Fa mesos que ha començat l’Eurolliga, ens trobem a la meitat de la competició i tot està tan igualat que no ens atrevim a donar res per fet. Cinc equips, empatats en balanç de victòries-derrotes, comparteixen liderat i del primer classificat al desè, només hi ha dues victòries de diferència.

Perdre dos partits seguits et pot fer perdre quatre posicions a la classificació, qualsevol equip és capaç de tombar als gegants d’Europa i tot fa indicar que vivim la temporada més igualada de la història.

En aquest text repassem fem balanç general dels equips de l’Eurolliga i comprovem si, de moment, compleixen les expectatives.

*Els equips estan ordenats segons la classificació.

1. Olympiacos (11-6)

L’equip grec va començar tan fort (4-0) com va acabar la temporada anterior. Pràcticament és el mateix roster i la filosofia de joc continua intacta. Vezenkov es postula per l’MVP, Moustapha Fall domina els taulells i Sloukas mantè la màgia de sempre.

A tot això s’ha d’afegir jugadors de rol que aporten equilibri, defensa i anotació. Un conjunt molt ben format i treballat que domina a les dues bandes de la pista. L’Olympiacos és l’equip que més punt anota per partit (86,7) i el segon equip que menys punts rep (77,2). A més, ningú reparteix tantes assitències com els del Pireu (22,7) i aconsegueixen capturar el 73,2% dels rebots defensius.

L’any passat es van quedar a un triple de ser a la final, aquesta vegada, volen anar un pas més enllà.

2. Real Madrid (11-6)

Tot i els resultats, les sensacions a la casa blanca no són les millors dels últims anys. Les victòries del mes de novembre i la classificació a la fase regular no és suficient. Els de Chus Mateo porten set partits sense guanyar-ne dos de consecutius, jugadors com Hezonja i el Chacho no mostren la seva millor versió i el sentiment de final d’era és més potent que mai.

Tot i rebre només 78,1 punts per partit i anotar-ne 84,8 el Madrid no ha arribat als 75 punts en sis partits. L’impressió de no poder dominar els partits de manera rutinària envaeix l’entorn madridista i es centra en la figura de l’entrenador.

Mateo ha estat sota la lupa des del dia u i, la veritat, és que fer oblidar a Pablo Laso és quasi impossible. Tot i les sensacions (un pèl pessimistes), el Madrid es troba al capdamunt d’Europa.

3. Baskonia (11-6)

El conjunt vitorià és la sorpresa de la temporada. Un bàsquet d’alt ritme, amb molt volum de triple i moviment sense pilota. Aquesta està sent la fòrmula de l’èxit pel Baskonia i fins avui, funciona perfectament.

Amb victòries contra Madrid, Fenerbahçe i Efes l’equip de Joan Peñarroya lluitarà per un lloc al Play-off tres anys després. Amb un rècord de 8-1 a casa, han fet valer la localia per esgarrapar victòries que poden ser vitals d’aquí pocs mesos. Dues de les tres victòries com a visitants han succeït a les complicades terres turques.

Ningú s’esperava aquest rendiment dels baskonistes, segurament els propis aficionats tampoc, però ja ha deixat de sorprendre a tothom i s’ha guanyat el respecte a Europa. És difícil destacar individualitats en aquest equip tan coral però Markus Howard i Darius Thompson han estat els principals protagonistes del somni vitorià.

4. Barça (11-6)

La derrota contra la Virtus fa que els culers no siguin líders de la màxima competició. Però la desfeta contra els italians no esborra el bon curs que estan fent a Europa.

La tornada de Mirotic ha ajudat a un equip que, fins llavors, apostava el seu present a l’habilitat de Laprovittola. Mica en mica Higgins torna a ser el que era i els fitxatges han aportat des del primer dia.

Si encara no s’ha vist el potencial real de l’equip és perquè el tècnic lituà està rotant i otorga descansos a diferents jugadors. Això ho fa perquè tots els integrants de la plantilla arribin òptims al final de temporada.

Els registres estadístics del Barça són correctes i en alguns aspectes dels millors de l’Eurolliga. El test de veritat es veurà d’aquí uns mesos.

5. Mònaco (11-6)

Mike James és el cap d’un equip que va sorprendre la temporada passada i que aquest curs es vol consolidar com a candidat al títol.

Amb dependència de James i del triple el conjunt del principat aconsegueix victòries que l’apropen al seu objectiu. L’atac no és el problema, els mal de caps provenen de la defensa. L’equip monegasc és el cinquè que més punts rep i el quart que més rebots permet al rival.

Com que la majoria de pes ofensiu recau en James, si els contrincants elaboren un pla per frenar al nord americà la ‘Roca Team’ pateix molt per produir.

I pot semblar estrany perquè disposa de jugadors com Lloyd, Diallo o Montiejunas amb qualitat suficient per carregar l’equip a l’esquena.

És un equip de ratxes, per les coses bones i per les dolentes.

6. Fenerbahce (10-7)

Després d’iniciar la competició amb cinc victòries seguides ara, encadena cinc derrotes consecutives.

Tots els bons pensaments de l’inici s’han posat en dubte amb els darrers partits. Derrotes contra Zalgiris, Partizan i Virtus han recordat a l’equip de Dimitris Itoudis que l’Eurolliga és salvatge i perillosa.

La incorporació de Calathes aporta seny i clarividència i amb Wilbekin, Guduric i Motley intenten aniquilar als rivals a la cistella contrària.

És cert que dels equips que tenen per sobre només han pogut vèncer al Mònaco. També és cert que les lesions han trasbalsat el camí dels turcs. Tenint en compte al seu entrenador i als jugadors que tenen, està clar que són equip de Play-off. El repte de veritat és col·lar-se entre els últims quatre equips.

7. Anadolu Efes (9-8)

L’Efes no ha començat bé el curs. Falta Larkin però gaudeixen de Clyburn i Micic com a capdavanters. A part d’ells dos, disposen d’Ante Zizic, M’Baye, Pleiss i Beaubois, entre d’altres. És una plantilla llarga i amb fons d’armari. Pràcticament tenen un equip per l’Eurolliga i un altre per la lliga turca.

Efes també va començar malament les dues temporades que va aixecar la copa però la competició cada cop és més igualada i esperar al Play-off per treure el millor rendiment, aquest any, pot ser més arriscat que mai.

Les estadístiques ofensives i defensives no són dolentes però els resultats no són els que esperàvem d’aquest tros de plantilla.

De moment, no compleixen amb el que s’espera però encara tenen mitja lliga regular de marge. I el més temible, el trio Micic-Clyburn-Larkin encara no ha pogut jugar ni un sol partit.

Com cada any, el millor de l’Efes està per veure.

8. Zalgiris Kaunas (9-8)

L’equip amfitrió de la Final Four no ha fet tan soroll com el Baskonia però és l’altra sorpresa positiva del moment.

Amb un pressupost molt més baix que la majoria d’equips el conjunt lituà sempre està a la lluita pel Play-off. Aquesta vegada, l’objectiu és el mateix però, potser, més realista que anys anteriors.

Capitanejats per Keenan Evans i acompanyats pels tiradors i guerrers lituans el Zalgiris opta a estar entre els vuit millors. Però la greu lesió de genoll d’Evans ha complicat més la intenció d’arribar a la post temporada. Ho intentaran suplir amb l’incorporació d’Isaiah Taylor.

Reben els mateixos punts que anoten i els seus partits acostumen a resultar en marcadors baixos. Només han passat dels 85 punts en tres enfrontaments. Es valen de l’ambient del seu pavelló per obtenir victòries (7-2 com a locals) però a sense els seus passionals aficionats el casiller de derrotes augmenta (2-6 com a visitants).

9. Maccabi Tel Aviv (9-8)

Els israelians són l’equip més irregular del campionat.

A les nou victòries en trobem algunes que són d’un gran mèrit i amb un joc ofensiu molt vistós i entretingut però, alhora, trobem derrotes on l’equip ni apareix. Grans triomfs i grans desfetes.

Claríssimament el seu punt fort és l’atac. Dirigit per un Lorenzo Brown que està fent un temporada per recordar i acompanyat de Wade Baldwin IV. Aquests dos són els encarregats de buscar punts per a ells i els companys. El problema és que la defensa és més feble que la fortalesa ofensiva de la que gaudeixen. Reben un punt més dels que anoten i són el pitjor equip en rebots ofensius permesos.

No han trobat l’equilibri necessari a les dues facetes del joc. Capaços de guanyar a Mònaco, Olympiacos i Efes i capaços de perdre contra Bayern rebent 98 punts. La derrota més clamorosa va ser contra el baskonia (116-87).

A la mà d’Elias, tenen un rècord de set victòries i una derrota, en canvi, a fora, la història canvia radicalment: registre de 2-7 i les dues victòries van ser contra el grogui Milà i l’Alba de Berlín.

Si aconsegueixen millorar les prestacions defensives haurien de ser equip de Play-off.

10. Estrella Roja (9-8)

El desastrós inici (1-6) ha condemnat a l’equip serbi, sinó, el veuríem més amunt a la classififcació. Un cop arriba Dusko Ivanovic la dinàmica canvia i comencen a guanyar partits fins el present gràcies a un gran Luca Vildoza.

El jugador argentí es perdrà, com a mínim, un partit més i Campazzo no podrà jugar Eurolliga fins el març. Tot això fa pensar que l’Estrella Roja es quedarà a les portes de la post temporada. Però el balanç de 8-2 en els últims partits omple d’optimisme el club balcànic que lluita per aconseguir un fet històric.

Quan els dos aregntins tornin a jugar junts i juntin a Nedovic i Ivanovic, l’Estrella Roja pot rascar victòries als equips de la part alta, sobretot a casa.

Seria significatiu que entressin als vuit millors perquè des del canvi de format (2016-2017) no s’han classificat pels Play-off.

11. Partizan Belgrad (8-9)

Zeljko Obradovic està redirigint el mal inici del seu equip. Les últimes quatre victòries consecutives els apropen a la zona alta de la taula i rebaixa la tensió a la capital sèrbia. Kevin Punter i Zach Leday lideren a l’equip que té una barreja de joventut i experiència força interessant.

L’atac és molt bo. Disposen del segon millor rating ofensiu (119,5), només tres equips anoten més punts (84,5) i perden poques pilotes (11,8) per partit.

El problema és l’aspecte defensiu: ningú rep més punts (84,9), el seu rating defensiu és el pitjor de l’Eurolliga (119,6) i els rivals capturen el 32% del rebots ofensius disponibles (la tercera pitjor marca).

Si resolen el tema de la defensa poden ser un dels candidats més potents per a l’última plaça cap a Kaunas.

12.Virtus Bologna (8-9)

L’equip dirigit per Sergio Scariolo practica una bona defensa però pateix per anotar amb consistència.

Es troba més còmode amb marcadors baixos tot i jugar a un ritme que no podríem definir com a lent. Els 77,5 punts anotats per partit i les 14,7 pèrdues (el pitjor de la lliga) els obliga a ser molt precisos darrere.

La seva estrella,  Tornike Shengelia, s’ha perdut una bona quantitat de partits i tenen a la plantilla a varis jugadors que mai havien jugat Eurolliga. Els seus jugadors més experimentats, tret de Shengelia, no són determinants. Almenys no de manera constant. La falta de referències fiables en partits ajustats els pot jugar en contra.

Cal destacar però, que han guanyat al Barça al Palau, al Fenerbahçe a Bologna i al Madrid al Wizink. Aquests tres partits són petites demostracions del que poden fer. L’equip italià va ser contruit per jugar a post temporada. Fins ara, es troben en una bona posició per a la batalla.

13. València Basket (7-10)

L’equip d’Álex Mumbrú està fent un paper decent a la millor competició del continent. Han tingut meritòries victòries (Efes, Barça, Olympiacos) però també han tingut partits que haurien d’haver guanyat i per detalls no ho han fet.

La seva plantilla ha estat ben confeccionada per rendir i competir contra qualsevol rival, inclòs, guanyar (en un dia inspirat). Els seus recursos basquetbolístics els situaven en posicions de lluita per Play-off. De moment ho compleixen.

La característica principal del València és el ritme i el triple. Són el tercer equip amb el pace més alt (72,1) i el segon equip que més possessions té per partit (73,2). Pel que fa al triple, els taronges són els tercers en triples intentats (28,4, dels quals n’anoten 9,9) però són els tretzens en quan a percentatge d’encert (35%).

L’objectiu del València és ser present a la pugna pel Play-off. En mitja temporada sembla que ho estan aconseguint.

14. Bayern de Munic (6-11)

Els bavaresos estan patint més del que tothom esperava. La sorpresa és major si tens en compte el tros de temporada que van fer l’any passat. Certes lesions han fet que l’equip no estigui al complert i no puguin acabar d’elaborar una química a pista. Els seu tiradors no rendeixen bé respecte la seva qualitat i la seva estrella, Vladimir Lucic, no acaba d’agafar embranzida per liderar a l’equip.

La seva defensa és correcte en termes generals. Deixen els rivals en 78,2 punts per enfrontament. El problema és l’atac. Només dos equips anoten menys que els alemanys (75,1 punts). La seva eficiència als tirs és la pitjor del campionat i són els últims en assitències repartides per partit (13,2).

L’exigència i voracitat de l’Eurolliga estan eliminant les possibilitats d’un Bayern que va arribar a l’inici de competició massa verd i tocat físicament. Encara hi ha temps per resoldre la situació adversa, però, el cert, és que haurien de fer una segona volta quasi perfecte. I no fa pinta de que pugui ser així.

15. Emporio Armani Milà (6-11)

Els d’Ettore Messina són la gran decepció de la temporada. Tothom s’imaginava als italians lluitant per entrar a la Final Four i, si tot segueix així, no podran optar ni als Play-off.

Les nou derrotes consecutives (del 28 d’octubre fins el 15 de desembre) els van enfonsar tan profundament que, tot i les tres victòries als últims quatre partits, no han pogut arreglar el desastre.

El conjunt italià fa gala d’una de les millors defenses d’Europa: reben tan sols 76,2 punts, el seu rating defensiu és el tercer millor de la competició i permeten als rivals només 15,1 assistències (la segona millor marca).

El problema resideix al rebot defensiu i a l’ofensiva. Amb el talent anotador que tenen, fan la rídicula xifra de 70,5 punts per partit -òbviament és el pitjor registre-. El seu rating ofensiu també és el més dolent (101,7) i l’eficiència e els tirs és la segona més baixa (49,6%).

El món va al revés pels milanesos que segurament intentaran oblidar aquesta campanya.

16. Panathinaikos (6-11)

El mític cub grec no acaba de sortir del pou en el que va entrar fa uns anys. Amb canvi d’entrenador durant l’estiu i canvi de plantilla de cap a peus els grecs es troben en una altra temporada de transició.

El Paly-off potser quedava massa lluny a l’inici i segurament continuin molt llunyans amb mitja temporada feta.

Durant el curs han fet canvis en el roster que han funcionat prou bé. El cas més clar es Dwayne Bacon. Un cop va arribar a l’OAKA, els verds van aconseguir quatre victòries seguides. Però aquella espurna esperançadora s’ha apagat i han tornat a la realitat. El cert és que no disposen de mals jugadors, no és qüestió de falta de talent. Però si mirem les dades, la seva defensa és molt fluixa i l’atac pobre.

Per revertir la situació, el president, ja va anunciar fa uns dies que augmentava el pressupost i donava total autoritat a l’entrenador per fer i desfer al seu criteri.

17. Asvel Villeurbanne (6-11)

Si l’Eurolliga està igualada per a dalt, també ho està per a baix. L’Asvel va en camí de repetir les temporades anteriors. Encara que estiguin per sota a la classificació no vol dir que estiguin fent un mal paper.

TJ Parker ha demostrat que és entrenador del club per mèrtis propis i no perquè sigui el germà de Tony Parker. Són a Eurolliga des de la 19-20, mai han classificat per Play-off però sempre han deixat bones sensacions.

El curs passat van acabar amb un registre de 8-20. Penúltims en una competició de quinze clubs. Ara, en una de divuit, porten dues victòries menys que la temporada passada.

L’objectiu de l’Asvel era crèixer com a club i fer les petites coses bé per poder anar guanyant galons a Europa poc a poc. I els primers fruits comencen a florir, amb el que portem de competició ja han guanyat a Olympiacos, Barça i Baskonia. Tres dels equips més potents.

Poc a poc i bona lletra. El Play-off, per més endavant.

18. Alba Berlín (5-12)

El seu casiller no fa justícia al bon joc que practiquen els jugadors d’Israel González. És l’equip amb el pace més alt (73,3), el que té més possessions per partit (74,4) i el segon que més triples intenta per partit (28,4).

Els berlinesos són molt entretinguts de veure, practiquen un basquetbol amb molt de ritme, molt triple i un moviment sense i amb pilota molt treballat i harmoniós. González, amb el seu estil personal, continua el que Aíto va començar a la capital alemanya. Un projecte que no es centra tan en els resultats sinó en construir una cultura de bàsquet i una manera de fer.

Amb tres victòries als tres primers partits van ser el gran agitador del principi de temporada però després van encadenar dotze derrotes seguides i van tornar a la realitat. Cal destacar que cinc derrotes han estat per cinc o menys punts. Això ens diu que no hi ha tanta diferència. Simplement, per un tema de diners disposen de menys talent per resoldre partits.

El seu cas és semblant al de l’Asvel (van arribar a Eurolliga a la 19-20) i encara no han pogut classificar per la següent ronda.

Tot i anar últims el joc desplegat pels alemanys convida a l’optimisme pel futur.

---

*Totes les dades han estat extretes de 3stepsbasket i de Hackastat.