Les oficines del València han estat ocupades definint la plantilla per encarar el gran repte que tindrà el club aquest curs. La Fonteta tornarà a disfrutar d’una campanya a l’elit europea però la muntanya es presenta alta i difícil d’escalar.
En aquest text ens centrarem exclusivament en el joc interior del València i intentarem esbrinar si disposen de prou qualitat i calibre per empipar als grans clubs de l’Eurolliga.
Un estiu per canviar sensacions
Després d’una temporada decebedora el conjunt de la capital de la Comunitat Valenciana s’ha posat a treballar per aconseguir un equip competitiu, sobretot, posant l’atenció en la millor competició continental.
Amb el moviment que s’ha vist ha semblat que el club ha contractat als dos bessons del programa de reformes per remodelar la plantilla. L’objectiu és clar: lluitar pel títol de l’ACB i, comptant amb el punt de sort que sempre condiciona la temporada, colar-se al TOP 8 d’Europa.
Els canvis eren necessaris si volien fer un pas endavant, tenint en compte que venen de jugar Eurocup i que l’Eurolliga cada any és més competitiva i diversos equips han augmentat el pressupost per aquest curs. Les solucions han començat des del lloc d’entrenador (Álex Mumbrú), passant pel base (Chris Jones) i fins als homes interiors (Kyle Alexander).
Si tirem enrere i recordem aquesta última temporada Joan Peñarroya ha provat totes les combinacions possibles: Rivero i Dubi, Tobey i Dubi, Pradilla i Rivero…
La sensació que han donat els homes grans del València ha estat la de manca d’entesa entre les seves diferents característiques. Els quatre eren interiors però eren jugadors diferents, sobretot en la faceta ofensiva, fet que ha dificultat la seva armonia.
Si jugaven amb Dubljevic i Tobey podien obrir la pista amb els dos o obrir amb Tobey i que el montenegrí fes mal per dins, però en defensa han patit molt amb aquesta parella. Pradilla i Jasiel Rivero han millorat en el tir exterior (el de mitja distància el dominen, si més no, són competents) però encara no suposen una amenaça tan perillosa pels rivals, per tant, l’espai per dins es reduïa.
Si ens fixem en la defensa, cap d’ells era dominant en aquest aspecte, no disposaven de cap intimidador ni de cap especialista en el rebot i, si parlem de canvis defensius, els homes que formaven el joc interior del València no eren de nivell Eurolliga en aquest àmbit.
La solució?
Fitxar a James Webb III i Kyle Alexander.
Amb aquest dos fitxatges i la marxa de Tobey i Labeyrie el joc interior del València queda així: Dubljevic, Rivero, Pradilla, Alexander i Webb III (Claver el comptarem d’aler tot i que també pot jugar en el quatre).
A l’ex del l’UCAM (James Webb III) el veig més de tres que de quatre, penso que Mumbrú el farà servir en aquesta demarcació per poder tenir cinc jugadors que aportin físic i atleticisme, per tant, l’apartem de l’equació.
Pradilla és més ala-pívot que l’americà tot i que crec que la seva tendència serà semblant a la de Bojan Dubljevic: anar guanyant amenaça exterior sense oblidar les seves virtuts al pal baix. El jove Jaime Pradilla millora dia a dia i ajudarà molt més en els canvis en defensa respecte l’última temporada. Segur que guanya en protagonisme també ja que ha estat un jugador que sempre ha complert però opino que Rivero i Dubi estaran per davant de l’aragonès.
En el cas de Kyle Alexander la direcció del club ha fet un fitxatge encertat tenint en ment les carències (defensives sobretot) dels seus jugadors interiors. El canadenc (2,08m) és diametralment oposat als seus companys de posició: jugador molt físic, atlètic i que aporta energia.
És un finalitzador amb pocs recursos en atac però té una gran capacitat per intimidar i capturar rebots. Té 25 anys, encara no s’ha provat a l’alt nivell europeu però em sembla una incorporació interesant. Recordem que València té les places d’extracomunitari cobertes i tot i ser de Canadà disposa del passaport jamaicà (Cotonou), és a dir, no hi ha cap mena de problema en aquest aspecte per confeccionar la plantilla.
Els seus números en els dos anys que ha passat a Fuenlabrada:
9,8 punts, 5 rebots i 1,5 taps en 21 minuts de joc.
Números prou bons com per tenir esperança en que pot encaixar dins l’esquema de Mumbrú.
Si comparem la mitjana de taps de Dubi (0,1) i de Rivero (0,3) aquest passat curs en competició domèstica podrem apreciar part de les raons de la incorporació del canadenc. Alexander ve amb un rol molt clar i establert: defensa, rebots i taps. A més, pot ajudar quan es trobi en una situació de canvi i hagi de defensar a un exterior. Aspecte en el que el capità (Dubljevic) pateix força.
Aquesta mena de rol era el que més a faltar es trobava en l’equip de Peñarroya. Tota aquesta feina bruta que haurà de fer el nouvingut alliberarà de cansament a Dubi i Rivero per poder centrar-se en l’atac.
En el camp ofensiu no és un pivot que meravelli amb els seus moviments al pal baix ni per l’habilitat de crear pels companys però és un jugador que és conscient del que sap fer i del que no.
Llegeix força bé el joc de continuació després de dos contra dos i pot finalitzar fàcilment per sobre el cèrcol. Amb l’equip madrileny té un 34,6% d’encert en triples però no ens emocionem, ja que ha intentat 0,8 triples per partit aquesta última temporada. Álex Mumbrú segur que no el farà servir per obrir el camp.
La seva principal arma és el pick and roll, això ens mostra que depèn dels seus companys per poder anotar però aquesta necessitat no ha de ser motiu de preocupació ja que a València hi ha jugadors exteriors que poden crear pels altres sense problema: Chris Jones, Prepelič, Van Rossom…
Extrany seria que arribés als quinze minuts per partit a Liga Endesa i a competició europea. Tot i que Kyle Alexander és un bon jugador pel València tampoc esperem que tingui un gran protagonisme ja que primer haurà d’adaptar-se a l’exigència del nivell més elevat d’Europa.
Si fem memòria van sonar amb força els noms de Khalifa Diop i el de Kostas Antetokounmpo, que són millors jugadors que l’ex del Fuenlabrada i, com a mínim, crec que podrien encaixar millor. A la vegada hem de pensar que València no disposa de la capacitat econòmica d’altres equips d’Eurolliga com Mònaco o Virtus, ja sense comptar els clubs grans del vell continent, que a priori hauran de competir contra els taronges per una plaça a les eliminatòries d’Eurolliga.
Havent valorat tot això, imagino que Dubi serà el pivot titular i a partir d’aquí Jasiel Rivero i Kyle Alexander es dividiran els minuts en el cinc. El quatre serà per Jaime Pradilla i Webb III i Claver jugaran entre la posisicó d’aler-pivot i la d’aler. Compte!!, No em sembla boig pensar que Rivero també ocuparà la posició de quatre per jugar amb el montenegrí, tot i que això ja depèn dels jugadors de l’equip rival i els avantatges que puguis treure.
Resposta a la pregunta inicial
El joc interior del València m’agrada però Mumbrú haurà de trobar la parella correcta i que doni més confiança, cosa que no es va aconseguir amb Joan Peñarroya i em crea certs dubtes per aquesta temporada.
La lògica ens fa pensar que Rivero i Dubljevic seran els dos titulars i els que jugaran en els moments calents però son jugadors que semblen difícil de combinar.
Cert que Dubi pot obrir-se fins la línia de tres, assistir i crear espai a prop de la zona pel cubà però Rivero encara no és una amenaça sèria des del perímetre. Per tant, Dubi haurà de passar molta estona lluny de cistella (per poder aprofitar tot el suc ofensiu de Jasiel) i em sembla que és desparofitar en certa mesura el talent del montenegrí.
A no ser que l’entrenador català aconsegueixi l’èxit jugant amb dos homes dominants a prop del cèrcol, fet que es presenta complicat a Europa per la tendència del joc.
Cal que afegim a això que Dubi i Jasiel no són la millor parella interior per defensar als pivots rivals si aquests són jugadors determinants.
A títol personal, el joc interior del València no em sembla suficient pel nivell Eurolliga, almenys no per arribar a la fase final. Alhora confio en Mumbrú per aconseguir una bona versió dels seus homes alts. Els exemples de Balvin i Ángel Delgado, que van jugar a bon nivell amb tècnic barceloní, ajuden a ser més optimistes respecte de què pot fer el tècnic amb aquesta rotació. Jugadors diferents que van ser capaços d’optimitzar-se en una rotació limitada.
Una cosa és clara: amb Rivero, Pradilla i Alexander el club valencià té joc interior pel futur. Ara bé: opino que falta una peça de més nivell per poder anar més enllà.
