Connecta amb nosaltres
Doncic

NBA

Luka Doncic: dissecció d’una exhibició

Luka Doncic continua escrivint amb lletres d’or la seva pròpia història.

Comparteix

Luka Doncic: dissecció d’una exhibició

Un dels trets diferencials de l’NBA com a lliga esportiva és que els aficionats tenim una facilitat notable i una predilecció absoluta per construir narratives al voltant de trajectòries, temporades o simples jugades. Segurament aquesta característica s’explica per la influència de la cultura americana, que és amant de les històries i de la creació d’oportunitats -no som aquí per debatre sobre el realisme d’aquestes més enllà del bàsquet-. És per això que, quan el protagonista d’aquestes històries és un personatge que ens toca de ben a prop, la intensitat del voltatge de la nostra narració augmenta exponencialment. La febre que hi ha arreu del món per Luka Doncic no només ha revolucionat el món del bàsquet en el pla esportiu sinó que també ha servit per tornar a posar al mapa molts factors que crèiem que tardaríem molt temps en tornar a veure. Ja en parlarem algun dia.

Luka Doncic ha aconseguit una cosa que crèiem que seria impossible: unir pols oposats. Evidentment que no puc parlar per tothom, però sí que puc afirmar que bona part del meu entorn -i gent que no ho és directament però que conec prou bé- és capaç d’oblidar la samarreta que havia vestit Luka Doncic abans de fer el salt a l’NBA. Sí: en gran mesura parlo de gent del Barça que l’havia sofert en els múltiples duels contra el Madrid. Doncic és una espècie d’ésser de llum; un talent generacional d’aquells que mai saps quan apareixerà i que, quan irromp, només pots admirar i aplaudir. Això si t’agrada més l’esport que els colors, lògicament.

 La narrativa del quart partit de la sèrie entre els Dallas Mavericks i els Los Angeles Clippers era molt clara: els Mavs arribaven a l’enfrontament perdent contra el favorit -no només de l’eliminatòria sinó que també de la conferència-, Doncic jugaria el partit mig coix perquè tot just 48 hores abans s’havia torçat el turmell i Kristaps Porzingis, la segona espasa de la plantilla que dirigeix Rick Carlisle, seria baixa d’última hora (o últim minut) per una inflamació al genoll. Els Mavs, doncs, reunien totes les característiques per perdre clarament: inferioritat, desgast i un cop anímic de darrera hora. No comptàvem, però, amb la principal qualitat del protagonista del nostre relat: Luka Doncic és un jugador que reverteix dinàmiques. El que ell transmet és màgia: aglutina en un sol cos la competitivitat balcànica (!!) i la capacitat de convenciment d’aquells qui se saben escollits. Contra aquest tipus de lideratge és molt difícil combatre-hi perquè és, precisament, el que fa que els companys es vegin capacitats per anar un pas més enllà en les grans ocasions.

Les xifres de Luka Doncic en la sèrie contra els Los Angeles Clippers són superlatives: descomptant el tercer partit de l’eliminatòria, que està clarament condicionat per la lesió al turmell, l’eslovè està promitjant 37’6 punts, 10’6 rebots i 10’6 assistències. Sumant-hi el partit de la lesió els punts disminueixen, però el promig de triple-doble es manté. Ha esdevingut el jugador més jove de la història de l’NBA en encadenar dos triples-dobles en uns play off (Magic Johnson) i ha igualat la marca de Charles Barkley, que va ser el darrer jugador en firmar un triple-doble de més de 40 punts, més de 15 rebots i més de 10 assistències. Si sumem totes aquestes efemèrides als rècords que va anar esmicolant durant la temporada regular i a la victòria en aquest darrer partit, se’ns fa impossible qüestionar la facilitat del creador de joc dels Mavs per produir des de l’acumulació.

Com es pot contenir la producció de Luka Doncic?

Els Los Angeles Clippers de Doc Rivers van patir molt per defensar Luka Doncic en els dos primers partits de la sèrie (1-1). La principal consigna que tenia -i té- clara el tècnic dels angelins és que Luka no ha de quedar emparellat, en cap moment, amb el pivot Ivica Zubac, ja que l’eslovè és un especialista a l’hora d’aprofitar els desajusts defensius. Hem vist, en global, quatre jugadors fent-se càrrec amb especial insistència de Luka Doncic: Marcus Morris, Kawhi Leonard, Paul George i Pat Beverley/Reggie Jackson. El que millor resultat ha donat ha estat el primer, que en el partit inaugural de la sèrie ja va deixar Doncic en 4 punts i 5 pèrdues, mentre que el darrer és incapaç de complir defenses mínimament complexes. Paul George i Kawhi Leonard han entrat en escena al quart partit especialment, mentre que Pat Beverley està apartat de la dinàmica grupal per una lesió.

Un dels motius pels quals va funcionar l’obstrucció sobre Luka Doncic en el tercer partit va ser l’èxit en la defensa de la situació inicial de la majoria d’atacs dels Mavs: el pick and pop entre Porzingis i Doncic. Ja sabem que són una de les parelles més desequilibrants a nivell perimetral de l’NBA gràcies a la naturalitat del letó i a l’atracció natural del 77, però Rivers va saber limitar el ventall d’opcions de Doncic forçant directament el canvi d’assignació entre Zubac i Kawhi Leonard cada vegada que el letó s’obria. Vèiem que Zubac s’enfonsava, canviava d’assignació amb Kawhi Leonard per fer-se càrrec de Maxi Kleber (segon interior dels Mavs en aquesta disposició) i deixava que l’ex dels Raptors es fes càrrec de Porzingis, que tenia moltes més dificultats per superar el rival a partir del bot o carregar el tir. Doncic tampoc podia fer el seu tradicional drive and kick (penetrar i assistir per al triple d’algun tirador alliberat) perquè Zubac i Paul George ocupaven parcel·les interiors clares i, llavors, els de Carlisle s’ofegaven. Tot i les típiques imperfeccions puntuals en alguns trams, va ser un pla prou convincent i ben executat.

Sense Porzingis pel quart partit, Carlisle va apostar per una decisió diferent: una disminució dràstica del pick and pop. El substitut de Porzingis al quintet inicial va ser Trey Burke, de manera que la consigna era clara: menys centímetres i més incertesa. Els Mavs van fer servir molt més slide (el bloquejador s’obre per llançar de tres punts o trencar a partir del bot) amb els exteriors -Hardaway, Seth Curry, Burke i Doncic- que bloqueig i continuació convencional. D’aquest inici de joc en va sorgir una de les grans variants dels Dallas Mavericks en aquest partit per connectar amb Luka Doncic: buscar un canvi d’emparellament favorable amb Reggie Jackson o Lou Williams.

Aquest canvi va ser, de fet, el gran factor per decidir el partit. Kawhi s’estava fent càrrec de Doncic al quart període i els Clippers van voler tancar el partit amb cinc petits, de manera que l’única manera de generar desajusts naturals era amb bloqueigs d’aquest tipus. Com es veu al vídeo, els Clippers no tenen pivot a la pista durant els minuts decisius i Luka Doncic supera com vol Reggie Jackson i Lou Williams, que són dos jugadors que donen poc rendiment en defensa -dos forats negres-. Com veurem després, però, Luka Doncic tenia idees per desfer-se de qualsevol emparellament.

El segon desajust generat en favor de Doncic té una relació directa amb el tercer partit de la sèrie: Dorian Finney-Smith com a bloquejador. Doc Rivers va optar en molts moments per situar Zubac en duel directe amb DFS perquè, d’entre els homes importants de Dallas, és el que té menys capacitat de desequilibri. Camuflant el pivot, la defensa en drop passava a un segon pla i els espais a la zona es podien ocupar més o menys igual. Sense Porzingis bloquejant sistemàticament, però, Carlisle tenia la possibilitat de variar les funcions ofensives dels jugadors, i així va ser en el cas de Dorian. Amb ell com a bloquejador, Doncic va ser capaç de connectar diversos desajusts amb Zubac i produir punts més senzills. Tenint en compte que amb Harrell el remei hauria estat pitjor que la malaltia i que Doncic ja havia trobat el truc per superar Zubac, es pot entendre -que no compartir- que Doc Rivers tanqués el partit amb Lou + Reggie. Faltava Pat Beverley.

I finalment, com no podria ser d’altra manera, hem de destacar la darrera jugada del partit: el triple per guanyar de Luka Doncic.

És una jugada especial perquè ens deixa entreveure el segell de Carlisle i, d’alguna manera, engloba tota la idea del partit. Vegem el vídeo, primer:

 Novament, l’emparellament inicial de Luka Doncic era amb Kawhi Leonard. 

I aquí entra Maxi Kleber.

Fa un bloqueig a Kawhi Leonard, torna a obligar a Reggie Jackson a sortir al canvi (acció automatitzada dels Clippers) i aparta Kawhi Leonard de la circulació.

Més enllà d’una victòria de Doncic, que ho és, hem de concedir gran part de mèrit a Maxi Kleber i a Rick Carlisle. Una jugada que, sens dubte, sintetitza tots els mals d’aquests Los Angeles Clippers. Un equip que, inicialment, no tenia fisures defensives.


 Al cap i a la fi, la part més difícil sobre la figura de Luka Doncic és la que ens toca a nosaltres: contextualitzar-lo. Ens té en una paradoxa constant en la qual no podem oblidar ni les monstruositats que fa, ni que té 21 anys ni l’exigència del rival. Precisament per les característiques de les tres clàusules esmentades, bogeries com la de la darrera de la matinada no fan més que corroborar que estem presenciant els primers passos, que en realitat no ho són, d’un jugador que va marxar d’Europa fa dues temporades sent ja un dels millors de la història de la millor competició continental i que, tot just arribar als Estats Units, ha estat capaç d’accelerar les decisions del projecte que lidera i de mirar de tu a tu a les grans potències de la lliga. De vèncer jugadors que ja són llegenda. Com ell.

Desfem-nos de la bandera i gaudim de Luka Doncic.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a NBA

Tradueix »