La selecció argentina està sent una de les grans sensacions del Mundial. El combinat dirigit per “El Oveja” Sergio Hernández ha esdevingut un dels equips més atractius del torneig gràcies al talent i a l’entrega d’uns jugadors completament conscients de cada pas que fan. No ens enganyem: ja fa anys que el bàsquet argentí viu en un núvol. Parlem d’una concatenació de generacions que alternen potencial i sacrifici perfectament i que dominen allà on van. Quan això passa, només hi ha una explicació possible: les coses s’estan fent molt bé. I és que, que coincideixin Campazzo i Scola, líders d’etapes diferents, en un moment com aquest, és poc menys que màgia.
Argentina ha sigut millor que el rival en tots els partits que ha disputat fins ara. Fins i tot que Sèrbia, sí. El fet de dominar els partits de principi a final amb mà de ferro i amb les idees clares ajuda a discernir millor els elements propis de l’esquema i els brots de genialitat dels jugadors. Aquest combinat té de tot. A dos partits de la glòria -qualsevol medalla-, és un bon moment per fer un exercici de retrospectiva i intentar entendre per què estan funcionant així de bé.
Els bases i Facundo Campazzo
(Campazzo és base). És l’ànima de la selecció argentina (amb el permís de Luís Scola) i el referent esportiu en atac i en defensa de la llibreta de Sergio Hernández. Tot gira al seu voltant perquè, simplement, és el jugador més capacitat de la convocatòria per a assumir aquest rol.
La presa de decisions de Campazzo en aquest Mundial és descomunal. El nivell que està mostrant (jugador que s’apropa ja a la seva plenitud -i quina plenitud-, per cert) en la presa de decisions i en l’execució/materialització de les idees és brutal. És l’exemple més clar d’un element simple i decisiu a parts iguals en el món del bàsquet (i en la vida en general): la confiança és un factor que potencia el rendiment dels jugadors.
Tot en Campazzo neix del bot, i gran part de l’atac d’aquesta selecció argentina neix a partir del bot de Campazzo (i dels bases per extensió). Estem veient una versió diferent del jugador del Madrid: està exercint de generador de volum de manera molt eficient. Campazzo està sent més resolutiu que mai (14/32 en triples) i condiciona amb total naturalitat els plantejaments rivals. Pregunteu-li a Sasha Djordjevic, si no us ho creieu:
Campazzo ens ha dominat; aquesta victòria és tota seva.
Precisament en aquest partit contra Sèrbia va ser quan vam veure l’actuació més esplendorosa de Campazzo: 18 punts, 12 assistències i una bona pila de decisions que generaven superioritats pel seu equip (atracció a banda). En aquell partit de fa un parell de dies que segurament els argentins no oblidaran fins d’aquí molts anys, Campazzo va alliçonar el món del bàsquet amb una exhibició d’ús de totes les vessants tècniques del bàsquet: festival de triples després de bot, exhibició en 1vs1 i 2vs2, i màster en assistències sensacionals. En definitiva: MVP. De moment, de la selecció.
Laprovittola i Vildoza també tenen moltíssim pes en aquest combinat. La posició de base d’Argentina és una de les millors del Mundial en línies generals gràcies a la profunditat i al talent de la rotació, i és que Sergio Hernández ha acabat implementant el doble base per la vocació natural d’aquests elements. Laprovittola i Vildoza fan en molts moments de generadors secundaris i estan molt més centrats en l’anotació. Especialment el segon, el de Baskonia, està ensenyant al món que té una habilitat natural per desequilibrar i que és un microones determinant. Vildoza té una virtut molt especial: molts dels riscs que assumeix són perquè llegeix possibles contexts de la jugada abans que molts defensors. I aquest és un do que, en bàsquet, o es té o no es té.
Luís Scola, un referent…però no l’únic
Si hi ha una paraula que pugui servir per descriure a Luís Scola, aquesta és talent. És un jugador que té talent, i el talent decideix partits, allarga carreres i fa millors els equips. Scola, sense equip i menys vigorós, continua sent el pal de bandera de la selecció argentina i un pilar fonamental de la llibreta de Sergio Hernández. Demostra, una vegada més, que la part important de l’esport no és córrer sinó saber per què es corre. Això en cas que, no com Scola, necessitis córrer per dominar.
Luís Scola és el jugador que orienta la selecció argentina. Necessita que el protegeixin en defensa (després en parlarem però l’exemple més clar d’això és la consigna de renunciar al rebot i iniciar el replegament) i necessita rebre pilotes en atac. Si li arriba la pilota, ell s’ocupa de la resta. És un referent, però no l’únic. Scola, que per allà on va deixa l’aroma de llegenda que fa temps que arrossega, ha après a dosificar-se dins de la pista (com un altre argentí que juga a un altre esport a Barcelona). Intervé quan pot ser decisiu, quan intueix una superioritat o quan l’equip el reclama.
A aquestes alçades del torneig, Luís Scola està registrant unes estadístiques al·lucinants per a un jugador de 40 anys: 28 minuts, 17’8 punts per partit (47% en TC i 40% en triples), 7’3 rebots per partit i una barbaritat d’intangibles que només entenen els seus companys. Segur que rebrà alguna oferta quan acabi el Mundial.
Els alers. De Garino a Gabriel Deck
Si no fos per Gabriel Deck, Nicolas Brussino, Patricio Garino i Marcos Delía (pivot, permeteu-me l’excepció), segur que seria molt més difícil amagar Scola en defensa. Són quatre jugadors que s’estan convertint en insubstituibles per la selecció argentina gràcies a una virtut molt agraïda que ha entrat en escena en el millor moment: l’efectivitat.
El coratge de Deck (més incisiu en atac que de costum), la precisió i la progressió -dins del mateix torneig- de Patricio Garino i les aparicions intermitents en atac i importants en defensa de Brussino (pot fer una mica més) són factors que ajuden a entendre el dinamisme i la funcionalitat del sistema argentí. Agressius amb pilota i instintius sense, les combinacions d’aquests jugadors són difícils de frenar. Tenen uns automatismes ben assimilats i una capacitat per resistir pressions molt alta.
I sí, Delía. Està fent perfectament la funció de corrector i està sabent gestionar la protecció de Scola. Pot fer les seves faltes i les del geni. Es dedica a la contenció, a la facilitació del rebot i als bàsquets fàcils. I ho fa molt bé. Fonamental per a entendre l’èxit d’aquesta selecció.
Fer pronòstics és impossible a aquesta alçada de Mundial perquè molts dels equips que han arribat fins aquí ho han fet trencant-los. Estem a dos partits de saber qui es fa amb què i ja no val cap excusa. Ara importa guanyar. I un dels factors que ajuden a guanyar és la comunió del vestuari i la connexió entre els jugadors. I aquesta selecció argentina la té. I tenen a Campazzo. I a Scola.
