Espanya s’ha fet amb l’Eurobasket quan ningú s’ho esperava i d’una manera que ningú s’imaginava. Segons diccionari.cat, la paraula utopia té el següent significat : concepció d’un ideal irrealitzable. Doncs bé, la selecció dirigida per Sergio Scariolo ha esmicolat amb tota confiança i sense vergonya aquesta definició.

Per començar a entendre un pèl més la sorpresa que suposa la consecució d’aquesta medalla, compartim una imatge del power ranking fet la pròpia FIBA abans de l’inici de la competició.

Com heu pogut apreciar no era ni de bon tros una de les favorites per aixecar la copa. Anomenar el que hem vist durant aquestes dues setmanes llargues “L’Eurobasket de les sorpreses i decepcions” és completament lícit i encertat però que no vingui ningú a vendren’s que ja sabia que Espanya guanyaria. Jo mateix vaig dir a força gent que si aquest equip passaba de quarts es podia considerar un bon torneig.

El que han aconseguit l’staff tècnic i els jugadors ha estat increïblement difícil i meritós. Més enllà d’endur-se l’or trencant totes les probabilitats i apostes les claus de l’èxit han radicat en: una comunió fora i dins de pista molt saludable, conscienciació perfecta del rol de cadascú, un pla tàctic amb presició de sastre i controlar egos i orgulls.

Recordem el camí fet per Espanya, des de l’inici fins la històrica final:

FASE DE GRUPS

Els de Scariolo van guanyar cómodament contra Bulgaria, Georgia i Montenegro. Van perdre contra Bèlgica en un mal partit i van segellar la primera plaça de grup guanyant en un match igualat contra Turquía.

En els primers partits del campionat ja es veia la superioritat tàctica de l’equip entrenat per Scariolo respecte els rivals i s’intuïa la química entre els jugadors i la fortalesa mental del grup.

La frase “Espanya sempre va de menys a més en els tornejos” és completamemt certa, això no vol dir que en aquest cas comencessin malament l’Eurobasket, però el que sí és cert és que en els partits d’eliminatòries es va veure la millor versió del combinat nacional.

ELIMINATÒRIES

Vuitens de final:

Del grup de la mort va sortir el rival d’Espanya i es va haver d’enfrontar, ni més ni menys, que contra Lituània. Liderada per Valanciunas i Sabonis els lituans no van poder contra el sistema defensiu dels espanyols i gràcies a una remuntada a la segona part el partit va anar a la pròrroga. En el temps extra Lorenzo Brown va prendre les millors decisions en cada moment i amb 28 punts i 8 assistències Espanya ja era a quarts de final (102-94).

Aquesta vegada tocava bregar contra Els llops de Finlàndia i el seu cap de la manada, Lauri Markkanen.

Quarts de final:

L’inici del partit va ser fulgurant per part dels finesos que en els primers minuts van imposar el seu ritme de joc i gràcies a un gran encert en els triples van endur-se el primer quart, 19-30. La segona part del partit va ser totalment per Espanya i amb els triples de Juancho i Rudy, les pilotes que recuperava el capità de la selecció i els punts en la pintura de Willy van poder superar els 28 de Markkanen (100-90).

A preparar-se pel partit de semifinals. Una consecució que ningú podia vaticinar.

Semifinals:

És probable que molta gent pensés que fins aquí, fins aquest punt havia arribat l’inesperat somni europeu d’aquest grup de jugadors. Semifinals contra Alemanya, l’amfitriona, un combinat que ha estat jugant francament bé, divertint al públic i que ha eliminat a tota una senyora Grècia capitanejada per Giannis Antetokounmpo.

L’últim partit abans de la final va ser semblant als de quarts i vuitens, Espanya amb un pla tàctic fantàstic i molt ben executat, anant per darrere en els dos primers quarts i sempre remolc. A remolc en el marcador però no en sensacions ja que l’historial d’aquest equip en els partits anteriors et demostrava que mai se’ls podia donar per morts. Tard o d’hora la seva defensa aconseguiria saturar l’atac rival i a base de bones decisions ofensives l’equip espanyol es posaria per davant.

En la semifinal, però també en les altres eliminatòries, Espanya va desconcertar a l’oponent amb variacions defensives, l’equip espanyol combinava defenses de zona 2-3, zona 3-2 i caixa +1 per desestabilitzar les virtuts ofensives rivals.

I així va ser. La defensa de Garuba, el cap fred de Brown, la presència ofensiva a prop de cistella de Willy i la preciosa defensa d’Alberto Díaz sobre el far ofensiu alemany Dennis Schröder (que no va poder anotar en els últims 5 minuts de partit) van fer que el parcial dels darrers 10 minuts fos de 20-31. Finalment 91-96 i una nova final per Espanya.

Novament Lorenzo Brown el millor de l’equip: 29 punts i 6 assistències.

Aquest partit va servir perquè tot un país acabés per enamorar-se d’un pèl roig molt treballador.

Final:

L’últim pas abans de la glòria obligava a passar per sobre d’una França molt física i amb molt talent (com sempre) però que no havia mostrat una gran versió continuada durant el campionat. A punt de ser eliminats a vuitens i a semifinals es van plantar a la final amb l’etiqueta de favorits.

No fa falta explaiar-se gaire en el que va ser el partit. Domini aclaparador d’Espanya en la primera part, tant tàcticament, en l’execució, en percentatges, en presa de decisions, en pèrdues de pilota… Espanya era superior en tot. En el tercer quart França reaccionava però després d’un temps mort del seleccionador espanyol el partit pel títol va tornar a ser el dels primers vint minuts. Superba superioritat de l’equip espanyol, semblava que els francesos anessin un pas enrere, tant els jugadors com l’staff tècnic (com sempre).

El marcador final va ser de 88-76.

Claus de l’èxit espanyol

Dit pels propis jugadors i pel mateix Sergio Scariolo:

• Fora ego
• Absoluta hegemonia tàctica (en atac i defensa)
• Fe i confiança entre jugadors i cos tèncic
• Creure en un mateix i en els companys
• Adaptabilitat a cada partit

Aquesta fita dóna esperança al futur basquetbolístic espanyol i té una importància capital per un home que ho ha guanyat tot com Rudy Fernández: “Possiblement sigui una de les medalles més emotives“. Molts jugadors d’aquest conjunt sortiran revaloritzats i, com tothom sap, és completament just.

Espanya ha demostrat que segueix sent el dominador del bàsquet europeu i ho ha fet d’una manera sublim i en un moment en el que ningú creia que pogués passar. L’estàtua a Scariolo ja deu estar dissenyada i a punt de ser escolpida, ja que ell és el rei dels entrenadors FIBA.

La selecció espanyola no ha patit un canvi generacional, sinó que ha gaudit d’un canvi generacional perfectament conduït que encara està en procés.

Cares noves però mateix resultat.