Connecta amb nosaltres
baralles grans jugadors nba catala

NBA

Baralles i grans jugadors

Buidem el bloc de notes de l’Àngel. De Tyler Herro a LeBron James.

Comparteix

Baralles i grans jugadors

Sóc d’una altra generació. Quan era més jove, segle passat, els assumptes pendents entre esportistes els resolien a les pistes o als terrenys de joc. Allà és on Schuster se les tenia amb els jugadors del Bilbao; per a ell “San Mamés era més perillós que el Vietnam durant la guerra.” John McEnroe i les seves batalles contra el món, contra l’Univers, “fa broma o que, la bola va entrar”. Drazen Petrovic i el seu puny a l’aire, que tanta ràbia donava als rivals i tanta alegria als seus -l’esport provoca uns sentiments curiosos, era l’enemic número u del Reial Madrid i es va convertir en el jugador més estimat de la capital-. Alain Prost i els seus pics amb Mansell i després amb Senna. De les baralles, la més coneguda és la del segle XX, entre Ali i Frazier, que es va explicar de forma magistral a “Thriller a Manila”.

I ara els temps han canviat massa. Tots els esportistes són tan correctes com sigui possible,. No és bo tenir mala premsa ni ser “dolentot”, això et treu patrocinadors, i això són menys diners. Un ha de tenir unes xarxes socials impol·lutes, on tot sigui correcte i mesurat al mil·límetre, i per això contracten gent que les porta, on llegim el més apropiat per a cada esportista, el més professional. I quan algun té alguna “brillant idea pròpia”, salten totes les alarmes i els atacs de la “comunitat digital” són brutals. Però els esportistes necessiten ser a les xarxes socials, perquè això són seguidors i, a més seguidors, més diners. Es va esborrant la cosa espontània, per arribar al punt estudiat i el políticament correcte, un sempre ha de dir el que s’ha de dir. Bé, un avorriment. Per això cada declaració que surt de la mitjana provoca tantes reaccions. Allen Iverson va dir, “Soc el’VP i he de preocupar-me per les coses que dic i com les dic.” I no hi ha millor resum, ets el millor i has d’estar mesurant totes les paraules i els gestos per no ficar-te en embolics, ets el millor i no en pots descuidar ni un detall. On queda la persona quan tot és teatre? Doncs allà enrere, on ningú no la veu i on ningú arriba a conèixer-la.

Quan un esportista busca o troba un enemic tots els fans d’aquest subjecte seran els teus nous “odiadors”, i aquests no inverteixen a la teva imatge. És més senzill ser un personatge pla, això atrau els diners. Els conflictius o amb personalitat espanten els inversors o patrocinadors, com els vulgueu trucar, és el mateix. Tots busquen la pasta, el cash. I si crec que Pepito és un caracollons estic callat, perquè Pepito té molta gent que l’adora i m’agafaran tírria i deixaran de comprar les meves bambes, i jo he nascut per vendre bambes, i després per jugar a bàsquet, i he de fer el més intel·ligent, tancar la boca i explicar els meus problemes a la paret.

I Lebron James es va escalfar i va muntar una batalla.

I li va etzibar un cop de colze a Isaiah Stewart, i després li va estirar la mà per disculpar-se, però Iasiah tenia altres plans, i va començar la baralla. Ara sancionaran els uns i els altres i ja està, perquè no hi ha res més a explicar, però tindrem rius de paraules i hores de tinta parlant del tema, i que no està bé, i que això no ha de tornar a passar, i que ara l’NBA deixa massa contacte físic, i que… El que vulgueu, però no tots tenen una gran relació amb tots, com ens volen fer creure. Al món de l’esport hi ha els motius personals, els malentesos, els odis, els comptes pendents… És com qualsevol altra feina, hi ha persones que un no s’empassa ni amb bourbon, amb altres amb què no sent cap mena de connexió, i això no és bo ni dolent, només és. I al món de l’esport, des de fa uns anys ens volen mostrar un món inexistent, on tots són col·legues i es queda tot en l’àmbit esportiu. Si a la xarcuteria del barri hi ha discussions entre els treballadors, amb el cap, amb algun client, no hi haurà problemes en plantilles de 15 jugadors, amb cos tècnic, els metges, els fisios…? Massa testosterona per a tan poc espai. I amb altres jugadors de bàsquet, no n’hi haurà algun que caigui millor i altres pitjor? Som humans, no tots són pensaments positius i bones intencions cap als altres, tenim les nostres rareses i paranoies, i creure que el món de l’esport és aliè a tot això és ridícul, tremendament ridícul.

***

Alguns jugadors són tan bons que aconsegueixen triples quan no volen fer cistella, en aquest cas Tyler Herro.

Quan un veu això pensa en la sort, com ha pogut passar això, però la sort sempre cau del costat de la gent que és molt bona. Ja podria jo estar hores i hores intentant fer aquesta jugada i aconseguir una cistella, ja podeu esperar asseguts. La gent bona en qualsevol àrea sempre són els que tenen sort en aquesta àrea, sempre hi haurà excepcions que seran les que més ens cridin l’atenció, però serà la minoria de vegades. Mira que a Kentucky no semblava res de l’altre món, tirava 4,6 triples per partit, i n’aconseguia 1,6 de mitja per partit, amb únicament 14 punts per partit, el van agafar al lloc 13, tenia moltes més coses que els números amaguen.

***

La brutalitat dels Warriors, quan un Curry està en ratxa no hi ha qui el pari.

No sé si encara queda algun en aquest planeta que pensi que Stephen Curry és un jugador sobrevalorat. Si és així és que té un problema personal amb el jugador dels Warriors, i després podem deduir que les seves opinions tenen més a veure amb les seves fòbies personals que amb la realitat. I tros de jugador, i el d’aquest any dels Golden dona per una tesina. Eren desens aproximadament, en la majoria de Power Rankings d’abans de l’inici de la temporada -els Lakers eren tercers-, i han donat la volta al pensament de la majoria de gent que seguim l’NBA. Quina gran feina de tots, i encara no compten amb Klay Thompson.

***

En aquest article de The Athletic, “Who was the greatest rebounder ever? And how can we tell?“, Hollinger es pregunta qui és el millor rebotador de la història de l’NBA, i la resposta és:

Rodman va liderar la lliga en Rebound Rate en vuit temporades consecutives, de 1990-91 a 1997-98, i el seu impacte a tot l’equip va ser igual de clar: els Bulls de 1995-96, per exemple, van tenir el segon millor Rebound Rate ofensiu en història i un dels millors diferencials de rebot.

*Rebound Rate: Més o menys és agafar el nombre de rebots que aconsegueix un equip i dividir-lo pel nombre total de rebots en un partit. En aquest article de la Wikipedia hi trobareu les fórmules.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a NBA

Tradueix »