Gary Payton: sobreviure als 90’s
Poques èpoques de la NBA produeixen més nostàlgia als seus seguidors que els noranta. Una època governada amb mà de ferro pels Bulls d’“Air” Jordan, però que també va comptar amb equips llegendaris. Parlem dels Jazz de Malone i Stockton, dels Rockets de Olajuwon i Drexler, dels Suns de Barkley, dels Knicks de Ewing, dels Spurs de Robinson, dels Magic de Hardaway i O’Neal o… dels Sonics de Gary Payton i Kemp.
Molt pocs jugadors de la NBA han tingut una personalitat tan especial i, a la vegada, tan peculiar com la del llegendari base dels Sonics. Gary Payton va ser un dels millors defensors cos a cos que ha conegut la NBA. Defensor incansable, Payton es va convertir en una referència i una estrella gràcies al seu memorable treball defensiu. Va ser una època recordada per molts per un bàsquet defensiu d’una rudesa i contactes al límit del reglament que els Bad Boys van inaugurar. En aquella època, doncs, amb les defenses físiques i el trash talk a l’ordre del dia, Gary Payton es movia com peix a l’aigua.
Gary Payton: llegenda de Seattle Supersonics
Recordat especialment per les seves dotze primeres temporades a Seattle (1990-2002), Payton és tota una institució a la ciutat. Escollit amb el número dos del Draft de 1990, aviat es va convertir en una de les referències del vestuari i del projecte, juntament amb Shawn Kemp. Finalitzada la seva etapa a Seattle, la seva carrera va transcórrer entre Bucks, Lakers i Heat. Seria finalment a Miami on, durant la temporada 2005-06, aconseguiria l’anell.
El lladre de guant blanc
Payton, oriünd d’Oakland, va créixer en un ambient hostil i dur que ni la grandesa dels Warriors actuals ha pogut difuminar. “The Glove”, com va ser anomenat per les seves enormes aptituds defensives, va saber polir les seves habilitats a partir de la duresa amb la que havia crescut. Payton no feia cap lleig a baixar al fang, defensant amb un estil de joc combatiu i intimidant sobre el seu rival. No li importava que davant seu hi fos Michael Jordan o Shaquille O’Neal; ell mai defugia de cap duel.
Però si es recorda per alguna cosa a Payton, és, sens dubte, per dos fets. El primer d’ells, per ser l’únic base que va ser capaç de guanyar el premi a millor jugador defensiu de l’any 1996; el segon, per ser un autèntic mestre del trash talking. Respecte al primer punt, el mèrit de la fita ratlla la proesa si anomenem la llista de rivals als qui es va enfrontar: Dennis Rodman, David Robinson, Patrick Ewing, Scottie Pippen o el mateix Michael Jordan. Aquell mateix any, com hem dit, s’enfrontaria als Bulls de Jordan com a clars candidats a alçar-se amb el títol.
Uns inicis complicats
Els anys a la universitat
Ja en els anys universitaris, Gary Payton va demostrar un caràcter indomable. Degut a aquest fet, Payton va deixar múltiples anècdotes en el seu pas per la Universitat d’Oregon State. Algunes d’elles especialment sonades perquè Payton no es tallava ni amb companys ni amb contrincants. En una ocasió, per un comentari respecte el seu estil rapat d’un aficionat d’Oregon, Payton no va dubtar en agredirlo.
Altres universitats també van patir de primera mà les “perles” que Payton dedicava a jugadors, entrenadors i aficionats. En una altra ocasió, aquest cop davant Staton, el playmaker aconseguí anotar en diverses ocasions de manera consecutiva. Va ser llavors quan es va dirigir a l’entrenador de Staton per indicar-li que “trobés algú que el pugués parar”
Berkeley va ser una altra de les universitats amb les que va tenir algunes de les seves sortides de to més sonades. Durant tot el seu cicle esportiu i formatiu a Oregon State, Payton sempre dedicava gestos i comentaris als aficionats dels Golden Bears. Entre les més destacades, trobem una que el mateix jugador va reconèixer davant els mitjans:
“Milers d’aficionats contra Gary? Tots sabem qui en sortirà vencedor. Tan aviat com faci una bona acció a la pista, tots emmudiran.”
Les primeres temporades NBA de Gary Payton
Payton va ser escollit amb el número dos del Draft de 1990. Tot i que les seves primeres temporades no varen ser especialment brillants a nivell estadístic, si que va demostrar una capacitat innata per furtar pilotes als contraris. Convertint-se en un assidu de la part alta de jugadors amb més pilotes recuperades. Amb una segona temporada de lleugera millora estadística, que deixava entreveure una gradual millora en el joc del base, la tercera va ser la seva temporada de consagració. Aconseguint un ascens notable en la seva aportació ofensiva, millorant en punts i en percentatges d’encert i de tir.
Amb l’arribada de George Karl i la millora de prestacions del segon puntal de l’equip, Shawn Kemp, els Sonics arribarien assíduament a la postemporada. I la seva primera experiència va ser fragorosa, aconseguint arribar a les finals de conferencia contra els Phoenix Suns de Barkley. Els Sonics i Payton forçarien el setè partit, però deixaren el llistó molt alt. Un llistó que trigarien 3 anys i diversos sonors fracassos a superar.
El daltabaix de la temporada 1994-1995
Durant el curs 1994-95 els Sonics van protagonitzar un fet històric molt negatiu. Amb un quintet estel·lar conformat per Payton-Gill-Schrempf-Kemp-Perkins i un sisè home de garanties com McMillan, era el seu moment. Després de guanyar 63 partits, firmant el millor rècord de l’Oest i de l’NBA, els Sonics eren una màquina. Per això, saltarien totes les alarmes quan van ser eliminats en la primera ronda contra tot pronòstic pels Denver Nuggets de Dikembe Mutombo. Aquell fet es va convertir en el primer cas de daltabaix de grans dimensions l’NBA.
Certament, malgrat que esportivament la temporada va ser un desastre, Payton continuava la seva progressió. El base, convertit ja en una referència en la NBA, va arribar a acumular 20 punts per partit, 7 assistències i 2,5 furts, amb un encert del 50 % en TC.
Temporada 1995-96: Temporada regular
La temporada següent va representar la culminació del treball de Payton i els Sonics. Aquella temporada, aconseguirien obtenir el millor record de la història de la franquicia. Així mateix, Payton es va mantenir en un taula estadística semblant a la temporada anterior. Es va consolidar com el millor furtador de la competició, amb una mitjana de 2,9 furts per partit, i va endur-se també el premi a millor defensor de l’any
Aquells Sonics de la temporada 95-96 han estat considerats els millors de l’historia de la franquicia. Comptant amb jugadors com Kemp, Payton, Schrempf, McMillan, Perkins o el reforç de Hersey Hawkins. Aquella era una temporada a tot ores, amb Karl a la corda fluixa i amb nombrosos rumors de traspassos de Kemp als mateixos Bulls. Però l’arribada de les rondes finals va ser fer una creu i ratlla per l’equip.
El viatge a les finals de l’NBA
En aquella temporada els Sonics es mostraren intractables en els encreuaments. Avançaren les dues primeres rondes amb autoritat, arribant a les finals de la Conferencia Oest. Els seus contrincants serien un altre dels equips llegendaris d’aquella segona meitat dels noranta, els Utah Jazz de Malone i Stockton. Els Jazz provaren ser un conjunt sòlid i amb talent, forçant als Sonics ha jugar una sèrie de set partits. Finalment, uns imperials Payton, Kemp y Schrempf aconseguiren avançar a les finals de la NBA.
En el transcurs de les citades finals els Sonics encaixaren un incontestable 3-0 inicial. Els Sonics es mostraren fràgils i desdibuixats, especialment Payton y Schremf. Tot això es va revertir en el quart partit, on Gary Payton va realitzar una de les millors actuacions defensives d’unes finals. Payton en aquella ocasió frenaria a Jordan, deixant-lo en 6-19 en TC. Així els Sonics sumaren el seu primer triomf de manera incontestable. Sumarien una segona victòria en el cinquè, amb la inèrcia del resultat del quart partit. Malgrat tot, els Bulls no deixaren marge a la sorpresa i s’imposaren en el sisè i definitiu partit. Payton malgrat tot, realitzaria una notable actuació amb un 70% de TC.
En aquelles finals, Payton es va convertir en un autèntic malson per “Sir Highness”. Malgrat l’estrepitosa derrota que van a ver de fer front els Sonics (4-2), l’honor i la fama defensiva de Payton va quedar intacta. Jordan va llançar un 47% en els diferents jocs de temporada regular davant d’ell, dada que rebaixa en quasi 3 punts la mitjana de camp de la seva carrera NBA. En el cas d’aquelles finals, el percentatge va baixar encara més, situant-se en un 41,5% d’efectivitat.
Els últims anys (97-2007)
Després de la temporada 95-96, els Supersonics continuarien practicant un bon joc d’equip per dos anys. Malgrat tot, l’irrupció dels Jazz d’Stockton i Malone no els possibilitaren un altre retorn a les finals. En paral·lel, la marxa de l’entrenador George Karl va ser notada especialment en l’ambient competitiu del vestuari. Payton milloraria el seu joc fins assolir el seu màxim de punts anotats en temporada durant el curs 1999-00, amb 24,2, mentre que en la temporada 2001-02 firmaria el seu màxim personal en assistències amb 9. Finalment, però, viuria un retrocés en la seva aportació en furts, quedant estabilitzat entorn als 2 per partit.
A la recerca de l’anell
Amb l’arribada de la temporada 2002-03 es produiria el seu traspàs als Bucks. Per aquelles dates Seattle era un equip en decadència i en reconstrucció, factor que impossibilitava competir per l’anell al base. Malgrat tot, la seva arribada a Bucks no li va reportar l’objectiu de lluitar per l’anell i va decidir enrolar-se als Lakers, on formaria juntament amb un altre il·lustre rival de Jordan, Karl Malone, un quintet de 4 All Stars (formalment) amb Saquille O’Neal i Kobe Bryant.
Finalment, però, la constel·lació d’estrelles de Lakers va caure amb estrèpit contra uns menys talentosos però molt més treballats Pistons. Aquests Pistons serien coneguts posteriorment com els Bad Boys 2.0.
Finalment, Payton i O’Neal es tornarien a reunir aquest cop als Miami Heat de Wade. Passant, prèviament, per Boston Celtics. Als Heat, Payton aconseguiria el desitjat anell l’any 2006 davant dels Mavs de Nowitzki, tancant definitivament la seva carrera esportiva. Per acabar, ja l’any 2013 va ser seleccionat per entrar al Hall of Fame de la NBA, presentant entre els seus mèrits haver estat 9 vegades All Star i el tercer jugador amb més furts de la competició.
El gran mestre del trash talking
Son nombrosos els jugadors o entrenadors que han sofert les grolleries de Payton. Des del jugador més marginal de la rotació fins les llegendes més importants de la seva època. I es que Payton, com hem dit, mai perdia l’oportunitat de descentrar el rival.
Payton i Jordan, més que una rivalitat
Segurament la rivalitat més intensa que va acompanyar la carrera esportiva de Payton. Ambdós han estat reconeguts com els màxims exponents d’aquest groller art. I es que Payton i Jordan ja van tenir els seus primers duels dialèctics abans i tot de debutar a la mateixa NBA. Aquest primer enfrontament es va produir durant un partit de pretemporada. En un moment del partit, quan Payton es feia càrrec de MJ», Jordan no va dubtar ni un moment en burlar-se del jove base.
“Vaja, m’ha tocat el novell”
Payton, lluny de mostrar-se intimidat, va iniciar un constant intercanvi de paraules, gestos i cistelles entre ambdós jugadors. Finalment, però, el duel es va decantar a favor del 23 dels Bulls. El mateix Payton reconeixeria en una entrevista uns anys després que el duel va ser un meravellós punt de partida a la rivalitat.
“Recordo que Michael ja es trobava a la banqueta després de ser rellevat i no deixava de provocar-lo”
El punt àlgid de la seva rivalitat, com no podia ser d’altre manera, arribà durant les Finals de 1996. Una eliminatòria que, com hem descrit, va estar marcada per una tensió latent i una intensitat poques vegades vista en un parquet. Precisament, en el segon partit, a pocs segons d’acabar el partit, Payton i Jordan van encarar-se violentament. L’enfrontament amenaçava en arribar a les mans de no ser per la ràpida intervenció de Kemp i Harper, que els separaren. Naturalment, aquell moment ha estat contínuament rememorat pels seus protagonistes, declarant Payton.
“Ens varem dir de tot, ves a la merda, que et follin. Va ser una tònica constant”
Es pot afirmar, doncs, que Jordan va ser un dels pocs jugadors que va poder treure de polleguera a Payton. Una mostra més, si calia, de la grandesa del 23 dels Bulls més enllà de la faceta esportiva.
Gary Payton i Stockton, una qüestió salarial
Payton també va mantenir un intens duel amb el base dels Jazz, John Stockton. Recentment, el mateix Payton va confessar que era el jugador que més dificultats li havia generat a l’hora de defensar-lo. Tanmateix, Stockton no va ser aliè a la fina prosa a la qual sotmetia Payton els seus contrincants. Una de les més celebres anècdotes la trobem de la mà de la seva dèria de cridar la paraula “Paper” (bitllets), cada cop que anotava davant d’Stockton. La raó darrere d’aquests comentaris? Recordar a Stockton que ell cobrava molt més a Seattle que ell als Jazz. Un sensesentit? Probablement, però Payton no dubtava en utilitzar qualsevol excusa per minar la moral del seu contrincant.
Gary Payton i les banquetes NBA
En aquest sentit, l’actitud arrogant i sobrada de Gary Payton recordava a la del mateix Larry Bird fins al punt de fer amics amb pràcticament totes les banquetes de la NBA. Prou coneguts són els enfrontaments amb la banquetes de Blazers. En una ocasió, jugant contra Portland un partit especialment dominant en l’aspecte ofensiu, “The Glove” es va dirigir a la banqueta Blazer en els següents termes:
“Puc fer el que vulgui i de la manera que vulgui”
Una altra banqueta que no tenia massa simpatia pel base era, sense dubte, la de Wolves. Payton veient que el seu entrenador, Sidney Lowe no deixava de protestar i moure per la banda, li va dirigir un agradable “Asseu-te ja, nap-buff”.
Jason Kidd i Gary Payton: la rivalitat motivacional
Un altre jugador que va patir enfrontar-se de tu a tu amb «The Glove» va ser Jason Kidd. Kidd fins tot va reconeixer que cada vegada que s’enfrontava amb ell acabava plorant al vestuari degut a la duresa de Payton. L’exentrenador dels Milwaukee Bucks és un dels altres grans bases de les últimes dècades, però no va tenir uns inicis fàcils.
Durant un partit en el seu any rookie, Kidd es va apropar a Payton després de col·locar un tap i va anar a fer mal: «avui no aconseguiràs res». Kidd aviat s’adonaria que havia comès el pitjor error de la seva carrera, provocant el ultracompetitiu base dels Sonics. Payton, sorprenentment, va actuar en lloc de parlar: el va mirar i va anotar 15 punts gairebé consecutius. Després del partit, Payton es va apropar a Kidd i li va dir:
“Hey, gràcies per ajudar-me. Tenia un bloqueig mental durant el partit però tu em vas despertar”
El curiós cas de Jamie Feick
Corria l’any 1999, quan un jove pivot rookie dels New Jersey Nets anomenat Jamie Feick va intentar provocar a un veterà Gary Payton. El base només es limità a llançar una simple però demolidora frase.
“Què dius? Si tu l’any que ve ni tan sols estaràs a la lliga”
Sortosament, el vaticini de Payton no va ser encertat del tot, però sí que va mig predir el futur de Feick ja que a la temporada següent només disputà 149 minuts. Finalment acabaria marxant de la lliga per jugar a l’Unicaja Màlaga.
La duresa mental de José Manuel Calderón
Un dels jugadors que més impressió va causar a Gary Payton durant la seva carrera NBA va ser sens dubte José Manuel Calderón. El base extremeny va patir també durant la seva temporada rookie a un Payton ja en els últims moments de la seva carrera esportiva. Calderón declararia el següent al finalitzar el partit.
“Va estar tot el partit provocant-me però jo no entenia res d’anglès, així que no li va funcionar i semblava que estava pensant incrèdul: que dur que és aquest tio.”
Sense treva ni per ell mateix
Finalment, en conseqüència, l’actitud competitiva de Gary Payton anava intrínseca a la seva personalitat de jugador. Aquesta aflorava en qualsevol moment, fins i tot en els moments més sorprenents. Phil Taylot, periodista d’Sports Ilustrated, en va ser un dels testimonis d’excepció. En una ocasió, Taylor es va dirigir a un entrenament dels Supersonics per entrevistar al jugador. Durant una bona estona, el periodista va presenciar una sessió de llançament a cistella per part del mateix Payton… que no deixava de fer “trash talking” a un defensor fictici cada vegada que anotava! El jugador va reconèixer posteriorment que no era conscient d’aquest fet, ja que aquestes frases li sortien de manera natural i espontània mentre entrenava.
