfecció amb el plantejament manresà. Amb Tyson la sensació és la mateixa que amb Giordano Bortolani: són dos jugadors amb molt potencial per explotar que, posats a les ordres de Pedro Martínez, poden evolucionar molt.
Rotacions
Dibuixar el perfil de rotacions en un club com el Manresa no té gaire sentit tenint en compte que Pedro Martínez no acostuma a concedir llargues tandes de minuts als jugadors que estan en pista i ajusta constantment els quintets a les necessitats que visualitza en pista. Tanmateix, si a dia d’avui haguéssim d’establir-la quedaria segurament de la següent manera:
| 1a rotació | Dani Pérez | Giordano Bortolani | Juampi Vaulet | Tyson Pérez | Justin Hamilton |
| 2a rotació | Jerrick Harding | Brancou Badio | Elias Valtonen | Marcis Steinbergs | Babatunde Olumuyiwa |
| 3a rotació | Dani García | Guillem Jou | Marcus Lee |
Serà especialment divertida de veure la competència en la posició d’aler. Juampi Vaulet agrada molt a Pedro Martínez però tinc la sensació que Elias Valtonen tindrà un molt bon segon any després de la seva ràpida adaptació en la seva primera temporada a l’ACB. Quant a Guillem Jou, caldrà veure com retorna després de la lesió. Sigui com sigui, els tres són plenament capaços de gaudir de molt minutatge.
La posició que queda probablement més descoberta és la del 4. Steinbergs encara avui és un jugador verd i veurem quina quantitat de minuts li concedeix Pedro Martínez. El més probable és que Juampi Vaulet i Marcus Lee siguin els qui ocupin part del temps aquesta posició quan Tyson Pérez es trobi a la banqueta.
Veurem també quin rol acaba adoptant Jerrick Harding. Jo d’entrada el col·loco a la posició de base, però ja vam comprovar que la millor versió consistent de Francisco la temporada passada era quan ocupava el 2. Probablement alternarà les dues en funció del context del partit i de la temporada.
Encaix Plantilla – Entrenador
El Manresa ha aconseguit reunir una plantilla equilibrada capaç de repetir un esquema ofensiu semblant al de la temporada passada. Per tal de raonar-ho veiem com es van distribuir els llançaments aquest darrer any:
| ACCIÓ | ÚS |
|---|---|
| Catch and Shoots | 16% |
| Pick And Rolls | 15% |
| Transicions | 14.2% |
| Talls | 9.7% |
| Catch and drives | 9.2% |
La majoria de punts del Manresa s’expliquen doncs per catch and shoot, bloqueig directe o transicions.
Catch and Shoot
El club bagenc té les armes per seguir traient profit d’aquesta acció. Giordano Bortolani és el primer nom que se’ns passa pel cap, però el cert és que tota la plantilla a excepció de Tunde i Lee és capaç de convertir aquests llançaments. Això sí, alguns jugadors necessitaran millorar els seus percentatges:
Percentatge Catch and Shoot | Josep Escarré (dades via Instat)
Els casos de Valtonen i de Dani Pérez són especialment preocupants per l’alt volum de tir que arriben a concentrar en aquest tipus d’accions. Tot i això el problema és extrapolable a molts altres jugadors de la plantilla. El Manresa necessitarà materialitzar tots aquests llançaments en punts. Una cosa que m’agrada molt en aquest sentit és que el club hagi decidit recuperar l’amenaça exterior des de la posició de cinc amb l’entrada de Justin Hamilton.
Per cert, te’ls miris com te’ls miris, els números de Bortolani són al·lucinants.
Bloqueig Directe
El Manresa conserva el seu home pilar a l’hora d’executar aquest tipus d’accions. Dani Pérez té una facilitat molt atípica a l’hora de connectar amb els continuadors del bloqueig. Aquest any els dos socis que l’acompanyaran (Tunde i Lee) tindran molts defectes però precisament són bons continuadors. Si més no, les xifres així ho avalen, 45% i 64% respectivament en finalitzacions després de bloqueig directe sota cistella.
La comparativa amb els pivots de la darrera temporada també parlen bé dels dos nous cincs manresans en aquesta faceta del joc:
| Jugador | Punts Per Possessió Pick and Roll |
|---|---|
| Ismael Bako | 1.27 |
| Marcus Lee | 1.48 |
| Yankuba Sima | 1.02 |
| Babatunde Olumuyiwa | 1.04 |
Justin Hamilton no serà tan explotat a partir d’aquesta acció ofensiva perquè les seves habilitats són més útils per a altres accions. Tanmateix, també és un recurs útil.
Enmig de tota això, apareix en l’equació el nom de Jerrick Harding. Ja vaig comentar en el seu dia que, tot i compartir posició, el visualitzava com a un perfil gairebé antagònic al de Dani Pérez. L’americà no és un bon passador i per tant té dificultats a l’hora de dividir i passar la pilota. En canvi, sí que es nodreix del bloqueig directe per a buscar els seus propis tirs: ja sigui via penetració o via llançament des de la mitja distància. Fins ara, els números que l’acompanyen del Nymburk són fenomenals per a aquest tipus d’accions. Està per descobrir si el nou Sylvain Francisco serà capaç de mantenir-los a l’ACB.
Transicions
Finalment, també seguirà sent possible fer allò que tant li agrada a Pedro Martínez: córrer. La continuïtat d’alguns jugadors i els nous reforços així ho permeten. En definitiva, hi ha equips que primer fitxen i després decideixen a què juguen. El Manresa té una ideologia marcada i no s’ha mogut d’allà. Els nous recanvis arriben per seguir donant vida a la ideologia.
Què il·lusiona?
Tornarà a exercir de trampolí Pedro Martínez?
Ja ho he reiterat en múltiples ocasions al llarg d’aquest article però si hi ha una cosa que em genera moltes expectatives és el fet de posar sota les ordres de Pedro Martínez a Giordano Bortolani i a Tyson Pérez.
Especialment l’italià (21 anys) però també el dominicà (26) guarden un potencial molt especial. Al Bages gaudiran d’un minutatge molt elevat i un entrenador que, precisament, té un bagatge molt important a l’hora de desenvolupar i fer créixer jugadors. No cal anar gaire enrere per a comprovar-ho (Moneke, Bako, Sima, Thomasson, Francisco…).
Bortolani disposarà de molta presència ofensiva i serà essencial pels esquemes manresans. Ja hem comentat que és una arma letal amb un rang de tir gairebé infinit. No és tan resolutiu com Thomasson després de vot però sí des del Catch and Shoot.
A banda d’un tirador, Bortolani també és força hàbil en el bot i no dubta en atacar la cistella després de rebre si l’ocasió així li ho demana.
El paper de Tyson Pérez no el tinc tan clar perquè no se li concedirà el mateix protagonisme amb pilota del que va gaudir Moneke. El dominicà és un jugador excel·lent per a córrer la pista i ha millorat substancialment els seus percentatges exteriors aquests darrers anys, però queda lluny del nigerià a l’hora d’atacar la cistella després de rebere. Ho veiem en aquesta taula que compara el rendiment ofensiu que treuen tots dos jugadors de cada acció:
| Acció Ofensiva | Ús Moneke | Punts per Possessió Moneke | Ús Tyson | Punts per Possessió Tyson |
|---|---|---|---|---|
| Catch and Drives | 22.3% | 0.94 | 14.4% | 0.73 |
| Talls | 18.2% | 1.34 | 6.3% | 1.08 |
| Transicions | 16.5% | 1.43 | 18.8% | 1.1 |
| Putbacks | 8.4% | 1.23 | 13.5% | 1.11 |
| Catch and Shoots | 3.8% | 0.94 | 27.4% | 1.37 |
A part que la seva distribució de llançament és clarament diferent, Moneke treia molt més profit de gairebé cada acció. L’excepció són els punts per possessió després de Catch and Shoot. I és que des del seu pas per la Leb Or, el dominicà ha anat millorant consistentment els seus percentatges de 3. Sense anar més lluny, l’any passat va finalitzar amb un 45.5% d’encert llançant 2.5 triples per partit; uns números fantàstics.
Torna una estrella a l’ACB
El fitxatge de Justin Hamilton és simplement la notícia en majúscules del mercat. Si bé és cert que el pivot de 32 anys ve de jugar els darrers 5 anys a la lliga xinesa, el record que va deixar a la Lliga Endesa després del seu pas per València Basket (entrenat precisament per Pedro Martínez) és extraordinàriament bo.
L’americà és un jugador que contrasta totalment amb les peces que ocupaven la rotació interior la temporada passada: segurament és el recanvi menys natural de l’anterior plantilla. Es tracta d’un home de grans dimensions poc mòbil però amb una gran comprensió del joc. En atac permetrà alliberar espais a la pintura gràcies a la seva amenaça exterior però també es pot utilitzar com a recurs des del pal baix. Tot i no ser gaire privilegiat amb el físic interpreta molt bé les accions en què fa de tràiler.
Si està bé físicament el Manresa pot haver adquirit la ganga del mercat.
El segon any de Valtonen
L’any passat va ser un any de revelacions. Crec que cap aficionat manresà podria esperar un rendiment tan alt de cap de les noves incorporacions. En aquest sentit, un jugador que possiblement va quedar en un segon pla però que també va oferir unes enormes prestacions va ser Elias Valtonen. Recordem que el finès venia de disputar la segona divisió alemanya i la sensació és que el salt a l’ACB no li va suposar cap problema.
Per a aquesta propera temporada el més previsible és que segueixi ocupant un rol secundari en atac. Al cap i a la fi, és un jugador perfecte per a fer-ho. Potser una cosa que li va mancar l’any passat és respondre amb bons percentatges a l’alt volum de tir que va concentrar des del Catch and Shoot:
Carta de tir Elias Valtonen | Via Instat
No tinc clar quin és el seu sostre i em genera molta curiositat descobrir-ho. El què si que tinc present és que a dia d’avui és una garantia per al què li demana Pedro Martínez (a falta de resoldre el tema de l’encert). El Manresa té la posició d’aler molt ben coberta.
Què genera dubtes?
La parella Tunde – Lee
Si hi ha alguna posició que ha generat més dubtes en tot l’entorn manresà ha estat la del cinc. Això és completament normal, substituir a Bako i Sima per Babatunde i Marcus Lee és un pas enrere evident (de Hamilton en parlaré més endavant). Per sort, l’esquema de joc manresà cobreix i amaga bastant bé les limitacions d’aquests dos homes grans:
Pedro Martínez no exigirà a cap d’ells dos generar des del pal baix. Tampoc ho feia ja l’any passat amb Sima o Bako. El que sí que busca és tenir un bon domini del cèrcol (Tunde i Lee són dos cincs que treballen molt bé sota la cistella), consolidar el rebot (Tyson Pérez, Justin Hamilton i Vaulet poden ajudar sobradament en aquesta faceta), imprimir un ritme alt sobre la pista, ser agressius en defensa i treballar molt bé la continuació des del bloqueig directe.
En aquest darrer aspecte, tots dos van estar molt solvents la passada temporada. Marcus Lee va registrar un 64% en finalització sota cistella després de bloqueig directe i en el cas de Tunde el percentatge baixa fins a 45% (valor gairebé idèntic al de Sima i Bako que, això sí, van mantenir un volum molt més alt de tir en aquestes situacions).
Sigui com sigui, totes aquestes premises que comentava te les asseguraven, i de forma excel·lent, Bako i Sima. A més a més, els dos ex-manresans, disposaven d’altres habilitats en el seu repertori que desapareixen per complet amb les arribades de Tunde i Lee.
Amb aquestes dues noves referències de perfil similar, el Manresa perd molt rang de tir. El tir de mitja distància després de rebre era una opció vàlida (especialment per a Bako però també per a Sima) que va solucionar molts finals de possessió la temporada passada. Així ho demostren les seves cartes de tir:
Carta de tir Yankuba Sima | Via Instat
Carta de tir Ismael Bako | Via Instat
Malauradament, les noves incorporacions tenen un rang molt limitat. Tant limitat, que només els veurem anotar pràcticament sota cistella:
Carta de tir Babatunde Olumuyiwa | Via Instat
Carta de tir Marcus Lee | Via Instat
El problema en aquest sentit és bastant greu perquè tots dos visitaran amb freqüència la línia de tirs lliures i tampoc des d’allà tenen bons percentatges (67.4% per a Tunde i 53.9% per a Lee).
Possiblement aquestes limitacions juntament amb la incapacitat de jugar al pal baix (tots dos manquen de tacte i de joc de peus), són alguns dels motius pels quals el Manresa hagi decidit incorporar un tercer pivot amb Justin Hamilton. L’americà no és que cobreixi a la perfecció tot el què no són capaços de donar Tunde i Lee però sí que oferirà amenaça exterior, punts des del pal baix i una millor comprensió del joc. Si físicament està a l’altura de l’exigència que comporta jugar a l’ACB, previsiblement serà el que gaudirà més minuts al cinc.
Brancou Badio, la temporada decisiva:
La incògnita més gran que tinc sobre la nova plantilla resideix sobre Brancou Papi Badio. He de reconèixer que en el seu debut amb el Barça, va ser un jugador que va captar totalment la meva atenció. Però han passat els anys i el senegalès segueix sent un jugador per fer. La impressió que tinc amb ell és que tendeix a sobrevalorar les seves capacitats i no acaba de ser conscient de les seves limitacions. Això fa que acabi prenent males decisions i assumint tirs no pertinyents. La sèrie de Playoff contra el Madrid en va ser un clar exemple.
Aquest any serà clau en la seva carrera per demostrar de què és capaç. Afortunadament, segueix sent un jugador molt jove (23 anys) i tindrà un mestre immillorable per a formar-se com a jugador.
El 4 al descobert?
Fent un cop d’ull a com queda dibuixada la rotació, l’únic 4 natural que veig capaç de gaudir de molts minuts és Tyson Pérez. Marcis Steinbergs no deixa de ser un jugador en evolució que no està preparat per afrontar un minutatge extens a dia d’avui. Tenint en compte que la plantilla ja està donada per tancada, està clar que des de la direcció tècnica ja tenen clar com quedarà dibuixada la rotació i per tant, accepten que no és necessària la incorporació d’un altre aler-pivot.
En anteriors temporades, les solucions més freqüents han estat la d’arrossegar a Vaulet al 4, sent conscients dels problemes que comporta això a l’hora de parar alers-pivots grans, o la de jugar amb dos cincs. Aquesta darrera situació és cert que no la vam veure l’any passat però sí que ha estat present en altres temporades amb Pedro Martínez al club. Per combinació d’envergadura i mobilitat, probablement el jugador que passaria al 4 en certs moments de partit seria Marcus Lee. L’única cosa que està clara és que, en cas que el Manresa decideixi jugar amb dos grans, Hamilton haurà de ser un d’ells. Per qüestions d’spacing i amenaça exterior Tunde i Lee són incompatibles entre ells.
L’adaptació de Jerrick Harding
Finalment, més que dubtes, tinc molta intriga en descobrir el rendiment de Jerrick Harding (el relleu natural de Francisco). Com ja vaig comentar en un article en el que em centrava exclusivament en analitzar el seu perfil, els seus números aquestes darreres dues temporades amb el Nymburk van ser brillants. Aquesta taula comparativa mostra en el cara a cara Harding vs Francisco els punts per possessió que cada jugador extreia de cada acció ofensiva:
| Acció Ofensiva | Ús | Punts Per Possessió |
|---|---|---|
| Pick And Roll | 30.6% | 1.08 |
| Transicions | 18.3% | 1.33 |
| Isolations | 14.3% | 1.12 |
| Catch and Shoots | 11% | 0.92 |
| Catch and drives | 7.7% | 1.11 |
| Acció Ofensiva | Ús | Punts per possessió |
|---|---|---|
| Pick And Roll | 29.8% | 0.95 |
| Isolations | 23.1% | 0.87 |
| Transitions | 14.7% | 0.84 |
| Catch and drives | 11.1% | 0.95 |
| Catch and shoots | 9.8% | 1.5 |
De les dues taules superiors es desprenen dues conclusions clares:
- Harding treia molt més profit de gairebé cada acció.
- Les accions ofensives preferides per a anotar són gairebé idèntiques entre ells.
Pel perfil de jugadors que es tracten, a dia d’avui Sylvain Francisco em sembla millor (superior en finalització, bot i passada). L’única cosa que li va mancar al francès va ser el punt de consistència. Si Harding aconsegueix adaptar-se en una competició vertaderament exigent com és l’ACB i ser consistent en l’anotació, el Manresa tindrà molt de guanyat. I és que, com comentava abans, Harding i Bortolani seran molt necessaris per a aquest Manresa.
Expectatives
Des de l’arribada de Pedro Martínez el Manresa ha aconseguit estar més a prop de les posicions de Playoff que de les del descens. I això, per un club que es situa entre els pitjors pressupostos de la lliga, és molt meritori.
Amb tot això, el Manresa comença una nova temporada amb una plantilla suficient per il·lusionar-se i també per no haver de patir, tot i que, això últim, mai s’ha de descartar, i menys veient el què va passar l’any passat amb Burgos i Andorra.
Com ja vaig comentar en un article previ, emmirallar-se en l’any passat pot apujar el llistó de l’exigència, però partint d’una dosi de realisme, el cert és que el Manresa ha fet molt bé la seva feina. Cal tenir els peus a terra i ser conscients que el què vam viure la temporada passada va ser excepcional. El pas de les jornades ens dirà si és possible repetir una fita històrica com aquella.
