El Draft de 2020 ja és a la cantonada. Tots tenim moltes ganes de saber quin jugador escollirà la nostra franquícia i, sobretot, de començar a enfocar amb plenes garanties la temporada 2020/2021. A Esmaixada hem analitzat una bona colla de perfils al llarg de tots aquests mesos i hem analitzat diverses opcions d’algunes franquícies, però encara tenim pendents de publicació perfils i reflexions sobre alguns dels jugadors més populars d’aquesta fornada. Avui és el torn de publicar el perfil d’un jugador especial: LaMelo Ball. És base, és germà de Lonzo Ball i el seu pare és una de les figures més desagradablement influents del panorama NBA dels darrers anys. Format entre Lituània i Austràlia, el base de Chino Hills és un d’aquells jugadors que generen opinions de tota mena.
LaMelo Ball és un nom que porta uns anys a l’òrbita del professionalisme. Quan pensem en ell pensem en un jugador que hem vist durant diversos anys en vídeos de highlights recopilatoris de millors jugades, en notícies sobre el desenvolupament comercial de la marca del pare (de la qual els fills s’estan desvinculant) i moltes altres coses més anecdòtiques però igualment presents. És un dels millors exemples per relatar com un jugador potencialment mediàtic es converteix en un producte. La gestió de la carrera de LaMelo Ball fins ara ha estat, de ben segur, una de les més complexes que puguem imaginar. En qualsevol cas, centrem-nos en el que és capaç de fer en una pista de bàsquet i deixem que siguin els especialistes de les franquícies els que jutgin la seva àrea extraesportiva. Comencem!
Un passador de luxe amb flaqueses notables
Sent l’actual una fornada que s’ha admès per consens que és molt oberta i que no compta amb cap jugador que d’entrada sigui unànimement un Tier 1 de manual (projecte de superestrella, en altres paraules), hem de reconèixer que LaMelo Ball és, amb gairebé total seguretat, el jugador que té la virtut que més excel·leix d’entre totes les promeses de la part alta del Draft: la visió de joc. Té altres debilitats que haurem d’analitzar detingudament al llarg dels següents paràgrafs, però és inqüestionable que té una vocació natural i espontània per realitzar lectures brillants en escenaris difícils i que el seu ritme de joc, gràcies al pas per Austràlia, és molt pròxim al que es practica ja a l’NBA. Té uns pics molt alts de velocitat mental.
Si ens endinsem en la capacitat passadora des d’un punt de vista més tècnic, LaMelo Ball és un jugador que es deu poc a la ortodòxia. És un jugador que no es regeix per uns cànons acadèmics en el seu joc i que conserva una essència d’improvització que es veu molt potenciada per la seva agilitat gestual. Té una facilitat natural per passar la pilota en moviment amb qualsevol de les dues mans (l’ambidextresa és un dels seus grans punts forts com a jugador on ball) i no necessita que el joc es pausi per generar superioritats per als companys. El seu ventall de recursos en passades sobre bot i en primers instants de transició és un dels més amplis que hem vist en els Drafts dels darrers anys.
Un altre punt a favor de LaMelo Ball, que és el que el situa juntament amb Killian Hayes a l’elit dels guards d’aquesta fornada i el separa de jugadors com Cole Anthony, és que és el jugador més brillant de la fornada com a generador en pick and roll. Aquesta és, a més a més, al mateix temps, la gran diferència que hi ha entre ell i el seu germà: mentre ja hem vist quins rendiments li ha donat el pnr a Lonzo a l’NBA, LaMelo Ball té les eines i l’habilitat suficient per exercir de base amb un volum alt en el bloqueig directe. És un jugador que porta intrínsecament la capacitat per crear-se espai mitjançant el bot i els passos enrere o laterals respecte el defensor i que també domina perfectament el seal i el serpenteig. Aquest domini de l’espai, que està estretament vinculat amb la coordinació i l’expressió corporal de qualsevol jugador, és un dels factors que el situen a la cúspide de la present generació.
De cara a cistella, el desenvolupament de LaMelo Ball és intrigant. D’una banda, el seu rang d’acció ja està encarat als paràmetres que l’entorn NBA entén per eficients: el gruix dels seus llançaments són des de la línia de tres punts o en situacions pròximes al cèrcol. La mitja distància juga un paper gairebé testimonial en el seu ventall de possibilitats. De l’altra banda, hi ha dues coses que fan que s’hagi de ser un pèl reticents sobre les seves prestacions en aquest àmbit: la selecció de tir i el percentatge d’encert. La temporada passada va anotar un 37% dels seus tirs de camp i va deixar-nos un inquietant 25% en triples. Així doncs, mentre valorem positivament el seu rang d’acció -amplíssim, digne dels creadors d’elit-, hem de tenir en compte que les xifres no l’avalen.
Pel que fa a la mecànica de tir, el debat és complex. És complex perquè LaMelo Ball és un jugador que fuig dels criteris acadèmics i perquè, al cap i a la fi, tot i que sigui un tòpic, en el cas de jugadors amb el seu sostre i les seves possibilitats sempre es prioritza que creixin polint la base de característiques i aptituds que tenen abans que canviar-los dràsticament la manera de fer. Dit això, hi ha diversos àmbits que cal que reorienti. El problema, però, és que té alguns problemes estructurals importants relacionats amb la manera d’executar. El més important és que rarament es col·loca bé, cosa que respon a un problema del tronc inferior, i el segon és que la càrrega del llançament la fa per sota del cap i amb els colzes mal col·locats. No té una bona prolongació. La qüestió és que, tenint en compte que la majoria dels seus llançaments són des del bot, s’ha de trobar l’equilibri entre la comoditat que té llançant aprofitant-se de l’espai que es crea i aquestes complicacions que hem citat. Això depèn, sobretot, de la progressió sobre aquest estil que mostri el propi LaMelo Ball.
De cara a l’NBA, si la seva evolució segueix el camí que tots imaginem que seguirà, la immensa majoria dels tirs de LaMelo Ball continuaran arribant des de la creació autòtrofa. Això li permetrà continuar executant des del moviment i, d’aquesta manera, pal·liar o dissimular alguns dels entrebancs que hem citat recentment. Els seus principals aliats per generar-se punts són els mateixos que el converteixen en un ball handler d’elit: el canvi de ritme, el còctel atractiu que formen l’agilitat gestual i el domini avançat del bot i fins i tot, tot i que sembli un aspecte anecdòtic, la postura desafiant i arrogant que llueix en moltes ocasions. Com a ball handler en situacions de pick and roll ha anotat amb els següents guarismes: 7/25 T3, 7/20 mitja distància, 13/25 àrea restringida.
Atacant el cèrcol, LaMelo Ball té dues dimensions. Novament ens tornem a trobar davant d’un dilema entre les maneres i l’execució: al mateix temps que és un jugador que té una facilitat natural per trobar l’espai per arribar a la cistella i completar amb una finalització hàbil i astuta, la majoria de problemes li sorgeixen quan no aconsegueix evitar el contacte amb el defensor. En aquest escenari també demostra que té una sensabilitat especial per finalitzar i que, quan porta la iniciativa, treu suc de la majoria d’avantatges.
Aquest clip adjuntat resumeix perfectament quin tipus de situació és la que més el beneficia: desestabilitza un defensor amb una simple finta per donar sentit a la relació cos-pilota i arriba al fons de tot amagant la pilota i finalitzant d’una manera particular.
El seu principal defecte, que també servirà per analitzar les prestacions defensives que té a hores d’ara, és que presenta mancances importants en termes de consistència, enllaçament d’esforços i concentració en el joc quan l’activitat no passa per ell. La seva incidència en accions off the ball és gairebé intranscendent (tot i que promitja un 38% d’encert en catch and shoot, dada que fa pensar que podria tenir una bona producció en aquesta àrea), té problemes per superar el marcatge de defensors més físics que pretenguin allunyar-lo del joc i rarament busca talls per generar espais i línies de passada per als companys. Aquests problemes d’esforç a vegades es fan palpables en l’execució de llançaments i passades senzilles, ja que pot arribar a transmetre la sensació de no resoldre encertadament “tràmits” perquè té poca tensió. Hem de veure fins a quin punt aquesta manca de tensió es deu a un mal vici transitori o si, com alguns sospitem, és un atribut inherent al seu caràcter.
Un defensor per construir
La predisposició defensiva de LaMelo Ball és altament preocupant. De tant en tant, en una lliga que és propensa a l’errada en els primers segons de possessió com l’NBL, s’ha mostrat com un jugador intuitiu i atent per interceptar línies de passada, però en la resta d’àmbits està molt verd o és, directament, desprèn vibracions desesperants. La temporada passada no va concedir menys del 50% d’encert en cap paràmetre de llançament: 53% T3, 55% a la mitja distància i…79% a l’àrea restringida (!!).
Necessitem una mica més de mostra, que la tindrem tan bon punt posi un peu a l’NBA, per saber si hi ha un cert punt d’anticompetitivitat o si és qualsevol altra cosa. La sensació, analitzant la seva manera de fer des de fora, és que és molt difícil que un jugador amb les seves virtuts físiques i mentals no sigui capaç de poder donar una mica més en la defensa col·lectiva. Si algú és capaç de motivar-lo mostrant-li les finalitats útils d’una bona defensa, posar la seva envergadura i agilitat al servei d’un plantejament defensiu pot servir per agilitzar rotacions i cobrir desajusts.
De totes maneres, la realitat és que la progressió de LaMelo Ball en defensa dependrà directament de la seva voluntat de progressió. Passar bloqueigs sense fer concessions, baixar el cul i entendre les necessitats del costat feble són coses que es deuen més a les ganes del jugador de ser mínimament productiu que a reunir unes condicions privilegiades (que realment també en té). En defensa és en l’àmbit en el qual més es nota que li costa concatenar esforços. A l’NBA, si no mostra activitat quan l’atac rival no passi per la seva àrea d’acció, no aconseguirà superar els primers estadis d’aportació defensiva.
LaMelo Ball figura com a número 2 del Big Board del redactor d’aquest article i és, sens dubte, com comentàvem ja fa uns quants paràgrafs, el jugador d’aquesta fornada amb una virtut més cridanera. En el millor dels casos, el de Chino Hills pot ser el jugador més pròxim a canviar el rumb de la franquícia que l’esculli.
Gairebé cada franquícia del TOP 5 té un motiu raonable per escollir-lo. I gairebé cada franquícia ubicada al TOP 13 té un motiu raonable per raonable per buscar un trade up per ell. Dit això, LaMelo Ball és una moneda a l’aire: el risc sempre hi és.
