Connecta amb nosaltres

EUROLLIGA

El futur del Madrid: reinventar-se des de l’orgull

Quin és el pròxim pas del Madrid? Analitzem la situació.

Comparteix

El futur del Madrid: reinventar-se des de l’orgull

En una sèrie tan divertida com atípica, l’Anadolu Efes ha certificat el seu pas a la Final Four de Colònia posant el 3-2 definitiu davant el Madrid, en un cinquè partit que no es decidiria fins al final (antològic triple de Simon) amb un 88-83. Els blancs queden, així, eliminats de l’Eurolliga, i ara toca analitzar i mirar endavant. I ara què?

A ningú li agrada perdre i per moltes bones sensacions que et quedin per un equip com el Madrid és dolorós, però d’aquesta sèrie crec que els de Laso han de marxar amb més llums que ombres. Si bé és cert que els dos primers partits van ser una incompareixença blanca a Istanbul, la resta ha estat molt diferent: al tercer i quart partit, remuntada final tot i haver anat Efes al davant del marcador amb diferències de fins a setze punts. El cinquè partit va tornar a ser del Madrid pel que fa a ritme, tot i que l’aparició final de Larkin i la inspiració de Simon van fer que l’heroïcitat que els de Laso estaven a punt de dur a terme quedés en no res.

Des de la perspectiva de l’aficionat, penso que Pablo Laso ha de copar tots els elogis. És pràcticament impossible fer més amb els recursos amb els que s’ha trobat. Ha estat capaç de canviar una eliminatòria des de la pissarra: al tercer partit va implantar una zona amb Garuba en capçalera que pretenia anul·lar el pick and roll (la base de l’ofensiva dels d’Ataman) i crear confusions; al quart partit, rotacions amb quatre petits per incitar a l’Efes a buscar la superioritat al pal baix que en cap moment va ser eficaç per als turcs. Per no parlar de que Tavares i Thompkins han jugat la sèrie mig lesionats i inclús el de Cap-Verd no va poder disputar cap dels dos partits a Madrid. S’ha menjat Ataman en el que fa a gestió de partits i ha fet l’impossible: que l’Efes se senti amb possibilitats de perdre un partit en un intercanvi de cistelles, escenari on més còmode se senten.

Pel que fa a la plantilla, hi ha de tot. El Madrid té nucli per seguir competint l’any que ve amb un joc interior completíssim amb Tavares-Poirier (firmat per 3 anys) i Thompkins-Randolph -a l’espera de com torni l’ex-Lokomotiv de la seva lesió- amb l’afegit d’un canterà, Vukcevic, que tot apunta que entrarà en dinàmica permanent del primer equip, doncs Laso ja ha confiat en ell i el noi ha respòs. Si per dins la cosa sembla pintar bé, les preocupacions haurien de ser en el perímetre. Laprovittola, que marxarà, no té el ritme de joc dels de Laso (tot i fer un tram final de temporada més que decent). Carroll ha estat jugant com a font principal molts trams més que com a recurs, i aquí és on des dels despatxos han de treballar: urgeix talent exterior per tal que l’americà pugui ser relegat a un rol d’especialista, que el permeti estar millor físicament i el fet de no ser tants minuts a pista no sigui un hàndicap defensiu pel Madrid com ho ha sigut aquesta temporada. Abalde ha tingut una temporada molt irregular amb més pics baixos que alts i necessita el Madrid com l’aire que respira que comenci a agafar galons i responsabilitats per convertir-se en una referència a pista. Causeur i Taylor són dos jugadors que han tingut una davallada de nivell important, i el contracte dels quals és un impediment per la reestructuració perimetral dels blancs. Segur que si acabessin contracte no se’ls renovaria, però es fa difícil de preveure que els dos puguin ser tallats. Els rumors apunten a que Alocén (que ha realitzat un gran segon tram de temporada) compartirà tripleta de bases amb Pierria Henry i Heurtel, a l’espera del que passi amb l’actual jugador del Baskonia i l’NBA. També vindrà un aler per suplir Deck, jugant ja amb els Thunder a l’NBA. Aquesta peça serà important, doncs ha de poder adaptar-se al “4” durant els mesos que trigui Randolph a reaparèixer.

Així doncs, és evident que una de les raons per les quals el Madrid de moment ja ha perdut dos dels tres títols importants aquesta temporada rau als despatxos. Hi ha hagut diverses decisions molt perjudicials pels de Laso, i en algunes d’elles s’ha estat molt injust amb la feina que porta fent el tècnic basc. El fitxatge de Laprovittola, els contractes multi-anuals de Causeur i Taylor, no firmar a ningú quan sabien que Campazzo volia marxar des de l’estiu, que Tyus hagi sigut la solució que li han donat per la lesió de Randolph.. un cúmul de decisions que no han anat acord a la feina que sí han fet Laso i gran part de la plantilla sobre el parquet (recordem també que són líders amb un dels millors rècords de la història de l’ACB). A l’estiu tindran diverses decisions molt importants pel rumb de la secció en els propers anys; si com tot apunta Heurtel i Henry seran els bases del Madrid 21-22, no crec que sigui la millor de les opcions. Personalment hagués anat a buscar un Kevin Pangos que ha fet una temporada al nivell de pocs jugadors al continent, i la confecció del perímetre que m’hagués semblat coherent pels blancs seria la següent: Pangos, Llull i Alocén com a bases purs, amb un fitxatge de nivell a l’escorta que acompanyi Carroll i Rudy, acabant el perímetre amb Abalde i el suposat fitxatge d’un aler. També Barreiro seria un fitxatge bastant racional, pensant que Felipe i Garuba poden deixar el club i a Rudy i a Llull no els queda gran recorregut pensant en el tema dels jugadors nacionals per la competició domèstica.

Rudy, Llull i Carroll. Tres dels pilars de la dècada prodigiosa dels blancs han demostrat quin ha de ser el seu rol per l’any vinent: complements. Mai primeres opcions, mai jugadors sobre els que edificar ni als que es pugui exprimir. Rudy ha demostrat que amb l’esquena tocada i 36 anys segueix sent un dels jugadors més fiables per tenir a pista en minuts calents; el de Maó, en una demostració de caràcter, va fer creure als seus i va remuntar el tercer partit. Carroll, per la seva banda, ha rebentat diversos partits aquest any, demostrant que segueix sent el millor tirador -de llarg- del continent i que amb una pauta de dosificació adequada serà molt útil si decideix seguir al club.

La derrota del Madrid té conclusions força clares. Si al Madrid no li fa mal perdre i quedar eliminat serà contraproduent pel seu futur a curt plaç; quan vens de guanyar i guanyar perdre sempre fa mal o la manca d’ambició et passarà factura. Un cop feta l’autocrítica i fent gala d’autoexigència, cal extreure moltes coses positives. Si a Laso li entreguen eines ell seguirà fent que el Madrid competeixi cada Maig pels títols. En té una part, però li correspon als dirigents blancs estar a l’altura.

Comparteix
Fes clic i comenta

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

PATREON

Més a EUROLLIGA

Tradueix »