James Harden està en el millor moment de la seva carrera. La Barba, principi i final dels Houston Rockets, ha redreçat el rumb d’una franquícia que estava perdent-se entre baixes i competidors ferotges dins d’un salvatge oest que ni perdona ni, encara menys, espera. El nivell que està brindant-nos Harden ara mateix és difícilment sostenible. No pel seu talent ni per la seva capacitat sinó perquè necessitarà, quan torni Chris Paul, que està recuperant-se d’uns problemes musculars que porten massa temps acompanyant-lo, agraïrà poder pertànyer puntualment a un segon pla.
Hi ha qui es queixa de la seva manera de jugar, hi ha qui diu que la seva manera de generar joc és legal però no és legítima i hi ha qui diu que veure un partit dels Rockets és una de les coses més avorrides i monòtones que un ésser humà pot fer actualment. El que és innegable, però, és que poques vegades hem vist un jugador que sigui capaç d’assumir tanta responsabilitat de la manera que ho fa ell. James Harden ja és un sistema, i a hores d’ara, és un sistema guanyador. Perquè quan un jugador s’exhibeix com s’està exhibint Harden, només podem fer una cosa: aplaudir.
AUTOSUFICIÈNCIA PER DEFECTE
L’evolució de James Harden ha desembocat en un jugador capaç de controlar cada aspecte del joc ofensiu del seu equip. Ell, que en molts moments ha estat considerat l’extensió de la mentalitat de Mike D’Antoni (o una versió renovada i actualitzada de Nash), és l’encarregat de donar sentit a l’estructura basada en ISO dels texans i de produir pràcticament totes les opcions ofensives, ja siguin les que deriven en llançaments seus o en situacions favorables per als seus companys -que s’han especialitzat en l’execució-.
Harden juga i fa jugar, però sobretot juga. Ell, que ha fet un altre pas endavant amb la lesió de CP3 (un dels socis més valuosos que té), té un 38’5% d’USG i monopolitza la pilota. El més espectacular és l’eficiència que té: està registrant un màxim de carrera en anotació (33’6 punts per partit), en triples anotats (a part de ser el líder en triples de la lliga, està anotant-los amb el millor percentatge de la seva carrera i amb més volum que mai -38’9%, 4’8/12’2), reparteix 8’6 assistències per partit i va a la línia de tir lliure una mitjana d’onze vegades per partit (9’4/11, 85%).
Tot neix a partir d’aquesta jugada. Harden té una triple amenaça espectacular: és capaç de trencar a partir del bot, de llançar i de passar la pilota. Tritura rivals a partir d’una jugada que tothom sap que farà però que cada dia perfecciona més. Els rivals ho han provat tot: 2 contra 1 si Capela puja, no fer cap canvi d’assignació o deixar-lo emparellat amb el pivot. I res ha funcionat amb prou efectivitat. Aquest u contra u, lent i amb molts bots, que ja s’ha convertit en un signature movedel seu repertori, va en camí de ser imparable. Si no és que ja ho és.
La dada que millor explica què vol dir que Harden és autosuficient és aquesta. No només és el jugador que més triples es fabrica (i cistelles), sinó que si el comparem amb un altre jugador descomunal en aquesta faceta com és Stephen Curry (l’any de l’MVP unànim), La Barba el supera per pràcticament el doble de punts generats per a si mateix.
MÉS HARDEN QUE MAI
El nivell aclaparador que ha mostrat Harden fins al moment ha fet que ja estigui compartint l’olimp (estadísticament) amb grans noms de la història del bàsquet que semblaven, almenys fins ara, inabastables en condicions normals. Durant la recent ratxa de 11-1 dels Houston Rockets (que segueix en marxa, per cert), Harden està obtenint un promig de més de 40 punts, més de 8 assistències i més de 6 rebots. Aquest rendiment històric i gairebé sense precedents ha fet que el seu nom torni a formar part de la pugna per l’MVP.
El més insultant de tot és que Harden, més enllà d’amb qui s’estigui guanyant ser comparat, decideix el desenllaç dels partits com i quan vol. Reté la possessió, adorm el joc i activa la peça que més li convé. Antiestètic i poc col·lectiu? Potser sí, però això és el que ha volgut Mike D’Antoni i el que dóna millors resultats a la franquícia.
AQUEST NIVELL TÉ DATA DE CADUCITAT?
Harden és un jugador que durant la seva carrera ha patit diversos episodis de desgast en moments d’exigència. De fet, si ens fixem en les darreres temporades, més enllà d’alguna lesió muscular puntual, difícilment s’ha perdut una quantitat notable de partits i sempre ha jugat un volum de minuts realment alt, de manera que se’n ressent més que altres quan arriba la fase final.
Actualment, frega els 37 minuts per partit. A això cal afegir-li que és el protagonista de cada possessió i que està mostrant el millor nivell defensiu de la seva carrera (especialment en defensa al ball handler). Segurament, veient com gaudeix cada vegada que trepitja una vista i atenent-nos al punt de la carrera en què es troba, ell seria capaç de mantenir el seu rendiment durant un temps indefinit (indefinible, millor dit). Ell, però, sap que a la plantilla hi ha jugadors capaços de deixar-lo respirar i de generar amb la pilota (quan tornin), i també sap que està més a prop de l’anell que mai i que el projecte de Morey anirà envellint perillosament temporada rere any.
Quan un equip està en un moment delicat de resultats i de joc, les estrelles han de prendre responsabilitats. Harden, sovint discutit pels seus resultat en les fases finals però cada vegada més admirat pel seu lideratge, ha entès què li feia falta a l’equipi ha assumit el pes total de l’atac. Està en un dinàmica brutal que, més enllà d’estadístiques i paraules, només podem descriure amb un vídeo. I en un escenari especial, a més:
Aquest és el James Harden d’avui. I tant de bo puguem continuar disfrutant-ne durant molt de temps, perquè Harden també és bàsquet.
