Espanya marxa de l’U18 amb la medalla de plata al coll. L’estiu de les categories formatives femenines ha estat brillant i posa de manifest la feina feta pels formadors.

Per guanyar una final s’hi ha d’arribar. Un cop hi ets, jugar-la i les decisions i accions determinaran el color de la medalla. Lluitar per l’or significa haver guanyat tres partits a vida o mort havent superat prèviament la fase de grups. Espanya comptava amb un autèntic equipàs, amb el millor background del torneig i la millor jugadora de la generació. El camí no ha estat gens fàcil; rivals tàctics com Itàlia i Finlàndia han posat situacions adverses que s’han sapigut corregir i canviar a temps per superar l’eliminatòria, o, simplement s’ha guanyat per la millora individual.

El partit contra França és una meravella defensiva, digne de posar a totes les categories formatives i ensenyar que per guanyar, el més important i bàsic és que no t’anotin. Deixar la selecció francesa a 36 punts quan n’havíen promitjat 78, és que les jugadores han fet una gran feina, ensenyada i treballada per l’satff tècnic, Bernat Canut i els seus ajudants.

L’endemà, contra Lituània a la final, tot desapareix. Res existeix. Els partits anteriors només són un record a la ment. El present és ara i són 40 minuts, temps per aplicar l’après i no cometre els errors que el rival et buscaria. Espanya havia d’enfocar-se en tres aspectes clau que marcarien l’itinerari de la final: controlar les transcions ofensives del rival, doblar i ciruclació de pilota en defensa tancada i gestionar la frustració i el nerviosime.

En gran part els aspectes tàctics van neutralitzar Lituània – incapaços d’aturar de cap manera el motor i cervell de l’estrella rival, Juste Jockyte-. La pèrdua de la final és el col·lapse mental que sumat a la no solució des de banqueta, feien que Lituània marxés al tram més important del partit. Que Espanya aconseguís aferrar-se en els últims minuts i segons de vida és origen del gen envejable competitiu, únic. Però, sense ànim d’atac, costa entendre perquè no es va fer falta abans. Es podria haver anat a intentar robar ràpid i, si nó, falta ràpida. Una decisió que podria haver canviat el guió del partit – o potser no-, però Espanya hauria tingut una possessió calmada per a construir un atac i obtenir un tir clar.

Marina Asensio dubta en què fer.

La U18 és una generació especial. 12 noies amb talent i caràcter que han disputat l’europeu d’Heraklion. Cal recordar que aquesta mateixa generació el proper any disputarà el Mundial a Madrid.

A continuació us presentem les que han estat les integrants de l’equip.

5. Irene Broncano

Aler, 1.83 metres, 2004

La tiradora de l’equip tot i que en alguns partits no ha tingut encert. Ha anat millorant en u contra u al llarg del torneig. Jugadora atlètica que ha estat molt útil als partits durs i sobretot contra rivals de defenses tancades. Les seves capacitats físiques fan que en defensa pugui alternar en les posicions del 3-4. Caràcter de no rendir-se mai i ajudar en tot el possible.

6. Elena Buenavida

Escolta, 1.75 metres, 2004

L’estrella. Present i futur. És la més talentosa de la generació.  Buenavida és  vertical cap a cèrcol, cosa que la converteix en una anotadora compulsiva mitjançant molts recursos per finalitzar . Jugadora que quan agafa ratxes és impossible aturar. Ha anat de menys a més. Quan l’equip l’ha necessitat sempre hi ha estat i ha demostrat que les responsabilitats les ha d’assumir només ella. La final contra Lituània va ser una exhibició per treure’s el barret, aixecar-se i aplaudir.

Si m’hagués de quedar només amb una virtut de Buenavida sens dubte triaria el caràcter de líder i l’esperit de treball. Després de fer 36 punts i perdre la final, agafa la paraula entre llàgrimes i aixeca els ànims.

7. Gemma Núñez

Base, 1.71 metres, 2004

Revolucionadora de partits. Sortint de banqueta ha aportat més ritme a partir del seu joc explosiu. Jugadora que ha anat traient molta energia gràcies a un ritme alt que beneficia l’equip contra equips pesants.

Ha tingut una participació residual en els partits importants – sense jugar a la final – degut a les tres bases que tenia per davant.

8. Alicia Florez

Aler, 1,75 metres, 2004

Era una tapada i la gent ha vist el talent innat que té per jugar a bàsquet. Florez posseeix una àmplia gama de recursos per anotar. A mesura que el torneig ha anat avançant hem pogut veure com té un bon tir de llarga distància, i ha anat demostrant que és una exterior amb una excel·lent visió de joc.

A nivell personal m’ha agradat les lectures que fa mitjançant el bloc directe. Sap veure si hi ha un canvi per triangular, atacar la superioritat de canvi o buscar la interior.

9. Deva Bermejo

Base, 1.66 metres, 2004

L’explosió i el desequilibri de la selecció. La seva arrencada amb pilota és de les millors de la competició. Té un tronc inferior fort que l’ajuda a aguantar el contacte en les finalitzacions. Intuïció per anar a robar pilota. Tir exterior decent.

La competència de nivell en les posicions exteriors ha fet que una de les perles de les categories inferiors del Barça no hagi tingut participació en els moments decisius.

10. Marina Aviñoa

Base, 1.80 metres, 2004

Directora d’orquestra. Molt intel·ligent sobre la pista amb una gran lectura de joc, i físicament destaca per ser una base molt gran que marca la diferència. Desborda en 1×1 amb un primer pas demolidor. Una líder.

11. Carla Brito

Ala-pívot, 1.80 metres, 2004

Una tot terreny dins de la pista. La capacitat de rebot i domini interior ha esta clau; igual que sobre transicions ofensives. Li falta tenir certs moments de calma i pensar bé què i com fer-ho. Té un físic privilegiat que compagina amb intensitat inigualable i la fa ser superior a la resta en aquests àmbits.

Estadística Carla Brito

12. Marina Asensio

Base, 1.71 metres, 2004

Domina el joc i les possessions. Bona lectura a P&R anticipant-se als avantatges. Pot disputar minuts en gairebé qualsevol posició exterior. Potent en defensar 1×1 acompanyat de geni competitiu. Jugadora eficient.

13. Inés Noguero

Aler, 1.80 metres, 2004

Molt desequilibrant de fora cap a dins. De les millors defensores de l’equip: utilitza molt bé el cos. També és rocosa i pot rotar en defensa amb les aler-pivots rivals.

14. Ariadna Termis

Pívot, 1.98 metres, 2005

Sent d’un any menys ha estat la referent interior de la selecció. La seva gran envergadura la converteix en intimidadora. El seu punt més fort és la capacitat rebotejadora, ja que gràcies a això aconsegueix segones oportunitats.

15. Noa Diju

Pívot, 1.90 metres, 2004

Juntament amb Termis, la referent interior de l’equip. Va començar el torneig molt bé contra Itàlia i va mantenir una regularitat ideal fins a semifinals. Contra França i Lituània la seva tasca va ser de feina i esforç.  La capacitat rebotejadora de Noa ha sigut una de les caracterísitques principals de l’èxit en defensa del grup. Destacar el tir de mitja distància que ha millorat.

Estadística Noa Diju

18. Daniela Abies

Aler-pivot, 1.82 metres, 2004

Potser no és tan coneguda com les altres, però la seva lluita a pista ha estat recompensada. Està reparada per entregar i donar el 100% quan sempre que entra al parquet. Última rotació interior, ha donat minuts de ritme alt contra Polònia i Bèlgica.

---

Com em va dir una entrenadora de Segle XXI, els campionats són una carrera a fons i cal una preparació prèvia que sumada a una estratègia de minutatge en les rotacions ha de ser clau per a la consecució de medalla. Òbviament hi ha factors externs i condicionants que poden capgirar per complet tots els pronòstics prèvis.

El full de ruta de la U18 començava amb la fase de grups, en la qual el conjunt liderat per Bernat Canut es trobaria a Itàlia, Turquia i Polònia. Passar a vuitens de final era a priori una tasca senzilla, però el que marcaria la dificultat de l’itinenari cap a la final, seria el partit contra la selecció italiana.

Itàlia: els nervis i la falta d’adaptació jugaven un paper clau en aquest partit, i es va notar. Espanya va ser capaç, tot i el desencert, d’imposar-se al darrer moment.

Vuitens contra Bèlgica:

No va ser un partit vistós i bonic, però la victòria va ser bàsica. U18 va necessitar posar-se les piles només al segon quart per agafar una distància àmplia i trencar el partit. Bernat Canut va aprofitar per donar rotacions i provar sistemes. Bèlgica va posar esforços al tercer quart per intentar engarnxar-se al partit, però res real per a fer patir Espanya.

Carla Brito va continuar mantentit la seva regularitat  11 punts i 7 rebots. En aquest partit vam veure la millor versió de Noa Diju i Elena Buenavida ens va deixar petits tasts del que vindria en uns dies.

Quarts contra Finlàndia:

Aquí vam començar a veure realment les situacions complicades de la selecció: defenses molt tancades i joc dur. Espanya no va aconseguir en cap moment fer un cop d’autoritat i marxar del partit gràcies a la seva superioritat col·lectiva. Les noies de Bernat Canut van entrar al darrer període avall, però la qualitat ofensiva d’Elena Buenavida (15 punts a l’últim quart) va fer decantar el partit i el bitllet a les semifinals.

Semifinals contra França:

Un partit etern. Una defensa històrica que quedarà a la ment de les jugadores franceses. Espanya sabia que podia patir a causa del talent i el físic del país veí, però no les jugadores entrenades per Bernat Canut no es van deixar sorprendre. Deixar la selecció francesa a 36 punts quan n’havien promitjat 78 és digne d’elogis de tota mena.

Va ser un partit molt rodó, en el qual totes les intregrants de l’equip van donar el seu millor de sí. Després d’aquest partit només quedava que il·lusionar-se i anar a per totes a per la final.

Carla Brito va estar brillant en atac, però aquesta semifinal té nom i cognoms: Ariadna Termis Casas. Va estar imperial en la part defensiva i capturant tots els rebots (13) que sortien del cèrcol.

Final contra Lituània:

Les ganes de veure aquesta final eren com les d’un nen petit abans de veure l’arribada dels Reis Mags. L’enorme talent dels dos equips feia la final més igualada possible. L’estrella Buenavida contra l’MVP Juste Jocyte.

La primer meitat va ser un frec a frec constant. Lituània va marxar ràpid però Espanya va atrapar-les immediatament. L’equip de Bernat Canut es mantenia viu en gran part a la feina impecable de Carla Brito, que aprofitava i castigava les segones oportunitats. D’altra banda, el combinat de Vilius Stanišauskas sobrevia mitjançant al duet format per Andrunaviciute i Sirtautaite.

Després del descans, tot semblava indicar que els entrenadors canviarien tàctiques i el partit podria prendre diferents, però no. La tònica va continuar sent la mateixa. Lituània marxava i Espanya recuperava.

El partit va arribar en mínimes diferències a falta de 2-3 minuts. I aquí és on van apareixer les estrelles de cada equip: Buenavida i Jocyte. Lituània va saber gestionar molt millor els atacs, sent calmats i preparant-los amb paciència. Marina Asensio va tornar a fer revifar l’equip gràcies a un triple, però la no decisió de fer falta, va suposar que el temps corregués molt i Jocyte no perdonés els dos tirs lliures. Amb -3 per Espanya i només 8 segons per preparar l’atac final – sense temps mort -, Buenavida va assistir a Asensio, que va poder tirar, però va errar.

Lituània es va consagrar com les campiones d’Europa, però Espanya va demostrar que mai es rendeix i buscarà venjança en el mundial de l’any que ve.

Juste Jocyte, després d’un extraordinari campionat i els seus 38 crèdits de valoració a la final, va ser escollida (merescudament) MVP. Elena Buenavida, que hagués sigut MVP si Espanya hagués guanyat, va entrar al quintet ideal.

---

Elena Buenavida:

És la millor jugadora d’aquesta generació. Talent únic i amb un futur brillant per endavant. Amb només 1’74cm d’alçada té unes qualitats i fonament per a ser una jugadora diferencial.

Ofensivament té una viabilitat de recursos molt gran:

1. Generant a partir de pick&roll exercint de ball handler de la millor manera possible, preferiblement atacant la superioritat en el switch.
2. L’1×1 en carrera és el seu punt fort. Molt vertical cap a l’aro. Destacar l’enorme facilitat que té per absorbir els contactes i mantenir-se en bona posició al finalitzar.
3. Jugadora molt elèctrica amb constants canvis de ritme li permeten ser desequilibrar en l’1×1 en estàtic.
4. Respecte del tir, hem de dir que se l’ha vist molt còmoda en situacions de stepback o atacant el close-out castigant la defensa.

En defensa també té punts forts, encara que el hàndicap de l’alçada pugui tenir cert pes:

1. Un tronc inferior molt dur per aguantar contactes.
2. Bona lateralitat defensiva que fa en joc estàtic costi superar-la.

Per ser una jugadora especial, diferent a la resta, has de tenir uns condicionants i unes aptituds físiques i/o tècniques que l’altra gent no tingui. Elena Buenavida compleix tots els requisits, però és obligat destacar que sense la seva ètica de treball i l’enorme sacrifici que fa pel bàsquet, no seria on és.