La contundent eliminació dels Cavs a la primera ronda de Play-Off en benefici dels Knicks ha provocat una baixada d’ànims dels fans de l’equip entrenat per J.B. Bickerstaff. La franquícia havia aconseguit quallar una gran temporada regular i, per la majoria, era favorita per avançar a semifinals de conferència. Però els de Nova York van ser simplement superiors durant la major part de la sèrie. Després de la inesperada ensopegada, és fàcil catalogar la temporada com a “decebedora”, però anem a mirar-ho amb perspectiva per veure si realment és així.

Una fase regular excel·lent

Si el curs només hagués constat de la fase regular, parlaríem d’una gran campanya i, inclús, diríem que han superat expectatives. L’arribada de Donovan Mitchell ha tingut grans conseqüències pel que fa al rendiment, s’han convertit en la millor defensa de la lliga (millor ràting defensiu amb 109,9), en un dels millors atacs (vuitè millor ràting ofensiu amb 115,5) i en resum, en un dels millors equips segons l’estadística avançada (segon millor net ràting amb +5,6). Les 51 victòries i la quarta plaça de l’est que van poder assegurar, és més del que la majoria dels mitjans i periodistes van predir abans de començar la temporada.

Tot això, seguint un estil peculiar marcat per J.B. Bickerstaff, doncs els d’Ohio tenen l’atac amb el ritme més baix de la lliga. Una altra de les característiques de l’entrenador nascut a Colorado és la seva curta rotació durant la temporada, els jugadors que no eren habituals han tingut oportunitats gràcies a les lesions que han anat succeint, però no han trobat continuïtat.

Si parlem d’individualitats, el principal protagonista és l’escorta aconseguit via traspàs des de Utah. El “45” dels Cavs ha firmat les millors marques de la seva carrera en punts per partit i en percentatges de tirs de dos, de tres i de tirs lliures, a més de ser l’any en el qual ha perdut menys pilotes per matx. Un dels millors anotadors de la lliga i una de les peces que més va trobar a faltar l’organització l’any passat.

Una altra de les claus per l’èxit durant la temporada regular dels Cavs ha sigut la progressió (sobretot defensiva) d’Evan Mobley. Ha acabat formant part del millor quintet defensiu de la temporada i com a tercer en les votacions pel millor defensor de l’any. El seu principal problema durant els últims mesos ha resultat la convivència a pista com a “4” amb Jarret Allen, ja que és un jugador amb molts recursos al pivot baix que ha acabat infrautilitzat i reduït a vegades a encarregar-se d’obrir la pista. El seu progrés en l’encert des de la línia de triple serà clau per a assegurar el bon funcionament ofensiu en un futur.

Per part de la resta, les notícies deixen de ser tan bones, doncs s’ha notat cert estancament. Darius Garland no sembla que vagi a progressar molt més com a jugador amb una estrella exterior com Donovan Mitchell al cantó, Okoro continua tenint assignatures pendents amb el seu tir de 3 i la generació ofensiva tot i ser un gran defensor, Jarret Allen continua lluint les seves virtuts i mostrant les seves limitacions… I tot això sense comentar la banqueta. Ricky Rubio ha tornat de la seva lesió al genoll, però el seu nivell no ha acabat de ser l’esperat, mentre que Caris Levert podem dir que ha complert el rol de sisè home anotador i revolucionador de partits des del banc, tot i que ha sigut destacadament irregular, de la mateixa manera que Cedi Osman

Les arribades i acomiadaments que es van produir durant la temporada regular també van ser rellevants pel que ha passat al Play-off.

Primer de tot, trobem el tema de Kevin Love, un veterà i llegenda dels Cavs que no va començar amb un gran rendiment i que ja venia perdent la titularitat en els últims anys per culpa dels joves interiors dels Cavaliers. La competència continuava creixent i el seu rol es va veure encara més reduït quan Dean Wade es va recuperar de la seva lesió. A causa d’això, Bickerstaff va comunicar a l’aler pivot que estaria fora de la rotació, provocant així el final buy–out i la seva arribada a Miami.

A Florida, està jugant més de vint minuts per partit com a titular, sent una peça molt important i sent una peça important d’un conjunt que està classificat a les finals de conferència. Vist en perspectiva, veient la curta rotació de Cleveland i els problemes que han tingut amb la segona unitat, es pot catalogar aquesta gestió de Bickerstaff i del cos tècnic com un error, però en el seu moment no va semblar una mala decisió.

El forat a la plantilla el va ocupar Danny Green, un escorta veterà però sense ritme, que no ha arribat a entrar a la rotació en els partits destacats pel seu baix rendiment.

En resum, una fase regular que es pot valorar de forma molt positiva pel nivell col·lectiu (sobretot defensiu), no tant per la gestió i progressió de la plantilla.

El desastre de Nova York

El segon millor equip de la lliga segons l’estadística avançada va arribar als Play-Off per enfrontar-se a uns Knicks que, tot i venir en una dinàmica certament positiva des de l’arribada de Josh Hart, no eren pas favorits per passar de ronda.

El primer partit ja va fer pensar que no seria gens fàcil, derrota a Cleveland en un partit de Donovan Mitchell contra el món amb un problema claríssim, el nivell de les segones unitats. Només Josh Hart (17 punts amb un 73% d’encert en TC) va anotar més que tota la banqueta dels Cavaliers (14 punts, 4/13 en TC), per no comentar també la pèssima actuació ofensiva de Mobley (8 punts i 30% en TC) i la incapacitat d’Okoro d’anotar triples alliberat (0/4 en T3). I, tot i això, els Cavs gràcies a una gran defensa i al desencert dels Knicks van arribar a remuntar un partit que semblava perdut, posant-se amb un punt d’avantatge quan faltaven dos minuts. Però l’aler turc, Cedi Osman, va protagonitzar un seguit de males accions en defensa i el partit se’l van emportar els de Thibodeau; tot això mentre un gran aler defensiu com Okoro estava assegut a la banqueta. A més, la victòria per Nova York era encara més dura pel desgast dels jugadors importants dels d’Ohio, Garland, Mitchell i Allen van estar a pista més de 40 minuts, mentre que Brunson va estar menys de 30, RJ Barret 31 i Randle 33.

El segon partit va donar esperances als fans dels Cavs, victòria contundent gràcies a un molt bon segon quart. En aquesta ocasió sí que van estar encertats els secundaris i Donovan Mitchell va poder descansar (només va tirar 11 vegades, 19 menys que el primer partit). En defensa, tornen a deixar als Knicks a menys de 100 punts (aquest cop 90) i amb les seves estrelles amb mals percentatges de tir.

Tocava anar a la Gran Poma, on el primer partit dels Cavaliersva ser històricament desastrós. Van perdre de vint punts anotant únicament 79, destacant per sobre de tot, un dels pitjors partits de Darius Garland des de la seva arribada a la lliga (10/2/3 amb un 4-21 en TC, 19%).

Els dos següents partits van ser la confirmació de la decepció. Bickerstaff ajusta i situa a Okoro a la banqueta i a Levert com a aler titular, però un quart partit amb bones actuacions de RJ Barret i Jalen Brunson, sumats a un Mitchell Robinson que va agafar els mateixos rebots (11 totals, 7 ofensius) que Jarret Allen i Mobley junts (4 i 7 respectivament), van acabar sent la condemna pels Cavs.

I, amb la tornada a Cleveland pel cinquè partit, tot i que alguns encara guardaven esperances, Mitchell Robinson va ser el factor diferencial i va sentenciar la sèrie pels Knicks. Més punts (13) que els dos interiors del conjunt rival combinats (6 Mobley i 4 Allen), gairebé 4 vegades més rebots ofensius (11) que els dos combinats (1 de Mobley i 2 d’Allen) i, en resum, una dominància interior contra la qual no van poder fer res els Cavs, dient adeu als Play-Off des de casa.

Del desastre general, podem catalogar com a “salvables” a un Garland que, excepte l’horrorós tercer partit, va fer una bona sèrie; i a Caris Levert, que va millorar el seu rendiment respecte al de la temporada regular. La resta, amb un pitjor rendiment i devent molt, en especial Evan Mobley (que encara no ha fet una bona postemporada) i Jarret Allen (que es va veure totalment superat per Mitchell Robinson).

Problemes a solucionar

El grup és jove i encara amb poca experiència a Play-Off, per tant, s’ha de tenir paciència i confiar en els jugadors i en l’entrenador com a mínim una temporada més, però hi ha certs aspectes que s’han de començar a plantejar si volen competir al màxim nivell. Primer de tot, crec que és forçós parlar de la confecció de plantilla. Compten amb dos exteriors amb gran capacitat per anotar (sobretot Donovan Mitchell) i per organitzar el joc (sobretot Garland), però que no tenen un alt nivell defensiu.

Això ho compensa Isaac Okoro, encarregant-se de defensar en moltes ocasions al millor atacant rival de la seva línia exterior. Pel bé de l’organització, serà clau que l’aler titular millori les seves capacitats ofensives i que, especialment, millori el seu tir de tres i la seva generació sense pilota.

Trobem més problemes quan parlem de la parella interior, Evan Mobley i Jarret Allen. Molts dubtem sobre si seran capaços de rendir junts als seus respectius màxims en alguna ocasió, i amb aquests Play-Off, l’escepticisme s’ha multiplicat.

Per una banda, Jarret Allen és un pivot tradicional, capaç de fer poques coses, però les sap fer a un altíssim nivell. Un cinc capaç de posar bons bloquejos i entendre bé les situacions de Pick&Roll, a més de ser un defensor de la pintura d’elit.

Per altra banda, Evan Mobley ha jugat tota la temporada d’aler pivot i ha mostrat ser un jugador creatiu i amb certa màgia dins la zona, però amb molts problemes per anotar des del triple. En defensa, un excel·lent intimidador amb capacitat de defensar a gairebé tota mena de jugador, sigui interior o exterior.

Dos peces que, tot i que en defensa es complementin relativament bé, en atac no acaben d’encaixar entre elles. Mobley ha jugat massa lluny de la cistella aquest any, desaprofitant la seva capacitat ofensiva que necessita la franquícia. El futur dels interiors dels Cavs té dos camins, Jarret Allen marxant per la incapacitat de complementar-se dins la pista amb el seu company d’equip, o amb Evan Mobley millorant molt el seu llançament de 3 i amb Bickerstaff creant un sistema que aprofiti al màxim les funcions dels dos sense desaprofitar a cap dels talents.

L’últim dels grans problemes d’aquesta temporada ha sigut, sens dubte, la segona unitat. Els dos principals generadors fora del cinc titular, Caris Levert i Cedi Osman, són extremadament irregulars i deixen molt a desitjar en l’àmbit defensiu del joc. L’antic escorta de Nets i Pacers ha fet un pas endavant en aquests Play-Off i ha sigut una de les poques notícies positives pels Cavs. Però aquesta pretemporada serà agent lliure i, pel bé dels Cavaliers, no haurien de deixar marxar al seu sisè home a no ser que demani una quantitat desorbitada de diners. Estaria bé un contracte de llarga durada per uns 12 M$ per any.

Fora d’això, la banqueta necessita una urgent renovació. Per començar, Ricky Rubio no ha tornat gens bé de la lesió i, si no recupera el seu nivell, s’hauran de buscar opcions en el mercat per ocupar la posició de base suplent.  La següent agència lliure no és gens ampla, però Kendrick Nunn o Reggie Jackson són algunes de les opcions realistes que anirien bé a l’equip i aportarien certa profunditat a la segona unitat. Altres alternatives per reforçar la resta de posicions, on també van certament curts, podrien ser Josh Okogie, Shake Milton, Bismack Biyombo o Joe Ingles entre altres. Independentment dels noms, la franquícia haurà de buscar tenir un fons d’armari molt més profund i amb més nivell que l’actual si volen arribar a ser aspirants al títol en algun moment.

Realment ha sigut una temporada decebedora?

Fent un balanç global i sense sobrerreaccionar a la mala eliminatòria de Play-Off, la percepció no és d’un equip que ha decebut de forma general. Òbviament, si parlem de la postemporada, podem definir-la com una decepció absoluta; però pocs esperaven que quan finalitzessin els 82 partits de campanya regular els Cavs serien el millor conjunt defensiu i un atac top 10. Així que, podem considerar que la part majoritària del curs ha salvat la part important, entenent el global com a no decebedor. El fracàs dels Play-Off servirà als més joves per endurir-se i aprendre per les futures rondes que segur que arribaran durant els següents anys.