El Joventut rep aquesta setmana en competició europea l’Hamburg Towers, equip dirigit pel tècnic espanyol Pedro Calles. L’entrenador nascut a Còrdova va començar la seva carrera a la LEB Plata, concretament a l’equip de la seva ciutat. Des del 2012, però, no ha marxat mai de territori alemany, lloc on ha crescut fins convertir-se, fa dues temporades, en el millor entrenador de la Bundeslliga. Els d’Esmaixada.cat hem tingut el plaer d’entrevistar-lo.

P: El Joventut arriba al partit de demà després d’apallissar el Trento a domicili i de guanyar a la difícil pista del Lenovo Tenerife. Com veu l’equip verd-i-negre i com arriba el teu equip?

R: Espero un nivell molt alt per part del Joventut perquè no només en aquests dos partits que comentes, ni en aquesta temporada en general, sinó que ja són vàries temporades en les que la Penya està jugant a un molt bon nivell de bàsquet i estan obtenint grans resultats. Tenen una combinació molt bona de jugadors i, a més a més, estan molt ben entrenats pel Carles Duran. Per tot això que comento, espero un rival molt potent. Nosaltres arribem de tres victòries consecutives a la BBL, però de cara al partit de demà tenim baixes importants.

P: Quins objectius us marqueu per aquesta temporada?

R: Nosaltres som un club en creixement i tant a la BBL com a l’EuroCup volem competir al màxim nivell. Entenem que les nostres possibilitats són molt més petites que no pas les dels rivals, però volem aprendre de tots els partits que juguem, sigui quin sigui el resultat.

P: Aquesta temporada comptes amb dos exjugadors recents de la Liga Endesa com són Seth Hinrichs i Jaylon Brown. Com han començat la campanya i què esperes d’ells?

R: És cert que els dos tenen passat ACB, però són dos casos molt diferents. Amb Hinrichs ja vaig treballar dos anys, un com a entrenador ajudant i un altre com a entrenador, el conec molt bé. Pel que fa a Brown, el procés és una mica diferent perquè mai l’havia entrenat. És cert que té experiència a la Liga Endesa, però poc a poc estem intentant ajudar-lo per a què s’ajusti i coneixi millor el bàsquet que volem practicar.

P: Quines diferències veus entre el bàsquet espanyol i l’alemany?

R: El bàsquet espanyol segueix sent referència a nivell de competició, de fet la lliga alemanya no deixa de mirar a l’ACB com el mirall on mirar-se. A nivell basquetbolístic, a l’ACB penso que hi ha més centímetres -alçada- i es juga a un bàsquet més col·lectiu. En canvi, a Alemanya, el protagonisme és pels jugadors americans, un protagonisme molt més gran del que poden tenir a Espanya. Això fa que el nostre joc sigui una mica més individual i al mateix temps amb un ritme de joc molt alt, un ritme similar al de College Basketball, on el “tempo” és segurament més alt que a la Liga Endesa.

P: Com et definiries com a entrenador?

R: És molt complicat definir-se a un mateix, crec que això sempre resulta difícil. Soc un entrenador jove amb moltes ganes de treballar i de seguir aprenent. Crec que en el moment en què deixes d’aprendre, indistintament de l’edat, és quan arriba el declivi. El bàsquet que m’agrada practicar depèn una mica dels jugadors que tens a la plantilla, però en línies generals m’agrada jugar un bàsquet agressiu en defensa i jugar en atac a un ritme molt alt, donant importància al tir de tres punts.

P: En la temporada 2018-19, a Vechta, vas rebre el premi com a millor entrenador de la BBL. Què va significar aquest guardó per a tu?

R: Tot i que sigui un premi que es dona a nivell individual, penso que és un premi a nivell col·lectiu, i és que al final això depèn més de la plantilla que tinguis que no de l’entrenador. A més a més, també és mèrit de tot el cos tècnic, no només meu. Sense els meus jugadors i els meus ajudants jo no soc res. Va ser especial perquè va coincidir amb la meva primera temporada com a entrenador. Sent un tècnic rookie a la BBL amb un equip recent ascendit vam conseguir anar als playoffs de la lliga i arribar fins les semifinals. Una mica més tard va arribar la cirereta, que va ser el títol de millor entrenador de l’any. Va ser molt especial i estic molt content pel que vam fer durant aquell any.

P: Seguint amb el mateix fil, quins són els teus millors records de l’experiència a Vechta? Vas portar a un equip desconegut que provenia de la segona divisió a quasi la gran final de la Bundeslliga.

R: Com bé us podeu imaginar, guardo molt bons records perquè la realitat va superar qualsevol de les expectatives que ningú pogués tenir. I sobretot tinc bons records amb els jugadors i la resta del cos tècnic, ja que vam ser un grup amb una gran qualitat humana. Durant l’any següent també vam poder competir a la Basketball Champions League sent un club i una ciutat molt petita, i penso que ho vam fer bastant bé. Vam guanyar sis partits en un grup molt complicat en el qual hi havien equips molt potents com l’AEK, l’actual campió -Burgos- i l’Hapoel de Jerusalem. Per com es va competir, és per estar orgullosos del club tant a lliga domèstica com a competició continental.

P: Ara vius en una ciutat més gran, però igual o encara més freda que Vechta. Ja portes molts anys a Alemanya, es podria dir que t’has adaptat a la perfecció a l’ambient fred que es viu a terres germàniques?

R: A la perfecció no perquè trobo molt a faltar el clima espanyol. Però tant a nivell personal com professional sí que em trobo valorat, molt a gust. A nivell general estic molt content i això és el més important.

P: Durant molts anys has compaginat la feina de segon entrenador amb la de preparador físic. Què suposa això? Com d’important és la figura del preparador físic en un equip professional d’alt nivell?

R: Vaig començar com a preparador físic perquè la meva carrera universitària la vaig encaminar cap a les ciències de l’esport o INEF, però és cert que a mesura que vaig anar treballant amb diversos equips em va entrar el gust de ser entrenador i endinsar-me en el món de la tàctica. Vaig fer tots els cursos d’entrenador, recordo que va coincidir amb la crisi que es va viure a Espanya a partir de l’any 2008, per la qual cosa la majoria d’ofertes de feina no eren d’entrenador o de preparador físic, sinó que a moltes d’elles et feien fer ambdues coses. I així va ser com vaig començar. En referència a la segona pregunta, crec que conèixer l’esport des de totes les vessants és molt important perquè no existeix un únic camí per arribar a ser entrenador, i a mi em va tocar el camí de conèixer la preparació física i arrel d’això després ser segon entrenador i, per últim, primer entrenador. Tot aquest camí que he fet m’ha ajudat a entendre tots els processos que es veuen als entrenaments. Parlo molt amb els preparadors físics de l’equip per a entendre quins són els seus objectius, són part fonamental del meu equip i de qualsevol altre que tingui una estructura professional.

P: Veus capaç al teu equip de quedar entre els vuit primers a l’EuroCup i arribar als vuitens de final?

R: És una cosa que no ens plantegem. Estem jugant aquesta competició quan no estava necessàriament en la nostra agenda de creixement, però per diferents motius aquí estem amb molta ambició. La competició dirà, sona bé això de què passen vuit equips dels deu que hi ha, sembla fàcil, però no ho és. És una competició molt exigent i hi haurà dos equips que no passaran, i nosaltres amb el nostre pressupost i les nostres deficiències no podem dir que hagi de ser fàcil estar entre els vuit primers a la classificació. És per això que no pensem en aquest tema i la competició ja dirà en quina situació acabem la fase de grups.

P: Què et vas trobar quan vas arribar a Hamburg? Hi havia molta diferència respecte a Vechta?

R: El primer de tot és el concepte de ciutat, que és molt diferent i això precisament afecta a la nostra manera de treballar i al dia a dia. A Vechta hi viuen 30.000 habitants, mentre que a Hamburg hi ha més de dos milions. També he de remarcar que tot i que Hamburg sigui una ciutat gran, el nostre club, l’Hamburg Towers, només té set anys d’història. Quan jo vaig arribar aquí l’estiu passat només portaven un any a la màxima categoria, i anaven últims fins que el coronavirus va parar la competició. És un club jove amb molta ambició i amb moltes ganes de créixer, però això forma part d’un procés molt dur. Estem intentant créixer dia a dia tenint en compte que competim en dues competicions de màxima exigència com són la BBL i l’EuroCup.

P: Com és l’ambient basquetbolístic a Hamburg? A Berlín, per exemple, sempre hi ha un molt bon ambient al Mercedes-Benz Arena.

R: El d’Hamburg és un ambient molt similar al de Berlín. La cultura dels fans a Alemanya, des del meu punt de vista, és la manera correcta de viure aquest esport. Es respira un ambient sa i al mateix temps es respira un ambient càlid de suport al club. A més a més, tenim molts seguidors que ens segueixen als nostres desplaçaments fora de casa. És un ambient molt semblant al que es pot gaudir a Berlín, sempre tenint en compte, però, que el pavelló és molt diferent, ja que el nostre només té una capacitat per a 3.500 persones. És un ambient diferent però amb la mateixa cultura. Tot el pavelló anima l’equip i no existeix la figura dels ultres, a Alemanya el que hi ha són fans i es fan sentir molt.

P: T’agradaria tenir l’oportunitat d’entrenar algun dia un equip ACB?

R: No m’ho marco com a un objectiu el fet d’entrenar a l’ACB. És cert, com ja he dit abans, que la considero la millor lliga d’Europa, i com entrenador i persona competitiva que soc m’agradaria créixer i donar les passes suficients per a competir al màxim nivell. Si algun dia arriba aquesta situació, benvinguda sigui, i en cas contrari, no passa res, sempre estaré content de desenvolupar la meva activitat en altres lligues també molt potents.