Connecta amb nosaltres

NBA

Coby White és l’oasi en el desert dels Bulls

Coby White és motiu d’il·lusió i esperança a Chicago.

Comparteix

Coby White és l’oasi en el desert dels Bulls

Els Chicago Bulls avancen decididament cap al tram final d’una temporada depriment. Després d’uns mesos previs a l’inici de la Regular Season marcats per les expectatives que l’entorn dipositava en el creixement d’un nucli jove que semblaba destinat a fer-se amb un lloc d’honor en el marc d’un Est mediocre a partir de la sisena plaça, la realitat ha tornat a demostrar que els resultats esportius comencen a aconseguir-se als despatxos. I aquesta franquícia, que en el seu dia va comptar amb un dels millors, avui vaga amb recel i sense identitat pel mar del fracàs.

I no ens enganyem: quan el present falla, per inèrcia, l’aficionat a qualsevol equip intenta il·lusionar-se pensant en el futur. Un futur que tampoc té per què ser exitós, és cert, però que al cap i a la fi és incert i et permet somniar. A Chicago, el futur està encarnat per un jugador: Coby White. El rookie dels cabells bojos, que va començar la temporada fent el millor homenatge possible a la inconsistència, porta dos mesos creixent a passos de gegant i demostrant que, tot i que el context facilita normalitzar la derrota, ell és un jugador fresc i amb la targeta de memòria buida.

Sisè home, el rol ideal. Coby White és un revulsiu

La direcció esportiva dels Chicago Bulls (especialment Jim Boylen) ha fet moltes coses malament durant la temporada: restringir els minuts de Daniel Gafford, prescindir d’Adam Mokoka per por a oficialitzar-li el contracte, creure que Thaddeus Young havia de jugar menys que Markkanen quan la voluntat de la plantilla era competir, forçar el jugador finès a disputar partits amb una lesió que el perjudicava, etc. De totes maneres, qui sap si per falta de talent o per una jerarquia preestablerta que no s’ha volgut trencar, una de les poques bones gestions dels Bulls ha estat concedir la segona unitat dels Bulls a l’ex d’UNC.

Ho ha estat perquè Coby White és un jugador que des de l’inici de la temporada ha crescut sota l’etiqueta justificada de perfil amb maneres d’exterior autòtrof, altament capacitat per generar-se situacions autònomament des del bot i amb un problema lògic i raonable per ordenar l’equip i manar. Coby White va arribar a l’NBA sense cap noció de rigor per jugar de generador únic d’una unitat competitiva però, en canvi, ja aleshores exhibia un potencial temible a l’hora de desequilibrar i resoldre en contexts molt més anàrquics i permissius.

Els primers mesos a l’NBA -o en qualsevol lliga professional- són durs per a qualsevol jugador habituat a tenir la pilota i a prendre decisions vinculants ja que sap que el seu impacte en el joc serà absolut però, desafortunadament, desconeix si serà positiu o no. Coby White ha tingut la sort de caure en uns Bulls covards i desangelats que li han premiat el simple fet de prendre decisions perquè, com ja hem vist al llarg de la temporada, únicament ell i LaVine s’hi atrevien. Precisament per això, l’entorn ha pogut carregar-se de paciència i valorar-ne, més enllà de la materialització, la voluntat i les intencions. I en això Coby brilla.

La temporada de Coby White té una divisió senzilla: pre all star i post all star. Per intentar definir-la gràficament adjuntaré tres vídeos que, en la meva opinió, ajuden moltíssim a entendre la transició cap a jugador de bàsquet que ha fet.

Coby White post all star

Coby White pre all star

L’evolució ofensiva de Coby White al llarg de la temporada s’entén especialment per la millora en la comprensió dels temps dins d’un mateix partit. Parlem d’un exterior ràpid, espigat i lleuger amb la cistella al cap en pràcticament cada situació, de manera que la combinació era ideal per viure un inici abrupte de carrera que el portés a quedar en entredit per la seva (in)eficàcia. Si establim una comparació de % de llançament per franges entre el Coby White d’abans de febrer i el de després, la millora és completament palpable:

  • Pre All Star: 47% d’encert a la zona restringida / Post All Star: 55% d’encert a la zona restringida (amb 2’2 tirs més)
  • Pre All Star: 26% d’encert a la mitja distància / Post All Star: 55’6% d’encert a la mitja distància (amb X3 de tirs més)
  • Pre All Star: 32% d’encert en triples/ Post All Star: 42% d’encert en triples (8 triples per partit)

La carta de tir de Coby White ha variat molt. El principal motiu per raonar la seva nova ascendència és que ha limitat considerablement els tirs des de la cantonada, que eren ostensiblement més habituals durant l’inici de la RS perquè era considerat un escorta de ple dret. Ara veiem un Coby White que, si bé encara rep sortint de bloqueigs perquè té un gran sentit del dinamisme i en essència serà un combo, genera molt més des de la zona central ja sigui per crear en joc per parelles o per iniciar l’1 contra 1.

Per altra banda, Chicago ha apostat per una idea que cada vegada és més comuna a l’NBA i que també es fa servir per satisfer les necessitats de l’altra referència de l’equip: permetre els tirs de mitja distància derivats del bot d’un mateix. Coby White, que segons la dinàmica post ASG és un bon llançador de mitja distància, tendirà a ser un anotador a tres nivells dels que val la pena consentir en circumstàncies concretes. És un cas similar al de Zach LaVine, que tampoc renuncia als tirs des de la zona més impopular del bàsquet modern perquè, entre altres coses, sovint troba vies per rendibilitzar-los.

La selecció de llançament de Coby White és millorable, evidentment, però això forma part del cicle natural de qualsevol ball handler. El rookie dels Bulls està progressant des del protagonisme i, de moment, està fent-ho de manera justificada. Segurament, si els Bulls haguessin fet els deures i haguessin estat a l’alçada de les expectatives, se li hauria concedit menys marge de maniobra. Com que no ha estat així, la gran victòria de la temporada serà haver assistit al perfeccionament gradual de la capacitat per absorbir contactes i llegir el pick and roll de la peça més prometedora de la plantilla.


 

La titularitat és encertada?

Sense Zach LaVine però amb la sensació de temporada perduda, l’únic motiu de certa intriga dels aficionats dels Bulls és veure Coby White disputant el màxim nombre de minuts possibles. Al llarg de l’article hem comentat extensament que el seu rol a hores d’ara és el de desllorigador de partits des de la segona unitat, però la realitat és que pot valdre la pena veure’l compartint pista des de l’inici amb la primera unitat per saber com encarar la temporada vinent.

Serà especialment interessant veure’l compartint pista amb Zach LaVine des de l’inici quan aquest torni perquè a hores d’ara tenen rangs d’influència similars i hauran de repartir-se el paper de generador primari, que per ara no s’ajusta a les característiques de cap dels dos. Els darrers mesos de la temporada, doncs, seran per acabar d’apuntalar aquests petits detalls i per intentar que el jugador no s’impregni més del compte de la inèrcia negativa que envolta la franquícia de Michael Jordan.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a NBA

Tradueix »