Luka Doncic està vivint el somni americà. L’eslovè, de només 19 anys, està sent un dels homes clau dels Dallas Mavericks (15-16, en plena lluita per una de les posicions d’honor de la conferència oest) en un inici de temporada magnífic i ja ha dissipat els dubtes de l’entorn sobre si seria capaç d’adaptar-se a l’exigència física de l’NBA. Gràcies a Rick Carlisle, un dels seus grans suports en aquests primers mesos, Doncic ha trobat l’encaix en un equip que busca fixar una identitat i no ha perdut en cap moment el somriure que el caracteritzava quan jugava a Europa. Perquè quan Luka Doncic és feliç jugant a bàsquet, nosaltres gaudim una mica més.
Doncic no és l’únic motiu de l’èxit dels Mavs, però sí que n’és una part fonamental. Sense ell (i Carlisle) no es podria entendre el nivell d’eficàcia en l’execució de conceptes tàctics de l’equip i tampoc s’entendria la quantitat de victòries que sumen a aquestes alçades. Podem fer poca cosa més que rendir-nos al seu impacte i a la millora de la franquícia texana, però…ja sabem quins són els motius d’aquesta gran versió que està mostrant? A continuació intentarem analitzar-los.
LA VIA ESLOVENA DELS MAVS
Aquests Dallas Mavericks tenen dos registres de joc: les transicions i l’atac a mitja pista. El primer ja el comentarem un altre dia, ara centrem-nos en el segon. Doncic és l’arquitecte de l’atac estàtic i l’inici del sistema. Jugar juntament amb companys que prioritzen la funcionalitat abans que les posicions li permet tenir una àrea d’influència molt àmplia i completament adaptable a les debilitats del rival. La versatilitat de la rotació d’alers dels Mavs és una benedicció per a Luka Doncic, que troba alternatives permanentment.
Els Mavs tenen una característica especial: la primera unitat i la segona són completament identificables. Principalment perquè la segona unitat dels de Carlisle és una de les millors de la lliga (la millor estadísticament parlant) i indueix a fer pocs retocs. Entre altres coses, aquest condicionant implica que els rols quedin molt clars. Això ens ajuda a entendre el paper de Luka: és el màxim anotador (18’8), assistent (4’8) i responsable de la pilota (26’6% d’USG) de la primera unitat. Per tant, el seu impacte és fonamental (però no definitiu). Luka s’ha autoproclamat líder d’un equip que competeix gràcies a la meritocràcia que regeix la rotació dels texans i ha demostrat que els anys a Europa, més que un prejudici, haurien de ser considerats un aval. Rick Carlisle ho sabia.
La via eslovena dels Mavs -Luka Doncic- és el gran focus d’il·lusió de Dallas aquesta temporada. L’únic punt discutible, que valdrà la pena debatre en profunditat un altre dia, és si Dennis Smith Jr (el líder de les transicions, que pateix a mitja pista) està essent desaprofitat per culpa d’aquesta explosió. El que està clar, però, és que a dia d’avui els millors minuts de Doncic han superat amb escreix els millors minuts de DSJr en resultats, en rendiment i en sensacions. I els Mavs tot just estan col·locant les primeres pedres del futur, així que encara tenen temps per fer i desfer i per decidir què encaixa i què no. En principi -mantinc la confiança- són dos jugadors plenament compatibles i amb virtuts recíproques.
UN IMPACTE GLOBAL PREVISIBLE…PERÒ AMB UNA EFICIÈNCIA INESPERADA
El pas d’Europa a Estats Units ha estat positiu per a Luka Doncic. L’eslovè ha digerit molt bé els canvis estilístics i ha estat capaç de traslladar l’impacte que tenia a Madrid a Dallas. Doncic, ja avui, és molt millor jugador que el que vam veure la temporada passada, i no hem d’oblidar que aleshores, amb el nivell (nivellàs) que estava mostrant, ja havia convençut tothom de la seva condició de millor jugador d’Europa.
No hi havia cap mena de dubte sobre el talent de Doncic ni sobre la influència que tindria en el joc de la franquícia que l’elegís. Tard o d’hora, l’equip on anés estava destinat a ser l’equip de Doncic. Del que sí que dubtava gran part de l’entorn (m’hi incloc) és sobre si l’adaptació al joc de la resta d’equips i al nivell de les referències seria immediata o seria un repte que requeriria més temps i molta paciència. El resultat ja l’estem veient.
L’eslovè està demostrant una capacitat anotadora millor de la que esperàvem, una evolució considerable en el tir de tres punts (d’un % lleugerament superior al 31% a un % superior al 36% amb un volum un pèl superior) i una bona assimilació dels conceptes del bàsquet nord americà. A més, també està desenvolupant una intel·ligència tàctica descomunal que li està permetent brillar, fins i tot, quan juga sense pilota (un dels seus grans defectes a Madrid).
El fet que millor defineix el seu impacte, però, és que no està patint els efectes del rigorós criteri arbitral dels àrbitres amb els rookies. Doncic compta amb un estatus sorprenent -pràcticament sense precedents- que l’ha ajudat a controlar el seu caràcter balcànic fins al punt de rarament debatre qualsevol decisió, cosa que hauria estat preocupant a Madrid.
LA SOCIETAT AMB DEANDRE JORDAN
Doncic ha passat moltes fases de la seva carrera jugant amb interiors especialistes en fer continuacions. Ayón, Reyes, Tavares o fins i tot stretchers com Anthony Randolph o Trey Thompkins. Per tant, Carlisle intuïa quin podia ser un dels grans punts forts de l’eslovè: el tàndem amb DeAndre Jordan. Tothom tenia clar que podia ser una connexió màgica, però les coses van començar així:
L’inici va ser molt difícil. Ja sabem que a l’NBA, habitualment, els rookies amb ganes d’implantar (o d’imposar) el seu joc no tenen el suport inicial dels veterans consagrats. Però a mesura que el mètode de Doncic ha augmentat la productivitat, la relació ha millorat moltíssim. La connexió Doncic-Jordan és, a dia d’avui, una de les més pràctiques de l’NBA.
El joc base-pivot és un dels registres que més dominen Luka Doncic (creador) i DeAndre Jordan (finalitzador). A hores d’ara, poc mesos després d’haver començat la temporada, ja és un dels sistemes més reconeixibles de l’equip:
Comptar amb un jugador que aixeca el cap amb tanta facilitat i que és capaç d’interpretar instantàniament i instintivament el que succeeix al seu voltant és un privilegi. L’eslovè és el gran aliat de l’ex dels Clippers, un jugador que té un índex de producció ofensiva i defensiva enorme però que no pot generar joc per sí mateix (és a dir, necessita un playmaker).
Dit això, però, durant els primers partits de temporada (quan DSJr jugava amb continuïtat) i fins i tot en alguns moments de l’actualitat, Rick Carlisle va optar (està optant) per un recurs estrambòtic que era impossible de mantenir a llarg termini: DeAndre Jordan generant des del coll de l’ampolla. Aquest recurs, si s’empra abusivament, és una arma de doble fil molt perillosa: Doncic és superior a la majoria d’exteriors al pal baix, però…quina fiabilitat té DeAndre Jordan passant la pilota (tot i que ha millorat amb el pas dels anys)? Doncs això.
Calia trobar la manera de potenciar el talent de Luka Doncic. Efectivament, el problema no era que l’eslovè executés; era que l’ex dels Clippers fos el generador per defecte. I era molt més greu del que sembla per dos motius: la poca eficiència de DJ com a passador i l’encasellament de l’eslovè a un rol molt més subjecte als moviments dels companys d’equip que el privava de llibertat.
No era necessari eliminar aquest mecanisme per a que Doncic brilli, i Carlisle ho sabia. El que sí que era necessari era alternar les posicions i cedir-li la responsabilitat. A partir d’aquesta modificació, els Dallas Mavericks han aconseguit que DeAndre Jordan s’impliqui totalment en el que passa a pista. El center nord americà torna a ser diferencial al cèrcol ofensiu i al defensiu després d’un inici de temporada desesperant en moltes fases. I ja sabem quin impacte té en els seus equips quan està entonat.
La d’aquest partit contra els Nets és, possiblement, la jugada que millor explica què és Luka Doncic i què implica la reciprocitat de les seves virtuts amb les de DeAndre Jordan. En un periple de temps molt limitat, l’eslovè passa de buscar rebre la pilota al pal baix per jugar-se una situació contra Joe Harris a ser el base de l’equip. Supera el bloqueig de DeAndre Jordan desfent-se del defensor amb una finta excel·lent, arriba al tir lliure i telegrafia amb la mirada una passada que el jugador de la línia de fons interpreta a la perfecció. En fa prou amb menys de 24 segons per sacsejar-ho tot.
UN PAS ENDAVANT
Les freqüents absències de Dennis Smith Jr (i el posterior traspàs) han permès que l’eslovè, que va començar la temporada sent un creador més ocasional que de referència, comencés a prendre responsabilitats posicionals. Això ha condicionat diversos aspectes de l’atac dels Mavs (començant per un pace més lent i continuant per una eficiència major), que són capaços d’entendre i aplicar a la perfecció la proposta de l’eslovè.
No hem d’oblidar, però, que el pla de Rick Carlisle passa per tenir dos grans generadors de joc que permetin a l’equip disposar de dos registres diferents: Dennis Smith Jr i Luka Doncic. Fins ara, pel que hem vist i també pel que vam veure la temporada passada, quan juga Dennis Smith Jr els Dallas Mavericks (de moment) són lleugerament pitjors, però Doncic és capaç d’adaptar-s’hi -en un rol, tot sigui dit, molt més basat en l’execució-.
Doncic és un jugador amb tendència a prendre la decisió correcta, però l’ajuda molt tenir quatre jugadors que arribin a la pista rival abans que ell sempre que juga de base pur (per dir alguna cosa). Tot gira sempre al voltant del que hem comentat abans (2 tiradors a la línia de fons, un en una de les franges de 45 graus i un pivot a punt per executar el 2 contra 2) però necessita saber que, quan ell hagi acabat de pensar, tot estarà a punt per dur a terme la jugada. Un bon exemple de com Luka juga a bàsquet des del cervell el trobem en aquesta seqüència: sap perfectament que la defensa dels Lakers no està fent una bona transició i que té un tràiler darrere demanant pas. I mireu què fa:
LA “HARDENITZACIÓ” DE L’ESLOVÈ
Hi ha diversos paralel·lismes entre la manera de jugar de James Harden i la de Luka Doncic més enllà de la manera de generar-se el llançament.
I també més enllà de la facilitat per forçar faltes.
L’eslovè és un dels talents purs més brillants de l’NBA. La facilitat per entendre el joc a mitja pista que s’ha emportat de Madrid és, a més, un dels factors que el diferencia de la gran majoria de joves: pocs jugadors generen amb tanta eficiència en atacs estàtics. Al més pur estil Harden, quan Luka juga de base estipula una distribució d’espais que l’afavoreix: un interior que puja a fer el bloqueig directe per jugar el 2 contra 2, dos tiradors a les cantonades i un darrer exterior que se situa a la zona de 45 graus d’una part o l’altra de l’atac en funció de cap a on decideixi decantar-se Doncic.
Hi ha un matís substancial entre l’ús que Mike D’Antoni fa de James Harden i el que Rick Carlisle fa de Luka Doncic: la presència o la no presència del doble base. Els Rockets tenen doble base (triple base si ens fixem en les possibilitats que ofereix la rotació) perquè disposen també de Chris Paul, un dels millors intèrprets del bàsquet estàtic de tots els temps. Això els permet atacar amb dos generadors capaços de desequilibrar (i capaços de fer que els altres tres companys només hagin de rebre en posició de llançament) i de controlar el temps del partit.
En canvi, l’ús que els Mavs fan de l’eslovè és diferent per un motiu molt simple: quan juga descaradament d’exterior, el seu company de backcourt no té la comprensió del joc estàtic dels jugadors que hem comentat abans. Això fa que, especialment durant els darrers partits (situem l’inici d’aquesta tendència a principi de desembre), hagi de fer front a la double team defense que formulen els rivals per tal d’ofegar-lo (la mateixa double team defense que va fer que els Pistons guanyessin contra els Rockets fa poc més d’un mes).
Els rival saben que, si Doncic no pot pensar, els executors dels Mavs quedaran fora de combat. Però quan es dona aquesta situació, que no deixa de ser un repte per a ell gràcies al context que l’acull, comprovem que l’eslovè té una intel·ligència a l’alçada dels elegits. És capaç d’aprofitar-se de cadenes de bloqueigs, de detectar quin jugador queda alliberat (és a dir: de superar l’efecte dominó) o de prendre la decisió adequada en el moment adequat. Sintetitzant: és capaç de mostrar el repertori d’una estrella quan la situació reclama l’aparició d’una estrella. Què és, doncs?
I l’eslovè té una altra virtut que val la pena comentar i que serveix per establir més paral·lelismes amb James Harden: és capaç d’escollir contra qui vol atacar. Si bé no és un jugador excessivament atlètic, veloç ni explosiu, sí que té una coordinació a l’abast de ben pocs i un talent individual difícil de descriure. Doncic fa ús de l’habilitat en el bot, de la corpulència i de la capacitat d’interpretació del context en cada u contra u.
És molt difícil que un rookie sigui capaç d’adaptar-se a l’NBA en la seva primera temporada. Encara més en el cas dels rookies europeus. És molt difícil que un rookie sigui capaç d’implantar el seu estil de joc en una franquícia i de tenir un impacte directe en la seva primera temporada. Encara més en el cas dels rookies europeus. És molt difícil que un rookieconverteixi un equip en construcció des de la derrota en un equip en construcció des d’una cultura guanyadora. Això està fent el rookie Luka Doncic.
SOLIDESA DEFENSIVA
Luka Doncic té molts defectes defensius. Començant per unes limitacions físiques que, encara que a vegades algú negui, existeixen. Dit això, però, en aquest camp també està demostrant que té potencial i que és més positiu que negatiu pel seu equip. Rick Carlisle, quan va fer el pas per elegir-lo la nit del draft, ja sabia com havia de foguejar el rookie en defensa: la seva funció havia de ser estar atent a les línies de passada i ocupar-se del jugador off the ball de l’equip rival (coses del bàsquet funcional). Si era capaç d’aconseguir que encaixés bé en aquesta funció, els Dallas Mavericks podrien ser un equip molt incòmode. I de moment, amb més o menys condicionants, ho estan sent.
Luka Doncic necessita moure’s en un sistema que el protegeixi i que relativitzi els seus punts febles. Les mancances que té en el desplaçament lateral fan que sigui un objectiu freqüent dels rivals que vulguin iniciar l’atac a partir d’un desajust i, si no té companys que l’ajudin, l’esquema defensiu dels de Carlisle es debilita excessivament. La seva zona de confort és, principalment, al costat d’interiors dominants en esquemes que propiciïn canvis d’assignació.
Conèixer (i que els companys coneguin) les debilitats d’un mateix és una de les claus de la construcció d’un sistema consistent a l’NBA actual. En atac i en defensa. Doncic millorarà en defensa individual i està mostrant predisposició per fer un pas endavant, tal com podem veure en aquest primer tuit adjuntat, però no és el que se n’ha d’esperar perquè en el seu cas, quedar emparellat amb un jugador perillós en 1 contra 1 en una situació d’ISO és sinònim d’un mal desenvolupament defensiu dels Mavs.
En el segon tuit, en canvi, gaudim de Doncic fent el que sap fer. S’anticipa mentalment a la jugada de LeBron, fa com si es desentengués de la defensa zonal de l’equip i talla la passada. Els jugadors amb aquest tipus de virtuts reben el nom de “lectors defensius” (un exemple: Ricky Rubio).
Luka Doncic és el segon jugador amb millor estadística de deflections (capacitat de generar errors ofensius del rival) dels Dallas Mav. En suma 1’9 de mitjana per partit, quantitat que si fa o no fa el situa a la part mitjana del rànquing global de l’NBA. Aquesta classificació acostuma a ser monopoli dels jugadors que pressionen el base o els encarregats de la primera passada. En el cas dels Mavs, però, és fruit d’una altra cosa: de la capacitat de dificultar la recepció del tirador. Aquest és un dels motius pels quals Doncic juga sovint de “fals quatre”: seria contraproduent per al seu equip si quedés emparellat amb un jugador perimetral (bases/escortes bàsicament) regularment.
La temporada rookie de Luka Doncic només té precedents entre els millors noms de la història del bàsquet. Ara, amb l’adéu de Nowitzki i l’arribada de Kristaps Porzingis, el jugador eslovè es troba davant una oportunitat generacional: pot esdevenir la nova cara d’uns Dallas Mavericks que necessiten referències en les quals aferrar-se. El futur és a les mans de Luka Doncic.
