Diumenge 30 de maig a les 20:30 hores, Barça i Anadolu Efes es veuran les cares en la gran final de l’Eurolliga. Vuit mesos, una igualada i espectacular temporada regular, un play-off extraordinari i dues semifinals emocionants després, l’Eurolliga 20-21 posarà punt final a la seva temporada. Els dos grans favorits, els dos millors equips de la competició, es jugaran en el duel més esperat i desitjat per tots, qui és el nou campió d’Europa.

Un duel que estarà plagat d’estrelles. Micic i Larkin per un costat, Mirotic i Higgins a l’altre. Veterans il·lustres com Pau Gasol i llegendes de la competició com Bryant Dunston. I per descomptat, el duel de banquetes, Ataman contra Jasikevicius. Enguany el turc s’ha endut els dos duels, però una final sempre és diferent i com a tal hi ha preguntes, claus, aspectes a analitzar. L’equip vol fer les seves prediccions i dir la seva de cara a una final que promet emocions fortes. Dos somnis, el blaugrana i el del bòsfor cara a cara. Els primers voldran la tercera, la primera d’un entrenador vingut per marcar una època. Els turcs, la seva primera i tancar el cicle d’un equip per emmarcar. Qui se l’endurà?

Oriol Hermosilla – BARÇA

Les sensacions de cara a la final són bones. Sempre infon més por arrasar a semifinals, però el Barça va demostrar davant el Milà allò que Jasikevicius venia reclamant tot l’any, caràcter. A més, ni l’Efes que venia com a gran favorit, va poder evitar complicar-se la vida al final. En una ‘Final Four’ no és esperable ni predictible guanyar els partits amb comoditat i per grans marges. El Barça va saber patir, va tenir minuts dolents en atac i tampoc va acabar d’estar fi en defensa al llarg dels primers 30 minuts. Però va refer-se i la totalitat de la plantilla va mostrar un to mental digne dels grans campions. Abrines, amb pitjor rendiment des de fa uns mesos, va anotar un parell de triples importants i difícils. Kuric, que no va estar encertat des de l’arc, va trobar vies d’anotació diferents. Bolmaro va estar magistral en la pressió sobre la pilota, Gasol va aparèixer per tenir impacte i Calathes va ser aquella extensió que Saras desitja. Va aguantar l’equip en els pitjors moments i el va conduir al terreny on Mirotic, el millor, i Higgins, el jugador més especial, van poder ser decisius.

Aquest diumenge la prova és dura, un Efes amb jugadors que són uns veritables mags amb la pilota a les mans. Especialment Larkin i Micic. Dos jugadors ben diferents entre ells, però igual de vitals per l’equip turc. El primer va i bé, però té una capacitat endimoniada de fer molt mal amb res i en molt poc temps. És pur verí pels rivals. Micic, per la seva banda, és qui fa rutllar la màquina d’Ataman. Jo el veig a pista i em recorda al millor Sergio Rodríguez. Aquell ‘Chacho’ que, com Micic, també va ser MVP d’una Eurolliga. Serà clau pel Barça, més que aturar-los, desconnectar-los dels companys. Que juguin un partit diferent. S’ha debatut fortament sobre si són defensables o no i la realitat és que el talent el pots contenir, però sempre estarà allà. Aconseguir que no connectin amb els seus executors serà crucial.

Jo, personalment, tampoc pateixo pel to mental del Barça, però cal recalcar que l’equip haurà de ser fort mentalment, no perdre-li la cara mai al partit. Hem vist al llarg de la temporada que l’Efes és capaç de tenir minuts d’absolut vertigen, però Baskonia, Madrid, CSKA o Bayern, per posar alguns exemples, mai van perdre-li la cara al partit. Hi van tornar i van obtenir victòries o hi van estar a prop. Important mentalitzar-se de què el partit començarà amb el salt i acabarà amb la botzina. Per últim, la pissarra de Saras. Es nota que al Barça li falten un parell de peces que siguin resolutives amb pilota. Si en algun moment Calathes (veurem si juga), Mirotic, Higgins i Davies coincideixen a la banqueta, allà l’entrenador haurà de marcar la diferència. 40 minuts per somiar, per endur-se la tercera.

Ferran Jodas – BARÇA

L’Eurolliga més igualada de la història no podia acabar d’una altra manera. No podia acabar amb una final que no fos Barça-Efes. Dos rivals que en els darrers temps s’han vist les cares molt sovint i han forjat una rivalitat cada temporada més forta. Personalment, veig aquesta final com un partit de revenges. El Barça, per la seva part, jugarà contra la seva bèstia negra dels últims temps. L’Efes li té agafada la mesura als de Saras i s’ha endut els dos partits d’aquesta temporada, a més d’eliminar-los fa dos anys en una sèrie de Playoff pel record. Els turcs, per la seva banda, arriben a la seva segona Final Four consecutiva, i en l’anterior van perdre una final força disputada contra el CSKA. Els d’Ataman tenen ganes de revenja, ja que la competició els deu una des de la suspensió de la competició de la temporada passada, en la que es postulaven com els grans favorits al títol en una temporada històrica de Larkin.

De cara al partit d’aquesta nit, hi ha diversos factors que poden ser importants i decisius. En clau Barça, el primer és, sens dubte, la possible baixa de Calathes. El base greco-americà es va torçar el turmell al tram final de la semifinal i és dubte seriós pel partit. Queda clar que la seva presència o no pot ser un factor decisiu, ja que el plantejament amb ell a pista de ben segur que serà diferent que si no hi és. Jugui Calathes o no, un jugador que ha guanyat molta importància en l’esquema blaugrana és Bolmaro. El jove argentí va tenir un paper destacat a les semis jugant 26 minuts, i sembla que a la final rondarà minutatges similars, més encara si ‘Cerebro’ no pot jugar. El seu paper defensiu davant dues estrelles com Micic i Larkin pot ser clau. I després, està el factor Mirotic. L’estrella blaugrana, després d’una mala sèrie contra el Zenit, va erigir-se en el líder de l’equip contra Milà i va tirar del carro al llarg del partit. Mirotic va ser capaç de callar als més escèptics i liderar al Barça en un partit gran. De ben segur ho voldrà repetir. L’hispano-montenegrí està davant del dia que tant esperava quan va decidir fer les maletes i tornar a Europa. La final de l’Eurolliga l’espera i el necessita.

Per la seva banda, l’Efes jugarà la seva segona final de l’Eurolliga amb l’esperança d’aquest cop sí, proclamar-se campió d’Europa. A més, el factor afegit per als turcs és que podria ser un ‘The Last Dance’ per a ells. Amb la més que probable sortida de Micic a l’NBA i, qui sap, alguna baixa inesperada més, els d’Ataman hauran de reconstruir-se a l’estiu i podrien perdre pistonada de cara a futures temporades. Queda clar, doncs, que estan davant d’una oportunitat única per guanyar la competició que vés a saber quan es tornarà a produir. Amb aquest factor pot jugar el Barça, ja que l’Efes ha patit molt sota pressió en els darrers temps. A la seva semifinal, els blaugranes van demostrar el caràcter que tant se’ls demanava, van saber patir i van sobreposar-se a la lesió de Calathes en uns últims minuts a cara o creu. Els turcs, en canvi, van brillar durant 30 minuts, però van estar a punt de repetir el mateix que els havia passat a playoffs contra el Madrid. Mentalment fora del partit i amb la pressió a flor de pell, van patir més del que haurien per passar a la final. Per una vegada, sembla que el factor mental pot estar de part del Barça.

Ja per acabar, el factor decisiu de la final el tindran les estrelles. Micic i Larkin voldran ser decisius des de l’1 contra 1 davant la més que presumible defensa de canvis del Barça. Si juguen còmodes i són capaços d’involucrar a la resta de l’equip, Efes tindrà molt guanyat. De totes maneres, es presumeix una final igualadíssima i que es definirà per detalls, sent la pressió un factor diferencial. Per aquest motiu aposto pel Barça. De totes maneres, esperem que sigui un partidàs i guanyi el millor.

Artau Pascual- BARÇA

He pensat força estona en com enfocar els meus paràgrafs. Hi ha alguna cosa que em diu que tres persones apostant pel Barça en aquesta final és un excés d’optimisme que pot envellir malament, però aquest equip s’ha guanyat que confiem cegament en les seves possibilitats després del que ha anat fent al llarg de la temporada. Sarunas Jasikevicius ha construït un equip d’autor amb un segell d’identitat molt diferent de l’Efes d’Ergin Ataman. Uns juguen un bàsquet simple des dels conceptes i els altres es basen en una velocitat d’execució rapidíssima de sistemes amb mil variants.

L’Eurolliga és una competició diferent. En una final d’aquest estil hi conflueixen tres variants: la narrativa, les estrelles i els precedents. Aquest darrer factor, juntament amb la dinàmica, influeix poquíssim. És un tòpic, però un partit a vida o mort és una història diferent de qualsevol enfrontament de temporada regular. En els dos partits entre Barça i Efes els turcs van ser superiors i el Barça no va ser capaç de donar resposta al desequilibri perimetral de Micic i Larkin, però els dos equips han evolucionat molt des d’aquestes instàncies. Efes ha arribat a la F4 havent de matar dues vegades als seus rivals per relaxació i falta de transmissió de missatge del seu tècnic, mentre que el Barça va superar una prova duríssima a nivell de desgast mental als quarts de final i des de llavors tot li ha semblat més senzill.

Per a Efes és una última bala abans de l’adéu de Vasilije Micic (MVP) rumb a l’NBA. Encara pendents d’esbrinar les claus del futur de Larkin, els turcs tancaran un cicle que, si som justos, mereix un final feliç. Durant els darrers tres anys han estat el millor bloc d’Europa i és milor recordar aquest tipus de projectes des de la victòria que com a reis sense corona. Per part del Barça, la planificació de l’any vinent és incerta: no hi haurà canvis dràstics en l’estructura però alguns jugadors del contorn faran les maletes i Jasikevicius voldrà acabar de confeccionar la plantilla al seu gust. Com dirien els Manel ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, i seria just que jugadors que s’han menjat el procés de reconstrucció sencer com Pierre Oriola o Adam Hanga alcessin el títol.

Pel Barça és una final a l’inici del projecte. Per a Efes, és una darrera oportunitat. Efes té més talent individual. El Barça té més projecte. Aquesta història, en clau blaugrana, tot just comença. No oblidem que és una final, i les finals principalment s’han de gaudir. Aquest Barça ha demostrat al llarg de tota la temporada que gaudeix competint i sent la millor versió de si mateix, i en el partit d’avui no n’hauríem de viure cap excepció. Guanyi qui guanyi, guanyarà el millor.