Connecta amb nosaltres

BARÇA

Crònica d’un descens als inferns: l’herència basquetbolística de Josep Maria Bartomeu

Quin Barça de bàsquet deixa Josep Maria Bartomeu?

Comparteix

Crònica d’un descens als inferns: l’herència basquetbolística de Josep Maria Bartomeu

La història és una de les matèries més difícils d’analitzar del món. En qualsevol àmbit. Si parleu amb qualsevol historiador, el més probable és que us citi tres requisits fonamentals per interpretar-la correctament: no jutjar el passat amb els ulls del present, prendre’s la història com un vídeo i no com un conjunt de fotografies i, sobretot, entendre que l’evolució no es fa amb passos endavant quilomètrics sinó a base de petits passos. Si traslladem aquestes clàusules a l’àrea esportiva, una de les més volàtils d’entre les que capten gran interès per part de la societat, es fa especialment difícil aplicar-les amb precisió. I si parlem de la història d’un club que mou tants milions de persones i de diners i tants sentiments com el Futbol Club Barcelona, el context és encara més complex.

Josep Maria Bartomeu, president del Barça fins dimarts 27 d’octubre, és un home de bàsquet. Va jugar a l’Espanyol durant uns quants anys de la seva vida. Segons Nino Buscató (a la Cadena SER), tècnic del darrer president blaugrana en els seus anys com a esportista, Bartomeu era un bon jugador de bàsquet. Tenia bon canell. Va ser descartat de la pedrera blaugrana per raons d’alçada i es va veure obligat a exportar el seu talent a un altre club. Uns anys després, Bartomeu va tornar al Barça com a directiu basquetbolístic de la directiva de Joan Laporta. Va ser-hi entre 2003 i 2005, fins que el propi Laporta va admetre que la crisi esportiva que patia el Barça era per errades de la junta i va prendre la mesura dràstica, emparat pels estatuts del club, d’acomiadar-lo. Més enllà dels encerts i les circumstàncies de les dues etapes mencionades, hi ha una cosa que ens queda clara: Josep Maria Bartomeu sap de què va la cosa. Mai ha amagat l’afició per l’esport de la pilota taronja i sempre que ha pogut ha demostrat les seves preferències.

 Poc més de dos dies després de la dimissió de la Junta Directiva blaugrana, ja hem pogut llegir una quantitat ingent de texts sobre el Barça institucional i futbolístic (hi ha un gran sector d’aficionats, simpatitzants i socis que els confonen) que deixarà Josep Maria Bartomeu. Hi ha, a més, una tendència clara a associar el mandat de Josep Maria Bartomeu amb el de Sandro Rosell. I sí: és evident que hi ha clars indicis de continuïsme -mai amagats, tot sigui dit- entre ambdós mandats. És per això que el Barça de bàsquet que deixa Josep Maria Bartomeu no s’entendria, baix cap concepte, sense fer primer un cop d’ull al bloc que hereda. Procurarem fer aquest viatge a través de la història del Barça amb la major objectivitat possible. Comencem.

El preàmbul

Sandro Rosell arriba a la directiva blaugrana rebent un Barça que en l’àmbit basquetbolístic està en un dels pics més alts de la seva història. Aquell Barça reuneix dues característiques úniques que a dia d’avui són gairebé remotes: un bloc estable i un nucli format per gent de la casa. Si ho diem col·loquialment, la reflexió és que aquell era un Barça totalment allunyat de la cultura dels mercenaris. Amb l’Eurolliga encara a la retina, un entrenador ben instal·lat a l’elit i una gran dosi de talent vigent, era impossible que hi hagués una disminució meteòrica del nivell blaugrana. El repte era clar: mantenir l’excel·lència.

El moment del Barça de bàsquet no era casualitat. És més: tenia una vinculació directa amb l’estat del club. Deixant de banda el futbol, que sempre es desentén de les dinàmiques de la resta de seccions com a emblema principal que és del propi club, la situació de l’handbol o l’hoquei sobre patins era molt sana. Aquell Barça era, gairebé amb total seguretat, el que millor definia el concepte de més que un club. Més enllà de la precisió esportiva, arribar a aquests nivells d’èxit sol tenir relació amb l’alta estabilitat interna i la diligència en les operacions rutinàries. Sandro Rosell havia incidit en múltiples ocasions al llarg de la seva campanya en la voluntat de perfeccionar la vessant de projecció i gestió blaugrana, de deixar un Barça més potent en àmbits que transcendissin l’esport i d’obrir nous fronts. Tenia entre cella i cella, i sempre des de la seva perspectiva (i dels seus votants), la voluntat de canviar coses per continuar fent créixer el club amb decisions que obligatoriament havien de repercutir a qualsevol paràmetre.

 Una de les grans sorts dels equips que marquen època és que ho fan rendint a tal nivell d’autoexigència i coneixement que, d’alguna manera, la gestió interna és autònoma. Xavi Pascual dirigia un equip que funcionava com han funcionat els grans de l’esport -podem relacionar el seu funcionament, fins i tot, amb el del Barça de Pep Guardiola-: joc amb mecanismes interioritzats de memòria, retocs mínims fàcils d’encaixar perquè la comunicació de portes endins tenia unes jerarquies claríssimes i coneixement clar de l’ampli crèdit -que mai s’esgotava- disponible a ulls de l’entorn. Amb aquesta competitivitat el Barça va ser capaç de dominar durant les quatre següents temporades l’escenari nacional, guanyant 3 de les 4 lligues del mandat de Sandro Rosell i sumant al palmarès diverses trofeus addicionals entre Copes i Supercopes. El Barça també va arribar a tres de les quatre F4 de l’Eurolliga, que serveixen per narrar els esdeveniments de l’inici del deteriorament de la secció.

De la mateixa manera que l’estructura blaugrana era suficientment sòlida com per vèncer a casa amb el talent de sempre, al mateix temps que una de les millors que mai haguéssim vist fins aleshores, les coses no sempre són senzilles. El Barça era l’equip millor preparat de la lliga ACB i a dia d’avui encara és considerat un dels equips amb més continuïtat de la història del bàsquet europeu, però per guanyar l’Eurolliga no n’hi ha prou amb això. Igual que en sèries llargues, de resistència, l’equip era molt difícil de vèncer (play off de la Lliga ACB, eliminatòria de l’Eurolliga), va anar fent-se més i més manifest que la plantilla estava perdent el punt de genialitat de manera progressiva. L’Olympiacos de 2012 i el Madrid de 2013 i 2014 eren equips -especialment els dos últims- amb menys estructura interna, però amb més punch i, sobretot, més valors a l’alça amb la panxa buida. Un dels grans problemes del Barça a l’hora d’afrontar aquesta digestió de l’èxit és que l’aposta pel continuïsme va acabar derivant en un inici de desgast i autocomplaença –més d’una directiva convençuda de que allò se sostenia sol que dels jugadors- que, realment, no era més que un dels primers tocs d’alarma del que podia passar si no s’agafava el toro per les banyes amb autoritat i rapidesa.

*Per parlar de 2014 i del que llegireu tenim en compte la dimissió de Rosell i l’entrada en escena de Bartomeu.

El mandat de Josep Maria Bartomeu

I bé: a grans trets podem afirmar que, excepte un jugador, no va arribar ningú que millorés el que hi havia ni competís directament amb la base d’anys pretèrits. La derrota de 2014 contra el Madrid a la semifinal de l’Eurolliga, una de les més dures de la història del bàsquet, va tenir un impacte similar al del 2-8 del Barça de futbol de fa uns mesos: un xoc frontal amb la realitat. La temporada 2014/2015, que ja sabem com va acabar en l’àmbit presidencial, va ser una de les més dures d’aquella època. Només es va guanyar la Supercopa.

Josep Maria Bartomeu va guanyar les eleccions a la presidència blaugrana amb el lema “Bo per al Barça” i impulsat per Lionel Messi, Luis Suárez i Neymar Jr. Aquesta davantera de l’equip de futbol, més enllà de fer-nos gaudir, va ser la que va demostrar que el futbol és l’esport fort del club. És un factor contra el qual no es pot lluitar ja que, si fem un exercici de sinceritat, és inqüestionable en paràmetres esportius, socials i, especialment, econòmics. De totes maneres, JM. Bartomeu tenia una patata calenta a la secció del bàsquet. Hi havia molta feina pendent.

La temporada 2015/2016, la primera sencera del nou president havent estat escollit, va saldar-se amb zero títols i amb l’adéu Xavi Pascual i Joan Creus, els dos darrers vestigis institucionals del Barça de bàsquet que havia tocat el cel uns anys abans. Aquella plantilla era un estrany còctel de joventut i veterania en la qual sobresortien jugadors que van acabar a l’NBA -jugadors que podrien haver servit de pedres angulars d’un nou Barça-i un Juan Carlos Navarro que continuava exercint el mateix rol que havia tingut en els anys de plenitud però que, per raons biològiques, era cada vegada menys justificable. Si afegim a l’equació jugadors com Carlos Arroyo (36 anys), Samardo Samuels i Stratos Perperoglou o la perpetuació en lesions d’homes que podrien haver estat importants, el resultat final va ser una fugida endavant que per desgràcia fou tan infructuosa com característica del club.

Bartomeu va acabar la temporada fent les següents reflexions sobre el club:

Ens estem replantejant el model del bàsquet, la secció en què més invertim. Es tracta d’invertir i de que els èxits arribin. Un cicle acaba i en començarem un altre.

En bàsquet no podem competir amb els 30 equips de l’NBA i és difícil posar tants recursos com equips d’altres països perquè els estatuts no ens permeten invertir més del 5% del pressupost del club en les seccions.

De nosaltres en depèn el bàsquet base. Hem de fer esforços perquè els jugadors de les categories formatives arribin al primer equip.

 Els dos següents entrenadors del Barça van ser Georgios Bartzokas i Sito Alonso. El primer va rebre un equip en ruïnes. A més, segons va comentar el propi tècnic, sabia que seria una temporada de transició. Les baixes de Satoransky i Abrines van escapçar el projecte de futur que es podria haver creat, mentre que l’arribada de jugadors com Tyrese Rice, Koponen o Víctor Claver va servir per satisfer les pretensions d’un dels millors entrenadors d’Europa. Aquell Barça va tenir un rendiment desastrós: derrota a les primeres de canvi en gairebé totes les competicions importants i, sobretot, una preocupant percepció de secció a la deriva.

La sensació és que la mala dinàmica d’aquella temporada no va ser culpa (tota, volem dir) de Bartzokas. El grec és un dels tècnics amb millor currículum d’Europa i gairebé cada temporada ha obtingut resultats. Els grans mals d’aquell Barça van ser de context i inèrcia: es va ser incapaç de convèncer per la causa a un dels líders més talentosos i díscols del continent europeu -Rice- i, sobretot, es va voler continuar fugint endavant sense donar resposta als problemes estructurals de la secció. El Barça, com a gran club que és, magnifica victòries i derrotes. Cada dinàmica sostinguda s’accentua i arriba a punts inimaginables. En qualsevol cas, hi ha un fet innegable: la primera temporada del model d’Albert Soler, polític de vocació i home de confiança de la junta fins els darrers dies, va acabar amb zero títols, eliminacions prematures i un cap passat per la guillotina.

No ha sigut una bona temporada del primer equip, però volem continuar posant en valor el model del club. El model funciona! El model no ha fracassat, però potser no s’ha aplicat bé. Els socis i els aficionats estan decebuts i des del club volem reconduir la situació per tornar a tenir un Palau Blaugrana il·lusionat. Volem guanyar títols amb el màxim nombre possible de jugadors formats aquí.

El model necessita temps i l’hem d’anar construint a poc a poc. No estem per treure pit. El fracàs és que ens hagin fet fora de l’Eurolliga, no el model. No podem oferir l’espectacle que hem ofert, però seria molt injust carregar-nos el model.

Amb Sito Alonso, el Barça toca fons. El tècnic no arriba al mes de febrer i deixa derrotes especialment humiliants com, per exemple, la de Bamberg. La secció continua avançant de manera inexorable en el seu camí cap a la mediocritat i les aspiracions europees moren abans de néixer. Aleshores, Bartomeu posa les cartes damunt la taula i decideix que és el moment d’intervenir: arriba Svetislav Pesic. És una llegenda del club i, en aquell moment, era també una aposta personal. Pesic té dues missions: tornar a posar el Barça a la línia de sortida de la competitivitat i establir de nou una cultura guanyadora. És, això sí, un tècnic que no té res a veure amb el model. Pesic és una institució que, al mateix temps que desemmascara les febleses del projecte seguint criteris propis, corrobora definitivament que el model mai va existir.

Arribar i moldre. Pesic guanya la Copa i estableix unes bases molt simples: esforç innegociable, defensa rocosa de dins cap a fora i pilotes a Heurtel. És indiscutiblement un tècnic de club, però al mateix temps és una de les persones que més coneix l’entorn basquetbolístic d’Europa i un enorme sacsejador de dinàmiques. Ell canvia la història recent del Barça.

 Pesic entén perfectament que aquell Barça, com a equip de bàsquet, no era un equip dominant a Europa. I si ens fixem en la seva manera d’actuar podem deduir que entre línies també admet que aquell Barça no era el millor club del món. Pesic és el cap visible de la secció els anys 2018 i 2019. L’estrella. Amb un estil de joc un pèl rupestre i allunyat dels conceptes del present, el serbi guanya dues Copes del Rei, deixa el Barça a les portes d’una F4 i obre la porta a jugadors d’un talent inimaginable. Pesic fa que el Barça es desenganyi: fins la seva arribada, ni es jugava bé ni es competia amb dignitat. Ell munta l’equip que millor competeix d’Europa. El Barça més digne del mandat de Bartomeu.

Pesic no compta amb les categories inferiors (el model de Soler). El seu model és guanyar. Present. És per això que el juliol de 2019, quan perd la Lliga Endesa, se’n va. La seva herència és una plantilla estable, amb gen competitiu i ben organitzada. Ell no era amic dels jugadors, però tampoc necessitava ser-ho. El més important, però, és que Pesic és qui aconsegueix que el Barça torni a ser una institució respectada a Europa. Després d’anys de burles, derrotes dures i travessies inaguantables, el tècnic retorna el significat a l’escut. Que, en bàsquet, el Barça torni a ser el Barça, és cosa seva.

Atemorit per la possibilitat de marxar del Barça sense títols rellevants en bàsquet al sarró després d’una inversió descomunal amb una gran quantitat d’intrahistòries que algun dia s’explicaran, Bartomeu aposta per un home que fa temps que és desig de consens de l’entorn blaugrana: Sarunas Jasikevicius. Que Jasikevicius arribi l’any 2020 i no abans (2017) és la mostra més clara del rumb que ha seguit el Barça: el lituà exigia que les decisions les prengués gent que conegués l’entorn del bàsquet i no polítics o metges (dit per ell mateix). Exigia plens poders.

Bartomeu deixa el Barça de bàsquet amb una plantilla difícilment millorable (potser falta un altre interior), un tècnic que podrà construir un projecte a llarg termini i un jugador de la casa que comença a treure el cap, però la sensació és la mateixa que en la resta d’àmbits: després de tants anys d’amargor i certa vulgarització, es farà molt difícil saber quina part del mèrit en les darreres decisions li pertany. El que sí que tenim clar és que ell és qui aposta per Pesic llançant el model a la brossa, que Pesic és qui fa que el Barça torni a ser competitiu, que la competitivitat fa que arribin jugadors de l’alçada de Mirotic i que l’any en blanc acaba fent que se li ofereixi carta blanca a Jasikevicius, que al mateix temps és qui decideix que Sergi Martínez pot jugar 31 minuts en un Barça-Madrid d’Eurolliga. La qüestió de fons, però, si ens remetem al tristament famós model, és que tot (des de l’arribada de Pesic) neix d’una traïció a uns ideals que ningú sap si existien però que tothom sospita que no. Bartomeu hi és en el descens als inferns del Barça i en la resurrecció, però paga el cost de la credibilitat.

I la sensació és que Bartomeu, en el seu mandat, sempre ha estat disposat a pagar el cost de la credibilitat. A perdre l’autoritat i a dir mitges veritats per satisfer, o no fer enfadar, cap dels àmbits interns del Barça. No només en bàsquet sinó que també en la resta àrees. La contractació de Saras -la citem per ser la darrera decisió de la Junta-, deixant de banda el populisme intrínsec en el retorn a casa d’una persona admirada a cada racó del Palau Blaugrana, era necessària i encertada per constituir un projecte. I tot i això, encara que celebrem que hi hagi hagut final feliç, és d’una gravetat extrema per a qualsevol Junta Directiva que ens plantegem si la seva decisió més encertada va ser un episodi més de la fugida endavant o una decisió per vertebrar la secció a llarg termini.

No podria tancar l’article sense dir que Bartomeu també és el president que s’encarrega de gestionar la retirada de Juan Carlos Navarro, probablement el jugador més icònic de la història del Barça de bàsquet. És una retirada que el club anuncia en mig d’un homenatge a les víctimes de l’atemptat a les Rambles de Barcelona amb un comunicat a la pàgina web.

Mai sabrem tota la veritat del comiat de Navarro. Que va disputar alguna temporada innecessària tenint un rol massa important? Sens dubte. Que en la gestió d’aquestes últimes temporades va faltar sinceritat i elegància? També. Tenint en compte la dimensió històrica de l’11 del Barça, segur que sempre hi haurà -dins del club- qui tingui la sensació que tot podria haver seguit un transcurs molt més agradable. Una llegenda, més que retirar-se quan vulgui, hauria de poder retirar-se com vulgui.


Josep Maria Bartomeu ens deixa un desenllaç de la seva història que servirà de plantejament de la següent i, al mateix temps, també ens deixa el dubte de si al final del relat ell és el bo o el dolent. Si és que aquests papers existeixen. En fons, forma i desenvolupament és, sens dubte, el president de la confusió. I deixa a deure un nou Palau Blaugrana necessari per acollir un projecte de la magnitud del de Jasikevicius i un club com el Barça.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a BARÇA

Tradueix »