Després d’una apassionant temporada, la lliga regular de l’Eurolliga ja ha finalitzat. Bé, no del tot. Queda l’ajornat CSKA-Panathinaikos, que no té cap transcendència per la classificació. Hem pogut gaudir d’una de les millors fases regulars des que es va implementar el nou format. La igualtat ha estat la tònica de la competició, fins al punt que equips que han fet una grandíssima temporada no han aconseguit classificar-se pel Top-8. Els 8 equips afortunats han estat el Barça, el CSKA, l’Efes, l’Armani Milà, el Bayern, el Madrid, el Fenerbahce i el Zenit. Tots ells han aconseguit un rècord de victòries-derrotes molt positiu. La igualtat ha estat tan gran, que aquesta temporada s’han quedat fora equips amb 18 i 19 victòries, una dada impensable en anteriors temporades. Només 5 victòries han separat a l’equip que ha acabat liderant la classificació (Barça), amb el novè classificat (València). En els darrers anys, la diferència de victòries entre el primer i el novè era de 10 o 11. Aquest fet és una de les claus per les quals aquesta edició de l’Eurolliga ha estat tan interessant.
Per davant, però, encara ens queda la millor part: unes eliminatòries de playoffs emocionants i una Final Four bestial. A l’horitzó, una possible final entre equips que tenen comptes pendents. Qui serà el campió de l’Eurolliga 2020/2021? Ho sabrem en poc més d’un mes. De moment, posem-li nota a la temporada regular de cada un dels equips.
1. Barça (24-10). Nota: 9’5
El Barça de Jasikevicius ha estat el millor equip de la temporada. Ha liderat la competició durant gran part de la mateixa i, a excepció del mes de desembre, mai ha donat sensació de feblesa. Guanyant a la pista del Fenerbahce va assegurar-se el liderat de la fase regular una jornada abans que aquesta finalitzés, un mèrit important tenint en compte la igualtat mostrada durant tot l’any. L’equip liderat per Mirotic i Higgins ha estat també la millor defensa de la competició, subjectada pels homes grans com Davies, Oriola o Smits.
Només les derrotes inesperades contra alguns dels equips més fluixos (les dues contra l’Asvel o contra el Maccabi), han entelat el camí dels blaugrana cap a una temporada bestial. El rècord dels catalans (10 derrotes), això sí, és relativament fluix si el comparem amb el de les anteriors temporades. Però l’equip de Saras ha estat el que ha aconseguit un pic de forma i de joc més gran de tots els de la competició.
És l’equip culer el gran favorit a endur-se el títol? Podríem dir que sí. El Barça, després d’una dècada, torna a manar a Europa.
2. CSKA (23-10). Nota: 9
La temporada del CSKA, en línies generals, és molt bona. Al llarg de la temporada han estat l’únic equip amb disposició real de treure-li el liderat al Barça. De fet, van arribar a ser líders durant algunes setmanes durant el tram mitjà de la temporada. L’equip moscovita ha estat el que més potencial ofensiu ha mostrat al llarg de la campanya. Han sigut el millor atac de la competició (84 punts de mitjana).
Les lesions de diversos homes importants com Clyburn i, sobretot, Milutinov, han llastrat el camí dels russos. Però, sens dubte, el que més ha afectat als d’Itoudis al llarg de la temporada han estat les polèmiques amb Mike James. El guard nord-americà ha estat, sens dubte, un dels millors jugadors d’aquesta temporada, però ha acabat apartat de l’equip per diversos enfrontaments amb el tècnic grec. Afrontar els playoffs i una possible Final Four sense James i Milutinov serà dur. Aquest fet fa que, encara que hagin acabat amb el mateix rècord que el Barça, no siguin tan favorits com ells a alçar el títol. Els playoffs contra el Fenerbahce de la seva exestrella, Nando De Colo, seran apassionants.
Encara els resta el partit contra el Panathinaikos, totalment intranscendent per la classificació.
Mike James no disputarà el tram final de temporada.
3. Anadolu Efes (22-12). Nota: 8
La temporada de l’Efes d’Ataman és força sorprenent. La seva primera volta va ser nefasta (8-9) i la segona ha estat excel·lent (14-3). No crec que els turcs puguin estar del tot satisfets amb la seva temporada, ja que han patit una davallada de resultats respecte a la passada. Tampoc és res preocupant, ja que en el moment de la veritat han sabut rendir i guanyar com ho havien de fer. A l’inici de temporada, la gran majoria de la gent els col·locava com a grans favorits a acabar líders de la Lliga Regular. No ha estat finalment així, llastrats pel seu mal inici, però arriben als playoffs més en forma que ningú.
El millor retrat per la temporada de l’Efes és el de la seva estrella, Shane Larkin. El menut jugador de Cincinnati ha fet una bona temporada, però ni de bon tros tan increïble com la passada. Tot i això, ha tingut partits espectaculars. El mateix es podria aplicar a l’equip turc. El seu company Micic, ha estat el jugador més regular de l’equip i és, després de Mirotic, el gran favorit a l’MVP de la temporada.
L’Anadolu Efes és, ara mateix, un equip sense sostre. Juntament amb el Barça, es presumeixen com els majors favorits a endur-se el títol.
4. Armani Milà (21-13). Nota: 8’5
La temporada de l’Armani Milà és molt bona. L’equip italià ha consolidat el seu projecte definitivament entre els grans equips de la competició. Ja podem considerar a l’equip de Messina com un contender, després de diverses temporades de grans inversions acabades en fracàs (la temporada passada anaven dotzens quan es va cancel·lar la competició). Fitxatges com els de Hines, Datome, Delaney o Punter han donat l’impuls necessari a una gran plantilla per consolidar-se en les posicions capdavanteres.
La Lliga Regular de l’equip de la ciutat de la moda és molt positiva, tot i que en certs moments ha tingut alts i baixos. El tram final, sense Delaney, en el que només han pogut sumar 4 victòries en els darrers 8 partits els han deixat sense opcions de lluitar pel Top-3. Els playoffs contra el Bayern seran durs, però parteixen com a favorits per arribar a la Final Four. El projecte de l’Armani Milà ha arribat per quedar-se.
5. Bayern Munic (21-13). Nota: 10
El primer i únic 10 de la temporada se l’emporta el Bayern d’Andrea Trinchieri. Toca posar-se dret per parlar de la temporada de l’equip alemany. Crec que parlo en nom de tots els lectors quan dic que ningú ens esperàvem aquesta temporada dels de Munic. Abans de començar la temporada, molts els posaven com la pitjor o una de les pitjors plantilles de la competició, i han acabat lluitant pel factor pista a playoffs. La matrícula d’honor pels alemanys és claríssima.
El seu tècnic, l’italià Trinchieri, mereix el premi al millor entrenador de la temporada. Ha aconseguit fer d’una plantilla sobre el paper fluixa, un equip ultra competitiu. Jugadors com Baldwin i Reynolds han rendit molt per sobre del que s’esperava i, juntament amb Lucic, han liderat el camí triomfant dels bavaresos. Han sabut competir tots i cada un dels partits de la temporada i han sabut patir guanyant molts partits amb finals ajustats.
Els playoffs són un premi brutal per aquest equip, però ara buscaran quotes més altes. Final Four? No ho descarteu. Passi el que passi, chapeau per ells.
6. Real Madrid (20-14). Nota: 6’5
La temporada del Madrid de Pablo Laso és estranya. Molts opinen que és una mala temporada i molts altres veuen una autèntica proesa haver-se classificat pels playoffs amb totes les dificultats que han tingut al llarg de la competició. La realitat és que el Madrid era un equip pensat per arribar a la Final Four i s’han acabat classificant pels playoffs en la darrera jornada, gairebé de miracle (perdre al camp del Fenerbahce els hagués deixat fora).
És cert que la temporada ha tingut moltes complicacions, com la marxa de Campazzo i les diferents lesions d’homes importants com Randolph, Llull o Rudy. Però el Madrid i la seva plantilla aspiraven a força més. Per davant, una eliminatòria de quarts duríssima contra l’Efes, que hauran d’afrontar amb un nou sotrac: la marxa de Gabriel Deck a l’NBA. El madridista més optimista s’aferrarà a que el Madrid ha sabut rendir i guanyar quan més complicat ho tenia. I no li falta raó, tot i que el que resta de temporada no es presenta d’allò més optimista pels blancs.
Walter Tavares, líder del Madrid.
7. Fenerbahce (20-14). Nota: 7’5
La temporada del Fenerbahce és similar a la de l’Efes, però sense un impacte tan gran com la dels seus compatriotes. Van fer una primera volta paupèrrima (7-10) amb diverses pallisses encaixades. L’equip de Kokoskov era una ombra del que havia arribat a ser en temporades anteriors i la seva classificació pel Top-8 estava en dubte, però ho han sabut redreçar amb una gran segona volta (13-4). La sensació actual és que han sabut tornar a ser un equip gran, després del fracàs de la temporada passada.
Veurem com afecta a l’equip turc la lesió de Vesely, que és dubte pels playoffs. Si el txec no arriba, les opcions de Final Four del Fenerbahce disminuiran molt. Si el pivot arriba, de ben segur posaran moltes complicacions al seu rival, el CSKA. De ben segur serà una gran eliminatòria, tot i que estarà marcada per les baixes dels dos equips.
8. Zenit Sant Petesburg (20-14). Nota: 9
El Zenit és, després del Bayern, el segon gran triomfador de la temporada. Xavi Pascual no podria haver fet més amb menys. La plantilla dels russos no era gens dolenta, però pocs esperaven la seva classificació pels quarts. La seva temporada és boníssima, i en diversos trams de la mateixa ho va ser encara millor. Els de Pascual es van passar diversos mesos dins del Top-4. Tot i això, la temporada se’ls ha fet llarga, i han acabat patint de valent per assegurar el Top-8.
El cert és que el Zenit ha estat un rival dur per a tots els equips, molt incòmode de jugar, imposant el seu ritme lent i pausat, atípic al bàsquet actual. De ben segur que li donaran guerra al Barça a l’eliminatòria de playoffs. Cal destacar la grandíssima temporada del seu base, l’exculer Kevin Pangos, que ha tornat a ser el del Zalgiris i ha mostrat de nou la seva millor versió.
9. València Basket (19-15). Nota: 7
La temporada del València ha estat agredolça. No han complert l’objectiu que tenien, que era classificar-se pels playoffs. La plantilla i el projecte estava pensat per això. Per altra banda, el seu rècord (19-15) és molt positiu, de tal manera que tampoc se’ls pot exigir gaire més. Amb aquest rècord, en la resta de temporades amb aquest format s’haurien classificat sobradament i, fins i tot, haguessin lluitat pel factor pista.
L’equip taronja ha pecat en molts moments d’irregularitat, ha perdut partits que no havia de perdre i això els ha sentenciat. Per altra banda, han competit contra els grans i han guanyat partits al Madrid, al CSKA o a l’Efes. Els fitxatges també han sigut dispars, Kalinic i Prepelic els han sortit bé, però altres com Williams o Hermannsson no. El pitjor de tot és que els de Ponsarnau es podrien quedar sense Eurolliga la temporada vinent, ja que depenen de rebre la Wild Card per jugar-la. Si s’haguessin classificat no tindrien aquest problema. El projecte valencià trontolla.
10. Baskonia (18-16). Nota: 8
El cas del Baskonia es podria considerar similar al del València, però amb una plantilla de menys qualitat. També tenien per objectiu classificar-se pels playoffs, però marxen amb un sabor més positiu que els valencians. L’equip d’Ivanovic estava pensat per ser un rival incòmode per qualsevol, però la sensació és que la plantilla se’ls quedava curta per grans gestes. Així ha sigut, finalment.
D’aquesta manera, podem definir que el Baskonia ha complert amb les expectatives. La seva afició segur que està contenta amb l’Eurolliga que han fet. Cal destacar la gran progressió d’algunes de les seves peces, com és el cas de Henry i Polonara. Tots dos han estat els grans referents baskonistes, secundats per Vildoza i alguns reforços importants com han estat els de Giedraitis, Peters o Jekiri. El projecte vitorià sempre es reinventa, i aquest any no ha estat diferent.
Polonara, un dels jugadors més millorats.
11. Zalgiris Kaunas (17-17). Nota: 8
El Zalgiris sempre és una de les sorpreses de la temporada. Potser hauria de deixar de ser-ho. Els lituans tenen un dels pressupostos més baixos de l’Eurolliga, però sempre competeixen per entrar a playoffs (algunes temporades ho han aconseguit). Igual que el València i el Baskonia, amb el seu rècord s’haguessin classificat pel Top-8 altres anys. Aquest cop no ha pogut ser.
Van fer un gran inici de competició, de la qual van ser líders les primeres jornades, i han estat en posicions de Top-8 gran part de la fase regular. La temporada, igual que al Zenit, se’ls ha fet massa llarga. La consolidació de Grigonis com una de les grans estrelles europees és la millor notícia de la temporada de l’equip lituà. La bona feina de Martin Schiller, el seu tècnic, també és remarcable. L’herència de Jasikevicius va per bon camí.
12. Olympiacos (16-18). Nota: 4
Quan parlem de l’Olympiacos hem de destacar una cosa per sobre de la resta: la seva plantilla només disputa Eurolliga. Sota aquesta premissa, toca valorar la seva temporada com a fluixa. Els grecs van fer l’estiu passat una inversió important, portant un dels grans bases de la competició, Sloukas, i dos dels millors jugadors de l’Eurocup, Aaron Harrison i Hassan Martin. L’aposta, tot i no ser dolenta, no els ha sortit bé.
La temporada dels de Bartzokas és decebedora. Sobre el paper havien d’estar dins del grup d’equips en la lluita pels playoffs, i, encara que no hagin acabat tan lluny, el cert és que mai han donat la sensació de poder entrar-hi. El tram final de temporada els ha arreglat el rècord, guanyant 5 dels darrers 7 partits. Tocarà canviar moltes coses si els del Pireu volen tornar a ser el que eren.
13. Maccabi (14-20). Nota: 3
Si el d’Olympiacos el podíem considerar un fracàs, el de Maccabi ho és encara més. Després del Khimki, de fet, el més gran de l’Eurolliga. Quan la temporada passada el virus va aturar la competició, els israelians estaven en cinquena posició, amb un rècord de 19-9. Tenien un bloc molt compacte, amb una plantilla compensada i lluitadora. Aquest estiu van buscar al mercat fer el pas definitiu per consolidar-se com a contender, però no els va poder sortir pitjor.
Van decidir apostar per tenir més qualitat dins la plantilla, però van perdre fiabilitat i físic. Per dins, tenien tres guerrers en Quincy Acy, Tarik Black i Jalen Reynolds. Canviar-los per Ante Zizic i Dragan Bender, tornats de l’NBA, no va sortir-los bé. El canvi de Wolters per Chris Jones tampoc els ha ajudat, ja que han perdut rigor a la posició de base. D’aquesta manera, la seva temporada ha estat marcada per una gran irregularitat. Val a dir que han perdut molts partits ajustats que els haguessin permès intentar entrar en la lluita pel Top-8. Fracàs estrepitós d’un projecte pensat per guanyar.
14. ASVEL Villeurbanne (13-21). Nota: 7
La temporada de l’ASVEL és complidora. Per plantilla, les seves aspiracions no podien anar a més del que han aconseguit. Per tant, podem dir que la seva posició és la que els pertocava en un principi. Els francesos han sigut un rival incòmode per a tots els equips als quals s’enfrontaven, posant en dificultats a diversos equips grans (doble victòria contra el Barça i Baskonia o victòria contra Milà). Era difícil fer més amb el que tenien.
La temporada de l’equip presidit per Tony Parker ha servit per posar en el radar dels equips contenders a diversos jugadors. El més clar ha estat Moustapha Fall. El gegant pivot francès va tenir un gran impacte a les primeres setmanes de campanya. També ha servit per consolidar definitivament David Lighty com un exterior d’allò més fiable. Els seus aler-pivots, Yabusele i Howard, també han tingut un paper destacat i de ben segur tindran ofertes. Bona temporada en línies generals la de l’ASVEL.
Moustapha Fall, un dels debutants amb més impacte.
15. ALBA Berlín (12-22). Nota: 7
L’ALBA Berlín també ha estat un dels equips que ha complert amb les expectatives. Podríem valorar la seva temporada de forma similar a la de l’ASVEL. Els alemanys, amb un dels pressupostos més baixos de la competició, han complert amb les expectatives i el seu rècord no és gens dolent pel que es podia esperar d’ells. Difícilment podien aspirar a gaire més.
Els berlinesos, entrenats pel gran Aíto García Reneses, tenen el senyal d’identitat del tècnic madrileny, i han estat un dels equips més vistosos i divertits de veure. Amb una plantilla que combinava joventut i experiència, la temporada dels alemanys ha servit per consolidar definitivament Luke Sikma com un dels millors ‘4’ del panorama europeu. També ha servit per deixar veure jugadors de futur que tindran un gran recorregut per Europa, si no fan les Amèriques aviat: Ben Lammers i Simone Fontecchio.
16. Panathinaikos (11-22). Nota: 4
La sensació que deixa el Panathinaikos és que ha deixat de ser un equip Top. És el primer cop des que es va implementar el nou format de competició, que els grecs no es classifiquen pels playoffs (de fet no havien baixat de la sisena plaça). L’equip verd ha deixat de fer por. El pas enrere que han fet aquesta temporada després de la sortida de Calathes ha estat notable. Ha tingut molts alt i baixos, però no han arribat a encadenar victòries. Mai han donat la sensació de ser un equip realment competitiu.
El fitxatge estrella, Nedovic, tot i que ha fet molt bons números, no ha sabut liderar el projecte cap a quotes interessants. El d’Hezonja, ja en el tram final de temporada, ha estat un al·licient per seguir les evolucions dels grecs. La plantilla és molt física, la qual cosa li ha permès jugar amb quintets molt grans, una cosa estranya de veure avui en dia. Però els ha faltat molta qualitat. Hauran de treballar molt en el mercat si volen tornar a l’elit europea.
Encara els resta el partit contra el CSKA, totalment intranscendent per la classificació.
17. Estrella Roja (10-24). Nota: 5
L’equip serbi ha fet una temporada en la línia del que s’esperava. Els de Belgrad solen rendir per sobre del que s’espera d’ells, però aquesta temporada no ha estat el cas. Van tenir un inici de campanya prometedor, guanyant al Baskonia i al CSKA, però no van ser capaços de continuar amb una bona dinàmica. La seva plantilla era de les més fluixes de la competició, així que es podria dir que han competit amb el que tenien, però haurien d’haver donat més.
El millor de la temporada de l’Estrella Roja ha estat Jordan Loyd. L’anàrquic exterior americà ha estat una de les sensacions de l’Eurolliga, però no ha estat acompanyat per la resta de l’equip. A mitja temporada van canviar l’entrenador, Sasa Obradovic, per un vell conegut, Dejan Radonjic. El canvi no ha donat resultat. Cal remarcar que amb Radonjic, en campanyes anteriors s’havien quedat ben a prop de playoffs. No ha estat el cas d’aquesta temporada.
18. Khimki (4-30). Nota: 0
Què podem dir del Khimki? L’equip rus ha acreditat el pitjor rècord de la història des que es va implementar el nou format. El pitjor, fins ara, era el 5-25 del Darussafaka la 18/19. És impossible posar-los més d’un 0, ja que les expectatives amb ells eren força més altes. No estem parlant d’un equip amb una plantilla dolenta, sinó que estem parlant que, home per home, tenien una de les plantilles amb més qualitat de l’Eurolliga. La seva temporada ha estat un despropòsit total. Començaven la fase regular amb jugadors del calibre d’Shved, Monroe, Mickey, McCollum, Jerebko o Booker. La majoria d’ells han anat marxant durant la temporada.
A més del seu penós rècord, els rumors d’impagaments han sobrevolat el dia a dia dels russos, sent el motiu pel qual la majoria de les seves estrelles han acabat marxant. Totes les dificultats s’han traduït en una temporada lamentable. Però la culpa és únicament seva, ja que a l’estiu es van dedicar a signar cromos sense pensar en el seu encaix dins la plantilla. Un jugador peculiar com és Shved ha d’estar rodejat de jugadors de feina bruta, no d’altres estrelles ofensives. Els 90 punts encaixats per partit són una bona mostra de l’apatia que ha regnat dins l’equip. Impossible fer-ho pitjor!
Khimki i Maccabi, els dos grans fracassos.
La Lliga Regular de l’Eurolliga posa fi amb notes dispars: una matrícula d’honor, diversos excel·lents, molts notables, alguns suspesos i un desastre absolut. Per davant, ens esperen 4 eliminatòries de quarts de ben segur molt emocionants: Barça-Zenit, CSKA-Fenerbahce, Efes-Madrid i Milà-Bayern. Quins equips formaran la Final Four de Colònia 2021?
