Acabada la temporada 2018-19 del Baxi Manresa, l’únic que ens ve al cap són elogis. Elogis cap a un club modest que retornava aquest any a la màxima categoria del bàsquet espanyol i que no només ha salvat la categoria de forma sobrada sinó que també ha fet història classificant-se pels playoffs 21 anys després de l’última vegada (la famosa lliga de l’any 98).

El camí fins al vuitè lloc ha estat llarg i complicat, però ha deixat grans noticies a la capital del Bages. Ha consolidat noms que ja prometien grans coses quan l’equip encara estava a la LEB i ha servit per reafirmar davant de tots els que seguim la competició estatal un nom, el d’un entrenador superlatiu que porta anys guanyant-se el crèdit en banquetes modestes i que truca ja a les portes d’un gran, Joan Peñarroya.

L’inici de l’aventura

L’aventura ACB dels manresans va començar -més aviat reprendre’s- l’estiu 2018, quan l’equip va tornar a la competició després de vèncer al C.B. Melilla a la final de la LEB Or. Uns dies després, ja situant-nos a finals de juny, es va fer oficial la desvinculació de Diego Ocampo, l’entrenador que havia fet possible el retorn a les més altes esferes del bàsquet espanyol. Era una decisió que més o menys s’intuïa dins del club, però no per això va deixar de ser una mica sorprenent a ulls del públic general. Els deures, doncs, per a la direcció del club durant l’estiu estaven clars: Primer, trobar un entrenador capacitat de mantenir l’equip a l’elit. Després, construir, amb un bon grapat de cares noves, una plantilla altament competitiva per el retorn a l’ACB amb la màxima il·lusió i garanties possibles. La tasca realitzada, tot i els entrebancs, ha estat de matrícula.

L’obra de Peñarroya

Començant per la banqueta, Manresa no va trigar massa en trobar un substitut a Ocampo. El nom, el d’un vell conegut per l’afició degut al seu passat com a jugador, Joan Peñarroya. Després de vuit anys a Andorra plens d’èxits i amb una projecció meteòrica, l’excapità dels manresans va arribar a la capital del Bages perseguint nous estímuls, progressar en la seva carrera com a entrenador i qui sap si buscant un trampolí cap a un club més gran encara.

És indubtable que el tècnic egarenc és un dels grans protagonistes de la temporada si és que no té l’honor de ser el principal. La tasca de Peñarroya, un entrenador amb una trajectòria modesta -més enllà dels últims anys amb Andorra a ACB- però amb una personalitat i caràcter d’entrenador gran, ha estat encomiable. Des del primer dia durant la seva presentació, fins l’últim partit al Congost davant el Reial Madrid, Peñarroya s’ha encarregat de llançar i inculcar als seus jugador el missatge de lluita, sacrifici i passió pel bàsquet que ell mateix sent. Maximitzant les virtuts de la seva plantilla i minimitzant les limitacions, Peñarroya ha sabut repartir rols, donar oportunitats a tothom i dotar de caràcter competitiu l’equip.

Només cal veure les dades de l’equip manresà en el seu retorn a primera per comprovar la mà del “coach” en l’evolució de l’equip. Els manresans han estat a la cua de la classificació en percentatges, valoració, assistències o pilotes perdudes on són el quart equip amb més. De totes maneres, han destacat en rebots, sobretot l’ofensiu, taps i faltes rebudes, situant-se en el top5 en aquestes últimes dues classificacions. Aquest any a Manresa s’ha vist un equip agressiu, valent, d’aquells que enganxen al públic i tant agraden a Peñarroya i això li ha valgut a la ciutat per estar a playoffs novament més de vint anys després. L’equip ha anotat més de 80 punts per partit (80.32), fita que feia anys que no s’assolia competint a ACB -en l’última etapa de deu temporades seguides no s’hi va arribar mai-, i ha estat capaç de donar espectacle de la mà de jugadors com Toolson, Lalanne o un Lundberg superlatiu (Baskonia sembla estar molt interessat) que ha crescut molt de la mà del seu entrenador aquest any gràcies a la llibertat que li han donat i al seu bon fit amb l’estil Peñarroya.

L’equip ha anotat més de 80 punts per partit, l’última dada similar a ACB datava de 2008 amb 79.9

Però hi ha un altre seguit de dades, aquest cop menys estadístiques, que exemplifiquen molt bé la tasca del cos tècnic manresà a l’hora de crear un equip capaç de competir a l’elit, bàsic per créixer a la millor lliga estatal d’Europa: el balanç desglossat de victòries i derrotes.

Peñarroya ha aconseguit formar un equip equilibrat que ha respòs d’igual manera jugant tant al Congost com lluny d’ell. De les 17 victòries, nou han vingut de casa mentre que el balanç de l’equip a la carretera ha estat de vuit victòries per nou derrotes, números d’equip seriós i de playoffs. A més, una mostra d’aquesta competitivitat ha estat la gran tasca de l’equip en partits ajustats. Aquest any Manresa ha disputat 22 partits que han acabat amb diferencies inferiors als dos dígits, és a dir, partits finalitzats amb nou o menys punts de diferència. D’aquesta sèrie, Manresa n’ha sortit guanyador en 14 ocasions mentre que només ha patit vuit derrotes. Alta competitivitat i gran tasca del tècnic en els moments calents.

Una última dada, els números que fan de l’any manresà un any excepcional són els bagatges respecte a equips de playoffs i la resta. Els del Bages són clarament un equip limitat i contra els grans equips de la lliga han patit molt (-34 vs Madrid i -36 vs Barça fora de casa), el resultat final contra els set primers classificats ha estat de 2-12. Un balanç molt fluix i que ha tingut la seva continuïtat a les series finals. De totes maneres, amb un Peñarroya experimentat i coneixedor dels punts forts i dèbils del seu equip -Peñarroya és un mestre obtenint el màxim potencial de les seves plantilles i minimitzant les febleses- el Baxi Manresa ha estat capaç de registrar un excel·lent 15-5 davant dels equips fora de les posicions d’honor de la taula. Playoffs merescuts.

El Baxi Manresa ha estat capaç de registrar un excel·lent 15-5 davant dels equips fora de les posicions de playoffs acabant la temporada en vuitena posició

Aquesta feina duta a terme per l’entrenador de Terrassa i el seu cos tècnic ha partit sempre des de la màxima exigència, personal i en vers als seus jugadors. Peñarroya és un entrenador que va créixer i formar-se amb els valors de la lluita i l’ambició i porta demostrant-ho durant tota la seva carrera com a jugador -màxim anotador històric del Bàsquet Manresa- i com a entrenador amb una evolució bestial des dels seus inicis a l’Olesa fins a portar a Europa a dos equips modestos com Andorra (2018) i Manresa (2019). Aquesta lluita i ambició s’ha vist reflexada en uns jugadors que han cregut tota la temporada en ell i en la feina que han estat realitzant. Vuitens al acabar la primera volta i fora de La Copa per la decisió de portar dos equips de Madrid (ciutat amfitriona), l’equip manresà ha batallat durant molts mesos per acabar obtenint la seva recompensa.

A Manresa hi ha projecte

Involucrat, treballador i metòdic, Joan Peñarroya va recalcar ja el dia de la seva presentació la importància que ell li donava al fet de tenir un projecte, un projecte il·lusionant com el del Baxi Manresa creat, amb totes les dificultats que suposa un projecte interessant a Manresa, pel president Josep Sáez i el director esportiu Román Montañez. Si Peñarroya ha estat clau en els resultats de l’equip, Sáez i Montañez no ho han sigut menys. El treball fet des de la direcció del club des del juny passat fins avui ha estat de matrícula.

La primera prova de foc, trobar un entrenador de garantia, va ser solucionada amb nota, fent-li un contracte de dos anys (projecte) a un dels millors entrenadors dels últims anys a Espanya. Posteriorment, calia formar una plantilla altament competitiva, sempre tenint en compte les possibilitats manresanes, i aquí, la direcció del club va estar espectacular. A base de contractes curts o amb clàusules de sortida, es van aconseguir portar cap al Bages jugadors de la talla d’Alex Renfroe, Ryan Toolson, Justin Doellman o Cady Lalanne, tots amb destacada experiència a Europa o gran potencial per destacar com era el cas de l’haitià Lalanne després del seu curt pas per Itàlia i Turquia.

A més, els encarregats de donar-li forma al projecte han estat sempre a l’alçada de les circumstàncies quan ha calgut cobrir baixes de gent lesionada (moltes aquesta temporada) o la marxa de jugadors. Després de les baixes forçades de Lukovic, Doellman o Renfroe, o els nombrosos problemes amb les lesions que ha patit la plantilla, especialment Gintvainis i Sakho, van venir recanvis com Zubcic (10.4 punts per partit), Fisher (11.8 i 4.3 assistències), Erik Murphy (experiència NBA) i temporers com Dragovic, Siim-Sander Vene o Sergi Garcia, que han complert a la perfecció el seu rol.

Cap moviment erroni, més enllà de la mala sort amb les lesions de Doellman, i que li dona un crèdit enorme a una direcció tècnica que, a més, ha aconseguit engrescar amb el projecte a figures importants com Toolson, renovat a meitat de temporada fins al 2021.

Una gran plantilla dona resultats

Però Toolson no ha estat l’únic actor principal d’aquesta gran campanya bagenca que ha destacat precisament per comptar amb una plantilla coral i compensada. Sense tenir en compte les entrades i sortides, set jugadors manresans han acabat la temporada per sobre dels 10 punts per partit. De tots ells, podríem destacar a Alex Renfroe -14.1 punts, 6 assistències i 18.5 de valoració- peça angular del projecte a principi de temporada i dels millors jugadors de la lliga fins la seva marxa a Partizan, o al propi Toolson -13.4 punts i 43% d’encert en triples-, però Lundberg, Lalanne, Zubcic, Fisher quan ha pogut jugar o Vene a principi de temporada també han estat peces ofensives molt importants per a Peñarroya.

Sense tenir en compte les entrades i sortides, set jugadors manresans han acabat la temporada per sobre dels 10 punts per partit

A més, l’equip ha comptat amb la veterania i experiència de Pere Tomàs (12 anys a ACB) i el talent, físic, feina i valentia de joves com Guillem Jou i Jordan Sakho. A aquesta unió de talent i treball veterà i jove, de qualitat ofensiva d’alguns i defensiva d’altres, cal sumar-hi també els noms dels vinculats David Òrrit, Paco del Águila i altres joves com Yankuba Sima o Dani García que han ajudat l’equip en entrenaments i partits quan l’entrenador i companys més ho necessitaven.

Feina per emmarcar de totes i cadascuna de les persones d’un club petit que, amb il·lusió i treball, han realitzat una temporada històrica en el retorn a l’ACB. Manresa, equip, ciutat i afició són, més que un club, una gran família.