L’estiu de 2015, en alguna oficina de la capital de Colorado, la famosa ‘Mile High City‘ (Denver), es va encendre un fogó on es cuinaria el primer campionat de l’NBA per la franquícia dels Nuggets. El procés ha sigut lent i ha patit contratemps importants, però, com en qualsevol recepta de l’àvia, el foc lent i la paciència són ingredients per una recepta d’èxit. Aquesta és la història dels nous campions de l’NBA.

Cronologia d’un anell cuinat a foc lent

L’inici de la dècada dels 2010 a la ciutat de Denver no era gaire esperançador esportivament parlant. Els 3 grans equips de la ciutat: Nuggets (NBA), Broncos (NFL) i Rockies (MLB) vagaven sense pena ni glòria per les seves respectives lligues, sent els Nuggets la franquícia més atractiva de les 3 gràcies a les contínues exhibicions d’un jove Carmelo Anthony, el líder de l’equip entrenat pel pretigiós George Karl.

L’etapa de Karl a la banqueta de la franquicia no va ser precisament dolenta: les 9 temporades que va dirigir a l’equip (2004-2013), va aconseguir classificar a l’equip pels play-offs en totes elles, tot un èxit per una franquicia poc propícia a arribar a la postemporada. Tot i això, el nivell de la plantilla era insuficient per conquerir un anell de l’NBA i els Nuggets van ser eliminats a primera ronda en 8 de les 9 temporades. L’excepció va ser la temporada 2008/2009, en la que la dupla Carmelo Anthony i un veterà Chauncey Billups van il·lusionar a l’afició dels Nuggets superant les dues primeres rondes davant dels New Orleans Hornets i dels Dallas Mavericks (ambdues per un contundent 4-1), però a les finals de conferència es van trobar als temibles Lakers de Kobe i Pau, que acomiadarien el somni dels Nuggets per 4-2 i es convertirien en els campions de l’NBA unes setmanes més tard.

Durant els següents anys, el projecte de la franquícia va anar morint agònicament. El 22 de febrer de 2011, Carmelo Anthony i Chauncey Billups eren traspassats als New York Knicks a canvi d’un bon grapat de jugadors (Wilson Chandler, Danilo Gallinari, Raymon Felton i Timofey Mozgov), un moviment que anticipava el final de George Karl a la banqueta dels Nuggets, fet que es va consolidar un parell de temporades després. Juntament amb el comiat del veterà entrenador, també es va produir el relleu a la posició de GM de la franquícia de Colorado: Tim Connelly va substituir a Masai Ujiri (que seria contractat pels Raptors, equip amb qui aconseguiria l’anell al 2019 i de qui encara és GM).

Els inicis mai són fàcils, diu la dita, i la nova etapa dels Denver Nuggets no començaria amb bon peu precisament. El nou GM, Tim Conelly, va escollir a un entrenador amb una vasta experiència a la pista com és Brian Shaw, un tres vegades campió de l’NBA amb els Lakers del “three-peat” i campió del món amb la selecció estatunidenca al mundial d’Espanya 1986. Shaw, que s’estrenava com a entrenador principal, va iniciar un procés de reconstrucció amb una plantilla jove i sense un líder definit. La seva carrera com a entrenador principal va durar poc més d’una temporada i mitja, ja que va ser acomiadat a mitjans de la campanya 2014/15. El seu substitut va ser un dels seus assistents, Melvin Hunt, qui va tancar una desastrosa temporada amb un balanç de 30-52. La preocupant situació esportiva va fer que el nombre d’aficionats dels Nuggets baixés en picat, situant-se en la darrera posició de tota l’NBA. La franquícia havia tocat fons.

Durant l’estiu de 2015 van arribar dos dels noms claus que han elevat a l’Olimp a la franquícia de Colorado: Michael Malone i Nikola Jokic. El primer d’ells arribava després que la seva primera experiència com a entrenador acabés abans d’hora als Sacramento Kings, on el pobre balanç de l’equip el va fer dir adeu abans de poder completar la seva segona campanya. Als seus 42 anys, Malone ja tenia més d’una dècada d’experiència com a ajudant d’entrenador a les banquetes de New York, Cleveland, New Orleans i Golden State. Per altra banda, un noi serbi el qual havia estat escollit en la posició 41 del draft de 2014, però que havia continuat una temporada més a l’equip balcànic del Mega Bemax, feia el salt definitiu cap a l’altra banda de l’oceà per unir-se a l’equip. L’engranatge de l’equip que acabaria coronant-se com a campió de l’NBA 8 anys més tard començava a rodar.

Després de la seva temporada de “rookie”, on va començar a donar mostres del seu potencial, a Jokic se li va unir un altre dels pilars fonamentals dels Nuggets d’avui en dia: l’equip va seleccionar a la promesa canadenca de la universitat de Kentucky, Jamal Murray. A partir d’aquí, la franquícia de Colorado va revifar amb el ritme marcat durant els últims anys, un ascens lent i meticulosament cuidat, on els entrebancs com l’esgarrifant lesió de Murray o les dramàtiques eliminacions davant de Lakers, Phoenix o Golden State no van canviar els plans continuistes d’un Tim Connely que deixaria el càrrec de GM a Calvin Booth a finals del passat estiu. L’executiu que va formar, durant gairebé una dècada, la plantilla que acabaria guanyant l’anell marxava rumb a Minnesotta, des d’on ha vist com el seu exequip ha culminat un dels processos més laboriosos i bonics dins del panorama NBA.

Nikola Jokic, un MVP amb registres inèdits 

El 19 de febrer de 1995, a la petita localitat de Sombor (Sèrbia), naixia Nikola Jokic. El pilar fonamental del projecte “nugget” va desenvolupar el seu bàsquet al seu país, on va firmar el primer contracte professional amb el Mega Bemax, equip al qual militaria durant més de 3 temporades abans de ser draftejat per la franquícia de Colorado.

La primera temporada a Denver va servir per assentar-se a l’estil de joc americà i donar les primeres pinzellades del talent del pivot serbi. Els seus 10 punts i 7 rebots per nit (en poc més de 20 minuts de joc) li van servir per situar el seu nom al millor cinc de “rookies” de l’NBA, però el títol al millor novell se’l va emportar el seu company de posició Karl Anthony Towns.

A partir de llavors, l’ascens del nivell i la popularitat del jove jugador balcànic va agafar un ritme estratosfèric. Amb l’arribada de Jamal Murray l’any següent, Jokic va trobar el company perfecte a qui distribuir la pilota des del pal baix, una de les especialitats del serbi. L’impacte mediàtic del nou duo dels Nuggets va calar fort a l’afició, que va tornar a omplir el Pepsi Center (avui en dia anomenat Ball Center) per vibrar amb un equip renovat i amb un estil de joc fresc i atractiu.

Des de la temporada 2018/19, els Nuggets no han faltat mai a la seva cita amb els play-offs. Aquest període “exitós” de l’equip ha coincidit amb el “prime” del pivot balcànic, que no ha baixat dels 20 punts en aquests últims 5 anys i el qual s’ha convertit en un dels millors jugadors de la lliga. Molt merescuts han sigut els seus 2 MVPs aconseguits al 2021 i 2022 amb uns registres descomunals (27 punts, 13 rebots i 8 assistències per partit), uns números que encara és capaç de millorar en temps de play-off.

Si analitzem el seu paper en aquesta postemporada, posant èmfasi en les seves finals davant dels Miami Heat, Nikola Jokic ha destrossat a cadascun dels seus rivals amb una autoritat innegable. El seu primer rival en el camí cap a l’anell van ser els Minnesota Timberwolves de Towns, Edwards, Gobert i companyia. Tot i no fer una sèrie brillant (26 punts, 12 rebots i 9 assistències de mitja), Jokic va ser incontestable per uns Wolves que amb prou feina van ser capaços d’esgarrapar un partit. Towns i sobretot Gobert es van veure clarament superats pel Joker.

A semifinals de conferència els esperava el primer repte important: el nou superequip dels Phoenix Suns format per Chris Paul, Devin Booker, DeAndre Ayton i la nova i estelar incorporació de Kevin Durant. Denver necessitava la millor versió del seu jugador franquicia i així va ser: Jokic es va posar la capa d’MVP i va liderar al seu equip amb una mitja de triple-doble per partit (34/13/10), sent el pitjor malson de la defensa dels d’Arizona i ridiculitzant a un DeAndre Ayton que va ser assenyalat com a principal culpable de la derrota dels Suns per 4-2, juntament amb la desafortunada lesió del veterà base Chris Paul.

Per cinquena vegada a la seva història, els Denver Nuggets arribaven a unes finals de conferència, el pas previ a la lluita per l’anell. El seu historial en aquesta ronda era nefast: els 4 precedents de l’equip en aquestes sèries era un pòquer de derrotes, la primera d’elles davant dels extingits Supersonics al 1978 i les 3 últimes havien vingut a càrrec d’un mateix botxí: Los Angeles Lakers (al 1985, 2009 i a la bombolla d’Orlando al 2020), equip amb qui s’enfrontarien novament en aquesta edició de les finals de la conferència oest. Era el moment per venjar-se dels Lakers de LeBron i Anthony Davis, els mateixos que van privar als Nuggets d’arribar a les seves finals un parell d’anys enrere. Novament, la versió més completa del pivot serbi va aparèixer (27/14/12) per imposar-se en el duel personal a un dels millors defensors de la lliga com és Anthony Davis i escombrar als Lakers en 4 partits molt igualats.

Finalment, el Joker va esculpir el seu nom i el dels Denver Nuggets als trofeus d’MVP de les finals i al Larry O’Brien després de superar per 4-1 als Miami Heat en una sèrie que no va tenir massa història. Els Heat de Butler i Adebayo van ser capaços de sumar una inverosímil victòria al 2n partit de les finals a Denver, però el duo Jokic-Murray i una rotació de nivell molt superior va fer decantar la balança en favor dels Nuggets, que s’alçaven amb el seu primer campionat en els seus 49 anys d’història.

Jamal Murray, història de superació

De totes les històries d’aquest equip, n’hi ha una que destaca per sobre de les altres. El seu protagonista és Jamal Murray, el batejat com a “cap de serp” per l’entrenador dels Golden State Warriors, Steve Kerr, elogiant la seva capacitat anotadora durant les finals de l’NBA. Però aquesta història es remunta uns anys enrere, concretament a la tarda del 12 d’abril de 2021, on precisament els Nuggets visitaven la pista dels Warriors. Amb un marcador de 104-111 pels locals quan faltaven 50 segons, Murray va provar una penetració cap a cistella, però al caure la seva cama esquerra li va fer fallida i va notar la pitjor sensació al món de l’esport. El diagnòstic de l’equip al dia següent va confirmar els pitjors presagis: el base canadenc s’havia trencat el lligament creuat anterior de la cama esquerra.

Jamal Murray va néixer el 23 de febrer de 1997 a una petita ciutat de la província d’Ontario, anomenada Kitchener, al Canadà. Després d’acabar la seva formació de “high school” al seu país natal, va creuar la frontera per jugar a la prestigiosa universitat de Kentucky a les ordres de John Calipari, on va despuntar a la seva primera i única temporada, anotant-se diversos rècords de la universitat com a “freshman” (jugador de 1r any). Uns mesos després, va ser seleccionat pels Denver Nuggets en la 7a elecció del Draft de 2016, equip al qual va encaixar a la perfecció formant un tàndem letal amb l’estrella de l’equip, Nikola Jokic.

Tornant a les fatídiques hores després de la lesió, el tècnic dels Nuggets, Michael Malone, va apropar-se a un devastat Murray per consolar-lo. El jove canadenc, entre llàgrimes, li va preguntar a Malone si el traspassarien, ja que ara era “mercaderia malmesa”. Malone, també molt afectat per les circumstàncies, va dir-li que comptaven amb ell i que l’ajudarien a superar la lesió. Aquelles paraules poden sonar buides en un negoci com el de l’NBA, on moltes franquícies intercanvien els seus jugadors amb una única finalitat: la victòria.

La recuperació de Jamal Murray no va ser fàcil. El base es va perdre el final de la temporada 2020/21 i tota la temporada següent, on van començar a aparèixer crítiques cap al jugador i la franquícia per posposar el seu retorn a les pistes, ja que tot semblava indicar que el base canadenc podria fer el debut a finals de la 21/22, però ambdues parts van decidir no arriscar i esperar una mica més per tenir plenes garanties que Murray no recaigués de la lesió. Finalment, el seu retorn es va fer efectiu a l’inici d’aquesta temporada, en la que ha promitjat 20 punts, 6 assistències i 4 rebots per nit, xifres pràcticament calcades a les que tenia abans de la lesió. Sorpren que Murray encara no hagi disputat cap All Star amb aquests registres.

Finalment, cal parlar de la seva actuació en aquests play-offs. Tal com ha fet Jokic, el base canadenc també ha millorat amb escreix la seva producció estadística en aquesta fase, augmentant els seus números a 26 punts, 7 assistències i 6 rebots per partit. Murray va ser el millor del seu equip en la sèrie davant dels Timberwolves, dinamitant la defensa de Minnesota amb un gran encert exterior. A semifinals de conferència, va ser el facilitador d’un inspiradíssim Jokic per superar als Suns. Però la seva millor sèrie va arribar a finals de conferència, on es va menjar a uns Lakers que no van trobar resposta per la versió més anotadora del jugador canadenc (32,5 punts de mitja). Finalment, Murray va culminar els seus magnífics play-offs amb una actuació molt completa a les finals, on va sumar 21,5 punts i va repartir 10 assistències per nit, la majoria d’elles a un Nikola Jokic que seria nomenat MVP de la sèrie.

Sense Jamal Murray, Denver no hauria guanyat l’anell. La seva història quedarà escrita per tots aquells que busquin un motiu per continuar endavant quan la foscor opaca la llum. És molt possible que el seu gran rendiment després d’una lesió tan greu i de la qual molts jugadors no tornen a recuperar el seu millor nivell hagi sigut influït per aquest acte de confiança que li va fer el cos tècnic i tota la franquícia de Denver, que van esperar pacientment el seu retorn i no van buscar un recanvi immediat per un equip que estava llest per aspirar al campionat. Un acte gentil i bonic que accentua el valor d’aquest campionat per ambdues parts.

Michael Malone, la ment darrere del campionat

Darrere de tot equip campió hi ha d’haver un cervell que exploti les habilitats i fortaleses dels seus jugadors i minimitzi els seus punts dèbils, que uneixi a l’equip formant un bloc. En el cas dels Denver Nuggets, hi trobem a Michael Malone, fill de l’exentrenador Brendan Malone (juntament amb Bill i Eric Musselman són les úniques parelles pare-fill que han entrenat a l’NBA). Nascut al districte de Queens, Nova York, Michael va seguir els passos del seu pare i va iniciar la seva carrera com a entrenador després d’acabar la universitat a Loyola Maryland, on va jugar 4 anys com a base.

L’any 1994 va encetar el seu camí a les banquetes, contribuint al cos tècnic de la universitat d’Oakland en qualitat d’entrenador assistent. Durant els següents anys, va formar part del cos tècnic de dues universitats més, Providence i Manhattan, abans de fer el salt cap a l’NBA. Van ser els New York Knicks, l’any 2001, qui va donar l’oportunitat a Malone d’entrar a la lliga, primer com a coordinador de vídeo i posteriorment com a assistent de Don Chaney (amb poc més de 30 anys). Seguidament, va passar per les banquetes de Cleveland, on va estar a les ordres de Mike Brown (actual entrenador dels Kings) i va aconseguir arribar a les seves primeres finals de l’NBA (contra San Antonio l’any 2007), New Orleans Hornets, on va treballar amb Monty Williams, i Golden State Warriors, amb Mark Jackson. Finalment, l’any 2013 va arribar la seva oportunitat de portar les regnes d’un equip NBA de la mà dels Sacramento Kings, un equip que no aconseguia classificar-se als play-offs des de la temporada 2005/06 i que tenia com a estrelles a uns joves DeMarcus Cousins i Isaiah Thomas. Com era d’esperar, el projecte no va funcionar i després d’una temporada dolenta (28-54) i un mediocre inici de la 2014/15, Malone va ser acomiadat dels Kings.

Uns mesos més tard, els Denver Nuggets van decidir apostar per Michael Malone com a conductor del nou projecte que havien arrancat feia poc temps. Amb els seus 43 anys i un bon bagatge a l’esquena, l’entrenador novaiorquès va aterrar a Colorado, on ha construït des de la base un dels projectes guanyadors més ben confeccionats. L’equip ha canviat molt des de la seva arribada, tant en estil de joc com en jugadors claus. Els Nuggets eren un equip amb un estil de “run-and-gun” (atacs curts i volum de tir alt) abans de l’arribada de Malone, amb perfils molt anotadors i d’1 contra 1 com Carmelo Anthony, Danilo Gallinari i Will Barton, però a poc a poc l’entrenador va anar imposant el seu estil més clàssic de possessions llargues i treballades, convertint el joc dels Nuggets a un esquema més estàtic i posicional, buscant els possibles desemparellaments per atacar les superioritats. Però sobretot Malone ha cuidat la defensa des del dia 1, millorant els registres any rere any fins a aconseguir una maquinària defensiva dins del top 10 de l’NBA gràcies a una rotació de jugadors voluntariosos i involucrats en les tasques defensives.

Aquesta temporada, amb l’equip completament sa i en ple rendiment, s’ha demostrat que aquests Denver Nuggets són endiabladament temibles. Al moment de la veritat, cap equip ha sigut capaç de posar-los en sèries dificultats: ni Minnesota, ni el superequip de Phoenix (en cap moment se’ls va veure superiors tot i empatar la sèrie a 2), ni els Lakers de LeBron i AD, ni els sorprenents Heat de Butler i Adebayo. Una dominància no tan plausible però que em va semblar similar a la dels primers anells dels Warriors de Curry i Thompson, anys en els que donava la sensació que ni el millor LeBron podia parar-los. I aquesta sensació és en gran part gràcies al treball minuciós i constant de Michael Malone durant els últims 8 anys, a qui cal atribuir-li el mèrit corresponent.

Una rotació digna d’anell

No podem acabar aquesta anàlisi dels campions sense comentar (breument) el paper d’alguns dels jugadors que han conformat el planter dels Denver Nuggets en aquesta temporada 2022/23. Comencem pels altres 3 titulars a banda de Jokic i Murray en aquests play-offs:

• Aaron Gordon: de ser atracat, dues vegades, a la final del concurs d’esmaixades a campió de l’NBA. Aquest seria un bon titular per descriure a l’ala-pivot dels Nuggets, que ha completat una excel·lent temporada en la qual ha anotat més de 16 punts per partit, tornant als registres dels seus millors anys a Orlando. Ha sigut una de les claus de la victòria de Denver a les finals amb actuacions com la del 4t partit, on va ser el màxim anotador de l’encontre amb 27 punts.
• Michael Porter Jr: història similar a la de Jamal Murray la que ha viscut el jove aler, que es va perdre pràcticament tota la temporada passada amb uns problemes a l’esquena que ja arrossegava des de l’inici de la seva carrera. La recuperació d’un jugador important com és Porter Jr dins de l’esquema ofensiu de Malone (17 punts per partit) ha sigut un dels factors clau de l’èxit dels Nuggets. Amb gairebé 25 anys, l’aler de 2,08 d’estatura té encara un bon marge de progressió que el podria situar al nivell d’estrella en unes temporades si estabilitza els seus percentatges de tir.
• Kentavious Caldwell-Pope: l’exjugador de Detroit, Lakers i Wizards ha trobat un rol rellevant dins de la rotació dels Nuggets, on ha completat el 5 inicial durant tot l’any. 11 punts per partit pot semblar una marca discreta, però la seva entrega en defensa i la fiabilitat en els tirs oberts (57% en percentatge de tir efectiu) l’ha fet guanyar la confiança de l’entrenador Malone i ser un jugador clau durant tota la temporada. És el més “vell” dels 5 titulars amb 29 anys, un clar indicador que el futur de la franquícia està en bones mans.
• Bruce Brown: un gos de presa, energia pura des de la banqueta i un jugador que no s’amaga als moments crucials. L’ex de Detroit i Brooklyn ha demostrat la seva vàlua aquest any com a 6è jugador i peça fonamental de la franquícia de Colorado. Brown ha sigut el revulsiu necessari per a la rotació dels Nuggets i ha encaixat a la perfecció al sistema de Malone, anotant gairebé 12 punts i repartint més de 3 assistències per partit. Serà agent lliure aquest estiu i és ben possible que pesqui un bon contracte.
• Jeff Green: tot equip campió ha de tenir un veterà que aporti lideratge i mentoria als més joves. Aquest és el cas de Jeff Green, l’aler de 36 anys que continua sumant minuts a bon nivell i que per fi ha aconseguit el seu primer anell després de 16 temporades a l’NBA.
• Christian Braun: si abans parlàvem del veterà, ara toca fer-ho del “rookie”. Christian Braun va ser escollit a la posició 21 del passat Draft. Provinent de la universitat de Kansas (campiona de la NCAA l’any passat), el jove escorta s’ha anat fent un lloc a la rotació i ha acabat disputant minuts importants en aquests play-offs, destacant sobretot la seva actuació en el 3r partit de les finals, on va anotar 15 punts amb una sèrie de 7/9 en tirs de camp. Si continua amb la seva progressió, es pot convertir en una peça important per Malone en els propers anys.

A banda d’aquests jugadors, noms com el de Reggie Jackson, DeAndre Jordan, Vlatko Cancar o Ish Smith (entre molts altres), han contribuït en certa mesura a l’èxit d’uns Denver Nuggets que ja formen part dels llibres d’història de l’NBA.