Coneixem els principis, creixement i el que és ara el Cadí La Seu fundat per Francesc Font Domènech. Un spoiler: al principi, dins l’entitat, el bàsquet femení brillava per la seva absència.
Font: Agustí Peña
Cada club és un món. La seva antiguitat, el reconeixement que li puguin tenir els altres equips, trofeus aconseguits al llarg de la història, la seva estructura… són molts els factors que determinen un seguit de valors i la forma de treball de cada entitat. Una forma de treball que sovint també explica per què el club és on és ara. Podríem dir que el Cadí La Seu sempre ha estat un club amb karma positiu. Almenys per la secció femenina. Sobretot en la història recent.
No va ser fins a la temporada 1970-1971 que un equip format per dones representaria una identitat, uns colors i un escut directament relacionat amb el conegut Sedis Bàsquet.
Ens centrarem, sobretot, en tot el procés que ha viscut la secció femenina, però sense deixar de banda les altres branques que té el club. Abans de començar pels inicis, em vull fer la pregunta següent: “per què un club sense tenir el mateix èxit esportiu en seccions masculines com el Barcelona, el València o el Saragossa, ha aconseguit la fita de tenir el seu equip sènior femení durant 19 anys a la màxima divisió estatal?” Parlem-ne.
Els inicis
A cada poble, ciutat, comarca o país sempre hi ha aquella primera persona que impulsa a fer una activitat esportiva mitjançant la creació d’un club. A la Seu d’Urgell, l’encarregat d’inculcar el bàsquet en el dia a dia de les persones de la comarca va ser Francesc Font Domènech, el 1965.
Com és d’esperar, la vestimenta de partits era la cosa més senzilla possible. Una samarreta de tirants bàsica de color blanca amb el nom del club en gran a la part abdominal. Per cert, el que ara es coneix com a Sedis Bàsquet o Cadí La Seu, en els seus inicis es deia UDSU-Maxcali.
Tan innovadora com inesperada va ser la creació d’un club de bàsquet al Nord de Catalunya que ni el mateix Ajuntament de la ciutat va saber reaccionar davant el projecte que s’havia creat. L’UDSU-Maxcali va haver de jugar, durant els seus primers anys de vida, en una pista de sorra. Com si es tractés d’un camp de futbol de tercera catalana.
Als setanta arriba el bàsquet femení
Ja amb el nom amb el qual es coneix popularment el club, Sedis Bàsquet, i vivint els últims anys del franquisme, el club es va posar a treballar en la creació d’un equip de bàsquet format, exclusivament, per dones. Sota les ordres de Lluís Villarubla, també es comença a fer promoció per les escoles de la comarca sobre fomentar l’activitat basquetbolística. El resultat va ser clamorós, tal com es pot comprovar en l’actualitat.
Podríem qualificar aquesta etapa com la més productiva pel que ha acabat sent ara el club.
En els inicis dels anys vuitanta, el creixement de la família del Sedis aniria en auge clarament. A poc a poc, els més joves s’animaven a provar l’aventura de com era l’experiència de jugar a bàsquet. Tan en secció masculina com femenina creixien en categories formatives. El projecte creat per Francesc Font anava per molt bon camí.
En aquesta mateixa dècada s’assoliria el màxim èxit esportiu dins el conjunt masculí arribant a la segona divisió la temporada 89-90.
Els 90: clau pel desenvolupament de la secció femenina
Si en l’últim any de la dècada dels 80 el Sedis masculí es va coronar amb l’ascens a la Segona Divisió, un any després, el femení assoliria, de forma silenciosa però molt treballada, el seu ascens a la Primera Divisió B.
A partir d’aquí, canvien moltes coses dins el club. Totes cap a bé i amb una projecció meteòrica de la disciplina femenina. Després d’estar tota la dècada consolidant el projecte, durant els inicis del 2.000 s’assoliria l’objectiu més desitjat per l’entitat.
Aquí, el projecte d’aconseguir l’Escola de Bàsquet de la base es va fent realitat arribant a tenir fins a 10 equips entre equips femenins i masculins.
2001: arriba l’ascens somiat
El conjunt actualment dirigit per Bernat Canut va assolir l’ascens a la Liga Femenia 1 -actual Liga Endesa- la temporada 00-01. Pere Ribes, secretari tècnic del club, en un podcast gravat el passat mes de juny va voler destacar la feina feta als despatxos en tots els àmbits perquè “el Cadí pugui ser el segon equip amb més temporades a la lliga, amb 19.” Només superat pel Perfumerías Avenida. Això sí: després de l’esperat ascens no tot serien flors i violes. Més aviat al contrari: al tercer any no van assolir la permanència i això els va portar unes temporades fent l’efecte ascensor. No van trobar l’estabilitat necessària a la màxima divisió estatal fins la temporada 2007-2008. Des d’aleshores fins ara, la línia esportiva ha estat ascendent.
Els anys d’or del club
Amb la consolidació a la lliga des de feia temporades, en el transcurs de la 12-13 aconseguirien una altra fita històrica dins el club com és poder disputar uns Play off de lliga. Quedarien eliminats a les semifinals contra el desaparegut Rivas Ecopolis per 2 a 0 en el global de l’eliminatòria.
En les darreres campanyes estan acumulant els millors resultats de la seva història – la temporada 18-19 van acabar la temporada terceres- en una lliga més potent cada any. La competició no para de créixer, però el club tampoc. Aquest any tenen el que pot ser el desafiament més gran d’ençà que estan a l’elit del bàsquet: tornar a repetir places que donin accés a competicions europees amb equips tan potents com el Casademont Saragossa, CB Clarinos o l’Araski, entre d’altres.
Font: Agustí Peña
El suport d’institucions públiques i privades de la zona que han volgut col·laborar amb el club per tal de poder seguir creixent ha estat vital. Poder competir on ho estan fent, amb les jugadores que tenen, és tot un luxe per un club tant petit pero gran alhora.
Sota les ordres de Bernat Canut, onze guerreres defensaran les senyes d’identitat del conjunt urgellenc per representar-lo el millor possible a la lliga i a l’EuroCup, que la jugaran per segon any consecutiu, després que la temporada passada quedessin eliminades en fases eliminatòries contra el Basket Landes.
