Quan parlem de l’Eurolliga és molt difícil que no ens vingui al cap el nom del Real Madrid. El club amb més Copes d’Europa ha aconseguit penjar-ne una més a les vitrines de la capital i ja en sumen onze. No obstant això, aquesta té un factor diferenciador de la resta. El Real Madrid partia d’inici la temporada després d’un gir de 180 graus en la direcció tècnica de l’equip amb el cessament o, millor dit i per maquillar-ho una mica, la no continuïtat de Pablo Laso, i agafava els comandaments de la plantilla Chus Mateo, l’ajudant de l’ex-tècnic vitorià des de 2014 i un tipus en el qual pocs veien la capacitat de guanyar un títol d’Eurolliga al maig.

Però si el bàsquet és alguna cosa en aquesta vida, és un esport en què el desenllaç dels fets no casa gairebé mai amb les prediccions inicials. I davant, pràcticament, tot pronòstic, el Real Madrid aixecava el 21 de maig la seva onzena Eurolliga al cel de Kaunas.

Analitzem les tres fases per les quals es regeix el camí cap a la onzena.

Una fase regular amb alts i baixos

El camí no va ser gens senzill des del principi per als blancs, que van iniciar la seva travessia amb cinc desafiaments al mes d’octubre enfrontant-se, possiblement, a alguns dels seus rivals més temuts. En primer lloc, Panathinaikos i FC Barcelona a domicili, seguits per Olympiacos, Estrella Roja i Virtus Bolonya a casa. Chus Mateo iniciava amb mal peu el seu primer mandat europeu al Real Madrid quan un descoratjador balanç de 2-3 va provocar de forma immediata queixes i crítiques entre la pròpia afició. No va ser un començament desitjat, però ja es podia entreveure que Tavares, Musa i Deck serien els pilars fonamentals del Real Madrid en la seva travessia europea. Novembre també va portar cinc partits, que van permetre apreciar la millora en el joc de l’equip de Chus Mateo, aconseguint un balanç perfecte de 5-0 en guanyar a Anadolu Efes, Alba Berlín i Partizan de Belgrad al WiZink, i a Armani Milà i Valencia Basket com a visitant. L’atac blanc va millorar notablement, assolint els 90 punts a favor, i es van accentuar les destacades actuacions de Yabusele i Poirier. Tot i això, no va ser suficient per entusiasmar l’afició, que es va centrar més en l’anàlisi del joc i els minuts de alguns jugadors, deixant de banda el més que notable balanç de 7-3.

Desembre va ser un mes intens, amb sis partits i un balanç de 3-3, on les derrotes van acaparar més atenció que les victòries. L’equip va aconseguir imposar-se a Istanbul davant el Fenerbahce, a Munic davant el Bayern Munic i a casa contra l’Asvel de Nando de Colo. No obstant això, les derrotes contra l’AS Mònaco, amb el 3+1 de Mike James, a Kaunas davant un Zalgiris enèrgic, i a Vitòria davant un Baskonia que va saber dominar el Real Madrid, van generar controvèrsia a la capital espanyola, eclipsant fins i tot la victòria contra un líder com el Fenerbahce, que ostentava un balanç de 9-1. La derrota a casa contra l’AS Mònaco va ser particularment dolorosa, ja que ningú imaginava que l’equip francès arribaria a disputar la Final Four de l’Eurolliga. En resum, l’equip va finalitzar l’any amb un balanç de 10-6, ubicant-se en una excel·lent posició per no només arribar al Top 8, sinó també aspirar al Top 4 i assegurar-se l’avantatge de localia en els creuaments. Els debats sobre el futur de l’entrenador, les dificultats en el percentatge de triples, els punts en contra i els minuts de alguns jugadors van continuar sent tema de conversa a Goya, sense tenir en compte la classificació en la Lliga Endesa.

No obstant això, el 2023 va començar de la millor manera possible. Malgrat la derrota en el clàssic de la lliga davant el FC Barcelona, el Real Madrid va encadenar tres importants victòries consecutives. A casa, va vèncer al Maccabi Tel Aviv en el que va considerar el millor partit de l’any, i de visitant es va imposar davant Estrella Roja i Alba Berlín, destacant un excel·lent Edy Tavares amb 13 taps en els primers tres partits de l’any. En acabar la temporada, Tavares va registrar 86 taps, superant nou equips en total. També es va aconseguir la victòria en el clàssic europeu contra el FC Barcelona, en una pròrroga on Musa va anotar nou punts i els catalans van cometre 25 pèrdues de pilota. La derrota contra l’Olympiacos va ser dolorosa, malgrat que els blancs van viatjar a Atenes sense Sergio Rodríguez ni Williams-Gross. En definitiva, al gener es va obtenir un balanç de 4-1 i el Real Madrid es va situar com a líder de l’Eurolliga amb un registre de 14-7, en un moment en què el calendari apretava inevitablement.

Febrer va arribar amb la Copa del Rei i la pausa de seleccions, la qual cosa va limitar els partits d’Eurolliga a només tres, i els de Chus Mateo van aconseguir tres victòries més, derrotant a casa al Panathinaikos i Zalgiris Kaunas, i a “La Roca” de Mònaco a l’equip sorpresa de la temporada, destacant la brillant actuació de Mario Hezonja (34 val). Març va començar amb un balanç de 17-7 i es presentava com un mes per definir les posicions a les classificacions de les dues competicions. Es van disputar vuit partits a Europa, i el Real Madrid va assegurar la seva classificació amb avantatge de camp, obtenint un balanç de 5-3. Es van aconseguir victòries a casa contra el Valencia Basket, l’Armani Milà i el Fenerbahçe, i com a visitant a Lió i Bolonya.

El fet que un entrenador novell com Chus Mateo tancés març amb un balanç de 22-10 i classificat entre els quatre primers hauria de ser motiu suficient per reconèixer la feina del tècnic madrileny, però no va ser així. A l’abril, es van disputar les dues últimes jornades de la lliga regular per determinar l’equip rival del Real Madrid als playoffs. Tot depenia de la posició final de l’equip, que es va situar en la tercera posició amb un balanç de 23-11, després de la victòria contra el Bayern de Munic i la derrota a Tel Aviv contra el Maccabi.

L’equip rival del Real Madrid seria el Partizan de Belgrad de Zeljko Obradovic i Kevin Punter, que va acabar en sisena posició amb un balanç de 20-14. Les cròniques estaven escrites, ja que Obradovic havia guanyat 20 de 21 eliminatòries d’accés a la Final Four, i el seu pavelló semblava imbatible.

Una sèrie per a la història

Real Madrid i Partizan arribaven a un Play-Off d’Eurolliga al millor de cinc sense un clar favorit. La imponent trajectòria d’Obradovic així com la reputació del seu pavelló, semblaven presagiar un futur desafiant. Tot i que el Real Madrid comptava amb l’avantatge de camp, els dos primers partits es van saldar amb victòries pels serbis. El primer va ser un enfrontament equilibrat, però va ser Kevin Punter qui va portar els blancs a l’abisme, no només amb els seus 33 punts, sinó també amb un triple decisiu en l’últim instant del partit. A més, durant aquell partit, les alarmes van sonar amb força a causa de la lesió al genoll d’Edy Tavares abans del descans. Pel que fa al segon enfrontament, serà recordat per la vergonyosa baralla que va tenir lloc al final del partit, tot i que el resultat ja estava decidit al descans amb un marcador de 37-51. Els disturbis i els cops intercanviats tacades el bàsquet, generant un infern a les hores posteriors al partit i preparant l’escenari per a una autèntica batalla en el proper viatge a Belgrad.

El Real Madrid es trobava en una cruïlla, en el límit entre la victòria i l’eliminació. Ningú havia aconseguit remuntar un dèficit de 0-2 en el Play-Off de l’Eurolliga, i eren pocs els que havien sortit victoriosos de l’Stark Arena, on s’hi congregaven 20.000 apassionats de bàsquet i del seu Partizan. El Real Madrid va aconseguir remuntar un desavantatge de 41-26 al minut 13, gràcies al retorn de Tavares (26 punts, 11 rebots, 3 assistències, 3 tàpiaques i 41 de valoració) i al triple final de Williams-Goss. Així, el Real Madrid va forçar un quart partit que es disputaria a Belgrad tan sols 48 hores després. Un cop més, Edy Tavares es va destacar en el quart partit amb 15 punts, 7 rebots i 30 de valoració, consagrant-se com el jugador més determinant d’Europa. Juntament amb el jugador capverdià, Gabriel Deck es va entregar per complet, fins i tot sacrificant el genoll, per contribuir amb 14 punts assegurant la victòria i forçant un cinquè partit que es jugaria al WiZink Center. No obstant això, aquest cinquè partit va arribar després d’una jornada de la Lliga Endesa que no va afavorir en absolut el club, tot i estar disputant el pas a la Final Four mentre el seu rival portava setmanes sense jugar i arribava més que descansat a l’encontre decisiu.

El cinquè partit va portar el drama, la ràbia, la il·lusió, l’animació i l’eufòria de presenciar un enfrontament que semblava perdut amb un marcador de 56-72 i tan sols 14 minuts restants, però que finalment va ser revertit gràcies, en gran part, a un Palau dels Esports a vessar i més que volcat amb el seu equip, en el qual es van veure cares conegudes com la de Vinicius Jr o els germans Hernangómez recolzant el seu Madrid. Amb un resultat definitiu de 98-94, el Real Madrid va assegurar així el pas a la Final Four de Kaunas. Va ser el millor partit de Sergio Rodríguez amb la samarreta blanca, qui va aportar 19 punts i 6 assistències, acompanyant a Tavares i Musa en el lideratge de l’equip, portant a Chus Mateo a la seva primera Final Four en el seu primer any al capdavant del Real Madrid.

La onzena al cel de Kaunas

Va ser un cap de setmana que es pot definir en una muntanya russa d’emocions. Es van veure els records i flecos de l’era de Pablo Laso i, una vegada més, el Real Madrid va ser subestimat en les seves possibilitats de superar als dos gegants europeus d’aquesta Eurolliga: el FC Barcelona (amb un balanç de 23-11 i un resultat de 3-0 en els playoffs) i l’Olympiacos (amb un balanç de 24-10 i un resultat de 3-1).

La semifinal entre el FC Barcelona i el Real Madrid va tenir la seva particularitat des de l’inici, ja que pocs apostaven per l’equip blanc, fins i tot quan va aconseguir remuntar a la segona meitat després d’un impressionant 64% d’encert en triples per part del Barcelona. La segona meitat del partit va ser decisiva, amb un clar parcial de 24-42 a favor del Real Madrid, on Edy Tavares va aconseguir la segona millor valoració en la història de la Final Four, amb 20 punts, 15 rebots i 4 taps, sumant un total de 39 de valoració. El mèrit estava fet. El Real Madrid havia superat quatre match balls consecutius i ara només li quedava vençre l’Olympiacos per aconseguir la seva onzena Eurolliga, en un dia en què es respirava el perdó cap a l’equip i el cos tècnic per la desconfiança de tota l’afició i el món del bàsquet.

El partit contra l’Olympiacos va demostrar la grandesa de l’equip grec, que va estar sempre per davant en el marcador, fins i tot arribant a tenir una avantatge de 12 punts a la primera meitat. No obstant això, el Real Madrid sempre està ahí, tant és així que Sergio Rodríguez, Mario Hezonja i Edy Tavares van tornar a destacar i van portar l’equip a una última oportunitat. Va ser en una jugada de 12 segons on es decidiria el campió, i Sergio Llull va ser l’encarregat d’anotar la cistella definitiva des de 5 metres, desfermant l’alegria en tota l’afició madridista després de aconseguir la seva onzena Copa d’Europa quan ningú ho esperava, almenys no la majoria.

El Real Madrid ha aixecat el títol més important en el bàsquet continental, aconseguit amb un entrenador que no es caracteritza per ser massa impetuós, però que ha aguantat tot tipus de crítiques cap al seu estil de joc i la seva mentalitat, tot i que mai pels seus resultats. Aquest títol calma els ànims d’aquells que esperaven un tropell en una temporada tan exigent com la 2022/23, on el Madrid ja pot gaudir d’una Eurolliga obtinguda després de 41 partits, amb 28 victòries i 13 derrotes.

L’era de Chus Mateo ja és una realitat i el seu palmarès ja és etern. El Real Madrid segueix sumant aquest títol a les seves vitrines, convertint-se en el club amb més Eurolligues de la història, consolidant la seva hegemonia en el bàsquet europeu i deixant una marca indeleble en la seva història.