Connecta amb nosaltres

BARÇA

El cas Heurtel: entre la naturalesa i el sistema

Thomas Heurtel no està tenint un inici de temporada senzill.

Comparteix

El cas Heurtel: entre la naturalesa i el sistema

Tots els inicis de projecte són complexos. Els entrenadors són éssers intervencionistes per naturalesa i sempre necessiten que els equips tinguin trets característics que demostrin que són obra seva. Quan el tècnic és un home com Sarunas Jasikevicius, venerat i respectat arreu d’Europa pel seu impacte continental com a entrenador i per l’abast de la seva figura com a jugador, els seus matisos no només no es qüestionen sinó que, en la majoria de casos, són dignes d’aplaudiment. La seva responsabilitat en els primers mesos de competició és construir un Barça culturalment diferent que sigui capaç d’arribar amb un altre estatus i una disposició diferent als mesos de desenllaç de les grans lligues.

Per implementar la seva idea de joc, el tècnic lituà està capgirant rols i assignant noves tasques. El Barça aposta per un joc de ritme particular, caracteritzat per l’alt ritme d’execució a mitja pista en els moments de major fluïdesa i clarament marcat per la quantitat de variants que sorgeixen dels conceptes ben aplicats. Saras exigeix als seus jugadors un sentit tàctic altíssim i un fals encasellament: més que un rol concret, demanda un compliment al peu de la lletra del que cada jugador ha de fer en cada moment. No permet que ningú se surti de la norma i castiga amb contundència els moments d’anarquia de qualsevol jugador. Venint de temporades en les quals la proposta ofensiva tenia pocs principis innegociables, el canvi de paradigma que estan vivint la majoria de jugadors en l’inici de la temporada és molt destacable.

 Els jugadors del Barça són jugadors de nivell molt alt. La gran majoria de la rotació principal té capacitat per ser diferencial en l’àmbit individual i necessita molt poc per sobreviure en el dia a dia. El que Jasikevicius vol, però, transcendeix el talent: vol convertir la millor plantilla d’Europa en un bloc sòlid, competent i competitiu. Fugint dels conceptes basquetbolístics i entrant en un petit tòpic, està disposat a fer un pas enrere per fer-nos dos endavant. Acceptaria sacrificar les victòries a curt termini per dotar la plantilla d’una idenitat que creixi sobre base sòlides i que serveixi de pal de bandera del Barça en les grans ocasions. Per dur a terme aquesta idea, que és fàcil d’explicar però difícil d’aplicar, té un dilema important: ha de trobar el terme mig entre la naturalesa de la seva cultura i la dels jugadors. I, de moment, n’hi ha que han notat més que altres l’impacte d’aquesta confrontació.

Thomas Heurtel com a símbol del canvi

Thomas Heurtel és un jugador sense el qual no s’entendria la història recent del Barça. Ell va ser el jugador que va permetre que Svetislav Pesic entrés amb bon peu al Barça de 2018. La vitrina del Barça, buida i trista des de fa diverses temporades, només ha trobat consol en les dues Copes del Rei que es van aconseguir entre el febrer de 2018 i el febrer de 2019 gràcies, en gran mesura, a un Heurtel pletòric que va endur-se dos MVP merescudíssims. Aquell Barça, encara convalescent d’una depressió important, creixia des de la defensa i trobava en el francès el vers lliure encarregat de rematar la feina a l’altre cèrcol. Era el jugador més genial de l’equip i podia permetre’s les llicències de les grans estrelles.

Thomas Heurtel és, al mateix temps que tot el que hem comentat, el jugador que més ha notat el canvi de manera de fer del Barça. Si bé l’any passat, per les lesions, no vam ser capaços de valorar bé la seva evolució jeràrquica dins de la plantilla per l’arribada de jugadors com Nikola Mirotic, Cory Higgins o Malcolm Delaney, sí que hem pogut comprovar des del primer moment que Jasikevicius ha necessitat que passi de ser el vers lliure a una part més de l’engranatge. El lituà, al cap i a la fi, no fa excepcions. La proposta de joc del Barça demana concessions individuals a tots els jugadors per a un major benefici col·lectiu.

La principal diferència, doncs, és aquesta: el Barça ha passat de viure del talent d’uns jugadors privilegiats amb unes normes bàsiques i laxes a pretendre ser un bloc sòlid que obtingui victòries a partir d’uns principis col·lectius gairebé inamovibles. Extrapolant-ho a Heurtel, doncs, la diferència és òbvia: la situació canvia molt entre quan l’equip està al teu servei i quan tu t’has de posar al servei de l’equip. El millor Heurtel neix d’un Barça sovint inconnex en atac (elit en defensa). Sense normes, mana el talent. És una tendència que, cenyint-nos exactament al seu cas, es manifesta clarament a Barcelona, però ja era un context suficientment natural en els anteriors equips que l’havien contractat. La naturalesa d’Heurtel, la mateixa que en els tres darrers anys el va portar a ser un dels 10 jugadors exteriors més determinants d’Europa, és aquesta.

És absolutament impossible que Jasikevicius no conegui millor que ningú la naturalesa de Thomas Heurtel. Deixant de banda que és el seu tècnic, la qual cosa el situa diversos nivells per damunt de qualsevol, hi ha (salvant moltíssim les distàncies quant a impacte històric) diverses característiques comunes entre ambdós en les seves etapes com a jugador. La prinicpal és la necessitat de sentir-se protagonistes amb la pilota a les mans i de sentir que tenen cert marge d’errada. Són perfils que, sense arribar a definir-se pel balanç prova-error, necessiten percebre un alt grau de confiança de l’entorn per alliberar el seu potencial. La qüestió és que hi ha tanta diferència entre el Jasikevicius jugador i el Jasikevicius entrenador que, precisament pel grau de coneixement que aquest pot arribar a tenir sobre el francès, vulgui tallar d’arrel qualsevol complicació que pugui causar en la implementació de la seva idea.

El debat sobre la complementarietat

Una de les paraules de moda de l’entorn blaugrana quan es va anunciar el fitxatge del grecoamericà Nick Calathes era complementarietat. Es parlava dels dos generadors com de dos jugadors que aportarien al Barça característiques diferents que ajudarien a enriquir el sistema i a fomentar un Barça més divers i dinàmic. Calathes seria un jugador més avingut a la direcció de joc i a l’alimentació de les referències executores –pass first point guard-, mentre que Thomas Heurtel seria el jugador encarregat de contribuir amb registres més imprevisibles al joc blaugrana. Una espècie, per entendre’ns, de revolucionari (encaixa genialment bé en el paper de sisè home).

Nick Calathes, tot i que ha tingut pics de rendiment i hi ha arguments per defensar que el seu rendiment fins ara no ha estat òptim en els moments de major exigència (faltes personals, triples des del bot inexplicables, alguna pèrdua i excessiva anticipació a les línies defensives que deriva en desajusts de la primera línia), ha demostrat que quan està fi és el timó del Barça i l’extensió a pista de la idea de Jasikevicius. Promitja 11 punts i 5’8 assistències en Eurolliga i ha corroborat, amb actuacions com la que va fer en la recta final del Barça vs PAO, que és aquí per posar seny.

Heurtel, per part seva, encara no ha trobat el seu lloc. Els seus dos millors partits, de fet, defineixen perfectament el seu estat: contra Unicaja de Málaga, en un dia d’embús i ofuscació de la resta, Heurtel entra al partit i coordina tot el joc ofensiu amb més llibertat que de costum. Aquest va ser, segurament, el partit que millor explica el que Saras vol del francès. L’altre partit destacable és el de diumenge passat contra Baskonia, però s’ha d’agafar amb pinces: Heurtel pren el lideratge perquè la resta de companys estan desconnectats del partit i necessiten que algú es vesteixi amb la capa de superheroi. És, exactament, el model col·lectiu que Jasikeivicus no vol que tingui aquest Barça.

En un escenari ideal, el Barça serà capaç de trobar un encaix ideal i dues identitats (partint de que Saras sempre vol que els seus equips “siguin” del base): la de Calathes i la d’Heurtel. La prova més clara de que de moment aquesta dinàmica no s’ha assolit és que hem tornat a veure minuts amb Hanga de generador principal i que Saras està donant minuts a Heurtel com a 2 en lloc de com a 1. Exigeix una reinvenció del francès, la qual cosa vol dir que a dia d’avui encara no el visualitza com un director del seu sistema. És molt delicat perquè Heurtel, si bé pot conviure amb jugadors que en moments puntuals portin més control, necessita sentir-se partícep del joc i fer ús del centre de la pista. No és un jugador que sigui sostenible en situacions de spot up o generador secundari de manera freqüent.

Al cap i a la fi, Heurtel té dues coses que la resta de generadors del Barça no tenen: rang d’amenaça en situacions des del bot (a 8/9 metres del cèrcol et creus que pot fer servir qualsevol vessant de la triple amenaça) i imprevisibilitat en el 2 contra 2. Hanga i Calathes són jugadors que conviden a la passivitat defensiva (passar el bloqueig per darrere, per exemple), mentre que Heurtel és un desafiament constant que no perdona espais a la mitja/llarga distància ni petits desajusts. Són dues característiques que cal integrar al sistema i que no es poden desaprofitar. Segur que Jasikevicius ho té clar però que ara, mentre posa les primeres pedres de la identitat blaugrana i treballa per eliminar mals hàbits, intenta que Heurtel s’integri “com un més” a la cultura.


Dos últims apunts

És més fàcil construir blocs que s’estructurin en conceptes col·lectius quan tens entre mans plantilles dòcils/joves/modestes que quan et toca gestionar estrelles consagrades o currículums llarguíssims. És per això que, a dia d’avui, és normal que Jasikevicius faci tocs d’atenció públics als seus homes. Simplificant-ho molt, passar de Zach LeDay a Nikola Mirotic és un pas endavant molt bèstia. Al mateix temps, però, tenim una cosa clara: és un dels pocs tècnics que poden assumir-lo. És una aposta de consens i ho té tot per ser històric a Europa. El que hem vist fins ara no és més que els primers passos d’un procés d’adaptació i integració propi de qualsevol projecte. Ha de marcar terreny perquè la referència és ell.

El segon apunt és que els últims campions d’Eurolliga, sense excepcions -i incloent Efes com a fals campió-, han tingut una nòmina d’elit de jugadors perimetrals desequilibrants. Des de Doncic fins a Larkin, passant per Sergio Rodríguez, Nando De Colo i Sergio Llull, han tingut llicència per equivocar-se i per assumir un pes amb la pilota a les mans enorme. El context els ho permetia. Això és el que ara està intentant Saras: construir un context prou potent com per permetre petites llicències als jugadors adequats en els moments pertinents. Fins a nou avís, seguint la norma general i partint de la premissa que qui lidera el projecte és Sarunas Jasikevicius (l’equip està en les millors mans possibles), la victòria del Barça a Europa serà amb Thomas Heurtel en un rol natural o no serà. Per a un Barça faltat de perfils capaços de dinamitar un partit des del bot i sobrat d’executors, el seu perfil és fonamental.

Comparteix
2 Comentaris

2 Comentaris

Deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Més a BARÇA

Tradueix »