• Què passarà amb Kris Dunn?

Una de les curiositats principals de Coby White és que comparteix representant amb el mateix Kris Dunn. Això no hauria de tenir cap rellevància en el futur del jugador, però és Chicago i la gerència és la de sempre…així que qui sap. Sense anar més lluny, només cal recordar per què es va fer una promesa d’elecció en el pick 22 a Chandler Hutchison la temporada passada: la seva agència de representació és la mateixa que la de la meitat (aproximadament) de directius dels Bulls. Amb pilota és molt diferencial ara per ara. Sap llegir i atacar els desajusts (els seus 1vs1 purs molt sovint deriven d’allà) i els ataca amb fermesa i decisió. Té molta confiança en la capacitat per jugar amb el balanç pas-cos i en la finalització. Haurà de treballar el floater si vol afegir recursos al seu joc.

Kris Dunn té els deures que ja sabem: aprendre a tirar i a moure’s sense pilota. Una de les frases que més han evidenciat què és el que ha passat amb ell aquest any és el que va dir només acabar la temporada sobre el sistema: “em pensava que seria l’únic generador. A l’estiu no em van dir que treballés el tir”. Dunn és més gran que la resta del nucli jove i està visiblement encallat en la seva progressió. Té fusta de líder vocal i és un 10 en entrega i actitud, però els Bulls necessiten talent. Si Dunn no funciona en un sistema amb generadors múltiples i molt tir exterior (el que sembla que finalment voldrà aplicar Boylen), el millor que pot fer és marxar. Independentment del seu valor, Chicago necessita moure fitxa.

Una altra opció és acabar d’esgotar el seu contracte i veure si pot ser el base de la segona unitat, cosa que sembla difícil perquè tampoc respon al prototip de veterà amb experiència en moments calents que busquen els Bulls. Dunn està en un impàs incòmode i complicat que marcarà el futur de la seva carrera. Ell, pel que ha dit, vol quedar-se a Chicago.

Daniel Gafford, un interior de rotació de garanties

Daniel Gafford és un interior que té una envergadura monstruosa i que centra gran part de les seves virtuts basquetbolístiques en la capacitat defensiva. És un protector de cèrcol eficient i un jugador que, en atac, necessita que l’alimentin. No pot generar-se els punts de manera autònoma a no ser que capturi rebots ofensius i tampoc té un rang de tir massa elevat, així que el seu rol ja està definit des d’un principi. La temporada passada, quan oscil·lava entre el pick 10 i el pick 20 i sorpresivament no es va presentar, se’l comparava amb Clint Capela. Interessant.

En aquesta línia -la de la comparació amb Clint Capela- cal afegir que els Bulls comptaran aquest any amb Roy Rogers, un dels assistents defensius dels Houston Rockets que ha tingut un pes específic monumental en el desenvolupament tàctic i tècnic de Clint Capela. El que ha de fer Boylen amb ell és convertir-lo en l’eix de rotació defensiu de la segona unitat: si és capaç de construir una defensa al seu voltant (minimitzant les ocasions de mismatch), el seu primer any serà molt més fàcil.

La seva funció serà disputar els minuts que no disputi Wendell Carter Jr i equilibrar la balança ofensiva-defensiva de l’equip. Necessitarà jugar amb interiors que tinguin capacitat per alternar joc perimetral i joc interior ja que ell no domina la llarga distància, així que serà més bàsic que mai que els Bulls incorporin algun stretcher pur (no un Jabari Parker) al fons d’armari. Serà molt interessant veure, també, què passarà amb Robin López (dono per fet que Cristiano Felicio caurà de la rotació): si bé podria ser que renovi per guiar el vestuari i els primers passos dels joves, el seu paper esportiu hauria de ser més relatiu que mai. Hora de prendre decisions.

Com arriben els Bulls a l’agència lliure?

Ja hi ha quintet titular i pivot suplent: Coby White, Zach LaVine, Otto Porter Jr, Lauri Markkanen i Wendell Carter Jr. Aquests noms són els que haurien de liderar un hipotètic projecte d’equip candidat al títol (a llarg termini, evidentment) i, a dia d’avui, transmet sensacions positives. Amb això, però, no n’hi ha prou: cal formar una banqueta que inclogui realitats i apostes i que doni profunditat a l’equip. Les necessitats són evidents: un base o escorta suplent, un “quatre suplent” i un jugador polivalent que sigui 3&D (un Ariza).

Els Bulls són conscients que la gestió que la gerència ha fet de la franquícia durant els darrers anys no és fàcil de vendre als agents lliures de renom, així que estan omplint el salary cap a través de traspassos per jugadors aptes/perfils que no trobem a la plantilla (com Otto Porter Jr) independentment del seu cost. És una iniciativa correcta sempre i quan es tingui la certesa que se serà pacient amb els joves, cosa que de moment sí que està passant.

El ball de noms per la posició del base suplent porta temps en marxa: han sonat jugadors com Ricky Rubio (cada dia més a prop dels Pacers), Darren Collison (jugador veterà que aportaria experiència i saber estar a un vestuari farcit de joves i que avui encara és eficient i útil), Patrick Beverley (natiu de Chicago i interessant si no demana un contracte a llarg termini) i Derrick Rose (no cal explicar quin és el seu simbolisme a la ciutat del vent). Tindrem temps d’analitzar-ho pròximament i d’escriure una infinitat d’articles sobre la rumorologia que vagi sortint, però a dia d’avui la premissa principal hauria de ser que la prioritat de la franquícia ha de ser Coby White i que la funció del suplent, a part de competir, ha de ser tutel·lar i exercir de mentor del young core.

Pensant en les altres funcions que no tenen ocupant que mencionàvem abans, hi ha hagut diversos noms damunt la taula: el mateix Ariza, Danny Green o Anthony Tolliver. El que es necessita de qui arribi és que obri la pista, que sigui intens en defensa, que sigui versàtil (bàsicament per poder rellevar Lauri Markkanen i ser extrapolable a una altra posició) i que aporti fiabilitat. No són el futur. Al final els Bulls invertiran els diners de l’agència lliure (no arriben ni tan sols a l’espai per oferir un màxim salarial) per acabar de perfilar els retocs necessaris per fer un rentat d’imatge a la cara que hem vist de l’equip durant els darrers anys pensant també que, en cap cas, els reforços haurien de comprometre la flexibilitat salarial del futur. Un bon exemple del que podrien buscar seria el que els Sixers han fet els darrers tres anys amb JJ Redick o, anant una mica més lluny, el que George Hill va fer amb els Sacramento Kings fa dues temporades.