Connecta amb nosaltres

HISTÒRIA NBA

Equips de llegenda: els Warriors del Run TMC

Els Warriors del Run TMC tenen una de les grans històries de l’NBA.

Comparteix

Equips de llegenda: els Warriors del Run TMC

Al llarg de la història de l’NBA, han estat nombrosos els equips que han captivat els seus aficionats. Sigui per les seves gestes històriques o bé pel seu estil de joc. Són aquests equips que normalment tothom recorda, sigui per bé o per mal. En aquesta remembrança, amanida amb certes dosis de romanticisme inevitable, jo mateix, us portaré en aquesta secció alguns dels més icònics equips de la història de la NBA. I començarem a la Badia, per parlar d’un equip que era pura dinamita. Un concepte que abraçà amb entusiasme els mítics Warriors d’inici dels noranta, un equip breu, intens i que va marcar una generació sencera d’aficionats. Encapçalats per un entrenador tan grillat com brillant, tres jugadors sensacionals i un apel·latiu tan pop que els va convertir en eterns. Avui, parlarem dels RUN TMC.

Qui eren els Run TMC?

Qui estigui familiaritzat amb la història i cultura del gènere hip-hop de ben segur coneixerà els Run DMC. Els rapers de Queens van ser un els pioners en el gènere en aconseguir assolir un disc d’or i aconseguiren colar-se en el Rock And Roll Hall of Fame. Formats l’any 1981, el seu nom va inspirar vuit anys després un joc de paraules amb el qual es va batejar aquells trombòtic equip; el Run TMC, els Golden State Warriors del període 1989-1991. L’equip de Tim HardawayMitch Richmond i Chris Mullin, les inicials dels quals es convertiren en les sigles del sobrenom.

Al capdavant, un geni incomprès, un entrenador avançat a la seva època i una persona fidel sobretot a les estrafolàries idees. Don Nelson, un dels entrenadors més llegendaris (i innovadors) de l’NBA, va ser pare intel·lectual de conceptes tan quotidians actualment com el de point forward. El seu estil marcadament ofensiu era tan efectiu com irresistible, portant l’anotació fins a límits mai vistos fins al moment. Un estil batejat com a kamikaze pels seus contemporanis per a l’èmfasi ofensiu excessiu en detriment d’una defensa pràcticament inexistent. Un estil que agradava i es feia agradar perquè divertia, i divertia com pocs equips ho havien aconseguit.

Aquell equip va ser el primer equip dels Warriors que va ser capaç d’establir un vincle perdurable als aficionats de l’NBA. Amb ells com a pioners, els de la Badia van aconseguir fer-se un lloc al cor de molts aficionats. Amb la mística de la Badia de Sant Francisco, les samarretes trencadores i abocant l’esperit Warrior original dels campions de 1975 (liderats per Rick Barry i Jamaal Wilkes). Un esperit que es va tornar a fer present aquell ja llunyà 2007, quan els Warriors del We Believe (eterna admiració a Baron Davis) van disfressar-se de David per derrotar als gegants Mavericks a la primera ronda. Aquell esperit d’equip, primer Mark Jackson (injustament oblidat) i després Kerr el van custodiar i avivar fins a convertir-la en una flama eterna que són aquests històrics Warriors.

Don Nelson, pare del Run TMC i el profeta d’una nova era

Abans d’endinsar-nos en la història pròpiament dita dels Run TMC, caldrà explicar qui era i d’on venia el seu pare intel·lectual, Don Nelson. Un altre figura transversal de la història de la lliga, amb una carrera extensíssima de més de cinquanta anys (entre 1962 i 2010). El vincle que uneix Don Nelson amb la Badia arrenca a finals dels vuitanta, després de més de deu anys al capdavant dels Bucks (1976-1987) i catorze anys com a jugador. Precisament com a jugador aconseguí la majoria dels seus èxits esportius, cinc anells i un número retirat (el 19) amb els orgullosos verds.

La figura de Don Nelson és complexa i no exempta de polèmiques. Una eminència que concebia el joc segons la seva pròpia filosofia, unes idees que xocaren en nombroses ocasions el conservadorisme de l’època. Els seus contemporanis l’anomenaren científic boig, alguns el depreciaren i li dedicaren crítiques mordaces. El temps, tres COY, 1335 victòries (més que ningú), i la sensació de ser un dels millors de sempre, li ha acabat atorgant la raó a aquest geni incomprès.

La filosofia del Nellie Ball

Fa més de quaranta anys, un jove Don Nelson ambicionava promoure una revolució contracultural a la lliga. En aquell temps, els llargament abocats 80, la lliga era dominada pels perfils físics, que dictaven les regles i el tempo del temps de joc. Nelson, anhelava imposar la rapidesa i la velocitat com a segells distintius dels seus equips. Una concepció de l’esport de la cistella tan radical que obria la porta al trencament per primera vegada del concepte de “rols”. Amb Nelson els pivots podien llançar triples, agafar rebots i dirigir l’atac sense auxiliar-se del base.

En aquest context, Nellie comença a implementar quintets sense un home alt clar. Eren cincs amb diversos jugadors amb capacitat per córrer la pista i anotar en ràpides transicions. Una sort de versió vintage de l’actualment venerat Run & Gun,

En una època netament conservadora, Nelson pregonava un estil que alliberava els jugadors dels seus rols o posicions. Omplint els seus quintets de jugadors baixets però amb prou coneixement del joc per a adaptar i trastornar el ritme i els espais de la pista. En aquells primers anys als Bucks va començar a imaginar les figures del base anotador, de l’aler creador del joc, o de l’interior capaç d’anotar a distància. Només necessitava el context i la paciència d’una franquícia per portar a terme el seu “experiment”. Aquella oportunitat li arribaria finalment amb els Warriors, la franquícia que li va permetre explotar fins al límit les seves idees.

Don Nelson i la revolució dels interiors

Un altre dels grans llegats de Don Nelson el trobem en la implementació dels interiors moderns. En el context del Run TMC, trobem el primer dels seus grans projectes de creació de l’interior total, Manute Bol. El gegant del Sudan del Sud va ser el primer interior a llançar triples de manera assídua durant la temporada 1988-89. Naturalment, sota la batuta de Don Nelson i els incipients Run TMC.

En aquella temporada, Bol realitzaria un centenar de llançament de tres, anotant-ne només vint-i-dos. Tot i no demostrar ser una amenaça real, la capacitat de Bol d’anotar al perímetre va contribuir decisivament al replantejament ofensiu dels Warriors. Amb la sortida del pivot rival al perímetre a cobrir a Bol, la zona quedava desprotegida per les incursions dels jugadors petits.

Don Nelson replicaria aquesta estratègia en el procés formatiu d’un altre paradigma dels interiors moderns, Dirk Nowitzki. L’alemany també va rebre el permís de Nellie de llançar triples tants triples com creiés convenient. Com era d’esperar, els resultats no foren bons durant el primer any (20% d’encert durant la 1998/99). Una circumstància que tornà a avivar els atacs de diversos col·legues de la lliga.

Resultat d'imatges per a

Però com tota història, no importa com comences, sinó com acabes. I en el cas de Nowitzki va acabar amb l’alemany com a únic europeu alçant un MVP i guanyant l’NBA el 2011. L’alemany és el paradigma de quatre “modern”, un interior amb un gran volum d’encert exterior, capaç d’executar a través del bot i d’atacar la zona com un exterior més. Els Mavs, però, acabarien despatxant a Nellie, una afronta personal que ell es cobraria als Playoffs de 2007. En una sèrie meravellosa aquells esbojarrats Warriors del We Believe eliminarien als Mavs amb el millor rècord de la lliga.

Els orígens dels esbojarrats Run TMC

Els orígens d’aquell esbojarrat experiment que va revolucionar no només la franquícia californiana, sinó tota la lliga, com sempre tenen el seu punt de partida al draft. Un excel·lent treball de captació de talent que va permetre els Warriors assentar les bases d’aquell equip. El primer membre del trio a arribar a Oakland va ser Chris Mullin, número 7 del draft de 1985. El seguiria l’any següent Mitch Richmond, amb l’elecció número 5 del 88 i finalment, Tim Hardaway amb el 14 del 1989.

Aquesta sort de santíssima trinitat exterior va fer les delícies dels aficionats, un trio d’una capacitat compulsiva de generar punts i espectacle. I malgrat tot, el seu record no ve precisament pels seus èxits esportius i caràcter competitiu (només guanyaren una sèrie de playoffs i presentaren un record de 81-83), sinó per ser el punt de partida de la revolució basquetbolista que em experimentat a la lliga aquesta última dècada. Un periple de dos anys que va servir també per posar els Warriors i Oackland a les boques dels aficionats.

RUN TMC i la revolució dels petits

En el seu primer any junts, la trinitat que conformaven Mullin, Richmond i Hardaway ja donar mostres de la seva capacitat de dinamitar partits. En aquella primera temporada, els tres exteriors sumaren gairebé 62 punts, guanyant només 37 partits, restant fora de playoffs. La seva mitjana de 116 punts per partit era la més alta de la lliga, un fet que és veia contrarestat amb els 119 que reberen en contra (penúltima defensa). Una borratxera de punts que podria haver estat més exagerada de no ser de l’inici dubitatiu de Tim Hardaway. El base, que era rookie no va assolir anotar amb assiduïtat la vintena fins a mitjans de temporada. Una xifra que aconseguiren en 48 ocasions incloent la segona temporada, establint una plusmarca de (30-18).

En aquella segona temporada assolirien les 44 victòries, guanyant-se un bitllet per disputar les rondes finals. També varen ser el segon conjunt més anotador de la lliga (amb 116 un altre vegada), amb Mullin (25,7), Richmond (23,9) i Hardaway (22,9) sobrepassant la vintena de punts de mitjana. Mes enllà d’aquesta santíssima trinitat, trobem noms com el de Sarunas Marciulionis, un dels pioners a trencar el mur d’acer esportivament parlant. El lituà esdevingué l’aler total sota el paraigües de Don Nelson. Mentre que l’única referencia interior era o bé el gegant Manute Bol o el veterà Rod Higgins. En aquella sort de quintet, cap dels seus integrants sobrepassava els dos metres i tots, absolutament tots, evitaven situar-se d’esquena al cèrcol.

Aquella primera i última internada del RUN TMC a la postemporada és va saldar amb un triomf a primera ronda sobre els Spurs de Robinson. Un fet que va encendre encara més les expectatives d’un conjunt que finalment cauria amb estrèpit per 4-1 enfront d’uns Lakers que s’encomanaren a la màgia de Magic Johnson.

El final de l’espectacle dels RUN TMC

Després d’aquell primer fracàs, la pressió sobre Nelson per aconseguir portar a l’equip al següent nivell es va fer insuportable. Aquell va ser el principi del final de la primera etapa de Nelson als Warriors. A contracor enviaria a Mitch Richmond als Kings, a canvi d’un número tres del draft de 1991, Billy Owens. El traspàs es va donar en gran mesura a causa de l’evolució de Sarunas Marciulionis. El lituà es convertiria en un aler total, però no faria carrera tampoc als Warriors.

En poc més de dues temporades l’equip quedaria totalment desballestat, amb Mullin marxant als Pacers i Penny marcant una primera època daurada als Heat amb Alonzo Mouring, Richmond, seria la principal referencia d’aquells Kings que varen ser l’antesala de l’època daurada de Webber, Bibby i Williams. Un jugador que va ser el pitjor malson de Michael Jordan. El bagatge de una victòria i sis derrotes a Playoffs reafirmà la postura d’un Nelson que va marxar de la Badia amb contes pendents. Un esperit venjatiu que aparca l’any 2007, per construir el We Believe que va ser el successor cultural i esportiu d’aquests meravellosos RUN TMC.

Un llegat, que vull repetir, és pot trobar en els Warriors actuals. Amb jugadors que han obert una nova època en el joc, com Stephen Curry, Klay Thompson o Draymond Green. Un esperit trencador, orgullós i irreverent, en resum, pur ADN Warrior.

Comparteix
2 Comentaris

2 Comentaris

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a HISTÒRIA NBA

Tradueix »