Un dels grans pilars del bàsquet modern és sens dubte la confiança que impera dins de les pistes. Ara mateix em venen al cap les xerrades en temps morts d’Steve Kerr a Stephen Currry recordant-li la seva gran confiança en el tir. També penso en com el Madrid de Laso ha imposat el seu regnat a Europa els últims anys, que hauria estat impossible d’assolir sense l’extraordinària confiança en el seu joc, traduïda tan en els tirs inversemblants de Sergio Llull, o en creixement exponencial del joc de Luka Doncic o Facundo Cammpazzo.
Si bé és ben cert que l’entrenament és un element bàsic perquè el jugador guanyi la confiança sigui en la faceta del joc que sigui, aquesta ha d’anar acompanyada d’un projecte esportiu i d’un entrenador que facin que el jugador tingui l’espai ideal on poder expressar el seu talent.
Com a culer que sóc, he estat els últims anys menjant-me el mocs veient com el Madrid aixecava trofeus any si any també, i havia de suportar com els amics merengues, a part de celebrar victòries, celebraven la presència d’un projecte esportiu amb un eix vertebrador de l’equip que contenia uns jugadors que es coneixien de memòria. En canvi a l’altre bàndol veiem com a Can Barça cada any es canviava pràcticament tota la plantilla, l’entrenador, i un projecte esportiu que no se sabia mai cap a on anava.
No sé si Svetislav Pesic és l’entrenador que portarà el Barça un altre cop a l’Olimp Europeu, però sí que crec que una de les coses bàsiques que calen perquè això succeeixi és que la confiança dels jugadors imperi en tot moment, potser si aquelles bronques sonades que hem vist fer Pesic a Thomas Heurtel es convertissin en moments de confiança de l’entrenador en vers el base francès, aquest es veuria amb més força a l’hora d’afrontar situacions d’alt voltatge basquetbolístic.
No seré jo que qüestioni l’indiscutible talent que té Luka Doncic pel bàsquet, però seria injust obviar que si des del principi el club no hagués preparat un projecte on ell pogués créixer, i l’entrenador no hagués apostat per ell, donant-li minuts quan encara era un marrec, probablement avui el seu impacte seria menor. I si el Barça hagués tingut en compte aquestes variables a l’hora de construir el seu projecte molt probablement avui jugadors com Marc García o Marcus Eriksson tindrien tots els números de formar part del primer equip blaugrana.
Això es veu molt bé a Amèrica: si per alguna cosa serveix la Lliga universitària és perquè el jugador agafi confiança en el joc. Un exemple claríssim és el de Ja Morant: si no s’hagués passat l’últim any volant per les pistes de la Lliga universitària, probablement aquesta temporada no seria capaç de liderar la franquícia de Memphis cap a la lluita pels play off amb només 20 anys.
Si un jugador ja des de la seva etapa de formació se l’educa en la confiança en el seu joc, quan sigui a l’etapa sènior tindrà la suficient confiança per jugar les cistelles calentes o finals de partit ajustats. Si ho extrapolem a nivell professional també podem constatar que si un jugador no se l’entrena per tal d’augmentar la confiança i pugui erigir-se com a líder d’un equip, ja sigui europeu o de la Lliga universitària, quina credibilitat tindrà a l’hora de formar part d’un equip que lluita per guanyar l’Eurolliga o per liderar una franquícia de l’NBA?
