Drazen Petrovic va néixer el 22 d’octubre del 1964 a Šibenik, ciutat coneguda per la gran quantitat d’esdeveniments culturals que acull. Estava situada a la República Federativa Socialista de Iugoslàvia, on Tito ja era el «President de per vida». Actualment la ciutat és a Croàcia.

Tenia un germà gran, Aleksandar “Aza” Petrovic, també gran jugador de bàsquet, que va arribar a jugar en sis equips diferents. L’equip en el qual va passar més temps va ser a la Cibona de Zagreb, i fins ara ha entrenat 15 equips diferents de bàsquet, entre seleccions i clubs. I el gran Dejan Bodiroga és cosí segon dels germans Petrovic, però ell és serbi. La genètica, el pes de la genètica i després l’esforç. Segur que els Petrovic tenien molts més parents que no sabien ni botar la bola -aquesta dada segur que és falsa, ja que a la zona dels Balcans tothom sap jugar a bàsquet- .

Amb 13 anys va arribar a les categories inferiors del Košarkaški klub Šibenka, l’equip de la seva ciutat. Va aterrar allà quan estava a la categoria Infantil. Probablement ja era un nen bastant alt. A la seva edat adulta va arribar a 1,96 metres, i el més curiós és que no va començar a l’equip important de la ciutat fins als 13, quan ara ja tenim nens molt més petits que potser s’estan prenent el bàsquet massa seriosament, amb el risc que acabin cansats de l’esport -quan un és nen ha de jugar a jocs de nens-. Aquells eren altres temps: el 1977 havies de tenir més de 18 o 19 anys per jugar en l’àmbit professional. Per això té més valor veure que Drazen va entrar a formar part del primer equip de Sibenka amb 15 anys.

En aquell temps, a Iugoslàvia, com a Espanya, amb 18 anys s’havia d’anar a complir amb la Pàtria, i els homes havien de passar uns mesos o anys, depenent del país, a l’Exèrcit, per preparar-se per si tornava una altra guerra a Europa, que semblava una utopia el 77, però anys després es va tornar realitat, i a Iugoslàvia. Així doncs, Drazen Petrovic va haver de passar-se un parell de temporades a l’exèrcit i jugant amb el seu equip, habitual en aquells temps, que es veia com un privilegi abans que com un càstig. Estar de guàrdia a una garita dels Balcans o estar entrenant? No hi ha color. Sí, la mili et robava el temps, però millor que el temps robat fos agradable.

Sibenka, era un club que va estar a la màxima categoria de la lliga Iugoslava durant sis anys. En aquells temps era una de les lligues més potents d’Europa. Van estar molt a prop de guanyar la lliga el 1983, al tercer partit de la final davant el KK Bosna, equip de Sarajevo. Es va arribar als últims segons amb el marcador ajustat. Llavors tenim l’últim llançament de Drazen, que no entra, i xiulen personal de Sabit Hadžić a l’últim segon perquè va tocar el braç del tirador. Drazen Petrovic va anotar els tirs lliures de la victòria.

*Pots veure la jugada al vídeo de la final, busca en 1 hora i 39 minuts.

Final de la Lliga Iugoslava, 1982-1983, partit 3 i últim, Sibenka Sibenik vs Bosna Sarajevo.

“Sibenka campió” havia de ser el titular dels diaris, i va ser així durant unes hores. Després la història va canviar. L’endemà la Federació va revisar el vídeo del partit i va veure que la personal havia estat fora del temps reglamentari, així que va anul·lar el partit i va convocar un nou partit per decidir el campió. El Sibenka va decidir no presentar-se, i el títol va ser per al KK Bosna, l’últim dels tres que va aconseguir a la Lliga Iugoslava.

Aquí a Espanya vam tenir un cas semblant, en un Barcelona vs Madrid, en el qual el Barça va decidir no presentar-se al tercer partit davant els blancs pels incidents del segon partit. Hi va haver expulsats i sancionats. En aquells anys, quan jo era seguidor acèrrim del club culer, vaig trobar que era la decisió correcta, no anar-hi i ja està, que guanyessin la lliga si tant la volien. Però amb el pas del temps em vaig adonar que va ser un error, ja que ens van privar d’un dels partits més èpics que haguéssim tingut al nostre bàsquet, amb un grup d’esportistes que volien competir i no tenir la “guerra” als despatxos, i vam perdre una oportunitat de tenir un partit per sempre recordat, que hagués estat emocionant i carregat de tensió, com els grans partits -els que fan història-. Estic segur que la gent del Sibenka se n’ha penedit sempre, de no haver jugat aquest partit, i més si aleshores haguessin sabut que mai tornarien  a disputar un títol de Lliga, ja que el club va desaparèixer l’octubre del 2010 per problemes. Els problemes, evidentment, van ser de caràcter econòmic.

A Europa el Sibenka va estar també molt a prop de la glòria. Va arribar a dues finals de la Copa Korac, el 81/82 i 82/83, i va caure en totes dues davant el Llemotges de França, per 6 i vuit punts. Als enllaços dels anys hi ha els partits complets, per si ve de gust veure el bàsquet de fa molts anys, sense línia de tres punts, un altre món.

Els 19 punts de Drazen Petrovic davant el Llemotges a la final de la Copa Korac del 82, amb un 88 a 83 per a l’equip francès. Drazen va tenir dos tirs lliures, fallant el primer, els genis no són perfectes.

Al 82, l’any del nostre Naranjito, va guanyar la medalla de Plata al Campionat d’Europa Junior que es va jugar a Bulgària. Van perdre la final contra el pare, la Unió Soviètica, per 10 punts, 97 a 87. Fins a aquesta data s’havien disputat 9 campionats, 6 per a l’URSS i 3 per a Iugoslàvia. La població de la Unió Soviètica era de 270 milions d’habitants i Iugoslàvia comptava amb 20 milions de ciutadans. Als Balcans el bàsquet es viu d’una altra manera: quan un país amb un deu per cent de la població del país dominant aconsegueix plantar-li cara i guanyar-lo diverses vegades la festa és grossa. Només així, prenent-te’l com una religió, poden tenir lloc aquestes gestes.. I Espanya també anava començant el camí que ens ha portat fins al present: segona al 74, tercera al 76, segona al 78, quarta al 80 i de nou quarta al 84.

Al 83 va disputar la Universiada -campionats esportius estatals entre Universitaris-, que es va disputar a Edmonton, Canadà, i Iugoslàvia va aconseguir la medalla de plata després de la derrota a la final contra Canadà, que en la ronda anterior havia acabat amb els Estats Units. Els de l’URSS no van ser-hi perquès s’havien considerat uns Campionats anteriors als Jocs Olímpics de Los Angeles, i per les mogudes polítiques de La Guerra Freda els atletes de la Unió Soviètica no van participar al torneig. Amb els diners que mou l’esport ningú vol perdre’s res, es necessita la publicitat. Altres temps que ens ha tocat viure, probablement millors. Això d’estar patint per si els presidents de les superpotències embogien no devia fer gens de gràcia.

I com a homenatge a aquests dies de vi, roses i espies…

És a Filmin, plataforma top si t’interessa el cinema d’autor, amb pel·lícules i sèries de fa uns anys. Jo soc molt de Filmin.

Tornant a Drazen Petrovic, hem de dir que va acabar les seves obligacions militars i va ser fitxat pel Cibona de Zagreb el 1984, amb tot just 20 anys, i va compartir equip amb el seu germà. I va continuar la llegenda del jugador que, per molts, és considerat el millor jugador de la història nascut a Europa.