Connecta amb nosaltres

NBA

Deu anys de trajecte: el camí dels Lakers fins a l’anell

Els Lakers han guanyat l’anell. El camí ha estat molt dur.

Comparteix
Imatge: @lakers a Twitter

Deu anys de trajecte: el camí dels Lakers fins a l’anell

Diumenge, després de deu anys d’espera, la ciutat de Los Ángeles va tornar a tenir, per fi, un equip campió a l’NBA. No van ser pas els Clippers, els preferits de moltíssima gent en començar l’any, sinó els Lakers de LeBron James i Anthony Davis, que ja empaten amb els Celtics amb 17 anells per franquícia. Poèticament, l’any que Kobe perdia la vida en un accident aeri, l’equip entrenat per Frank Vogel li feia el millor dels homenatges a la més gran llegenda de la història del club. En aquest article repassem el trajecte que han dut a terme els Lakers per arribar fins aquí, des de l’últim anell de Bryant i Pau fins a la glòria de fa uns dies.

L’última estada al cim de l’NBA

Per trobar la darrera vegada que els Lakers van regnar a la lliga hem de tornar una dècada enrere, concretament fins a la temporada 2009-10. Aleshores, l’equip liderat per la parella Kobe-Pau venia de ser campió la campanya anterior, havent derrotat els Orlando Magic per 4-1 a les Finals. Igualar o superar el registre de 65 victòries de la 2008-09 era tot un repte, així que l’equip va incorporar Ron Artest -ex-Defensor de l’Any- per millorar el rendiment darrere, entre altres peces.

Els homes entrenats per Phil Jackson van fer una bona temporada, però no van aconseguir ser tan regulars com ho havien estat en l’anterior. Kobe es va convertir en el major anotador de la història de la franquícia durant la campanya, superant Jerry West i portant l’equip a ratxes de fins a 11 victòries. En la que era la 62a temporada del conjunt, la Mamba Negra també va aconseguir 3 game-winners diferents sobre la botzina, que no van ser suficients per apropar-se als 65 triomfs de la 08-2009. Igualment, l’equip va arribar als play off de 2010 amb 57 victòries i com a primers de l’Oest.

Kobe i Pau vestint la mítica samarreta púrpura dels Lakers – C.J., Wikimedia Commons

Amb Fisher, Kobe, Artest, Gasol i Bynum al cinc titular, els Lakers van superar fàcilment les eliminatòries prèvies a la final. Van batre 4-2 als Thunder, 4-0 als Jazz -amb el 24 fent més de 30 punts tots els partits- i 4-2 els Suns per plantar-se en una llegendària sèrie contra l’etern rival, ¬els Boston Celtics. L’eliminatòria s’acabaria decidint a favor dels angelins en un agònic setè partit, matx per sempre recordat pel poc encert i la duresa defensiva d’ambdós conjunts (83 a 79 amb un 32,5% d’eficàcia en el tir dels Lakers). L’equip de daurat es col·locava un anell per sota els 17 que tenien els verds, però poc s’imaginaven que no tornarien al cim fins deu anys més tard.

La caiguda de l’Imperi Mamba

Després del doble títol de 2009 i 2010, a la campanya 2010-11 els californians buscaven el segon three-peat de la franquícia al segle XXI. L’oficina va portar noms com Joe Smith, Steve Blake i Matt Barnes, i la plantilla va aconseguir ratxes de fins a 8 victòries consecutives o intervals de tan sols una derrota en disset partits. Durant l’any, Kobe es va convertir en el jugador amb més partits als Lakers i també es va col·locar 6è en la llista de màxims anotadors històrics de l’NBA, mentre Lamar Odom esdevenia Millor Sisè Home de l’Any. Derek Fisher, mentrestant, batia el rècord de més partits seguits jugats sense descans, amb 434.

Finalment, l’equip va arribar a les 57 victòries, com la temporada anterior, però va quedar per darrere d’uns Spurs que es van enfilar fins als 61 triomfs. A segona ronda, però, els Lakers van ser absolutament escombrats (0-4) pels Dallas Mavericks de Dirk Nowitzki, que acabarien proclamant-se campions de l’NBA. La imminent retirada de Phil Jackson per un càncer, els problemes de vestidor i la dificultat per mantenir liderats van deixar el conjunt californià molt lluny del somni del tercer títol en tres anys.

Per tornar a la glòria els de daurat volien un reforç de luxe, i Chris Paul, dels New Orleans Hornets, va ser l’elegit. El traspàs a tres bandes havia d’acabar amb Odom, Scola, Dragic i Martin als mateixos Hornets i amb Gasol als Rockets, però la lliga, que era propietària de la franquícia de Nova Orleans, va vetar polèmicament el moviment. Aquesta temporada, la 2011-12, també va ser la del Lockout, i només es van jugar 66 partits. Kobe va liderar el conjunt en minuts i punts amb trenta-tres anys, i Bynum va fer el salt definitiu per convertir-se en All-Star, anotant inclús més que Pau. Tot i les adicions de Jordan Hill o Ramon Sessions, l’equip de Mike Brown tornaria a caure a segona ronda de la fase eliminatòria, aquest cop contra uns Oklahoma City Thunder molt més joves, enèrgics i ràpids (1-4). Van ser els últims play off de Kobe Bryant.

Les lesions lentament van anar degradant la salut de la Mamba – Fido, Wikimedia Commons

Per la temporada 2012-13 la franquícia era conscient que calia un revulsiu important per una plantilla cada cop més envellida, que a poc a poc havia anat perdent pistonada. L’oficina, aleshores, va dur a terme un dels estius més arriscats (i passat el temps, més infames) de la dècada: Howard i Nash vestirien la samarreta d’or i violeta, i Bynum, Sessions o Barnes marxarien del roster. El conjunt va registrar un 45-37 per entrar als play off com a setens de l’Oest, però no van tenir res a fer contra els Spurs a primera ronda amb Kobe lesionat i Nash tocat (0-4). Els problemes d’ego van ser recurrents al vestidor durant l’any, i l’atac dels Lakers no es va saber adaptar ni al model que proposava Brown ni al de Mike D’Antoni, que va agafar el timó de l’equip a mitja temporada. Els californians no tornarien a jugar una eliminatòria fins l’era LeBron.

Finalment, la campanya 2013-14 va acabar de rematar un conjunt que queia en picat, ara ja sense Howard ni World Peace (abans Artest). Les lesions van sumar un total de 319 partits d’absència de diversos jugadors, amb Kobe i Nash per sota els 25 enfrontaments disputats entre els dos. Els Lakers van guanyar només 27 partits (32,9% de victòries), situant-se així 14ns de l’Oest. Va ser la pitjor temporada de la franquícia des de l’any 1958, i l’Imperi Mamba era ja història.

Una reconstrucció parsimoniosa

La gerència de la franquícia va intentar reclutar alguna gran estrella a l’agència lliure de l’estiu de 2014, però va ser incapaç: grans astres com LeBron o Melo van decidir no aterrar a Los Ángeles. Sense massa alternatives, els Lakers entraven en reconstrucció, i seleccionaven Jordan Clarkson i Julius Randle al Draft. Byron Scott agafava la direcció de l’equip des de la banqueta, però amb Kobe perdent-se gairebé la meitat de la campanya per lesió el conjunt no va poder superar les 21 victòries. Dels 10 primers partits, de fet, només triomfarien en un, el pitjor inici de lliga de la història de l’equip.

La següent temporada, la 2015-16, va estar marcada per la retirada de Bryant, que va poder acomiadar-se de les diverses aficions del país durant la campanya. La gerència, a més, va portar des del Draft a D’Angelo Russell i Larry Nance, peces importants pels futurs moviments de la franquícia. A l’últim partit de la seva carrera esportiva, Kobe va anotar 60 punts -incloent els tirs de la victòria- per superar els Jazz a casa. Va ser el moment més important de l’any de llarg, especialment tenint en compte que només es van vèncer 17 enfrontaments en tota la campanya. Es tancava una etapa, i ara seria tasca dels joves reconstruir un conjunt històric que passava pel seu pitjor moment.

Les temporades 2016-17 i 2017-18 van anar totalment encarades a l’adquisició de bones promeses joves i futures seleccions del Draft. A la cerimònia de 2016 els Lakers van endur-se Brandon Ingram i Ivica Zubac, i durant l’estiu també van aconseguir els serveis de Brewer, Deng i Mozgov, entre d’altres. L’oficina també va rebre 3 eleccions addicionals amb diversos moviments de mercat. El punt d’inflexió, però, arribaria a la postemporada de 2017, quan el General Manager Rob Pelinka va aconseguir els drets per seleccionar Kuzma i Hart a canvi de Russell, Mozgov i altres peces. Arribava també a l’equip el mediàtic base Lonzo Ball, seleccionat amb la segona posició dins la nova fornada de nouvinguts.

L’equip va aixecar el cap i, tot i perdre més que guanyar, el futur de la franquícia havia fet un gir de 180 graus cap a millor. Ball i Ingram eren jugadors amb sostres altíssims, i Kuzma i Hart ja deixaven bons detalls a la seva primera temporada a la lliga, especialment el primer. A mitja campanya, i amb els Cavaliers de LeBron buscant revulsius per la seva plantilla, Nance Jr. i Clarkson acabarien a la franquícia de l’Est a canvi d’Isaiah Thomas, Frye i una selecció protegida del Draft. Finalment l’any va acabar amb 35 victòries i 47 derrotes, sent aquest el millor registre des del 2013. El projecte començava a convèncer a les estrelles de la lliga i l’estiu de 2018 reservava als de daurat una enorme sorpresa.

L’era LeBron torna els Lakers a la glòria

Després de perdre dues finals consecutives amb un acumulat victòries-derrotes d’1-8 contra els Warriors, LeBron James va decidir que era hora de deixar els Cavaliers. El destí escollit, com ja sabeu tots, van ser els Lakers, que per primer cop des de l’etapa de Kobe i Gasol tenien una superestrella al seu conjunt. Diversos rumors van rodejar l’agència lliure dels californians les setmanes posteriors a l’anunci, però finalment cap altre gran jugador va unir-se al conjunt de The King.

La combinació entre joves emergents i l’experiència de James, que venia d’arribar a 8 finals seguides, prometia una gran campanya 2018-19, però els resultats van ser decebedors. L’inici va ser notablement bo, però diverses lesions de LeBron, Ingram o Ball a mitjans de temporada van tallar la progressió de l’equip, dinàmica que no van aconseguir recuperar quan el 23 va tornar al parquet. Amb la química de l’equip trencada pels intents de l’oficina de fer traspassos de peces importants al mercat d’hivern, el registre de victòries es va enfonsar i només se’n van aconseguir 37, dues més que l’any anterior. Luke Walton va deixar el càrrec d’entrenador, i Magic Johnson el de President of Basketball Operations.

El 15 de juny de 2019, però, arribaria per fi el traspàs que canviaria per complet la sort dels angelins: Anthony Davis aterrava a Califòrnia a canvi de Ball, Ingram, Hart i diversos picks del Draft , entre altres peces menys importants. La història després d’aquest moviment a tres bandes entre els Lakers, els Pelicans i els Wizards ja la coneixem tots, però cert és que el camí d’aquesta plantilla fins a la glòria no ha estat pas fàcil.

Leonard i George havien unit forces a l’altra banda de la ciutat, i eren els principals favorits per la majoria d’experts, que no veien a LeBron capacitat per guanyar amb 35 anys. A l’Est, mentrestant, Antetokounmpo dominava amb facilitat i els Heat prometien sorprendre’ns més endavant. Al gener, a més, Kobe Bryant i la seva filla Gianna van morir en un accident d’helicòpter, amb tot el que això suposava psicològicament per la franquícia. Evidentment, però, el fet més distintiu d’aquesta campanya NBA ha estat l’impacte de la Covid-19, que va obligar a aturar la lliga durant més de 4 mesos. La competició no es va reprendre fins al 30 de juliol.

Finalment, els Lakers, amb Vogel a la banqueta, van proclamar-se diumenge campions de l’NBA dins la bombolla d’Orlando, confirmant-se com l’equip que millor s’ha sabut adaptar a una temporada d’incertesa i canvis. LeBron ja té el seu 4t anell, i la Cella degusta la glòria per primera vegada. Merescudament, i deu anys després de l’últim trofeu Larry O’Brien, la franquícia angelina és campiona de la millor lliga del món. I compte, perquè si la societat James-Davis segueix funcionant com ho ha fet fins ara, podem estar davant de la nova dinastia de l’NBA.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »