Després d’11 anys al València Basket, Rafa Martínez posa punt i final a l’etapa més important de la seva dilatada trajectòria professional. L’escorta de Santpedor vestirà els colors del Bilbao Basket en la que pot ser una de les seves últimes experiències com a jugador professional. Aprofitem les vacances i ens citem a un restaurant de la seva localitat, Cal Ramon, per parlar de la seva trajectòria, de l’última temporada amb el València i de bàsquet, molt de bàsquet.
Vas arribar a València amb 26 anys i te’n vas amb 37. T’imaginaves alguns dels èxits que has viscut aquí?
Ni molt menys. Sempre que arribes a un club d’aquestes característiques t’imagines acabar guanyant potser un títol. Vaig arribar en una edat de projecció i al final han acabat sent onze anys on el club i jo hem crescut de la mà, ha estat totalment inesperat perquè recordo el meu primer any a València que va ser duríssim… I mira tot el que ha vingut. Si et fixes en el reconeixement de la gent es nota que ho han gaudit.
Guanyar-li la lliga al Reial Madrid de Luka Doncic o Sergio Llull no està gens malament. És aquest el teu millor record?
Tinc la sort d’haver estat en un club molt exigent. La feina del dia a dia és espectacular, tothom t’exigia que competissis contra els millors i al final els títols depenen de molts factors. Recordo anys en què no guanyàvem res però vam aconseguir encadenar 28 partits sense perdre, que no deixa de ser un títol sense trofeu. Fa que l’afició s’enganxi i s’il·lusioni de veritat amb l’equip i la ciutat també. Recordo l’any del títol de Lliga com un any molt dur… Veníem de perdre dues finals (Eurocup i Copa del Rei) i no sabíem com reaccionaríem en aquells Playoff. Vam enfrontar-nos a Barça Lassa, Baskonia i Madrid. I vam guanyar.
L’afició al final el que vol veure és un equip compromès. Creu que ho heu aconseguit al llarg d’aquests anys?
Quan vaig arribar al València costava molt veure el pavelló ple. Era trist veure que, com a equip, no acabàvem d’aconseguir transmetre la il·lusió necessària. Penso que amb l’arribada de Pedro Martínez vam jugar el millor bàsquet que recordo, no només pel títol de l’ACB, sinó pel com el vam guanyar. Era espectacular l’ambient al pavelló, jugàvem ràpid, fent molta pinya… I la veritat que veure l’afició tan a prop era brutal.
Suposo que el que també va ser brutal va ser l’ovació que et va dedicar La fonteta en la teva última aparició com a jugador del València.
Totes les aficions s’identifiquen amb jugadors que porten molts anys al club però aquell reconeixement… em va desbordar, perquè la gent no sabia si seguiria o no, només ho sabia el club perquè ho vam parlar. Em pensava que si sortia hi podria haver aplaudiments però no m’esperava tot allò, em va sobrepassar. L’últim mes va ser molt complicat, jo ja sabia que plegaria i estava realment tocat. És un gest que el porto gravat al cor.
Aquest últim any ha estat molt complicat a nivell individual; has tingut pocs minuts, lesions… Com ho ha gestionat el Rafa Martínez veterà? Creus que fa uns anys ho haguessis sabut portar igual que ara?
Ho he acceptat més que si hagués passat fa uns anys, perquè ara entenc que tot són etapes, que ningú dura per sempre en un equip. Llei de vida. Però ha estat complicat perquè em van deixar fora d’una final sabent que podria ser el meu últim any i en comptes de parlar amb mi, d’anar de cara, et deixen anar que no compten amb tu de forma indirecta. Fa mal, pels anys que portava al club. És mes fàcil comunicar-se, parlar, però no ha estat així.
“El bàsquet és un esport d’equip però al final també has de mirar per tu, tothom sap què pot o no aportar al conjunt, tothom s’ha de buscar la vida, el seu futur.”
Després de la lesió va semblar que podries tornar a ser important.
De fet quan vaig tornar de la meva lesió al cartíleg em van dir que em necessitaven, que tornaria a ser important. Després vaig veure que no i era tot com una muntanya russa perquè no sabia ben bé quin era el meu rol, no tenia minuts… Si jugues et sents dins l’equip. Sóc el capità i com a tal m’agrada estar dins la pista, perquè parlar pot parlar tothom, però prefereixo fer-ho a la pista.
Venia de jugar bé l’any passat i el canvi ha estat important. De comptar amb tu com a primera espasa a prescindir de tu en qüestió de sis mesos… és molt fotut.
Com afrontes el futur immediat un cop decideixes abandonar el València?
Tenia molts dubtes perquè veus que no jugues i això et fa pensar que no serveixes per jugar. Recordo tres mesos molt durs en els quals estava entrenant de forma increïble i no jugava. Però va servir per adonar-me que podia seguir jugant un altre any. Però tens dubtes, també pel físic ja que s’em va inflar el genoll i no sabia si aguantaria… Però jo no volia plegar d’aquesta manera.
A la vida has de prendre decisions i jo volia jugar i si veia que no podia, plegar. Però volia sentir-me important, tenir minuts i a partir d’allà decidir. El bàsquet és un esport d’equip però al final també has de mirar per tu, tothom sap què pot o no aportar al conjunt, tothom s’ha de buscar la vida, el seu futur. Mai m’havia sentit així dins un equip. No jugues i per tant quedes fora de la dinàmica, no pots comentar les jugades amb els companys i ha estat bastant dur.
I ara Bilbao Basket. Què et va fer decantar-te per aquest equip?
Sincerament jo no ho tenia al cap. Tenia altres opcions, em feia molta il·lusió anar al Betis, perquè la meva família és d’allà. En canvi el Bilbao ha insistit molt en el meu fitxatge, dient-me que seria peça important, amb minuts de qualitat. Havia de prendre una decisió professional, però també pensant en la família. El Manresa i el Betis no van poder ser i havia de triar. Crec que allà puc gaudir, un pavelló de 10.000 persones, un entrenador que em vol… Si puc triar com moriré vull fer-ho amb les botes posades (riu).
“Recordo tres mesos molt durs en els quals estava entrenant de forma increïble i no jugava. Però va servir per adonar-me que podia seguir jugant un altre any.”
Després de la teva extensa trajectòria, hi ha algun company que t’hagi marcat especialment?
Uf… És molt complicat (riu). He conegut a molta gent, molts són com de la meva família. Recordo amb molt carinyo a Juan Alberto Espil, que quan jo començava al Manresa em va ajudar moltíssim. Passava de Junior a Sènior i és un moment en el qual et menges totes les bronques, tot és complicat, i el Juan Alberto em va ajudar molt. Gent com Victor Claver o el Sergio Llull, Guillem Vives, San Emeterio… i molts d’altres.
Ara ja sabem qui li va ensenyar a tirar triples a Llull…
(Riu). Amb Llull va ser al revés, jo era més veterà i ell més jove, estava molt per ell i l’intentava ajudar bastant. L’experiència de l’Espil em va ajudar molt. Al final el bàsquet té aquesta part, invisible per l’aficionat, però tan important. La gent que coneixes, que t’acompanya tota la teva vida, perquè el bàsquet crea un vincle molt fort.
Fotografia: Carles Blaya
Els interessos econòmics individuals dels jugadors poden acabar malmetent aquestes relacions?
Sí… Però el bàsquet és un esport diferent al futbol, on hi ha molts més diners i interessos, i això fa que les relacions potser siguin més falses. Al bàsquet no tant. Quan més diners, pitjor dins les relacions personals.
Quin entrenador t’ha marcat més?
Uf… És molt difícil. Quan m’estava formant al Manresa tenia grans entrenadors, gent com el Xavi Garcia, Ricard Casas… sense ells no hagués estat el jugador que sóc ara, em van inculcar una manera de treballar i uns valors que encara avui em fan ser qui sóc. Pedro Martínez va arribar en un moment en què ningú comptava amb mi i només amb una trucada a l’estiu dient-me que comptava amb mi ja em va motivar moltíssim i després… bé, va ser genial. Va confiar quan ningú hi confiava, és una persona molt justa que, premia el treball.
Neven Spahija va ser molt important, perquè va arribar en un moment (2009) on ningú confiava en el club, hi havia greus problemes econòmics i ell s’hi va comprometre molt, s’hi va implicar de veritat. Vam guanyar l’Eurocup i això va servir perquè els directius hi posessin més diners, perquè la gent es tornés a enganxar… Teníem un gran equip.
T’hagués agradat tenir algun entrenador en particular?
La veritat és que m’hagués agradat tenir menys entrenadors. Però ja se sap com és el món de l’esport, molt exigent, amb canvis constants.
No t’ha quedat l’espina d’haver pogut marxar a l’estranger, a un altre bàsquet i una altra forma de vida?
M’hagués agradat, però sempre he estat a gust on he estat, però és un tema que sempre penses. Hi ha gent que s’arrisca i els hi surt bé, d’altres que no i han de tornar… Hagués sigut una experiència bonica, però sempre que he pres una decisió i he continuat no me n’he penedit. Ara mateix no tenia ganes de marxar fora. He preferit ser un jugador de club que no moure’m per diners, jugar on sóc feliç i em sento estimat.
Ara parlem de l’ACB. El mercat del Barça està sent molt agressiu, la plantilla del Madrid és espectacular. Com poden lluitar els equips més humils davant aquests súper equips?
Sempre poso el mateix exemple: quan va guanyar la Lliga el Manresa (1998) potser la diferència amb el Barça o el Madrid era de 3 o 4 cops el pressupost del Manresa. Ara potser és de 100 (riures). Cada vegada és més complicat però mai he tingut cap dubte que l’ACB és la millor lliga d’Europa. Ja no parlo dels grans equips, sinó del nivell mig de la Lliga.
Competir contra els grans equips és molt difícil… però si mires la classificació, els 4 primers estan molt apretats, perquè el fet de jugar Eurolliga provoca que arribin més cansats i tu puguis aprofitar-te’n. Si només juguessin partits els caps de setmana seria impossible.
Fotografia: Carles Blaya
Creus que des de l’ACB s’hauria de vendre millor la lliga?
Totalment. Mira l’NBA, és un altre món, eh, però allà sí que venen el producte, el saben promocionar i això acaba repercutint en tots els equips. Aquí no passa, i això que és un país on el bàsquet agrada molt, però sempre acaben cobrant els mateixos equips i no és bo per l’ACB.
El més essencial és tenir al jugador content, que s’identifiqui amb el nom de la Lliga. Aquí si s’han de canviar les pilotes cap jugador les pot provar; a la Copa del Rei hi arribes i ja te la trobes, no es demana l’opinió, sinó que es fa i ja està i això allunya molt al jugador de la Lliga.
Ara estem veient el procés invers: jugadors consolidats a la NBA que venen a Europa. Creus que es una tendència que pot allargar-se en el temps?
L’altre dia vaig llegir una entrevista que li feien a Mirza Teletovic on deia que era molt avorrit jugar a la NBA. Però clar, paguen tant que surt a compte si tens la oportunitat el fet d’anar allà i arreglar-se la vida.
No es comenta gaire però aquí, a l’ACB, el calendari és molt més dur. Allà juguen 82 partits, però la intensitat… No és la mateixa. Aquí cada partit t’hi jugues alguna cosa, la pressió és més alta perquè a l’NBA els jugadors son conscients que perdre no és res excessivament negatiu. Hi ha franquícies que tankejen per tenir jugadors en un futur i és aquesta cultura la que crema al jugador europeu. M’ho comentava Marc Gasol, que ell es posava nerviós moltes vegades perquè perdien i l’ambient al vestuari no era de “va, posem-nos les piles”, sinó que s’ho prenien tranquil·lament.
Què en penses de la possibilitat de la creació d’una Súper Lliga europea?
Espero que no passi, és una falta de respecte a nivell esportiu pels equips que s’hi estan deixant la pell per poder competir al màxim nivell. És carregar-se l’essència de l’esport, perquè al final els mèrits esportius són el que mou qualsevol esport… ho estan portant tot als mèrits econòmics.
Mires molt bàsquet en el teu temps lliure?
Intento desconnectar. Ara en miro més que abans, que no veia gairebé res. Crec que quan em retiri en miraré moltíssim (riu), perquè ara a l’estiu ja intento mirar NCAA, per exemple. Al final és l’esport que m’agrada, no a tothom li agrada dins el món del bàsquet, hi ha gent que no en mirarà mai més quan es retiri (riu).
Quan acabis la teva carrera com a jugador, et veus com a entrenador?
M’agradaria formar-me com a entrenador, també el tema d’assessorament al jugador, perquè hi ha hagut molts errors de jugadors per estar mal assessorats per uns agents ambiciosos, que volien fer diners i no pensar en el jugador… és important estar ben aconsellat, perquè com a jugador treballes durant tota la teva vida per un futur i no pot ser que desapareixi per culpa d’un mal agent.
Els últims anys el bàsquet ha canviat moltíssim. El triple, per exemple, és ara una arma molt més important que fa uns anys. Com es viuen aquests canvis des de dins?
El triple ara és molt més important, s’abusa del tir exterior, sobretot a Europa. La gent tendeix a parlar de la NBA com a paradigma, però estic segur, sense saber estadístiques, que el volum de tirs de 3 és més alt aquí. Els camps són més petits i les defenses cada vegada són més dures, amb jugadors més físics, amb ajudes molt llargues. Tirar de tres és la solució, perquè costa moltíssim trobar espais i això es veu quan cada vegada mes els pivots tiren de fora; per necessitat.
El jugador cada vegada serà més físic?
Hi ha molts entrenadors que prefereixen jugadors físics a jugadors tècnics. Mira un partit d’Eurolliga… No hi ha jugadors poc físics, l’evolució és la que és, però la tendència del joc és aquesta; es prioritza algú amb millor físic a algú amb més tècnica.
Ja per acabar, quin és el jugador més talentós amb el que has jugat?
Vaig tenir la sort d’anar uns anys a la preselecció i allà… va ser brutal, al·lucinava; Pau Gasol, Marc Gasol, Serge Ibaka, Ricky, Calderón…Però em quedo amb Juan Carlos Navarro. Sempre dic que per veure realment el talent d’algú se l’ha de veure entrenar i Navarro era una passada. Estava escalfant i veies que feia una aigua, un mal tir i pensaves “aquets no té el dia”, però començava l’entreno i era un abús; tirs de tres a una cama, ganxos amb l’esquerra, penetracions entre dos defensors… Espectacular. A més, qui diu que Navarro no té físic? Ningú se’n recorda de la seva velocitat, el seu canvi de ritme, la seva cintura? Era un superdotat, i molt intel·ligent, aprofitava tots els recursos que tenia.
