Ha passat ja una setmana des que el Mundial FIBA de la Xina 2019 va acabar. Ha sigut un Mundial en el que ha passat de tot: sorpreses, decepcions, actuacions meritòries, jugadors que s’han donat a conèixer, i jugadors que han fet un pas important per ser reconeguts com a jugadors de futur.

És per aquest motiu que a Esmaixada.cat hem volgut explicar quines conclusions ens deixa aquest Mundial. Un Mundial que serà per recordar… però també per criticar.

El desastre arbitral

Perquè aquest Mundial ha deixat una molt mala imatge del nivell arbitral durant tot el torneig. És una de les greus conseqüències de la guerra entre la FIBA i la Eurolliga, que sembla que va per  llarg. Que els millors arbitres del món no xiulin a la Copa del Món és molt greu.

Tot això està promogut per aquells que només pensen en les butxaques per sobre de jugadors i entrenadors, els grans protagonistes. I si no é així que li diguin a Lituània després del polèmic final que van tenir amb França per l’acció de Gobert. Si us plau, que tot això acabi ja.

Les decepcions de les potències…

En un Mundial en el que Sèrbia presentava un dels equips més potents dels últims anys, amb jugadors de la talla de Jokic, Bogdanovic, Milutinov o Jovic, considerada gran favorita, dues fuetades els van tocar de mort. Una Espanya que va fer una exhibició en defensa i Argentina, amb la seva entrega, força i caràcter, els van deixar fora de les medalles. Djordjevic ha estat el damnificat.

En un Mundial en el que l’MVP de l’NBA, el grec Giannis Antetokounmpo, venia a ser una de les estrelles d’aquest torneig, ha estat tot el contrari. El seu estil de joc no ha estat l’adequat per les regles FIBA. Giannis està acostumat a un joc més de l’NBA, amb un camp més gran i la regla dels tres segons defensius. Grècia va caure a les primeres de canvi, en gran part per l’impact que tenia Giannis i un problema que ha ocorregut: aquells que l’acompanyaven no han demostrat tot el seu talent.

Potser ambdós equips anaven amb una moral i confiança més crescuda del que pensàvem molts (els noms ho demostraven), però això ens fa veure que el bàsquet és un esport meravellós en el que pot passar de tot, i que els noms no són símpotma de por. Tranquils, segur que aquestes dues seleccions tindran corda per a moltes competicions FIBA

… I la sorpresa dels inesperats

I seguint amb la tònica del per què el bàsquet és meravellós, hem de parlar de les sorpreses d’aquest Mundial FIBA. Dues seleccions europees que ho han donat tot i que han demostrat que amb treball tot és possible. Parlem de República Txeca i de Polònia.

El que més ha sorprès ha sigut el pas de la República Txeca en el seu primer Mundial de la història sense Jan Vesely (lesionat), però si amb una altra estrella, Thomas Satoransky, que ha fet un Mundial molt bo, coquetejant amb el triple-doble i fent de líder en els moments més importants

Però no només ell ha estat important. República Txeca és l’exemple clar d’equip en aquest Mundial. Bohacik, Auda, Balvin, Pumprla i molts altres jugadors que han après a conviure amb la pressió.

Un altre exemple ha estat Polònia i la seva vuitena posició. Una mica menys de mèrit pel grup fàcil que tenien d’inici (només Xina els podia fer ombra), però han demostrat la molta feina que han hagut de fer per arribar fins aquí. Un equip que ha tingut a Ponitka i a Waczynski com a referències, però que ha comptat amb noms com Kulig, Cel, AJ Slaughter…

Espanya silencia crítiques

Doncs sí…com que era la pitjor convocatòria, eh?. Si m’ho permeteu jo en aquest Power Ranking escrit abans del Mundial  vaig posar que arribaven a les semifinals i que el bronze era possible (amb els considerats dos monstres al capdavant), però al final ha estat un resultat molt millor.

I és que, juntament amb República Txeca, la paraula equip ha quedat gravada al front de tota la selecció espanyola. Tots els partits jugant en equip, sobretot amb una defensa que Sergio Scariolo ha treballat molt durant una fase de grups que considero que encara era de preparació (pel nivell dels rivals), i que ens posava en alerta pel que arribava.

I el que va arribar és el nivell més alt d’aquesta Espanya: en el moment just, començava a carburar una selecció amb un Ricky Rubio sublim (MVP més que merescut) i un Victor Claver reivindicatiu en el seu paper defensiu. No només ells, tots han tingut incidència, uns més que uns altres, a la pista.

El talent i el nivell demostrat durant la segona part del Mundial ha estat de 10. Mèrit dels jugadors i de l’staff tècnic, que tot i no tenir al tità Pau Gasol (i que el seu germà no hagi fet el millor Mundial tot i que ha aparegut en el moment just) ha sabut cohesionar tot l’equip. Els Hernángomez, Llull, Rudy, Oriola… i els que han jugat menys com Colom, Beirán o Rabaseda també han sigut importants. Sense oblidar-nos d’aquella selecció B que ha portat a aquests a la gloria. El seu treball a les finestres FIBA va ser l’inici de tot. I no ens hem d’oblidar d’ells.

Espanya, un cop més, ens fa callar.

Els Estats Units més terrenals

I si aquest Mundial FIBA ha deixat una cosa per la història: la pitjor posició dels Estats Units en Mundial. Un setè lloc. Hem pogut veure que fins i tot els més grans cauen i, tot i que la convocatòria prometia menys que les anteriors, igualment s’han quedat a mitges.

Les estrelles no s’han erigit, els ha faltat connexió, s’han vist superats en molts moments i no han donat símptomes de superioritat en molts partits. Popovich, expert i mestre, no ha sabut conjurar un bloc que no tenia la contundència que les estrelles que no han vingut sí que tenen. Una llàstima.

El Mundial de la FIBA ens ha deixat de tot. Ara tocarà esperar uns anys més per tornar a gaudir d’aquest gran torneig, anomenat la festa de les seleccions.