16 de maig de 2014. Mediolanum Forum. El Barça jugava la seva tercera Final Four seguida. Els dos anys anteriors havia perdut contra l’Olympiacos (2012) i el Madrid (2013) a semifinals. Un any més tard, a Milà, tocava la revenja contra els blancs. Res més lluny de la realitat. Aquell dia els merengues van apallissar al Barça (62-100) en una de les derrotes més sonades, tristes i humiliants de la seva història. El cop va ser duríssim. Aquell equip, però, va ser capaç de refer-se i va acabar aixecant la lliga ACB al Palau amb el recordat triple de Lampe. El seu camí a Europa, però, no va tornar a redreçar-se.
El 2015, l’equip va caure a playoffs contra l’Olympiacos d’Spanoulis, per 3-1. El 2016, es va quedar a les portes, però va tornar a caure contra el Lokomotiv de Delaney, Randolph, Claver o Singleton al cinquè partit en una eliminatòria igualadíssima. El 2017, ja amb el nou format de competició i amb Bartzokas a la banqueta i Rice sobre la pista, l’equip va acabar amb un trist rècord de 12-18 en onzena posició. El 2018, primer amb Sito Alonso i més tard amb Pesic, l’equip va ser capaç d’empitjorar les prestacions de l’any anterior i va acabar 11-19 en tretzena posició de 16 equips. El 2019, després d’una millora substancial, l’equip es va tornar a quedar a les portes caient al cinquè partit d’una eliminatòria espectacular contra l’Efes de Micic i Larkin. I el 2020, després d’una inversió important traient a Mirotic, Higgins i companyia, la pandèmia va frenar les aspiracions de tornar a la Final Four.
Set anys més tard, el Barça ho ha aconseguit. Després d’una temporada apassionant, en la que ha aconseguit tornar la il·lusió a l’aficionat culer, s’ha plantat a una final a quatre amb aspiracions de guanyar-la. Però el fet més important és que, després d’uns anys de penúria i anades i vingudes, el Barça ha aconseguit formar un projecte sòlid que l’ha fet tornar entre els més grans de l’Eurolliga. A partir d’aquí, guanyar la competició o no, depèn de molts factors. Serà l’equip de Saras capaç d’aconseguir-ho?
Una temporada apassionant
Després del fracàs de la Fase Final Excepcional de l’ACB l’estiu passat, el Barça tornava a sacsejar la banqueta buscant d’una vegada la peça que consolidés el projecte. Feia anys que es parlava de Jasikevicius com l’home a portar per a aconseguir-ho, i després d’una llarga espera el moment va acabar arribant. El fitxatge de Saras marcava un abans i un després en el projecte blaugrana. La gerència tenia clar que la plantilla que havien muntat l’estiu anterior ja era top, però faltava portar un entrenador que fos capaç de liderar-la. A més, després de les sortides de Delaney i Pangos, l’equip necessitava un nou cervell, i va portar al millor del mercat: Nick Calathes, un jugador que coneixia molt bé el nou tècnic.
Amb aquestes dues incorporacions començava una temporada il·lusionant, però aquesta il·lusió s’havia de convertir en joc i resultats. Els primers passos del nou projecte van ser complicats, perdent la final de la Supercopa contra el Madrid, encara amb Campazzo a les seves files. Aquella derrota, amarga per com es va donar, sentava les bases d’un possible canvi de cicle. El Madrid, amb totes les estrelles i un projecte sòlid i consolidat, va patir més del que s’esperava contra un equip bo, però que encara estava en formació.
I aquestes sensacions s’han anat confirmant al llarg de la temporada. El Barça de Saras ha estat l’equip més fort de l’Eurolliga i amb uns pics de forma més elevats. L’equip català ha estat fonamentat des de la defensa. Una defensa agressiva, dura i amb poques escletxes, que ha fet del canvi i del flash els seus senyals d’identitat. A més, en atac, tot i no ser dels equips que més punts ha anotat per partit, ha fet gala d’una de les millors pissarres de la competició, amb recursos gairebé il·limitats. L’únic però que se li pot posar a l’equip és la falta de generació exterior en certs moments. La necessitat de trobar a algú que trenqui els sistemes i ataqui des del bot i el bloc directe en moments de saturació s’ha evidenciat en diferents moments de la temporada. Tot i això, la temporada de l’equip a l’Eurolliga és molt positiva, liderant la fase regular durant gran part de la mateixa, un fet que no havia passat mai des de la implantació del nou format.
Higgins i Mirotic volen ser els líders de la tercera Eurolliga.
Pel que fa a l’ACB, l’equip culer no ha estat capaç d’acabar la fase regular líder. Per davant ha tingut un Madrid que, si bé no ha fet una Eurolliga per llançar coets, ha aconseguit una classificació històrica a l’ACB, amb un rècord increïble de 34 victòries i només 2 derrotes. El Barça, tot i això, ha acabat segon amb només 4 derrotes, a dues dels blancs. En condicions normals, l’equip blaugrana hauria acabat líder, però la temporada regular del Madrid a l’ACB ha estat bestial.
Aprendre del Play-off
Després de l’espectacular fase regular de l’Eurolliga que va protagonitzar l’equip de Saras, el Barça arribava als playoffs amb la confiança d’un líder contra el vuitè classificat. El Zenit de Xavi Pascual era l’únic esglaó que li faltava als culers per aconseguir arribar a la Final Four. L’eliminatòria es presentava suposadament assequible, però amb possibilitat que es compliqués més del que s’esperava. Els russos estaven sent una de les sorpreses de la temporada i volien donar la sorpresa. A més, la tipologia de joc dels de Pascual no afavoria gens al fet que el Barça pogués jugar còmode. Els pitjors presagis es van confirmar i el Barça va donar una de les seves pitjors versions de la temporada al llarg dels quatre primers partits dels playoffs.
El tècnic de Gavà va ser capaç de treure a la llum totes les carències que tenia la plantilla del Barça i limitar al màxim les virtuts de la mateixa. Jugadors com Mirotic o Calathes van tenir moltes dificultats per rendir en la guerra de trinxeres que havia proposat Pascual pels culers. L’equip blaugrana, gens acostumat al fet que els rivals imposin el ritme de joc per sobre del seu, va patir de valent al llarg de l’eliminatòria. Els fantasmes del passat afloraven sobre el cap dels culers i la sensació del possible fracàs rondava el cap de l’equip i l’afició. La pressió de ser molt favorit podia costar cara.
Els dos primers partits al Palau van ser un suplici pels culers. El primer partit va ser un exercici de supervivència en el qual, després de remuntar 14 punts de desavantatge al descans, van acabar caient als darrers segons amb un Pangos estel·lar. El segon va ser més del mateix, un patiment constant, que es va acabar guanyant de miracle. Amb un 1-1 a Rússia, els pitjors presagis podien complir-se. Tot i això, el Barça va ser capaç de plantar-se amb un 2-1 a favor després d’un sòlid tercer partit. El quart, primer match ball de l’eliminatòria pels culers, va ser un despropòsit. Els de Pascual van dominar de principi a fi i van posar la por al cos de cara al cinquè i definitiu partit. I aquell dia, sota màxima pressió, el Barça va treure la seva millor versió i va esborrar per complet de la pista al Zenit. Els catalans van ser superiors als russos per primer cop en la sèrie i van acabar imposant-se en una eliminatòria inesperadament dura.
Aquella sèrie va ser, sens dubte, un toc d’atenció pels blaugranes, que no poden repetir aquella imatge si volen endur-se el títol a casa onze anys després. Només Davies, Higgins i Kuric van rendir al nivell que s’esperava d’ells, i amb tan poc és impossible guanyar una Eurolliga. Si els de Saras han après la lliçó, tindran opcions de victòria.
Brandon Davies va ser el millor blaugrana als playoffs.
En quin moment arriba?
Després del toc d’atenció dels playoffs contra el Zenit, l’equip blaugrana ha tingut uns quants dies per descansar la ment, el cos i recarregar piles. En 24 dies des que va finalitzar la sèrie contra els russos, el Barça només ha disputat 4 partits, tots ells de lliga regular de l’ACB, amb molt poca importància a nivell de resultat, degut a que la primera plaça estava pràcticament impossible.
Dos dies després d’acabar els playoffs Eurolliga, els de Saras van guanyar l’Obradoiro per 6 punts en un partit que va servir per donar descans a algunes peces importants. I tres dies més tard, ja recuperat mentalment de la duresa de la sèrie, l’equip va endossar una pallissa per 51 punts al Betis de Joan Plaza en la victòria més àmplia de la temporada. A partir d’aquest partit, el Barça va tenir nou dies de descans abans d’afrontar els dos darrers partits de lliga regular, que es van transformar en dues victòries sòlides contra dos bons equips com són Baskonia i Tenerife, per 13 i 24 punts de diferència, respectivament.
El Barça arriba fresc, amb bona dinàmica i havent deixat enrere els fantasmes de la sèrie contra el Zenit, que queda ja gairebé un mes enrere. És un bon moment per afrontar els partits més importants de la temporada.
El que ve per davant: primer Milà, després Efes o CSKA
La temporada està acabant, però per davant encara queda el més important: una Final Four a la qual ha costat moltíssim arribar. El primer rival, divendres a les 21:00, el Milà de Delaney i Messina. L’equip italià està davant la temporada de la seva consagració definitiva després de grans inversions que no havien anat enlloc. Aquest any, els fitxatages de Hines, Datome, Punter, Shields, LeDay o el mateix Delaney, han impulsat als milanesos dins del grup dels contenders. Després d’un inici amb alt i baixos, els de Messina van acabar quarts de la lliga regular en un final de campanya molt positiu. Els playoffs contra el Bayern també se’ls van complicar de valent, i van haver de patir fins als darrers minuts del cinquè partit per confirmar la seva plaça per Colònia. Els italians venen com la suposada ventafocs a la Final Four, tot i que són un equip temible i amb recursos ofensius pràcticament il·limitats. Veterans com Hines o Datome han dotat de caràcter a una plantilla que destaca per la seva qualitat. Si guanyen l’Eurolliga, tampoc seria una sorpresa majúscula.
Els precedents entre Barça i Milà d’aquesta temporada, però, són molt positius pels de Jasikevicius. Els dos enfrontaments entre catalans i italians van acabar amb el mateix marcador: +16 pels blaugranes. Tot i això, el guió de partit va ser molt diferent en tots dos partits. El partit de la primera volta, al Palau va ser dominat pel Milà durant gran part del mateix. A falta de només 6 minuts pel final del partit, els italians guanyaven de 7 i el Barça estava totalment saturat en atac. A partir d’aquí, un temps mort de Jasikevicius va canviar el partit i, un parcial final demolidor de 27-4 va decantar el partit pels culers. El partit de la segona volta va tenir un guió molt diferent, i va ser una exhibició defensiva blaugrana de principi a final. Pel record, aquella celebració de Saras i la banqueta després d’una de les múltiples defenses exitoses al llarg del partit.
De cara a la semifinal, el Barça intentarà de ben segur repetir el plantejament que li va sortir bé en els cara a cara contra els italians, saturant al màxim les línies de passada i intentant executar la defensa de canvis a la perfecció. El Milà, per la seva part, intentarà plantejar la mateixa tipologia de partit que el Zenit als playoffs, que no difereix molt respecte al tipus de defensa que fan habitualment, tot i que la seva plantilla no compta amb les mateixes armes que els russos per a executar aquest pla. En atac, intentaran imposar la qualitat dels Chacho, Delaney, Shields o Punter davant la dura defensa blaugrana. El partit serà apassionant, i el Barça intentarà imposar el seu ritme com ho va fer als precedents anteriors entre tots dos equips.
En una possible final, l’equip blaugrana es trobaria amb l’Efes d’Ataman o el CSKA d’Itoudis. Els de Saras tenen sensacions contraposades amb els dos equips. Els precedents d’aquesta temporada contra els turcs són negatius, amb dues derrotes en dos partits, mentre que els precedents contra els russos són molt positius, amb dues victòries en dos grans partits dels catalans. Res d’això importa ara mateix, ja que primer hauran de superar a l’Armani Milà.
Pau Gasol i Bolmaro, factors inesperats
Si a principi de temporada ens diuen que el Barça estaria a la Final Four de l’Eurolliga, a poques persones els hagués sorprès. El projecte estava pensat per això. Però si ens diuen que Pau Gasol i Bolmaro serien dos dels jugadors que poden ser un factor diferencial des de la segona unitat, ningú s’ho hagués cregut. Primer de tot, perquè Gasol no havia ni arribat i Bolmaro havia començat jugant més aviat poc. Però l’impacte dels dos jugadors s’ha multiplicat en les darreres setmanes.
El pivot de Sant Boi, llegenda absoluta del bàsquet, ha deixat enrere els problemes físics i ha experimentat una evolució molt positiva des de la seva arribada al club blaugrana el passat mes de març. Més enllà de les estadístiques, que a ACB són molt positives (9 punts i 4 rebots en 15 minuts de joc), el català ha anat pujant prestacions a mesura que han avançat les setmanes. Els primers partits de Gasol amb el Barça no tenen res a veure amb els d’aquestes últimes jornades. El punt d’inflexió el va marcar el cinquè partit contra el Zenit, en el que l’ex-Laker va ser un factor decisiu anotant 7 punts i capturant 3 rebots, però sobretot va ser tota una presència en la zona, recuperant 3 pilotes i fent 4 taps. Gasol ha avançat en la rotació a la posició de ‘5’ a Oriola i s’ha consolidat com una peça important dins l’engranatge blaugrana. Arriba a la Final Four en un estat de forma excel·lent als seus 40 anys i amb ganes de sumar l’únic títol que li falta: l’Eurolliga.
Pau Gasol vol guanyar el títol que li falta.
El cas de Bolmaro guarda certes similituds. El jove base blaugrana ha experimentat una evolució meteòrica al llarg de la temporada i està protagonitzant un final de campanya espectacular. La sortida d’Heurtel i la poca participació de Westermann han fet que l’argentí agafi un paper important en la rotació de base-escolta i està complint amb escreix. Ja va tenir un rol important als playoffs contra el Zenit i va ser un factor a tenir en compte en alguns dels enfrontaments. El seu final de lliga regular a l’ACB han estat molt destacable, promitjant 14’4 punts i 3 assistències en els darrers 5 partits. La seva evolució en el joc s’està notant fins i tot en els percentatges en el llançament, ja que ha promitjat un 46% en triples a l’ACB i un 42% a l’Eurolliga. Dades a tenir molt en compte per a un jugador com ell, que no és un especialista des de la llarga distància. A més, ha vist recompensat el seu gran moment rebent el premi de Jugador Més Espectacular Kia de la Lliga Endesa. L’argentí té la Final Four com la seva gran meta abans de fer les maletes aquest estiu direcció Minnesota Timberwolves.
El Barça està davant del seu somni. Després d’una temporada espectacular, els blaugranes tenen l’Eurolliga entre cella i cella com el seu gran objectiu. Set anys sense arribar a una Final Four són molts, i els nervis ja estan a flor de pell. Els catalans volen alçar d’una vegada la copa que ja fa onze anys que se’ls resisteix. Serà capaç el Barça de batre als seus rivals i guanyar la tercera Eurolliga de la història de la secció?
