A les darreres temporades ha tornat a sorgir el debat entorn les places d’extracomunitaris i de jugadors de formació nacional a l’hora de confeccionar les plantilles a la Lliga ACB. Actualment, el conveni entre l’ACB i la FEB que regeix aquesta normativa estableix que, en una plantilla de 12 jugadors (és a dir, en una convocatòria per un partit), hi ha d’haver un mínim de 4 jugadors de formació i un màxim de 2 jugadors extracomunitaris (sense un passaport europeu o d’un país amb un acord cotonú).
Parlem de “jugador de formació” i no simplement de “jugador nacional” perquè dins d’aquesta categoria s’hi inclouen aquells que, tot i no ser espanyols, han format part durant almenys 3 temporades d’un equip de categories inferiors afiliat a la FEB. És el cas dels Mirotić, Tavares, Diagne, Balcerowski, Diop, Sedekerskis… i molts altres. El que es prima, d’aquesta manera, no és tan el lloc de naixement com el lloc de formació de jugadors, però no deixa de ser curiós que un terç dels que comptabilitzen com a jugadors de formació siguin nascuts fora de l’Estat Espanyol (31 dels 92 totals). Dels 18 equips de la lliga, només 3 (Obradoiro, Breogan i València) tenen un 100% dels jugadors de formació nascuts a Espanya. Així doncs, dels més de 230 jugadors que formen part de les plantilles dels equips ACB per la temporada 2022/23, només 61 són nascuts en territori de l’Estat Espanyol.
Segons dades extretes de l’International Basketball Migration Report (any 2022) la xifra del 71,5% d’estrangers respecte el total de jugadors de la lliga ACB a la temporada 2020-21 col·loca la lliga espanyola molt per sobre de qualsevol altra competició pel que fa al percentatge d’estrangers, superant Alemanya (57,4%) de bon tros. A més, els 4 equips FIBA a nivell mundial amb un percentatge més elevat estrangers formaven part de la lliga ACB: Baskonia (93,8%), Murcia (92,3%), Burgos (85,7%) i Fuenlabrada (85%). A la temporada 2011-12 el percentatge d’estrangers ja era elevat, un 59,6%, però en aquesta darrera dècada la xifra no ha fet més que augmentar. Al curs anterior i a la present temporada, a falta de dades oficials i pendents encara de les possibles noves incorporacions a meitat de temporada, aquest percentatge ha seguit en augment.
Aquest baix percentatge de jugadors espanyols en la que és considerada la lliga nacional de més pes després de la NBA xoca amb els recents triomfs de la selecció espanyola de bàsquet; cal recordar que Espanya és la vigent campiona del món (2019) i d’Europa (2022), i que recentment ha escalat fins al primer lloc en el rànquing FIBA, desbancant els Estats Units. A més, en aquestes seleccions no hi havia una majoria de jugadors NBA com passava en anys anteriors: a la selecció campiona del món el 2019 n’hi havia quatre (Ricky Rubio, Marc Gasol i els germans Hernangómez), mentre que en la del 2022 només tres (els germans Hernangómez i Usman Garuba). De la resta de jugadors que completen les convocatòries, només Sebas Saiz (Japó) i el nacionalitzat Lorenzo Brown (Rússia) jugaven en altres països. La resta, 15 jugadors, van ser convocats com a membres d’un equip de lliga ACB. Així doncs, semblaria que hi ha un bon nombre de jugadors nacionals que tenen un alt nivell competitiu.
Què passa amb les noves generacions? Quina és la projecció? L’estiu del 2022 les seleccions espanyoles de bàsquet en categories inferiors, tan femenines com masculines, han triomfat. Si ens centrem en les masculines, que és la categoria objecte d’anàlisi del present article, veiem que les seleccions han obtingut l’or als Eurobasket sub-20 i sub-18, i la plata en els Mundials sub-17 i sub-16. Podem veure, doncs, que el futur és brillant de cara a les noves generacions de jugadors de formació en el bàsquet espanyol; però quina repercussió té aquesta promiscuïtat a la principal lliga nacional?
Casos de ressò com el d’Aday Mara a Saragossa són excepcionals, ja que el mateix International Basketball Migration Report de l’any 2022 mostra que només un 8,8% dels jugadors que van jugar en la Lliga Endesa la temporada 2020-21 són sub-21 de formació nacional, i aquests juguen una mitjana de 3,7 minuts per partit. És més, de tots els sub-21 que van jugar a la lliga aquesta temporada, els nacionals representen només el 50%, i els internacionals tenen lleugerament una major mitjana de minuts per partit (4,7).
Font: Zona de Básquet
Així doncs, què passa amb el producte nacional? Què se n’ha fet d’aquell Joventut que l’any 1994 va ser campió d’Europa amb només 3 estrangers i jugadors nacionals (Jordi Villacampa, Ferran Martínez o Rafa Jofresa) jugant gairebé 30 minuts per partit? O del Manresa campió de lliga el 1998 amb només 3 estrangers i, més enllà de Joan Creus, una pila de jugadors de rol de formació nacional? Podem anar fins i tot més enrere, fins al Real Madrid o el Barça dels 80, equips punters a Europa que tenien només 2 estrangers a la plantilla, o també una mica més endavant, fins a l’Unicaja que a la temporada 2005-06 va aconseguir el títol de lliga gràcies a la columna vertebral formada pels Carlos Cabezas, Berni Rodríguez i Jorge Garbajosa.
La primera ampliació d’estrangers va ser a la temporada 1992-93, en què es va permetre que les plantilles de la lliga ACB comptessin amb 3 jugadors d’origen forà. Aquest canvi va permetre configurar plantilles com les del Joventut o el Manresa que hem esmentat anteriorment, amb un pes molt evident d’aquests tres estrangers que, rodejats per un bon nucli nacional, podien arribar a cotes molt altes. La normativa va tornar a canviar l’any 2000, aquest cop per modificar el concepte de jugador “estranger”. Fins aquest moment els Sabonis, Petrovic, Perasovic, Karnisovas o Djordjevic, a efectes de plaça, comptaven igual que Essie Hollis, Granger Hall, Joe Arlauckas o Brian Jackson. Amb el canvi de mil·leni, els europeus queden fora d’aquesta denominació i els jugadors considerats “extracomunitaris” són aquells nascuts fora d’Europa. Hi hem d’afegir el matís dels jugadors cotonú, amb un passaport d’un país amb un conveni vigent que fa que no compti com a extracomunitari, tot i ser-ho en origen. Així doncs, actualment, les plantilles ACB s’han de construir conforme hem esmentat a l’inici: un mínim de 4 jugadors de formació nacional, un màxim de 2 extracomunitaris i llibertat pel que fa a la resta.
Si analitzem com conformen les plantilles els diferents equips ACB, podem veure un patró general bastant clar: la majoria de clubs aposten per un mínim de jugadors de formació nacional. Si tenim en compte tots els jugadors de formació nacional, independentment del seu lloc de naixement, podem analitzar ràpidament els 18 equips de la lliga. Mirant les dades, 5 equips tenen només els quatre nacionals estrictament necessaris per completar la plantilla, fins a 10 equips tenen cinc jugadors de formació nacional, i els tres restants en tenen 7 (Granada), 7 (Joventut) i 8 (Girona). La majoria d’equips, doncs, tenen els 4 nacionals necessaris i un cinquè que completa la plantilla, possiblement per assegurar els números en cas d’una lesió; però, en alguns casos (Barça, Betis, Obradoiro, Breogan i València) els equips han de tirar de jugadors vinculats o de categoria júnior per suplir un dels seus únics 4 jugadors nacionals en cas de baixa o lesió. Girona, que ha mantingut bona part de la plantilla procedent de la LEB i ha fet fitxatges com el de Quino Colom o el de Pierre Oriola, és actualment l’equip de la lliga amb més presència de jugadors de formació.
Sembla preocupant, doncs, pensar que la majoria d’equips aposten per jugadors “de casa” tan sols per completar la plantilla, per tenir la xifra necessària. El passat estiu, per exemple, van sorprendre a molta gent moviments de mercat com els fitxatges de Dani Díez per Baskonia o el d’Oriol Paulí pel Barça, dos jugadors sense uns números espectaculars (tot i que Díez sí que havia destacat al tir de 3) i sobretot amb un rol d’equip, de lluita, que aterraven a un equip Eurolliga procedents d’equips que acabaven de patir un descens. El seu paper, però, està sent menys residual del què molts preveien: Díez ha jugat 10 dels 11 partits de lliga, amb una mitjana de 12:30 minuts per partit i 4,2 punts, 2,1 rebots i un gens menyspreable 44% en triples. Paulí, al seu torn, ha participat en tots els 11 partits de lliga, acumulant una mitjana de 16:32 minuts per joc i unes mitjanes de 4,5 punts, 3,1 rebots i 1,8 assistències, per sumar gairebé 6 punts de valoració. Ambdós jugadors, doncs, estan disputant minuts de qualitat en partits de lliga ACB i, tot i que el seu paper és menor a l’Eurolliga, també han participat en la majoria de partits disputats pels seus equips, fent-se un lloc en plantilles llargues i de molta qualitat com són les del Baskonia i del Barça.
Més enllà d’aquests dos casos concrets, com n’és, d’important, el paper dels jugadors de formació nacional en la lliga d’enguany? Si mirem la classificació dels jugadors amb més minuts disputats fins a la jornada 11, veiem que només hi ha 2 jugadors de formació nacional entre els 10 que han disputat més minuts (Joel Parra al 4t lloc i Ludde Hakanson al 7è). Aquesta tendència s’amplia, ja que en són només 3 al top 20 (afegint Marc Gasol al 14è lloc), 5 al top 30 (entren Guillem Vives al 23è lloc i Santi Yusta al 25è), 6 al top 40 (afegint Tadas Sedekerskis al 34è lloc) i 10 al top 50 (afegint Nihad Djedovic al 41è lloc, Nemanja Radovic al 46è, Khalifa Diop al 48è i Ferran Bassas al 49è). Entre els 50 jugadors amb més minuts, doncs, només un 20% són de formació nacional; un tant per cent que es redueix al 15% si tenim en compte els 40 amb més minutatge.
A l’estadística de la valoració trobem una sorpresa, ja que el més valorat no és altre que Marc Gasol, però hem de baixar fins al 14è lloc per trobar el següent jugador de formació nacional, que no és altre que Edy Tavares. Si arribem al top 50 en valoració, són només 8 els jugadors de formació nacional que apareixen en la llista (un 16%). A l’apartat de l’anotació, són només 5 els jugadors d’aquestes característiques que apareixen al top 50. Als rebots i les assistències els percentatges són una mica majors: 14 de 50 als rebots i 18 de 50 a les assistències.
El paper dels jugadors de formació nacional, doncs, és més aviat residual a l’actual lliga ACB, tot i algunes excepcions. Ens podríem formular moltes preguntes entorn d’aquesta qüestió. Hi ha jugadors nacionals que podrien cobrir el mateix rol que actualment a la lliga ocupen jugadors estrangers? Què fa que els clubs apostin més per fitxar jugadors estrangers que no pas per apostar per donar oportunitats a jugadors de formació nacional? Són pocs els clubs ACB en què jugadors de les categories inferiors arriben al primer equip d’una forma més o menys habitual. Hem parlat d’Aday Mara, en un club que últimament genera joves talentosos com el Saragossa, però podríem fer referència també a jugadors com Bagayoko (Fuenlabrada), amb un paper molt rellevant al seu equip fins a la seva desafortunada lesió. Per desgràcia, tret de clubs com el Joventut, que han apostat sempre per aquesta línia de configuració de plantilla en què els jugadors “de la casa” tenen un paper primordial, aquests casos de què parlem són més aviat excepcionals. Per què, si els jugadors de categories inferiors triomfen a nivell internacional, no hi ha una major presència de joves talents a les pistes ACB?
L’aposta pel talent estranger no és ni bona ni dolenta. Potser, simplement, és una tendència actual que canviarà amb el pas dels anys. Tot i això, les joves generacions del bàsquet a l’Estat Espanyol difícilment tornaran a tenir uns referents tan clars com els que han tingut en les dues darreres dècades (Pau i Marc Gasol, Navarro, Rudy, Ricky, Reyes…) i, si no es dona sortida al més que existent talent nacional, es perdrà l’oportunitat de gaudir-ne aquí (com en el cas del canari Santi Aldama, que va fer el salt directament als Estats Units) o potser, fins i tot, començarà a desaparèixer de forma gradual. Està tornant a sorgir un cert debat sobre l’ampliació del nombre d’extracomunitaris, cosa que podria comportar també modificacions al nombre necessari de jugadors de formació nacional. Caldrà veure si aquests possibles canvis poden afectar d’alguna manera a la realitat actual del jugador nacional a l’ACB.
