Connecta amb nosaltres
Barça

BARÇA

Ha fracassat el Barça de bàsquet 2019/2020?

El Barça és el subcampió de la Lliga Endesa 2019/2020.

Comparteix

Ha fracassat el Barça de bàsquet 2019/2020?

Etiquetes, victòries i derrotes

Quan es va consumar l’eliminació del Real Madrid de la Fase Final Excepcional de la Lliga Endesa 2019/2020, els aficionats del Barça de bàsquet van donar per fet de manera implícita que l’equip era amo i senyor d’una de les etiquetes més desitjades i al mateix temps incòmodes del món de l’esport: l’etiqueta de favorit. I és normal: Nikola Mirotic, Cory Higgins, Adam Hanga, Thomas Heurtel, Brandon Davies, Kyle Kuric, Víctor Claver i una bona colla de complements ben a punt per aportar sempre que fes falta. Nom per nom, sens dubte, la plantilla blaugrana és la millor que ha trepitjat València en les dues últimes setmanes.

I durant la major part dels torneig el Barça ha respost com a tal: rotació de 10 partit rere partit -fins i tot contra Baskonia al primer temps-, cronometratge controlat a les estrelles per evitar sobrecàrregues i, sobretot, trams de més o menys intensitat en funció de la necessitat col·lectiva. El Barça, possiblement gràcies a les qualitats que premiava una fase final d’aquestes característiques -talent i capacitat de desplegament “base”-, ha estat molt a prop de ser allò que desitjàvem que fos en el moment més important de la temporada: un equip amb dues unitats autosuficients en atac i capaç de marcar un llistó defensiu altíssim.

A l’hora de la veritat, però, el Barça ha caigut. I ha caigut anant en gairebé tot moment a remolc de la idea de joc del rival. Dusko Ivanovic, un dels gats vells de les banquetes europees i un dels enemics temibles del Barça de bàsquet, ho tenia molt clar: si deixava que el Barça portés la iniciativa, el Baskonia perdria. El tècnic nascut a l’antiga Iugoslàvia fa 62 anys ha plantejat un partit de trinxeres amb matisos decisius. Ritme lent, molts contactes i, sobretot, joc psicològic. Si jugues fort i fas 100 faltes, te’n xiularan 25.

I dit i fet. El Barça, que en cap partit de la fase final s’ha quedat sense superar els 80 punts, a la final ha estat incapaç d’arribar als 70. La del dimarts 30 de juliol és la culminació més trista de la primera temporada de la millor plantilla d’Europa. Una plantilla molt ben avinguda però que, al cap i a la fi, no ha estat capaç d’esdevenir el millor equip.

Què és jugar bé?

Jugar “bé” a bàsquet és un concepte molt subjectiu. Hi ha mil maneres d’entendre el joc i mil i una maneres de posar-lo en pràctica. I seré breu: per a mi, jugar bé és interpretar de manera idònia la idea de joc del tècnic. El Barça de bàsquet de la temporada 2019/2020 ha estat a l’ull de l’huracà constantment pel seu estil i per la identitat del tècnic. Pesic, ansiós per dotar de solidesa defensiva l’equip, va tardar pocs mesos en prémer el gallet i condicionar-ne el joc per aproximar-lo molt més als paràmetres que ell desitjava. La derrota als primers compassos de la temporada contra l’Unicaja de Málaga va ser el detonant del canvi i del cop d’autoritat del tècnic.

Sense base durant molts trams de la temporada per les lesions de Thomas Heurtel, per la desnaturalització d’Adam Hanga i per les necessitats d’un Malcolm Delaney que se’n va anar massa d’hora, el perfil ofensiu del Barça s’ha cimentat en pedaços i inicis de sistema sense conclusió. El Barça s’ha fet fort al voltant de tres eixos: la connexió als pals amb Mirotic, el hand off a la prolongació frontal del triple i els trams de ritme dopat i, en conseqüència, major electricitat. Quan tot això ha rutllat, a més del 2vs2 -essencial per a qualsevol- la projecció blaugrana ha estat d’elit pur i dur. Novament, cal que recalquem una cosa: ni el mà a mà, ni el bloqueig convencional ni les transicions simples són recursos arcaics. La qüestió és com s’executen i el grau de previsibilitat de l’atac de torn.

Amb el retorn de Thomas Heurtel, que ha jugat dues estones mal comptades, el Barça ha estat encara més fi i letal. El francès és un mag: assumeix riscos per l’equip amb una sobrietat i una arrogància -cap al rival- admirable i fa que tot flueixi amb naturalitat i dinamisme. Ja ho vam veure durant la temporada 2018-2019 i també durant un tram de la 2017-2018: Thomas Heurtel és la vessant més descarada de la llibreta de Pesic. Ho és sense que el tècnic ho vulgui de maner explícita, però ho és. Heurtel, díscol per naturalesa, acostumat a ser la nota discordant, és el jugador que fa que el Barça sigui imprevisible. És per això que contra Baskonia, a mig gas però amb més de 20 punts i 5 assistències al sarró, tornar-lo a veure assegut a la banqueta mentre l’equip es jugava un títol amb un Hanga ofuscat i amb la peça més desequilibrant de la plantilla expulsada, ha estat frustrant i incomprensible. Una oda a la rigidesa i el paradigma de tots els mals de l’equip.

La sensació, ja amb totes les cartes damunt la taula, és que Svetislav Pesic ha estat incapaç de gestionar la plantilla amb més talent que ha tingut entre mans. Podríem parlar de les lesions i de les complicacions que comporta jugar sense un base natural -Delaney no és un base en el concepte més estricte de la paraula, Pangos i Heurtel han estat lesionats-, però al cap i a la fi el que va passar contra Baskonia és inexcusable: l’essència de Pesic traeix la naturalesa de l’equip. El punt mig només s’ha trobat en moments puntuals i els pics, tot i que han estat els més alts d’Europa, han estat un pèl massa postissos. No és només que tanqués el partit sense Heurtel, també són altres coses: la congestió de Tomic i Mirotic al primer temps (embús al pal baix amb connexions invertides), el mal ús de Claver i Kuric a la segona part -Claver hauria estat vital- i la efervescència d’un jugador caracteritzat per la constància com Cory Higgins són factors doblement inquietants que evidencien alguns dels problemes del bloc blaugrana.

Des del moment que el Barça no ha implementat exitosament la victòria, que és la filosofia de joc de Pesic, es pot dir que el Barça no ha jugat bé.

A Pesic l’avalen els resultats

Cinc victòries i una derrota. Sumada a les sis derrotes de la fase regular de l’Eurolliga i a les quatre derrotes de la temporada convencional de la Lliga Endesa, sense oblidar-nos de la dolorosa desfeta contra València -terra maleïda- a Málaga, la de la final de la Fase Final Excepcional és la dotzena de la temporada. El Barça ha guanyat el 79’3% dels partits que ha disputat aquesta temporada. Aquest percentatge el situa a la cúspide del panorama europeu i, al mateix temps, és la millor lloança a la constància col·lectiva.

La realitat de la derrotes és molt dura: de les tres competicions que s’han pogut concloure, el Barça ha caigut en totes tres en duels a vida o mort. Derrota contra el Real Madrid a la fase més precària de la temporada a la Supercopa, derrota contra València en la ja esmentada i tristament famosa Copa del Rei, i derrota a la final de la Fase Final Excepcional de la Lliga Endesa. Si féssim una metàfora relacionant la temporada i el curs universitari, el Barça de Pesic ha fet una avaluació continuada de notable alt però ha punxat a l’examen final.

Pesic, i el Barça per extensió, són institucions -Pesic per si mateix ja és una institució- eminentment resultadistes. Des del mític “les notes al juny” fins a la confecció de la plantilla actual, el Barça s’autoimposa com a objectiu la consecució de títols. Pesic, en això, ha estat infalible en la seva segona etapa al Barça fins al dia d’avui: cada temporada ha obtingut algun trofeu. Gràcies a aquesta productivitat ha aconseguit donar credibilitat al joc rígid i pragmàtic de l’equip i ha silenciat veus crítiques. Perquè guanyava. Guanyava amb plantilles menys talentoses que les que hauria de tenir una secció del calibre de la del Barça de bàsquet i ho feia perquè, no ens enganyem, és un dels millors tècnics de la història del bàsquet europeu i també és tot un mestre de la maximització de recursos a partir d’estructures compactes.

En les circumstàncies actuals el més coherent amb la filosofia del propi Pesic seria que l’actual tècnic blaugrana no ho fos la temporada que ve. Els tècnics resultadistes, quan perden, i més amb una plantilla com la d’aquest Barça de la temporada 2019/2020, es queden sense recorregut ni arguments. El projecte del Barça no era el joc; era la victòria. I no n’hi ha hagut cap a l’hora de la veritat. Així doncs, sí: el Ferrari s’ha estavellat. L’escuderia ha de fer uns retocs mínims al xassís i canviar d’enginyers, que és la tasca més delicada de totes. El Barça no es pot permetre un altre any en blanc en l’Era de Nikola Mirotic.


Pàgines daurades

Pesic és història del bàsquet europeu, sí, però per damunt de tot és un dels homes més importants de la història del bàsquet blaugrana. Ell va aixecar l’Eurolliga que va obrir la llauna, va donar continuïtat a un bloc molt talentós i, en el moment més fosc de l’etapa recent de la secció, va aconseguir que el Barça tornés a la rampa de sortida de la competitivitat i que ara, quan tot just comença la dècada dels “20”, el club estigui en disposició de marcar les pautes del bàsquet continental. Que el Barça torni a ser una institució respectada en aquest esport és cosa seva.

Si es concreta el seu comiat, Pesic mereix que se’l recordi amb tots els honors i amb el màxim respecte. És una llegenda. El bàsquet, igual que els altres esports, no té memòria, però els aficionats sí que estem obligats a tenir-ne i a retre tributs a aquells qui més ho mereixen. Pesic potser no és el tècnic més paternalista, el propietari de la llibreta més rica ni una eminència dels conceptes vigents de l’esport, però sí que és un dels millors competidors de tots els temps i un guanyador ambiciós i incansable. És una persona que ha tingut una contribució clau per situar el bàsquet europeu allà on és ara mateix. Hem d’aprendre’n molt, d’ell.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a BARÇA

Tradueix »