Connecta amb nosaltres
FIBA U17

SCOUTING

Apunts del Mundial FIBA U17 masculí

Analitzem la situació i el rendiment d’alguns dels jugadors del FIBA U17 Mundial masculí.

Comparteix

Apunts del Mundial FIBA U17 masculí

Fa aproximadament una setmana que va acabar el Mundial FIBA U17 celebrat a Málaga. El van guanyar novament els Estats Units, i va ser la primera edició a la qual he tingut la sort d’assistir. He necessitat uns quants dies per posar en ordre els pensaments i tornar a veure en vídeo alguns dels partits als quals no vaig poder acabar de prestar atenció en directe o no vaig tenir la sort de veure pel lloc on es disputaven, i el resultat és aquest article de gairebé 8000 paraules sobre alguns dels jugadors que van participar-hi i, per la raó que sigui -no perquè necessàriament siguin els més destacats-, m’han deixat amb ganes de fer-ne algun comentari. Hi ha algun jugador que no apareixerà en l’article sobre el qual voldré escriure alguna altra cosa a curt o mig termini.

Bases

  • Joshua Dent

Joshua Dent va ser, juntament amb Rocco Zikarsky, l’eix vertebrador del joc de la selecció d’Austràlia en el Mundial U17. Parlem d’un base que va disputar el seu millor partit contra la selecció espanyola i que es va sentir molt còmode jugant el 2 contra 2 amb la mà dreta per finalitzar a l’àrea restringida o a la pintura, així com també per a assistir al pivot o al segon executor involucrat -Austràlia era una selecció amb exteriors de qualitat mitjana/baixa però molt metòdica-. No és elit absorbint contactes, la meva sensació és que jugava massa sovint a un sol ritme i ha de treballar força encara per maximitzar la seva forma d’agafar els angles ja que en ocasions fa moviments una mica massa circulars que li resten capacitat d’escollir la direcció més favorable per a dur a terme el seu joc, però té el talent per passar la pilota a alt nivell i ja és prou clarivident a mitja pista per associar-se amb els executors. Té facilitat per sumar en tots els àmbits de l’estadística i físicament estava per damunt de la mitjana de la posició de base. No és especialment creatiu però sí que és funcional i minimitza els riscs d’errades en el seu joc.

La clau pel futur de Joshua Dent és que els pròxims anys treballi per convertir-se en un anotador autònom amb més variables en el seu joc. No té capacitat d’anotació de triples sobre bot -la forma sí que és prou sòlida en el tir a peu parat-, no està familiaritzat amb la mitja distància per qüestions de toc de canell ni en el floater ni en el tir convencional i, per tant, la seva única forma eficient i resolutiva de finalitzar és quan pot arribar a l’àrea restringida amb el contacte a favor o la distància guanyada respecte del defensor per un avantatge previ. És un bon lector de superioritats i pot plasmar-les si la idea que ha d’executar és simple, però encara ha de fer un pas més per projectar-la millor a nivells més elevats. Que vagi guanyant fluidesa corporal l’ajudaria a cremar etapes més ràpidament en tot el que hem esmentat.

  • Jan Vide

El problema amb Jan Vide és exactament el mateix que en altres torneigs. I exactament el mateix que l’altra vegada que vaig parlar sobre ell per aquí. El context d’Eslovènia és massa especial. És una selecció amb un únic generador que diposita tota la responsabilitat sobre bot en ell i no li exigeix res quant a joc sense tenir la pilota a les mans. El volum d’ús que té Vide és inigualable i impossible d’extrapolar a altres nivells, amb la qual cosa bàsicament hem de tenir clar que no és el mateix jugador el que veiem en aquests torneigs que el que el Madrid visualitza ni, ni molt menys, el que arribarà a professional. Aquest punt és el que complica la valoració de Jan Vide.

L’altre punt que la complica és la manera d’enfocar l’eficiència en el seu cas. Pocs jugadors, per no dir cap, han estat capaços d’aconseguir el tir que voldrien com Jan Vide en aquest U17, però la realitat és que ho ha fet partint d’un protagonisme que va en consonància amb el que comentàvem al paràgraf anterior i que és directament impossible de projectar a nivells més elevats. A això cal sumar-li que el desgast que ha afrontat per crear-se aquests tirs és tan alt que ha restat efectivitat i eficàcia als seus tirs. Aquí és on cal plantejar-se una altra pregunta: quantes de les seves errades es deuen al cansament i quantes a problemes del seu joc com els dos temps tan marcats en la creació del tir que té o la rigidesa del toc de canell? Vide té moltes facetes del joc en les quals ha demostrat la versatilitat suficient per generar-se el llançament, des del desajusts al pal baix fins al tir en la sortida de bloqueig directe, però en cap les xifres són prou bones com per apostar cegament per una dieta de llançament basada en la modalitat de torn de cara al futur.

Una forma de veure a Jan Vide millor com a generador primari a l’alt nivell seria que hagués mostrat una evolució en la passada que de moment no s’ha donat. No tant per aptitud, que encara no es pot avaluar però presumiblement és bona perquè té facilitat per processar a bona velocitat el joc, com perquè la seva predisposició a passar la pilota encara no ha assolit estadis òptims per a un jugador amb la seva incidència creativa. Jan encara no és conscient amb la regularitat que hauria de ser-ho de la quantitat d’atenció que acapara i els espais que obre, i si ho fos podria veure el joc amb molta més nitidesa i tindria més viabilitat com a creador de joc principal. Desenvolupar això en un ambient en el qual conviurà amb més generadors com és el Madrid de les dues pròximes temporades no serà senzill, però és el que li toca.

Escortes

  • Ilane Fibleuil

Juntament amb Illian Pietrus en els seus pics de rendiment ha estat el jugador de la selecció francesa que més m’ha agradat veure en aquest U17 -petit incís: em sap molt greu haver marxat de Málaga sense poder veure a Pacome Dadiet lluint-. Ha aprofitat la poca continuïtat que ha pogut tenir el mateix Pacome Dadiet per convertir-se en una referència ofensiva perimetral de França i per a gent com jo, que anava una mica a cegues amb ell, ha esdevingut un dels grans noms de la cita. Ilane Fibleuil ha estat l’executor més constant de la selecció de Bernard Faure, que també és el seu tècnic a INSEP.

Parlem d’un swingman amb que ha estat actiu com pocs a les línies de passada, ha sumat punts a partir de la disruptivitat i, a més, s’ha mostrat eficaç i resolutiu des de la línia de tres punts amb una mecànica totalment traslladable al següent nivell. Es projecta com un executor, no el veig sent capaç d’assolir una bona línia de desenvolupament com a generador secundari i no crec que sigui un creador d’avantatges per a companys sostenible, però sí que em sembla que un factor que té a l’abast i que pot elevar la seva realitat és la capacitat per autoproduir-se punts que generi. Això està estretament vinculat amb la seva millora a mitja pista. Té certa versatilitat com a tirador pel seu perfil físic, ja que pot traçar recorreguts i té el cos per canviar de ritme i direcció amb certa facilitat, però convé que treballi per potenciar la talent de generació d’espais horitzontals que té ja que li pot servir per tenir un tir sobre bot fiable i fer créixer encara més la perspectiva de la seva carrera. En defensa va ser una navalla suïssa, ja que França el va fer servir damunt de generadors principals de l’equip rival i també va produir en costat feble o a la franja de 45 graus en la zona.

  • Mitar Bosnjakovic

El canoner del Real Madrid és un dels jugadors que més m’ha agradat veure en directe del campionat. Pel seu perfil d’executor poc dependent del bot ha encaixat bé amb jugadors com Ognjen Stankovic o Bogoljup Markovic, que li han fet la vida senzilla quant a interpretació dels espais que havia d’ocupar, i ha mostrat més en tir sobre bot que el que havia anat ensenyant amb el Madrid darrerament. Em sembla un perfil molt agraït de treballar i ha estat clau per a entendre el bon funcionament de Sèrbia en força fases del torneig. La forma del llançament és excel·lent, completament traslladable al bàsquet professional per la versatilitat que ofereix com a executor i per com de ràpida és, i si continua desenvolupant-se bé en termes físics pot convertir-se en un jugador que pugui reconvertir situacions de mà a mà en connexions amb el pivot o penetracions senzilles i que, en conseqüència, enriqueixi la llibreta de l’equip que l’aculli més enllà de tirs estacionats. La fluidesa amb la qual es mou li permet arribar a l’àrea restringida sense necessitat d’absorbir contactes i finalitzar sense oposició.

Un altre aspecte interessant del seu joc és el potencial que té com a dinamitzador i generador secundari. L’absència de Nikola Topic també li va obrir la porta a ell a assumir una mica més de pes generant per a companys, i la resposta, tot i que en dosis reduïdes, ha estat més que positiva. És un jugador que agafa bé els angles, no abusa del bot i identifica ràpidament no només l’avantatge que es genera directament sinó el preavantatge que pot crear amb les seves decisions. Té molt bona percepció del que passa a la pista i ubica perfectament les situacions.

Alers

  • Justas Stonkus

Justas Stonkus ha estat el meu jugador favorit de la selecció lituana al llarg de l’U17. És el més jove de la convocatòria i se li ha notat que encara està en creixement, però és qui millor relació amb la pilota m’ha demostrat i el jugador que projecto millor a l’alt nivell de la seva generació de 2005. Encara ha d’acabar d’ajustar el maneig de pilota a les seves circumstàncies físiques -el bot és poc tens, té el centre de gravetat una mica massa alt i en ocasions perd el tacte de la pilota-, però serà capaç de resoldre aquests problemes i a més ja ha demostrat que pot ser un bon anotador a tres nivells. Es crea bé els tirs des de la mitja distància gràcies al control dels ritmes que exhibeix -no és explosiu, sí que té molta fluidesa i coordinació-, canvia molt bé de direcció i té capacitat per desaccelerar. Té molt bon marc físic per envergadura i capacitat de repetició d’esforços. Ha anotat bombes amb la mà dreta a un nivell que no he vist en altres jugadors del FIBA U17. La forma en el triple és bona i agafarà consistència a mesura que vagi acabant de fer-se físicament.

  • Yuto Kawashima

Yuto Kawashima ha estat el jugador més destacat de Japó al torneig. Li ha tocat fer d’anotador a tres nivells en una selecció amb els focus de generador molt marcats. Parlem d’un 3-4 que ha pogut treballar amb un volum de llançaments molt elevat i que ha demostrat que té el motor i les condicions físiques per aconseguir llançaments en lligues exigents. Els seus percentatges com a anotador estan condicionats pel desgast que implicava el seu pes en l’atac del Japó, però en els trams de partit en els quals ha estat fresc ha demostrat que té potencial com a executor després de recepció, que pot treballar sobre bot i arribar a l’àrea restringida en lectures simples i, a més, que té sensibilitat en el toc de canell.

Yuto Kawashima és un jugador que seguirà el camí llarg per arribar a professionals. Imagino que el més encertat per a ell serà que el recluti algun programa d’NCAA o que pugui acabar aviat a l’NBA Academy per tal de continuar progressant fora del circuit esportiu i acadèmic del Japó i continuar adaptant-se a un model de bàsquet diferent. En cap d’aquests escenaris tindrà la importància a la rotació que ha tingut a Japó al llarg dels darrers campionats.

  • Hugo González

Hugo González (2006) ha estat un dels jugadors importants de la rotació de Javi Zamora a la selecció espanyola des del primer dia. Evidentment no ha tingut tan pes en la generació de joc com ha tingut al Madrid darrerament, però sí que ha demostrat que té sostre NBA seguint la seva evolució actual. Ha competit físicament contra jugadors de França i Estats Units més grans que ell sense cap mena de problema i ha canviat la dinàmica d’alguns partits a través de la verticalitat. El que més sobresurt de les seves actuacions, però, és el caràcter: el seu millor partit va ser a la final, va ser el jugador que va assumir responsabilitats comunicatives i ofensives en el pitjor moment de la selecció sent un any menor que els companys i, a més, va ser qui va desencallar alguns partits que no estaven anant-li bé a la selecció espanyola. És un jugador amb projecció molt clara de líder.

El pròxim pas amb Hugo González, que és el que servirà per acabar de definir quin és el seu sostre, és el treball que es faci amb ell amb la pilota a les mans. La creació de tirs al perímetre encara és inconsistent perquè ha de millorar la transferència d’energia i la fluïdesa del tronc superior, i quant a capacitat de conducció el pròxim objectiu és que tingui més variants que la línia recta per desequilibrar sobre bot. Si és capaç de créixer en aquests dos àmbits la forma d’executar la passada caurà pel seu propi pes, ja que és un jugador hàbil en la lectura i en el processament de les jugades que necessita augmentar l’agilitat gestual del seu joc per a obrir finestres que a dia d’avui encara no existeixen. El Madrid li donarà un paper de generador molt més important que aquesta selecció així que tindrà marge per anar desenvolupant-se en aquesta funció.

  • Tymoteusz Sternicki

Tymoteusz Sternicki és el segon jugador que destaco de la selecció polonesa en ordre d’importància després de Szymon Nowicki. Parlem d’un jugador de la generació 2006 que amb la selecció del seu any natural tindrà molt més pes específic ofensiu, però que va adaptar-se molt bé al lloc de fons de rotació amb responsabilitats defensives que se li va assignar a la convocatòria dels jugadors un any majors. El marc físic de Sternicki és molt bo per a fer-se càrrec de dosos i tresos, té molt bona capacitat d’absorció de contactes defensius i a més ha pogut plasmar les seves virtuts contra rivals més exigents. Els seus minuts contra la selecció argentina són un pic defensiu i de desplegament molt interessant per a fer-se una idea de quin tipus de jugador és.

En atac li ha tocat cenyir-se de manera gairebé exclusiva al rol d’executor -la selecció polonesa era molt col·lectiva i donava poc marge a que els atacs es resolessin per individualitats o jerarquia, amb la qual cosa no ha pogut sortir-se de la norma- i la resposta ha estat prou positiva a nivell de conceptes, deixant en un segon pla els resultats, però per a fer-se una idea del seu abast com a swingman amb capacitat de generació secundària de joc i anotació sobre bot és més convenient veure’l en l’àmbit domèstic o amb la selecció de la seva generació. Té bon toc de canell i un primer pas que li facilita el generar-se espais per a penetrar i finalitzar amb la mà dreta.

Aler-pivots

  • Filip Jovic

Filip Jovic ja era un dels meus jugadors favorits de veure del bàsquet formatiu europeu abans de l’U17, i el que ha fet amb la selecció sèrbia al llarg del torneig el reforça molt. Es va perdre el gruix del partit contra Estats Units per una lesió, i és una pena perquè hauria estat molt interessant veure’l jugant contra una selecció amb el to físic de la nord-americana.

Filip Jovic és el jugador amb millor feel for the game que he vist a l’U17. Parlem d’un 4 de cara als pròxims nivells. Al torneig va destacar ser utilitzat bastant com a generador de joc perquè Sèrbia tenia la baixa de Nikola Topic i la seva resposta, especialment des de pal baix, va ser molt positiva. Va compensar les limitacions en joc a partir de bloqueig directe del combinat, que no tenia perfils per jugar-lo a un volum elevat.

El que més em va agradar de Jovic és com va aconseguir simplificar el joc. Comet molt poques errades, no força situacions i té molt bona sensibilitat en la mà dreta per finalitzar i anotar tirs oberts. Se’l va veure còmode també corrent transicions com a 5 petit. Té bon motor. El que més m’agrada d’ell és la versatilitat que ofereix quant a situacions en les que se’l pot treballar. Crec que es pot entendre bé amb jugadors grans que li buidin la zona ja que li agrada viure dins del perímetre i, a més, també té recorregut treient profit d’accions com els bloqueigs fantasma, les caigudes ràpides i fins i tot els mà a mà en els quals aprofiti per trencar sobre bot. És un jugador que processa molt ràpidament l’ubicació dels companys i, tot i que no serà un generador d’avantatges de cara al cèrcol -sí d’esquena si troba el desajust en les condicions adequades-, sí que pot ser molt resolutiu mantenint-les i potenciant-les.

En defensa ha fet bona feina contra qualsevol perfil. Com que és molt compacte, té bones cames i el centre de gravetat baix, no ha patit contra jugadors molt més alts sense perspectiva en situacions de pal baix. És molt comunicatiu i això ha donat una xarxa de tranquil·litat a la selecció sèrbia en els moments que ha jugat com a pivot, ja que ha pogut veure el bàsquet de cara i ha pogut sumar a base d’anticipació i posicionament. L’alçada serà un factor limitant físic per a que pugui fer el 5 amb consistència al bàsquet professional, però té els mecanismes i els processos mentals per a poder-lo fer de manera puntual sense cap mena de problema. Serà un recurs tàctic vàlid.

  • Szymon Nowicki

Polònia ha estat durant molts dies la selecció que millor nivell general de bàsquet ha desplegat de l’U17 i en línies generals ha estat perquè tenien jugadors capaços de generar o dinamitzar per damunt de la mitjana de la categoria en cada posició. El seu torneig té dues fases molt marcades: la primera és fins al partit contra Mali i la segona és a partir de llavors. En la primera els resultats són positius i en la segona, contra rivals més exigents, se succeeixen les derrotes.

Nowicki ha donat un dels pics més alts d’entre tots els jugadors del torneig. Quant a fonaments i comprensió del joc, ha estat a un altre nivell durant molts partits. Sense ser mai el millor atleta del partit ni el jugador amb millor relació amb la pilota en termes només de talent, ha aconseguit dominar l’escenari a partir de la lectura, el posicionament i l’anticipació. En defensa, mentre les cames li ho han permès -ha assumit una càrrega de minuts molt grossa-, ha respost bé en qualsevol marcatge: ha estat disruptiu en cobertures sobre el generador, ja sigui canvis d’assignació o sortides i recuperació, s’ha esforçat per negar recepcions a l’interior a jugadors més grans aprofitant que el seu centre de gravetat és més baix i, a més, ha encadenat esforços sense problemes.

En atac se l’ha vist com un quatre connector amb projecció per produir en diverses àrees a un bon nivell. No en té cap que sigui clarament d’elit, que probablement és la seva gran limitació a hores d’ara ja que necessites una virtut de primer nivell molt marcada per poder fer carrera a categories altes, però sí que ha demostrat que pot interpretar molts papers amb bones prestacions. No té problemes per llançar des de la línia de tres punts, tot i que cal reconstruir la mecànica quant a tronc superior perquè no treballa bé l’extensió del braç, és capaç de trencar a la immensa majoria d’interiors en atac de la rotació defensiva ja que té millor joc sobre bot ell que lateralitat els rivals, ha resolt algunes situacions amb floater des de la mitja distància impropis dels quatres i ha fet lectures per passar la pilota en seqüències simples que es projecten bé per dinamitzar al pròxim nivell. A través de virtuts del contorn del joc molt ben aplicades en un equip molt ordenat i estructurat ha pogut convertir-se en una peça nuclear del sistema.

Nowicki es projecta com un jugador a cavall entre el 4 i el 5. Per ser 4 haurà de treballar en el motor i continuar polint el joc sobre bot i el llançament, mentre que per ser 5 necessitarà fer un canvi físic que li permeti sostenir certs emparellaments més durs. Per comprensió del joc i capacitat de fluir no té res a envejar a ningú.

  • Koa Peat

El jugador més jove del torneig ha estat una peça imprescindible de la selecció d’Estats Units per la seva capacitat de desplegament i les vies de producció senzilla que ha trobat. Parlem d’un aler amb un marc físic absurdament bo per a un jugador de la generació 2007 que ha trobat sempre maneres d’aportar al joc. En paràmetres tècnics i tàctics està molt per fer, però ha estat un dels jugadors més interessants de la convocatòria en línies generals.

Peat té una facilitat descomunal per cobrir espais i fer petita la pista amb els seus moviments. En defensa ha estat capaç de generar accions positives per desplegament i potència i s’ha ajustat perfectament al sistema de rotacions d’Estats Units, demostrant en aquestes situacions que pot entrar ja en situació favorable als contactes contra la majoria de rivals exteriors. Ha d’aprendre a canalitzar la força i la impetuositat del seu joc perquè sempre enfoca els partits amb el mateix registre d’intensitat i to físic i això es va notar en la final contra Espanya, en la qual va estar completament condicionat per l’arbitratge i per això la seva participació al partit va ser reduïda.

En atac de moment es perfila com un penetrador. Ha treballat molt de fora cap a dins i, tot i que ha de fer feina de fonaments i relació amb la pilota per polir el joc de peus i afegir variants al seu repertori, ja ha anat ensenyant que té facilitat per arribar a l’àrea restringida. El seu primer pas és realment explosiu, i això es nota molt en atac però també en defensa a l’hora de concretar rotacions col·lectives. Al llarg dels pròxims anys se centrarà en anar millorant la verticalitat i la capacitat de creació d’espais, i el seu sostre el marcarà en gran part fins a quin punt pot convertir-se en un aler que es generi situacions d’anotació a més nivells, però està construït com un tanc i la seva evolució física es projecta bé a les següents categories. Em va agradar la facilitat que va mostrar per botar amb les dues mans, cosa positiva tenint en compte que és dretà, i em sembla que no li costarà anar desenvolupant el tir a peu parat a mig termini. Té el centre de gravetat baix i està familiaritzat amb les cares de la pilota en el bot. La línia de desenvolupament en el seu cas és molt clara. Hem de tenir present que encara podria jugar el Mundial U17 de 2024, la qual cosa indica el valor que té que hagi estat en la convocatòria de l’edició de 2022.

Pivots

  • Aday Mara

Aday Mara arribava al campionat amb el cartell de millor pivot de la generació. Per perfil no m’atreviria a afirmar que sigui així amb rotunditat, però sí que tinc clar que per aquells qui ho pensessin el que ha fet en aquest U17 ha de reforçar-ne la candidatura. Ha estat el jugador més destacat d’Espanya a mesura que els partits han anat guanyant en exigència i ha demostrat tot allò que el converteix en un jugador especial, des del toc de canell fins a la capacitat d’incidència defensiva a prop de l’àrea restringida. Espanya té un diamant i, si tot va bé, Aday Mara serà una de les pedres angulars de la selecció espanyola a llarg termini.

Aday Mara ha d’anar polint el motor i la capacitat per repetir esforços, que és el que marcarà quin és el seu sostre de cara al pròxim nivell, però el que ha ensenyat en atac amb la pilota a les mans i en la relació amb els generadors de la selecció és molt esperançador. També em pregunto com serà el seu desenvolupament físic quant a musculació i força ja que té les espatlles una mica massa estretes i això el dificultarà una mica. Més enllà del que ha sumat a partir de bloqueig directe per damunt del cèrcol i segones oportunitats, ha exhibit bon llançament des de la mitja distància i ha tingut alternatives a capçalera per donar continuïtat al joc des de la línia de tres punts. Ha d’anar augmentant de manera progressiva el volum de tir exterior i encara hem de veure fins a quin punt podrà treballar situacions simples sobre bot, però amb les eines actuals ja és un jugador que no alenteix el joc quan rep la pilota al perímetre. Cal sumar-li a això que ha estat lúcid en situacions de passada i generació de joc des de mà a mà i passades picades, especialment contra pivots conservadors del perfil de Rocco Zikarsky, i que té molt bona perspectiva i comprensió dels espais que generen els seus girs. Toc de canell molt sensible, capacitat per processar el joc ràpid i bona escalabilitat de les habilitats amb pilota de cara al pròxim nivell. Aday és un dels guanyadors de l’U17.

En defensa Aday Mara ha estat un dels grans intimidadors del campionat. S’ha sentit còmode amb Álvaro Folgueiras i Izan Almansa i ha estat capaç de condicionar una gran quantitat de llançaments del rival per la seva simple presència. Ha d’anar treballant en la capacitat d’ocupar espais horitzontals, cosa que està relacionada directament amb com interpreta els espais i amb la facilitat per moure els peus que acabi desenvolupant, però tot el que té a veure amb la verticalitat i el control de les extremitats és molt positiu en el seu cas de cara al llarg termini. No se li ha exigit versatilitat defensiva fins ara, però tampoc és clar que la necessiti pel perfil d’interior que serà.

  • Cooper Flagg

Cooper Flagg m’ha semblat el projecte que millor ha rendit d’Estats Units en aquest Mundial. És nascut el 2006 (15 anys) i ha demostrat una capacitat d’adaptació física a la competició que, fins i tot, li ha servit moltes vegades per ser ell qui marqués el to de la selecció d’Estats Units. Que Dennis Evans jugués tan pocs minuts al llarg del torneig ha fet que la majoria dels seus minuts fossin com a àncora defensiva.

El millor de Cooper Flagg són els instints i la productivitat. Fa bé tot el que es troba als marges del joc, suma una gran quantitat de taps i pilotes robades per posicionament i capacitat de recuperació dels espais, té molt bon motor per repetir esforços i escurçar distàncies respecte de generadors, torna bé en transició i és molt comunicatiu. En defensa va ser el jugador més dominant de la competició. Tot i que encara té molt marge per treballar en indicadors atlètics com l’acceleració, la verticalitat o el salt, a hores d’ara és un jugador amb un motor molt fluid i la força funcional molt ben treballada per tal de no patir en els emparellaments.

En atac, lògicament, el seu joc es troba en un estadi molt més precari. La selecció d’USA que ha anat a l’U17 ha patit en tir exterior i distribució d’espais en atac, i en aquest escenari Cooper Flagg ha trobat la manera d’aportar amb consistència a partir de la finalització de contraatacs, la captura de rebots ofensius i els talls. Era més ràpid i dinàmic que la majoria d’interiors del Mundial, amb la qual cosa ha pogut finalitzar sense oposició sovint. En el partit contra Espanya, que quan plantejava quintets amb dos dels tres d’entre Álvaro Folgueiras, Izan Almansa i Aday Mara marcava un to físic molt elevat a l’interior, se li va veure que tot i que té bon toc de canell -cosa que tranquil·litza també de cara a la projecció del tir exterior al següent nivell en el seu cas-, té camí per recórrer en l’absorció de contactes per augmentar els percentatges.

Al llarg del torneig no ha tingut pes com a iniciador i tampoc se l’ha vist prenent decisions a camp obert amb la pilota a les mans, cosa que és normal tenint en compte que les jerarquies amb pilota de la selecció ja estaven repartides. Serà interessant veure com evoluciona les pròximes temporades en aquesta àrea ja que ens ajudarà a veure si serà un quatre “d’omplir els buits” o estem davant d’alguna cosa més estructural. L’ideal per a ell seria créixer fins a poder alternar el 4 i el 5, ja que el seu perfil és del d’aquells jugadors que tenen valor tant com a protectors de cèrcol des de costat feble, ajudes i comunicació com per a exercir de cinc en sistemes de canvi d’assignació. No és el més just per a la seva avaluació que l’haguem catalogat com a cinc en aquest article ja que no té per què ser la posició en la qual se’l projecti a l’NBA; és més una conveniència per com s’ha donat aquesta selecció dels Estats Units que cap altra cosa realment.

  • Rocco Zikarsky

No sóc un gran fan del perfil dels pivots com Rocco Zikarsky, però he de reconèixer que per a qui li convenci aquest tipus de jugador les seves condicions són interessants de cara al futur. Té limitacions relacionades amb el motor i la verticalitat i a més té un problema gros amb la mà de suport -té el denominat efecte Bazemore, que fa que sembli que es taponi a si mateix i es dificulta la visió del llançament-, però per la resta de coses és clar com pot aportar. Austràlia el va fer servir com a generador de capçalera en certes circumstàncies i sense ser especialment ràpid per la seva posició ni tenir una bona relació centre de gravetat-bot va tenir alguna lectura puntual que fa pensar que podrà externalitzar a cert nivell el seu joc. El meu interrogant més gran sobre el seu cas és com respondrà a la repetició d’esforços i si pot adaptar-se a un ritme de joc més ràpid. Com a executor és marcadament esquerrà i ha d’afegir versatilitat i sensibilitat en el canell al seu joc, ja que el tir es troba en vies de desenvolupament pel que citàvem i l’alliberament és una mica massa rígid i lent. Té cert recorregut com a passador per com llegeix el joc, però en la majoria d’accions rep la pilota d’esquena i és lent en l’execució.

En defensa em va semblar interessant el seu potencial com a defensor de drop. Per envergadura, en un Mundial en el qual no hi havia jugadors desequilibrants en espais reduïts que sumessin amb consistència, no va patir en el canvi d’assignació, però no em sembla una virtut traslladable al bàsquet professional en el seu cas. Com a protector d’anella en drop, però, com deia, sí que em va semblar que era bo calculant les distàncies i que podia compensar amb els braços els espais que deixava per les cames. No em va semblar robòtic en el moviment, era prou fluid en distàncies laterals per a moure’s per les en les distàncies curtes de les proximitats de l’anella, tot i que crec que encara li queda una mica per créixer i per això no puc acabar-me de fer una idea de com serà quan acabi de formar-se. Per tenir tot just 15 anys va ser enormement productiu als dos cèrcols. Els meus dubtes amb ell, a aquestes alçades, són més de procés i projectabilitat que de prestacions com a tal.

  • Izan Almansa i Alexandre Sarr

La seva incidència en el rendiment de les seleccions espanyola i francesa fa que mereixin un capítol a part individualitzat, però com que tenia dubtes i certeses similars sobre els dos vull posar-los a la mateixa secció. Izan Almansa i Alexandre Sarr arribaven des d’Overtime, que no ha quedat en una bona posició a l’NBA Draft 2022, i la seva resposta quant a adaptació al tipus de bàsquet que hem vist al FIBA U17 ha estat molt positiva. Hem vist jugadors ordenats, amb els conceptes ben endreçats per tenir impacte en el 5 contra 5 i, per damunt de tot, més dominants que quan van marxar del Real Madrid, cosa que no deixa de ser un símptoma positiu per a la seva evolució.

Izan Almansa ha estat MVP del torneig -una decisió, certament- i ha rendit com a 4 i com a 5 en funció de si convivia amb Álvaro Folgueiras o amb Aday Mara. En defensa encara té molt camí per recórrer, tot i que se l’ha vist còmode en canvis d’assignació -no tant en protecció del cèrcol, tot i que la presència d’Aday Mara ha limitat molt els espais que havia de recórrer- i en atac ha estat el jugador que, d’entre els interiors convencionals, més ràpid ha estat en la caiguda del bloqueig directe. Se l’ha vist contundent i vertical -vertical en espais amplis, partint de parat o sota cistella ha tingut problemes per aixecar-se-, ha sabut aprofitar els espais que ell mateix es generava en el desbloqueig i ha processat a bon ritme el joc de cara, que és el que se li demanarà per al paper que pot aportar en el bàsquet professional un interior del seu perfil. A això cal sumar-li que té un instint natural pel rebot ofensiu que estic intrigat per veure fins a quin punt és escalable al pròxim nivell però que, és evident, ara mateix li facilita molt trobar vies de producció simples.

 D’esquena Javi Zamora li ha exigit lectures molt puntuals com a passador i, si bé ha estat molt més funcional que Aday Mara en aquest àmbit perquè la seva versatilitat com a assistent és menor i té menys variants de passada, els resultats han estat de saldo positiu per a la selecció espanyola. Izan Almansa ha de treballar per externalitzar el seu joc, ja que per peus i velocitat pot desenvolupar certes lectures simples que li permetin atacar la rotació defensiva, i té el toc de canell per poder anotar triples oberts amb percentatges raonables a mig termini.

El millor d’Izan Almansa com a cinc és el motor. En un quintet tan gran com el que formulava Espanya en els minuts de caixa-o-faixa -ja no per la convivència d’Izan i Aday sinó pel perfil d’alers que podien posar a pista, en gran part- se l’ha vist molt còmode agafant el carril central per córrer sense pilota o, fins i tot, com a iniciador en pocs segons després de la captura del rebot. Això es va notar especialment en el partit contra la selecció australiana pel contrast amb la capacitat per repetir esforços de Rocco Zikarsky.

Per part d’Alexandre Sarr el que he vist és igualment interessant. La diferència principal amb Izan Almansa és en l’apartat defensiu, que és on s’ha vist que Sarr és capaç d’ocupar una quantitat al·lucinant d’espais. Li facilita molt la feina en la recuperació i ha estat l’àncora de la selecció francesa. M’agrada molt com utilitza la seva envergadura (que és un 7.3, tot just) i la capacitat per retrocedir que té, que ha permès que França en la majoria de partits jugués amb una filosofia defensiva de canviar-ho absolutament tot en la qual s’ha sentit molt còmode. És molt actiu de mans i és fluid corrent la pista, amb la qual cosa ha pogut sumar punts fàcils a camp obert.

Altra cosa que m’ha convençut d’ell és que, tot i que cal veure com es familiaritza amb un increment de volum exterior, a dia d’avui ja se li intueix un molt bon toc de canell per com es relaciona amb la mitja distància, de manera que no serà un anotador unidimensional com a perfil d’interior. En l’associació amb els generadors de joc hem vist que és un jugador que té un radi molt ampli per trobar la pilota en el 2 contra 2 -cosa que facilita molt la vida a l’exterior- i té capacitat per assumir bé segons i tercers salts, factor que és decisiu també a l’hora de calibrar el potencial d’un interior.

Altres casos

DJ Wagner i Sergio De Larrea eren dos jugadors que estaven al meu TOP 5 de potencial del torneig abans que comencés. Tenia molta expectativa per veure el rendiment dels dos i, en certa mesura, cap d’ells ha estat especialment brillant ni lúcid. No han tingut pics alts i s’han perdut en l’escala jeràrquica dels seus equips.

El cas de DJ Wagner és més fàcil que el de De Larrea. Havia de ser la referència dels Estats Units però ha estat el jugador que més ha patit per la falta de llançament i capacitat de distribuir espais de la convocatòria de la selecció nord-americana, que en línies generals a excepció de David Castillo -el perfil de tirador més marcat- i Jeremy Fears Jr. -un jugador que físicament ja està fet i que té perfil FIBA molt clar- no ha estat capaç de produir amb continuïtat a mitja pista i ha depès de forma gairebé exclusiva de la producció a partir de pressió i contraatacs. Continuo pensant que, a més que aquest U17 no és concloent de cara al futur del jugador -almenys no més que els pròxims esdeveniments-, un jugador amb la capacitat de creació d’espais, l’agilitat gestual i el talent per alternar ritmes i direccions de DJ Wagner no tindrà problemes per ser important a l’NBA.

El cas de Sergio De Larrea sí que és molt més difícil. Ha acabat en un segon pla, superat per un Conrad Martínez fonamental per a entendre la millora de la selecció espanyola en les eliminatòries finals -que se’n va d’aquest Mundial esvaint-me els dubtes que tenia sobre si serà ACB o no-, i relegat a la banqueta en els moments importants. Javi Zamora va començar el torneig sense fer-lo servir de generador primari amb decisió i no l’ha tingut activat pels partits importants perquè estava sense confiança ni continuïtat. Evidentment hi ha una part important d’aquest rendiment atribuible al desencert del jugador, però des del meu punt de vista el rol de De Larrea no estava del tot ben enfocat -ha tingut molt menys pes creatiu que amb València Basket, cosa que li impedeix ser el tipus de jugador que ha d’acabar sent- i per aquesta raó no ha estat potenciat. També hem de tenir present que Sergio De Larrea és un jugador que físicament encara està per fer, que no té el millor marc per posar pes i que a més encara ha de descobrir quina és la virtut nuclear física per a acompanyar el seu estil de joc, amb la qual cosa ha patit en els partits que han anat pujant de to. Continuo pensant, tot i el desencert del campionat, que és el millor talent que té Espanya entre mans ara mateix. El més important per a la seva carrera és que en els pròxims passos que ha de fer es comenci a definir físicament, treballi en el toc de canell -és millor processant que aplicant el que llegeix- i, sobretot, i en certa mesura està molt vinculat amb els dos punts anteriors, que trobi millors maneres d’agafar els angles, ja que així minimitzarà pèrdues i es facilitarà més la generació de superioritats. Tot i no estar lúcid ha fet passades que no seria capaç de fer ningú més dels participants del FIBA U17.

Interrogants

Ron Holland va arribar al torneig sent un jugador amb cartell, i tenia expectatives força altes per al seu cas. Parlem d’un projecte d’aler amb pocs interrogants físics, que acabarà aconseguint consistència en el tir i que a dia d’avui és dominant en defensa sobre generadors i especialment en ajudes i des de costat feble. Com a molts jugadors d’aquests nivells li costa relacionar-se amb el joc quan la cosa no passa per ell -és a dir, ha d’acabar d’entendre que això és un 5 contra 5 i que la responsabilitat del jugador és estar atent a tot el que succeeix-, però els trams de domini físic que té són molt clars.

Passat l’U17, tinc el mateix dubte amb Ron Holland que durant la temporada: serà capaç d’iniciar accions amb pilota? L’NBA és una lliga en la qual els alers tenen cabuda sempre, amb la qual cosa no serà difícil que Ron Holland s’hi estabilitzi, però si vol ser un jugador estructural o dotat per marcar diferències necessitarà ser propositiu amb la pilota a les mans. Poder generar avantatges per als companys i, sobretot, llançaments per a si mateix. En aquest U17, tot i que la selecció d’Estats Units era molt pobre a nivell d’espaiat, no ha estat capaç d’acreditar cap progressió ni responsabilitat en aquest àmbit.

Sí que cal tenir present que en la resta de coses, les que a dia d’avui cimenten la seva candidatura a ser un jugador rellevant a l’NBA en un futur, ha estat molt bé. És un dels pocs jugadors que podries afirmar que podia defensar a qualsevol rival -que és un atribut molt bèstia sigui en la categoria que sigui- i, a més, és un dels qui ha permès a la selecció dels Estats Units poder jugar tan descaradament sense un pivot convencional a pista i mostrar-se tan intensa a les línies de passada i en pressió des de l’inici.

Pensaments addicionals

Danny Carbuccia és un jugador que tenia seguit des de fa temps i me n’he anat contrariat amb el seu U17. A nivell de joc ha estat com la majoria d’exteriors llatinoamericans, desordenat i un pèl anàrquic però amb talent per parar un carro quan s’entona, però no m’ha agradat el procés ni especialment el físic. Ha musculat molt el tronc superior i això ha fet que perdi agilitat gestual i capacitat pel canvi de direcció, a més d’haver-se limitat en excés en la capacitat de creació d’espais horitzontals. El millor d’ell en aquest torneig ha arribat en situacions d’execució pura i dura -la segona part contra Espanya, sense anar més lluny- o en finalitzacions en línia recta en les quals n’ha fet prou amb la potència. No m’ha convençut el seu nou físic ni la manera d’utilitzar-lo. En contrast amb el tronc superior, les cames són fines i estan molt per fer encara.

Zach Risacher té molt bon toc de canell. Domina l’anotació des de mitja distància i línia de triple i desenvoluparà el floater, cosa que li servirà per tenir recursos per a produir sempre. M’ha deixat dubtes físics per temes de motor i capacitat de repetir esforços i m’hauria agradat veure’l més en emparellaments al perímetre, ja que l’aplicació tàctica que França li ha donat ha estat principalment la de protector de cèrcol des de costat feble encarregat de reduir espais i distàncies. Vull veure com és la seva evolució física per fer-me una idea del seu sostre.

Petras Padegimas jugarà la temporada que ve als Estats Units i ha estat un dels jugadors més exuberants en termes físics de l’U17. És un aler robust, que té gran facilitat per sumar a camp obert i que barreja força i potència per generar-se situacions per si mateix a mitja pista. La seva complexió és de jugador dissenyat per pertànyer a l’alt nivell, però m’ha deixat dubtes en molts aspectes del joc i la seva relació amb la pilota. El tir s’ha de reconstruir perquè la transferència d’energia és molt poc natural i l’arqueig no és bo, té el centre de gravetat una mica massa alt en el joc sobre bot i, a més, ha d’acabar de polir l’absorció de contactes, que és la seva única manera de produir a l’àrea restringida perquè no té la coordinació ni l’agilitat per evitar els contactes. Necessita un treball tècnic molt decidit per poder acompassar el creixement físic a la seva progressió tècnica. Estats Units pot ser un bon lloc per a això.

Álvaro Folgueiras ha tingut un rendiment descomunal per a entendre l’èxit de la selecció espanyola en aquest torneig. Si hagués de descriure’l amb una paraula, aquesta seria tenacitat. Ha estat el nexe perfecte entre el joc interior i el joc exterior de l’equip a través de la posició de 4 amb perfil versàtil en defensa i molt aplicat en la càrrega del rebot i a més ha estat productiu en atac partint d’un paper molt secundari, centrat en aprofitar l’interès que acaparaven els interiors de la selecció espanyola per obrir la pista (7/12 T3 al llarg del torneig). La seva aportació ha estat usualment als marges del joc, però des d’un paper que s’ajusta perfectament al rol que li pot tocar interpretar en un futur al bàsquet professional. L’experiència als Estats Units que viurà els pròxims anys li anirà molt bé per acabar de formar-se i estic convençut que no tardarem en veure’l jugar a la Liga Endesa.

Per acabar l’article vull citar alguns jugadors de la selecció de Mali, que va deixar una barreja de sensacions durant la major part de partits. Malick Diallo va fer un torneig interessant. És un jugador que ha d’acabar de fer-se físicament en termes d’agilitat gestual perquè és un pèl rígid i ha de baixar el centre de gravetat per ser més perillós amb pilota, però ha deixat alguns detalls interessants com a anotador autònom que es poden treballar bé als Estats Units. El seu perfil és més curiós per la quantitat de coses que fa a la pista de bàsquet que per com les fa, ja que se li nota una falta de tacte amb la pilota que convé afrontar de cara als pròxims nivells. Se li podia fer poca oposició física prop del cèrcol perquè té perfil de bon finalitzador amb eines físiques per ser molt contundent i corria bé a camp obert. Per altra banda, la relació amb la pilota és millorable: detectava bé les superioritats i processava la situació dels companys, però l’execució era un pèl lenta i posava de manifest els problemes de tacte que citàvem abans. Si accelera aquest procés i poleix la relació de les seves qualitats físiques amb el maneig de pilota estarem parlant d’un jugador amb sostre interessant.

Ladji Coulibaly (2006) ha estat més participatiu que en la seva temporada a Catalunya i en atac ha demostrat que té els recursos per ser un finalitzador per damunt del cèrcol molt solvent a aquests nivells -ha de polir el toc de canell i afegir algun recurs per quan no pot aixecar-se de primeres-, però m’he quedat amb ganes de veure’l més productiu en defensa. En ocasions perdia la posició prop de l’anella -el seu rendiment en canvis d’assignació va ser molt discret, també- i se li nota que ha de treballar en el joc de peus i el desplaçament lateral per continuar progressant. Era millor com a protector de cèrcol des de costat feble que com a pivot involucrat en el 2 contra 2. Els bons moments de Mali han coincidit, en línies generals, amb els seus trams de major lucidesa en els partits. S’ha animat a llançar algun triple sense estar forçat pel rellotge de possessió que fa ser optimista respecte del seu desenvolupament quant a variants ofensives.

Chouaybou Keita (2006) ha estat un dels jugadors que més m’ha impressionat en termes exclusivament atlètics del campionat. Té una gambada espectacular i arriba a l’anella amb la freqüència que vol. És molt ràpid i guanya distàncies amb una facilitat insultant a camp obert. El seu ventall de finalitzacions és molt limitat perquè ha de treballar en l’anotació des de la mitja i la llarga distància i no domina gens la mà esquerra, però la línia de progressió que ha de seguir a Zentro Basket és molt clara. La manca de generadors de la selecció de Mali l’ha obligat a prendre decisions amb la pilota a les mans que han demostrat que encara està molt verd en aquest àmbit i que a dia d’avui és un calaix de sastre que s’ha d’ordenar quant a conceptes a mitja pista. Els indicadors de toc de canell, sobretot quant a execució de tirs lliures, són preocupants.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu Adreça correu electrònic no será publicada.

BOTIGA
PATREON

Més a SCOUTING

Tradueix »