Aquest havia de ser el Mundial de l’NBA. En concret, el d’Antetokounmpo, Jokic i la carretada d’americans personalitzada en la figura de Kemba Walker. El primer, MVP de l’última temporada a la millor lliga del món, no només no ha sabut traslladar el seu domini físic al bàsquet FIBA, sinó que no ha sigut ni el millor jugador de la seva selecció. Una Grècia, per cert, que no es va classificar ni per les eliminatòries pel títol, i que ha acabat per sota de Polònia i la República Txeca.
Jokic, escollit en el millor quintet de l’NBA, s’ha mostrat com un jugador vulgar durant gran part del campionat, a l’ombra d’un Bogdanovic que ha sigut l’únic que ha estat al nivell que s’esperava del proclamat Dream Team serbi. Expulsat per una doble tècnica contra Espanya, incapaç de digerir la repassada tàctica que estava rebent el seu equip, als quarts de final va veure com un senyor de 39 anys li ensenyava els fonaments bàsics del joc al pal baix i el deixava sense medalla.
De Walker (tercer quintet de l’NBA) i els seus companys a la selecció americana se’n podria fer un llibre: pitjor classificació de la seva història, deixant pel record la pitjor anotació en un partit dels americans en un torneig FIBA i un 34-7 en el primer quart contra Sèrbia. A veure si poden amb Polònia.
L’esperança
Amb els gegants caiguts, encara quedaven dues bales a la recamara, encarnades en les seleccions franceses i australianes. Quan França va eliminar a Estats Units, es va destacar que ho havien fet amb jugadors NBA. Totalment cert. Com cert és que els francesos arrosseguen una tradició de fallar en els moments claus que es remunta a principis de segle. De Parker a Gobert, passant pels Diaw, Batum, De Colo i companyia. I Fournier, que abans del partit contra Argentina va dir que, després d’eliminar als americans, si no aconseguien arribar a la final no es mereixien tornar a la seva pàtria. Veurem quin país escull com a nova residència. Gobert, escollit dues vegades com a millor defensor de l’NBA, va ser un mur infranquejable contra els americans. Però quan Trump ja estudiava clonar-lo per ficar milers de Goberts a la frontera amb Mèxic, va tornar a aparèixer Scola per recordar-nos que al bàsquet, gràcies a Déu, la qualitat i la intel·ligència encara estan per sobre del físic. Després que Pau Gasol li expliqués això mateix al francès en un màster impartit durant les semifinals de l’Europeu 2014, Scola li ha regalat el doctorat en la mateixa fase, ara d’un Mundial. Ara ens toca esperar per veure quina és la seva capacitat de comprensió.
I en l’altre semifinal teníem la delegació australiana de l’NBA, un combinat capaç de situar un quintet integrat únicament per jugadors d’aquesta lliga, tots amb carreres llargues i de cert nivell, inclòs un número 1 del Draft. Però, coses de la globalització, sembla que han adoptat la tradició francesa pel derrotisme a l’hora de la veritat. Ja els hi va passar en els últims Jocs Olímpics, quan després de meravellar al món amb el millor joc del torneig (amb permís dels americans) es van estampar de ple contra la Sèrbia de Teodosic. Aquest cop han competit millor, però no suficient per derrotar als reis de la competitivitat.
El premi d’un segle
I així arribem a la gran final, la que portàvem esperant des de principis de segle, quan Argentina es va penjar l’or en els Jocs Olímpics del 2004 i Espanya va fer el mateix en el Mundial del 2006. Des d’aleshores, els amants del bàsquet hem esperat per veure aquestes dues seleccions en una final, un fet que els Estats Units es va encarregar d’evitar portant cada any els millors jugadors de la seva lliga.
I arriba ara, a ple 2019, quan ja havíem perdut tota esperança. Perquè, si alguna cosa comparteixen els dos combinats, és que fa temps que tothom els havia enterrat. Defenestrat. I és lògic. Només cal tornar al principi del text: Antetokounmpo i Jokic, ambdós amb menys de 25 anys; els americans, sempre un pas per sobre. I contra això, un base de menys de 1.80 m i una llegenda de 39 anys per un cantó; un base que porta des dels 14 anys competint al primer nivell sense aconseguir un tir exterior fiable i un pivot sempre a l’obra del seu germà a la selecció, que li toca fer de líder amb 34 anys i una temporada amb més de 100 partits a l’esquena, per l’altra. Impensable.
Però en aquest esport, únic a l’hora d’escriure històries inimaginables, el factor equip sovint passa per sobre dels noms. Ni que aquests siguin el de l’MVP de l’NBA, el seu millor pivot o el millor defensor de la lliga. Argentina i Espanya han sabut estar lluny dels focus, treballant com formigues, en equip, i creient en les seves possibilitats. Això últim pot semblar una estupidesa, però és el que fa que passis per sobre de rivals amb un potencial i qualitat superiors. Això, i la capacitat competitiva, que forma part de l’ADN dels dos. Aquella mirada assassina que els hi veus a l’hora de la veritat, aquella serenor en mig de la tempesta que fa que Marc Gasol clavi 4 tirs lliures sense error quan a un franctirador com Mills se li apareixen tots els fantasmes de la infantesa; aquella aura d’Història que envolta Scola a una edat en què només s’hauria d’aixecar del sofà per treure a passejar el gos, i que el fa ballar davant d’un gegant que no entén res del que està passant. O allò, quelcom inexplicable, que rodeja sempre la figura de Llull, el més semblant a Nadal que s’ha vist al bàsquet espanyol: pot fallar 27 triples i perdre 36 pilotes, que saps que a l’instant decisiu, quan una cistella pot canviar el futur de tota una generació, la pilota ha d’estar a les seves mans. I l’anotarà. Tirant sobre una cama, dues o damunt d’una cadira de rodes. I cridarà. En aquell moment de bogeria, en aquella expressió d’èxtasis, hi ha escrit el ¡vamos! del tenista.
Ens toca seure i aplaudir. Emocionar-nos, per fi, amb la final que tota una generació sempre hem somiat. Com en totes les batalles èpiques, com en tots els capítols històrics que tenim la sort de presenciar, hi haurà absències. No podem evitar pensar en Manu Ginóbili i Pau Gasol, bandera dels seus països durant més d’una dècada. Tampoc ens podem oblidar dels Nocioni, Navarro, Oberto o Reyes, ja part de la memòria col·lectiva. Ai, si això hagués arribat 10 anys abans. Però és de ser desagraït pensar en els que no hi són, en el que podria haver sigut, quan davant tenim un partit amb Campazzo, Scola, Ricky, Rudy, Gasol…I Scariolo. Que el seu odiós pentinat (i el seu encara més odiós país d’origen) no tapi les seves exhibicions de pissarra campionat rere campionat.
Tant de bo poguessin guanyar l’or els dos.
