En l’NBA, les dinasties apareixen i s’esvaeixen. Es creen de diferents formes: eleccions del draft, agents lliures, jugadors que evolucionen, entrenadors. Des del retorn de LeBron a Cavaliers (2014/15), només els mateixos Cavs i els Golden State Warriors de Stephen Curry han disputat més de dues finals NBA.

Warriors són el rival a batre des de llavors, aconseguint 4 anells en 6 finals disputades, sent els actuals campions. Però en la Conferència Est hi ha dues franquícies que ja han començat a treure el cap i a postular-se com a noves dinasties: Boston Celtics i Milwaukee Bucks.

El retorn dels Orgullosos Verds

L’equip de Boston porta un camí estable en la seva fita de tornar a ser un gloriós campió (com varen ser en 2008). Han anat gestionant de forma molt bona les eleccions del draft, els agents lliures, els entrenadors. Pas a pas, cada cop una mica millor, per aconseguir estar on són ara mateix: líders de l’NBA amb 21-5 de balanç.

La seva presència en les Finals NBA 2022 va ser un premi a la bona gestió i al bon fer dels últims anys. Un bloc compacte i sòlid, amb molt potencial ofensiu, amb molta intel·ligència en la pista, amb caràcter.
Només la temporada 2020/21, amb diverses lesions i la COVID, va ser pitjor que l’anterior. Aquesta temporada tenen una projecció de firmar un balanç de 65-17, que seria la millor des de 2007/08 (66-16), on es van proclamar campions NBA. L’ambició és molt gran en els Celtics.

El bloc de la franquícia del trebol es basa en les eleccions del draft dels darrers anys: Marcus Smart (pick 6 2014), Jaylen Brown (pick 3 2016), Jason Tatum (pick 3 2017), Robert Williams (pick 27 2018), Grant Williams (pick 22 2019), Payton Pritchard (pick 26 2020).

Sincerament, és complicat fer-ho millor i aconseguir al cap de 8 anys tenir una varietat tan àmplia de jugadors implicats. Alguns han sigut All-Star i altres fins i tot ha guanyat premis individuals (Smart, Millor Defensor 2022). Sota l’ala de Brad Stevens i Danny Ainge han anat creixent i cremant etapes, algunes frustrants, altres il·lusionants.

Etapa Brad Stevens

Brad Stevens va dirigir l’equip en el seu ascens a l’Olimp de l’NBA. La seva arribada en el 2013 va generar il·lusió i aire fresc. Acabava l’etapa Doc Rivers (anell 2008 i Finals 2010), i tocava mirar al futur. En la seva segona temporada, l’equip va sumar 15 victòries més que l’anterior any. Aquell equip comptava amb Rajon Rondo, Jeff Green i un novell Marcus Smart.
En 2016 sumen unes altres 8 victòries (48-34), caient en 1a ronda en sis partits davant els Hawks.
Però no seria fins a la 2017 que veuríem el potencial dels Celtics. Un bloc liderat per Isaiah Thomas (28.9 punts, 5.7 assistències), que comptava amb Smart, Horford, Crowder i un debutant Jaylen Brown, es van plantar en les finals de Conferència després d’una gran temporada (53-29). Els Cavs de LeBron James i Kyrie Irving van ser massa equip per ells (1-4).

Els Celtics havien passat en cinc anys de tenir 25 victòries a tenir-ne 53 i lluitar per les Finals NBA. Pas a pas, polint detalls, Stevens havia aconseguit posar en el mapa de nou a Boston.
Amb l’arribada de Jason Tatum en el draft 2017 i el posterior traspàs de Thomas als Cavaliers per Irving, tot feia pensar que era el moment de fer el salt definitiu.
I tot anava com la seda. Els joves s’adaptaven, els veterans responien, Irving liderava (24.2 punts, 5.1 assistències) i els Celtics volaven fins al 55-27 final de la fase regular.Uns play-offs molt disputats van repetir Final Conferència: un altre cop els Cavs de LeBron.
I tot i avançar-se 2-0 Boston en les sèries, els Cavs van igualar-les primer i després sumarien les dues últimes victòries per el 3-4 final, amb un LeBron James descomunal (46 punts, 5/7 triples, 11 rebots, 9 assistències, 3 recuperacions en el 5º partit).

Després d’aquelles sèries, alguna cosa s’havia perdut en el camí. Irving no aportava el lideratge esperat, i els egos de Brown i Tatum començaven a xocar. Van haver de passar un parell de temporades, diversos canvis, per calmar les aigües i tornar a aspirar a grans fites.
La 2019/20 seria l’inici de l’aire renovat. Gordon Hayward, al costat del nucli jove dels Celtics, aportava molt al joc col·lectiu. Uns bons play-offs els van portar a Finals Conferència on caurien 2-4 davant els Miami Heat de Jimmy Butler, que acabarien jugant les Finals NBA… davant LeBron James i Los Angeles Lakers.

Nou cicle, màxima ambició

Però potser ha estat el canvi de Danny Ainge com a Director General d’Operacions per Brad Stevens el que millor pot definir aquest bloc i el canvi de mentalitat. Stevens va escollir a Ime Udoka com entrenador, va portar de nou Al Horford a Boston, va traspassar jugadors que no encaixaven per incorporar Derrick White i Malcom Brogdon en menys d’un any.

Aquesta tardor, just a l’inici de la temporada, han hagut de canviar d’entrenador. Un problema intern entre Udoka i una treballadora de la franquicia va fer saltar les alarmes, havent d’activar el protocol del codi ètic intern dels Celtics. Udoka era acomiadat fulminantment i el seu lloc l’ocupava l’interí Joe Mazzulla.
Començava una nova era i els dubtes eren molts. Que passaria amb el bon moment de l’equip?
Doncs la realitat és que juguen millor que mai, sobretot la parella Tatum-Brown. Han aconseguit unir-se i respectar-se i podem veure dades impressionants sobre la seva compenetració:
Són dos dels únics 8 jugadors en l’història NBA que firmen 25 punts per partit anotant per sobre del 60% en True Shooting (estadística que mesura l’efectivat total que té un jugador per aconseguir punts des de qualsevol opció).

Mazzulla està donant una identitat molt forta al grup, creant una autèntica màquina de generar joc ofensiu:

1r equip ofensiu NBA (120 punts per partit)
7è equip en assistències (27.4)
1r equip en triples (40.2% d’encert)
1r equip en tirs lliures (84.4%)

És un joc coral que porten practicant temps els Celtics, però dins l’equip emergeix un nom propi: Jason Tatum.

L’aler va entrar per la porta gran a l’NBA des de Duke, on era considerat el millor aler de la seva generació. No ha defraudat mai i sempre ha anat aportant una mica més. Això queda demostrat en les seves estadístiques: cada temporada millora en anotació i rebot. I és la sisena que disputa com a professional.

Aquest curs va pel camí de ser considerat MVP, i no és per menys: 30.8 punts, 8.3 rebots, 4.2 assistències, 1 recuperació per 48% en tirs de camp.

Ha anat superant etapes, tenint partits espectaculars, acumulant certes frustracions que forgen el caràcter d’un guanyador. Amb les Finals passades en la retina, afronta cada partit com un repte i ha aconseguit que Jaylen Brown (26.7 punts, 7.1 rebots, 50.3% tirs) estigui sempre al seu costat, sense egos, formant possiblement la millor dupla d’alers actuals.
Una versió actualitzada de Jordan i Pippen -salvant les distàncies-.

L’importància que té Tatum en el joc dels Celtics es pot veure en aquesta gràfica. Anota des de qualsevol posició. I és constant, realitzant molts tirs en diferents zones, amb molta presència ofensiva, partit rere partit.

Els Celtics, amb la baixa de Robert Williams, juguen molt més oberts i més ràpids. Es mouen com una manada de llops, junts, intensos, coordinats. Per molt que Tatum sigui el líder, la resta no s’amaguen mai i sempre fan un pas endavant si el seu líder no està en el millor moment.
Com equip, no deixen passar cap oportunitat per aconseguir una presa, sigui de la dimensió que sigui.
En aquesta gràfica veiem els percentatges de Tatum. En molts espais són notables, fet que s’obté gràcies al fet que la resta de companys -llops- treballen perquè ell ocupi en el millor moment i en la millor posició l’espai generat.

Tornar a jugar les Finals és l’ambició que tenen a Boston. Són la franquícia amb més títols -juntament amb Lakers- de l’historia NBA (17). Superar l’etern rival, que actualment no passa pel seu millor moment, és un desig que comparteixen tots els aficionats als Celtics. Tenen totes les peces per fer-ho, i saben que la fase regular no serveix de massa si arribes amb les forces justes als play-offs. Tenen diversos jugadors lesionats per llarga durada (Williams, Gallinari) i altres que no acaben d’entrar en rotació (Blake Griffin, només 10 partits), pel que gestionar bé els minuts i les rotacions serà clau per tornar a veure els Orgullosos Verds en unes Finals NBA.

Bucks, a construir entorn d’un MVP

A l’estat de Wisconsin celebren els títols cada 50 anys. Van ser campions en 1971 i van repetir el 2021. Cinc dècades és massa temps, i ells ho saben. Per aquest motiu, ja fa algunes temporades que van decidir posar tota la carn a la brasa per rodejar al seu jugador franquícia de les millors armes per competir contra els millors.

Giannis Antetokounmpo (pick 15, 2013) és l’únic jugador escollit pels Bucks del quintet titular. Va ser una sorpresa en el seu moment, ja que el jugador grec tenia un físic molt diferent del actual i no comptava amb experiència ni en NCAA ni en equips de primer nivell europeu. Era una aposta arriscada però amb molt de marge de millora.

A diferència dels Celtics, els de Milwaukee han rodejat a Antetokounmpo a base d’agents lliures i traspassos. D’ençà que hi ha Greak Freak als Bucks han arribat Middleton, Holiday, Lopez, Portis, Connaugthon, Allen, Carter, Ibaka o Ingles.
Gran part d’aquests jugadors han donat les seves millors versions jugant als Bucks, fet que demostra la bona química que hi ha en el grup.

El nucli veterà (+5 anys junts) el conformen Anteto, Connaugthon, Brook López i Middleton. Jugant tant de temps junts, i acoplant correctament les peces, no és d’estranyar que l’equip estigui sempre a la zona alta en els últims temps.
La divisió Central porten 4 anys liderant-la, però només han aconseguit disputar dues de les últimes quatre finals de Conferència, assolint les Finals NBA en 2021, on van sortir campions.

Etapa de Jason Kidd

Hem de ser justos i reconèixer la tasca que va fer Jason Kidd en els primers anys d Antetokounmpo a l’NBA. Va entrar en la temporada sophomore del grec (2014), i la franquícia va millor el registre en 26 partits (15-67 a 41-41).
Impressionant posada en escena del exbase de Suns i Mavericks, apujant el nivell del grup a una velocitat poques vegades donada.

Aquell conjunt era molt jove, amb diversos jugadors destacats per sota dels 24 anys. Brandon Knight era el més destacat, juntament amb Michael Carter-Williams. Juntament amb Antento començava a aparèixer un company que sempre estaria al seu costat: Kris Middleton (13.4 punts, 4.4 rebots).

Les dues pròximes temporades no van acabar de ser notables, tot i classificar-se per play-offs en 2017 amb un Antetokounmpo destacant en varies parcel·les (22.9 punts, 8.8 rebots, 5.4 assistències, 1.9 taps).
Kidd seria destituït a mitjans de la temporada 2017/18 (23-22), deixant inacabada la feina – mai van passar de 1a ronda – però havent donat ales a Antetokounmpo (26.9 punts) i Middleton (20.1 punts).

Budenholzer poleix el diamant

L’arribada del exajudant de Gregg Popovich va ser una aposta important de la directiva, i van encertar de ple. Mike Budenholzer va fer créixer en 16 triomfs més en la seva temporada de debut (2018/19) i els Bucks firmaven 60-22 abans de plantar-se a les finals de Conferència.
Un efecte efervescent impressionant i que completava la feina feta per Kidd. La llavor estava plantada, només li calia germinar per poder lluir. I com no podia ser d’una altra manera, Giannis Antetokounmpo va aconseguir el MVP gràcies a firmar 27.7 punts, 12.5 rebots, 5.9 assistències i 1.5 taps. L’alumne per fi trobava el mestre que el faria anar al pròxim nivell, i ell arrossegaria a la resta de jugadors a ser un bloc cada cop millor.

En 2020, els Bucks no jugarien les Finals de Conferència tot i tenir de nou el MVP en l’equip. Anteto guanyava per segona vegada el premi, i afegia a més el guardó de Millor Defensor de l’ Any (13.6 rebots, 1 recuperació, 1 tap). Era un gran any, però els Miami Heat van barrar el pas de forma sorprenent.

Amb l’aprenentatge fet, i en una temporada marcada per la COVID, els Bucks serien el millor equip ofensiu (120 punts de mitja) i anirien en pas ferm en els play-offs (4-0 davant Heat, 4-3 davant Nets i 4-2 davant Hawks). L’arribada de Jrue Holiday va completar el puzle i va donar més alternatives tant ofensives com defensives.
En unes Finals atípiques, els Bucks van aconseguir el seu segon anell davant els Phoenix Suns de Chris Paul i Devin Booker (4-2).

Es tancava el cercle en la temporada que es commemoraven 50 anys del títol de Lew Alcindor (Kareem Abdul-Jabbar) i Oscar Robertson, amb unes actuacions d’Anteto al nivell del jove Kareem, firmant 50 punts i 14 rebots en el sisè i definitiu partit. De llegenda.

I és que l’història recent dels Bucks només s’entén amb l’arribada de Giannis Antentokounmpo. Dos MVP, anell de campió, Millor Defensor, MVP Finals, All-Star. Ho ha assolit tot en la franquícia … i només té 28 anys (va complir el passat 6 de desembre). No ha patit lesions greus i cada temporada se’l veu més estable i segur mentalment, ja que és un jugador que rep molts contactes i això a vegades descentra en moments importants.

En les seves primeres 7 temporades va millorar en cada una tant en punts (de 6.8 a 29.5) com en rebots (de 4.4 a 13.6). Només amb una dedicació completa i ètica de l’esforç al màxim nivell es poden aconseguir aquestes fites.
Cert és que com a jugador no té el ventall d’opcions de Tatum, Durant, LeBron o Curry. Tampoc li calen si tenim en compte la superioritat física que presenta davant la majoria de rivals.
Una coordinació física, un control del seu cos i una potència que el fan gairebé imparable. Durant un temps li van modificar el joc per fer que fos més exterior, més ‘3’, que pogués ser una amenaça des del perímetre. Però quan tens un 28% en triples en la teva carrera, potser és que no és la teva faceta.

Els primers anys de Budenholzer el feia jugar bastant d’aler, i en play-offs les defenses rivals li feien 2c1, allargaven les ajudes o el deixaven tirar des del triple, provocant molts errors i minvant el potencial del grec.
Els Heat en 2020 van fer una masterclass de com defensar-lo, i aquest fet va fer recapacitar al tècnic.

En la post temporada de 2021, Anteto era un ‘4’ en defensa i un ‘5’ en atac molts cops, permetent a Brook López sortir de la pintura i anotar des de mitja distància o creant aclarats per ell i donant espais als tiradors (Middleton 36%, Connagthon 44%, Portis 43%).
Alternar posicions va donar fruits als Bucks i veuríem trepitjar la pintura molt més que abans i abandonar els tirs exteriors de forma progressiva.

En aquesta gràfica podem veure que Antetokounmpo és molt vertical. Els espais que no ocupa en els laterals són els que sí van Middleton, Holiday o Portis. El grec és un Sol i la resta els satèl·lits, que es mouen al seu voltant i aprofiten les sinergies per aconseguir espais i posicions. Tot es mou al voltant del jugador grec, que atrau amb la seva gravetat les defenses.

En aquest altre queda molt més clar. Budenholzer sap que les diagonals i les cantonades no són un habitat per Anteto i evita que hagi d’ocupar-les; com si l’òrbita que dibuixes el Sol fos massa llarga i estigues sense fer calor a la resta de planetes -jugadors-, fent que la calor -potencial- fos menys intensa i, per tant, costés més donar ‘vida’ al planeta Bucks.

Si els Bucks poden tancar el rebot i sortir en contraatac permet veure la millor versió d’Antetokounmpo. I en això es basa el seu joc en la 2022/23:

2n en rebots totals (48.4)
3a millor defensa (107.8 punts encaixats)
3r en taps totals (6.3)

Saben que estan davant una oportunitat única per aconseguir més títols si exploten totes les qualitats que té The Greak Freak i el mantenen ben rodejat de jugadors concrets per a tasques concretes. Un eixam d’abelles on totes treballen, però tenen molt clar quina és la reina.

Podran ser dinasties?

Aquesta és la pregunta clau. De moment, han disputat recentment Finals NBA totes dues franquícies. Però per ser dinasties, haurien de repetir en un espai curt de temps.
Com va passar amb els Celtics i Lakers en la dècada dels 80, els Bulls en els 90, els Spurs a principis del segle XXI o recentment amb Cavaliers i Warriors.

I per poder repetir Finals, han de tenir plantilla per fer-ho. Els Bucks van molt per sobre del límit salarial aquesta temporada i han de renovar a Kris Middleton. Només contarien, en cas de fer-ho, amb 7 jugadors per la 2023. Ho mouen peces o pagaran import de luxe que no sempre ha sigut del gust de la franquícia de Wisconsin, coneguda per ser molt austera durant dècades.

En una situació similar es troben els Celtics, tot i que per la 2023/24 tenen més jugadors assegurats i el futur a curt termini sembla millor per retenir o fitxar.

Si ens centrem únicament i exclusivament en l’apartat esportiu, ho tenen tot per ser dinasties. Bons generals managers, entrenadors estables (tot i Mazzulla està per valorar), columna vertebral sòlida i conjuntada, jugadors de primer nivell… i pocs rivals a l’alçada per plantar cara.
Els Lakers són un polvorí, els Nets inestables, els Warriors comencen a notar l’edat, els Heat no acaben d’explotar, els Nuggets generen dubtes en els moments clau.
Entre la terna de franquícies potents per ser campiones en els pròxims 4-5 anys, el dia d’avui les més estables són Celtics i Bucks.

Només el temps dirà si aconsegueixen ser referents en la tercera dècada del segle XXI, escrivint els seus noms en l’Olimp de l’NBA al costat dels més grans.