Tot és molt incert en el panorama mundial actual. El Covid-19 ha capgirat molts plans de coses transcendents i d’altres que no ho són tant però que, al cap i a la fi, ens diverteixen i tenen un pes específic considerable en les nostres rutines. Una d’aquestes és el bàsquet. No s’està disputant cap lliga i hi ha diversos fronts oberts. Un d’ells és el draft de l’NBA, que ha quedat en una situació complicada. Per una banda, encara no està definit quins equips integraran la loteria i tampoc se sap quan se celebrarà aquesta. Per l’altra, sense March Madness ni entrenaments privats -presumiblement- costarà establir una jerarquia dins de la fornada.

Entenent les circumstàncies, des d’Esmaixada hem decidit que la manera més justa d’elaborar un nou mock d’aquest draft és simulant la loteria entre els equips que són ara mateix dins del “bombo” i deixant que el factor aleatori, que al cap i a la fi és decisiu, també intervingui en aquesta edició. Encara falta molt per la celebració de la cerimònia i canviaran moltes coses, així que aquesta no serà la darrera edició que publicarem.

Important: el mock es publicarà en 3 articles dividits en 10 eleccions per cadascun. Aquesta part és la tercera.

10. Charlotte Hornets- Onyeka Okongwu

Si bé Onyeka Okongwu està cada dia més assentat a la part alta de la generació, servidor manté certes reticències respecte a la seva condició de jugador privilegiat.

Les característiques físiques d’Okongwu són espectaculars i se li endevina un recorregut interessant com a destructor defensiu i com a finalitat de sistema en atac, però no té cap tipus d’autonomia i pot perdre bastant sentit en una estructura no reconeixible.

Hi ha una sèrie de dubtes sobre ell: pot ser cinc a l’NBA un jugador així baix amb característiques ofensives d’interior tradicional? Pot ser quatre un jugador amb poca habilitat amb la pilota a les mans i amb un rang de tir nul? On ha de jugar, doncs? A dia d’avui és tot molt difícil de respondre.

El motiu pel qual l’assignem a Charlotte és, purament i dura, la confecció de la plantilla. Tenen un combo de generadors, un escorta de suplement, un aler i un quatre. És un dels picks més difícils de tota la simulació.

9. Chicago Bulls- Deni Avdija

Avdija, de Maccabi, és un aler polifacètic que destaca especialment en l’atac a mitja pista amb la pilota a les mans. Els seus millors minuts a Europa han estat quan ha tingut marge d’error i un company per jugar el 2 contra 2. Avdija no és particularment explosiu ni té una gran acceleració; es genera les superioritats a partir del bot en base al talent. Té força similituds amb la versió actual de Gordon Hayward (el base funcional dels Celtics).

Hi ha molta feina pendent amb Avdija. Ha d’estabilitzar els seus percentatges de triple (la mecànica és bona), ha d’acabar de fer-se fort físicament i ha d’adaptar-se al nou context competitiu, però l’any amb Sfairopoulos l’ha posat a les portes de la professionalitat amb tota la credibilitat del món.

Els Bulls necessiten jugadors madurs, que aportin seny en l’atac a mitja pista i que siguin sòlids. Per damunt de tot, però, necessiten un forward que ajudi Boylen a deixar de desplaçar escortes a posicions inhòspites per a ells. Avdija tindria una doble carta a Chicago: si funciona com a aler, la renovació d’Otto Porter serà menys indispensable; si funciona com a aler pivot -força més improbable-, la franquícia tindrà una bala guardada per si es consuma la desil·lusió amb Lauri Markkanen.

Ni Coby White ni Zach LaVine són generadors amb vocació col·lectiva explícita, així que Avdija tindria una oportunitat de convertir-se en el catalitzador pur dels Bulls. La qüestió amb l’israelià és saber si físicament estarà capacitat per traslladar el seu joc a l’NBA o si necessitarà un any d’integració total a la lliga des d’un pla preparatiu diferent.

Chicago va entrar a la temporada 19/2o amb un quintet definit i n’ha sortit amb un dubte, un fracàs i molta frustració.

8. New York Knicks- Cole Anthony

És una de les eleccions més complicades. Si bé els Knicks continuen en un estadi molt precari i sembla difícil que puguin revertir la situació a curt termini a no ser d’una irrupció sorpresa o d’un gir de guió de la gerència que ara encapçala Leon Rose, el fet de continuar comptant amb picks alt del draft els dona moltes boles extra. En aquest sentit, doncs, NY té l’oportunitat de trobar talent en una font inesgotable.

Tenint en compte la situació de la franquícia, els Knicks no han de buscar ni un C (Mitchell Robinson funciona) ni un exterior del mateix tall que RJ Barrett. És per això que, si seguim descartant, queden dues opcions damunt la taula: un aler, que no és cap garantia en aquest draft, o un exterior que pugui fer de combo. Per això escollim Cole Anthony.

El de North Carolina, tot i el darrer entrebanc en forma de lesió, ja ha demostrat que té un perfil molt interessant per a l’NBA. És un geni creant-se llançaments a partir del bot, pot adaptar-se a la presència d’un generador més pur o d’un altre conductor i, tot i que encara té molts defectes en la lectura de joc, té potencial per evolucionar cap a estrella en el millor dels casos.

La seva parella amb RJ Barrett podria ser molt fructífera a llarg termini ja que, d’alguna manera, dotaria NY de dues peces desequilibrants al backcourt preparades per habilitar els interiors en dinàmiques diferents i per generar superioritats centrant defenses. Els dos tenen el mateix objectiu/repte: ser eficients.

7. Detroit Pistons- Killian Hayes

Scouting report de Killian Hayes (per si voleu endinsar-vos en el seu perfil)

Una de les grans incògnites que generen els jugadors com Killian Hayes –perfils perimetrals dependents de la pilota i de si poden o no identificar-se amb el ritme de partit– és si, quan facin el salt a l’NBA, seran capaços de respondre adequadament a l’estil de joc i a la velocitat amb que transcorren les seqüències. En el cas de Hayes, la resposta és clara: té el ritme NBA interioritzat.

Killian Hayes s’ha anat guanyant el lloc mica en mica. Va començar la temporada immers en un petit declivi de popularitat i amb el pas dels mesos ha demostrat que no només és bo en el que ja sabia fer sinó que també té potencial per polir els defectes que se li han anat detectant. És legítim creure que a dia d’avui és el millor perfil europeu de la vigent generació.

El seu destí ideal serà aterrar en una franquícia que li permeti tenir un impacte absolut amb la pilota a les mans en la primera temporada i que, lògicament, l’autoritzi a fer una temporada sencera de balanç prova-error constant. Molts dels generadors emergents de les últimes dues temporades s’han convertit en el que són a través de la confiança i la llibertat.

Una franquícia que s’ho pot permetre és la de Detroit. Els Pistons necessiten talent perimetral per acompanyar Doumbouyia (un altre francès) i per ser menys previsibles. La temporada que ve, malgrat Griffin, els de Dwane Casey no tindran cap altra pressió que descobrir què volen ser de grans. I per esbrinar-ho necessitaran trobar un conductor.

6. Atlanta Hawks- Tyrese Haliburton

Scouting report de Tyrese Haliburton (per si voleu endinsar-vos en el seu perfil)

Tyrese Haliburton és tot el que necessita Atlanta. Parlem d’un generador no invasiu, capaç d’accelerar el joc en transició amb una simple passada vertical i d’executar com un receptor d’elit en situacions estàtiques i, per si això fos poc, apte per respondre en defensa quan els companys més febles no puguin. Aquesta descripció encara es pot simplificar més: l’àngel de la guarda de Trae Young.

Els Hawks ja tenen la reconstrucció encaminada: Trae Young és una superestrella, Clint Capela és un interior experimentat que donarà sentit a la defensa i finalitzarà prop del cèrcol a un nivell espectacular, John Collins serà una espècie de segon executor en bloqueig d’elit sempre i quan s’adapti al rol de quatre i Cam Reddish tindrà un  altre any per créixer i encaminar-se cap a la funció que millor li vagi. A aquests noms cal sumar-li un comodí excel·lent com Deandre Hunter i Kevin Huerter.

Huerter ho té tot per ser un generador de segona unitat que s’adapti a rotacions que, quan el deixin amb Trae Young, l’obliguin a ser un executor. Així doncs, Haliburton té tot el sentit del món: Trae Young de generador indiscutible i dos perfils adaptables en funció de la dinàmica del partit que fins i tot, segons com, podrien coexistir.

5. Golden State Warriors- Isaac Okoro

És una anomalia que una plantilla amb noms com els que té aquests Warriors es trobi en la posició de poder escollir una peça que potencialment canviï el rumb de el projecte. Precisament per això i perquè ja sabem que GSW l’any que ve estarà competint per l’anell, Bob Myers sap que el pick d’aquesta temporada és una eina que li concedirà molta llibertat per maniobrar.

Arribats a aquest punt, l’aposta dels Warriors -si finalment es quedessin la ronda- seria per escollir a Isaac Okoro. L’aler d’Auburn té una gran capacitat atlètica, compleix amb els requisits per ser un defensor multiposicional molt ajustable a qualsevol idea de joc i en atac no requerirà tenir massa protagonisme.

Quan parlem dels Warriors parlem d’un equip que juga de memòria però que, com és lògic, anirà envellint de manera cada vegada més pronunciada. Okoro agafaria el paper defensiu d’Andre Iguodala i haurà d’automatitzar mecanismes per detectar els espais que genera el joc dels Warriors. Si a aquesta intel·ligència tàctica obligatòria li afegeix una evolució positiva en la faceta de slasher, l’atac dels de Kerr serà una mica més ric.

4. Washington Wizards- James Wiseman

James Wiseman va començar la temporada NCAA sent el pick 1 unànime, però per circumstàncies particulars ha anat descendint i a dia d’avui hi ha una part de l’entorn que el treu, fins i tot, de la cúspide dels big boards.

El fet d’haver jugat pocs partits i les remotes opcions que hi hagi workouts privats provoquen que en la nostra memòria hi quedi la imatge de HS d’un Wiseman dominant, sí, però simple i bully. Fins a quin punt aquell Wiseman és totalment extrapolable a l’NBA? És una pregunta difícil de respondre.

En qualsevol cas, tal com ha anat la nostra loteria, Washington seria una de les franquícies més afortunades de l’esdeveniment. Si els arriba James Wiseman el futur dels capitalins prendria una dimensió totalment diferent: al retorn de John Wall, un Bradley Beal espectacular, Rui Hachimura i el franctirador Bertans s’hi podria sumar un finalitzador potencialment d’elit que, a més, per constitució física podria vertebrar defenses.

És elemental: el que podria fer un facilitador com John Wall amb un interior capaç de jugar a dos ritmes al seu servei, independentment del grau d’explosivitat que tingui quan torni de la lesió, seria un salt de qualitat enorme per als de Scott Brooks.

Encara falta molt per saber si Wiseman serà capaç de desenvolupar el llançament, millorar amb la pilota a les mans i marcar diferències en 1 contra 1, però hi ha una cosa clara: pocs equips necessiten més un perfil com el seu que els Wizards actuals.

3. Phoenix Suns- LaMelo Ball

És una elecció que generarà debat. El base dels Suns és Ricky Rubio i imaginar una parella LaMelo-Booker, en defensa, sona catastròfic. Dit això, els Suns no poden conformar-se amb el que tenen, i tenir la possibilitat d’escollir el petit dels Ball amb el coixí de Ricky i la voluntat competitiva de Monty Williams seria beneficiós.

LaMelo Ball és un perfil especial: té l’aura de passador fora de sèrie i genera molt interès de l’entorn i de les marques, però ha de polir conceptes físics i atlètics, de resolució en el tir (té el rang i les maneres però no la concreció) i d’interpretació defensiva.

Els Suns ja no esperen. Volen competir amb el que tenen i estan disposats a sacrificar expectatives de futur per fer-se amb realitats i elements de present. Un dels jugadors que podria fer l’explosió definitiva amb un habilitador com LaMelo al seu servei seria Ayton: aquesta temporada, amb Ricky, ja ha demostrat una gran eficiència, però amb un passador encara més brillant podria constituir una societat temible.

2. Minnesota Timberwolves- Obi Toppin

Els Minnesota Timberwolves ja tenen la base d’el projecte construïda: D’Angelo Russell i Karl Anthony Towns. Les dues peces són estrelles reconegudes de la lliga i el que necessiten tenir al voltant és una gamma de perfils complementaris que els descarregui de les tasques menys agraïdes de el joc i que donin sentit a l’volum que acumulen. Per això, algú com Obi Toppin és de vital necessitat.

Obi Toppin és un jugador de tall interior que ha desenvolupat un instint anotador de nivell elit en categoria universitària. La seva evolució en el joc prop de l’anella ha estat explosiva fins al punt de ser un dels millors executors en bloqueig i continuació. Toppin també ha expandit el rang de llançament fins al punt que actualment ja anota des de distàncies llargues, especialment en recepcions en dinàmica de pop.

Toppin sap crear-se llançaments de cara a cistella i també d’espatlles al cèrcol. D’espatlles és pragmàtic i resolutiu -més potent que elegant-; de cara, tot i que ha aconseguit anotar, li serà difícil extrapolar la virtut a l’NBA si no poleix el bot i el canvi de ritme en distàncies curtes. No fa la sensació que sigui capaç de botar amb naturalitat perquè la seva complexió el convida a ser tosc.

El veritable impacte de Toppin serà en defensa. La disposició física dels Wolves necessita millorar, i per això l’arribada d’un jugador versàtil, intens i habituat al desplegament seria ideal. Toppin augmentaria el to general de l’equip, tot i que haurà de treballar en velocitat i agilitat gestual per adaptar-se als balanços laterals de l’NBA.

El gran dubte que genera Toppin en defensa és si a la llarga serà un perfil intercanviable o si necessitarà canviar lleugerament el seu físic per adaptar-se a l’exigència de la lliga, ja que a dia d’avui el seu rang defensiu se cenyeix exclusivament a interiors de perfil poc dinàmic.

1. Cleveland Cavaliers- Anthony Edwards

Scouting report d’Anthony Edwards (per endinsar-vos en el seu perfil)

Els Cavaliers tenen un problema en aquest draft. Si bé tenir la primera elecció els permet flexibilitat total, la confecció de la plantilla provoca molta inquietud: Garland i Sexton són apostes de futur i Kevin Love, Tristan Thompson i Andre Drummond seran part de l’equip la temporada vinent si no hi ha un inesperat gir de guió. Queda pendent la posició d’aler, però no hi ha cap jugador en aquesta demarcació que valgui el pick 1.

Anthony Edwards és presumptament millor anotador que Sexton i té millor futur que qualsevol dels altres dos jugadors, però és improbable que es desprenguin de la parella de bases ja que és una aposta a consciència. Així doncs, hem de visualitzar Anthony Edwards com la culminació forçosa d’un joc exterior amb perfils petits, dependents de la pilota per crear-se situacions de tir i -encara- amb poc recorregut distributiu.

Defensivament, l’encaix tampoc és ideal. Anthony Edwards té la constitució horitzontal d’un aler, però a nivell d’alçada, joc de peus i estabilitat encara no té potencial suficient per fer-se’n càrrec a temps sencer. Com que Cleveland tampoc té una estructura defensiva reconeixible, construir alguna cosa en aquesta àrea serà molt difícil.

Arribats a aquest punt, entenent que Cleveland escull el millor talent disponible per imposició i entenent també que la plantilla de la temporada que ve no tindrà canvis substancials abans del draft, seria probable que els Cavaliers es plantegessin un trade down. Desfer-se d’algun interior amb reputació i del pick 1 a canvi d’un aler d’alt nivell que enriqueixi la rotació i quedar-se en una posició ideal (descens no massa pronunciat) per escollir un forward seria interessant.

Al final, la clau en aquest draft serà sentir-se còmode amb l’elecció. No hi ha cap safe pick com a tal a la part alta.